Joan Oliver, Ball robat (1958). Notes i fragment inicial.

Joan Oliver i Sallarés 
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986).

Poeta, dramaturg, narrador i traductor. Conegut també pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica, provenia d'una família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, i mantingué sempre un estil marcat per la ironia i contra les convencions.
(Si en voleu saber més, cliqueu aquí)

La seva obra teatral es caracteritza per la intencionalitat crítica que vol incidir sobre la manera de pensar d'un públic culte i inquiet. El resultat és un teatre polític o de combat, especialment durant la guerra civil (Allò que tal vegada s'esdevingué -1936- o La fam -1938-). Després de la desfeta, el 1948 tornà de l'exili i, entre d'altres coses, es proposà de normalitzar el panorama teatral català de postguerra. Traduí a Molière, Txèkhov, Beckett o Ionesco. També va adaptar Pigmalió, de Bernard Shaw. I amb la voluntat de respondre als gustos de la comèdia burgesa, prova d'adequar-s'hi, no sense introduir-hi elements de reflexió sobre la condició humana, que anessin més enllà de la comèdia i el simple divertiment. És en aquest moment que cal situar Ball robat (1958)

Ball Robat és una comèdia dramàtica de Joan Oliver que mostra el fracàs del matrimoni de tres parelles d’amics, totes tres de classe benestant. L'obra, estrenada l'any 1958, tenia un precedent en el relat Escena d'alcova, del mateix Oliver. Tota l'acció se situa pocs dies abans de la celebració del desè aniversari d'aquests tres matrimonis d'amics, que es van casar plegats el mateix dia. Poc a poc descobrirem que les tres parelles (Mercè/Cugat, Eulàlia/Oleguer i Núria/Oriol) són, des del punt de vista conjugal, absolutament infelices. I a cadascun dels tres actes assistim al dubte de si no haguessin estat millor triant el membre d'una altra de les parelles....

Síntesi argumental. Així, a l'acte PRIMER (dormitori de Mercè i Cugat), allò que comença com una petita discusió de parella acaba en la confessió de Mercè al seu marit que ella s'estima l'Oleguer i que aquest ja ho sap. Cugat sembla resignar-se però l'endemà decideix anar a veure l'Oleguer.

A l'acte SEGON (l'endemà, a casa del matrimoni Oleguer-Eulàlia), mentre Cugat espera Oleguer, parla amb Eulàlia de la felicitat amb les seves respectives parelles, fins al punt de plantejar-se si no podrien haver-se casat precisament ells dos. Eulàlia, però, li diu que sap que ell (Cugat) i Núria s’estimen...

L'acte TERCER (a casa del matrimoni Oriol-Núria) arrenca d'una conversa telefònica que ja hem escoltat a l'acte segon: Núria parlava per telèfon amb en Cugat, estranyada de trobar-lo a ca l'Oleguer. Quan penja, arriba per sortir amb ella Eulàlia, però Núria ha de sortir un moment a ca la modista. El resultat és la conversa entre Eulàlia i l'Oriol sobre el que hauria pogut ser la seva relació.

Tot plegat, un retrat psicològic i un punt existencial, que barreja amor i odi, resignació i ràbia, i també un punt d'indiferència que els sis protagonistes resoldran a l'EPÍLEG (al menjador privat d'un restaurant de luxe). Les parelles apareixen canviades i, entre rialles i a causa de la beguda, es fan bromes. Un incident farà aleshores que tothom reconegui els seus desitjos però -comèdia burgesa!- després d'una reflexió conclouen que si ja s'han cansat amb deu anys de matrimoni, també es cansarien si ara es canviaven les parelles! L'acció acaba quan cada parella se'n va pel seu compte, constatant que fins canviant persones i circumstàncies, les coses potser no serien tampoc gaire diferents...  



JOAN OLIVER

BALL ROBAT

Comèdia dramàtica en tres actes i epíleg

Estrenada el 2 de juny de 1958, al Teatre «Candilejas», per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, i dirigida per l'autor.
Primera edició: Biblioteca Selecta. Barcelona, 1960.


PERSONES

MERCÈ i CUGAT
EULÀLIA i OLEGUER
NÚRIA i ORIOL
JOVITA, cambrera de Mercè
Sr. PETIT, passant d'Oleguer
CAMBRERA d'Eulàlia
LLORENÇ, xofer d'Oriol


ACTE PRIMER

Dormitori a casa del matrimoni CUGAT-MERCÈ.


(MERCÈ és al llit, dorm amb son inquiet en la penombra. Tot d'una s'incorpora, sobresaltada, encén el llum de la capçalera.)

MERCÈ (cridant): Cugat!... Cugat!
CUGAT (des de bastidors.): Mercè...
MERCÈ: Vine, Cugat! Vine, de seguida!

                        (Pausa.)

CUGAT (apareix): Què passa?
MERCÈ: Si, no sé... M'havia semblat... Res. Tenia por.
CUGAT: Res?
MERCÈ: Perdona'm
CUGAT: Entesos. Dorm. (Se'n va)

                        (Pausa.)

MERCÈ (sobresaltada de nou, en actitud d'escoltar): Cugat!... Escolta! Ara sí!
CUGAT (des de bastidors): Una altra vegada?
MERCÈ: Sí, una altra vegada... Vine!
CUGAT (apareix): Digues!
MERCÈ: Sento un soroll estrany... T'ho juro! No puc dormir.
CUGAT: Llegeix, fuma...
MERCÈ: Què fas? Què estàs fent allà?
CUGAT: Poca cosa
MERCÈ: Però quina cosa?
CUGAT: Llegeixo, prenc notes.
MERCÈ: No ho podries fer aquí? A la tauleta?
CUGAT: Ets poruga, filla meva!
MERCÈ: Temps ha que ho saps.
CUGAT: Veus?, això sí. No és cap novetat.
MERCÈ (agra): Sóc poruga, i què? (dolça) Sigues amable...
CUGAT: Ho seré (Se'n va i al cap d'un moment torna amb llibres i papers.)
MERCÈ: Així, tots dos estarem més acompanyats, no et sembla?
CUGAT (ha deixat llibres i papers damunt la taula, s'asseu, encén un llum petit): Ja t'hi pots tombar, gasela!

                         (Pausa.)

MERCÈ: Oi que fa calor?... Apagaré el meu llum... Vull dir pel temps que som...
CUGAT (sense deixar la lectura): Sí...

                          (Pausa.)

MERCÈ: Demà... no, demà passat entrem a l'estiu... I d'aquí a quatre dies el cap d'any... Ho havies oblidat, oi?
CUGAT (sense deixar la lectura): Què?... Sí... No!
MERCÈ (sospira): Bé... Bona nit!
CUGAT (alçant un moment el cap, fatigat): I bona hora.

                        (Pausa. Cugat llegeix o pen notes.)

MERCÈ (s'incorpora, alarmada): Has sentit?
CUGAT: Què?
MERCÈ: Ha estat a la saleta... No has sentit?
CUGAT: Ho deus haver somniat.
MERCÈ: Calla!... Sents?
CUGAT: Un camió tocatardà.
MERCÈ: No, no! Aqui, a casa!
CUGAT (escoltant): No sento res.
MERCÈ: És terrible! Què fem?
CUGAT: Hem de fer alguna cosa?
MERCÈ: Com si rasquessin la paret... (Petit xiscle ofegat.) Ara s'ha sentit més fort...
CUGAT: És al pis del costat.
MERCÈ: Jo em moriré de por... (En veu baixa, patètica.) I si fos... un home?
CUGAT: Vols dir un lladre? (Riu, mofaire.)
MERCÈ: Que no és un home, un lladre? I no riguis!... Ja hi torna! Verge meva...
CUGAT: Ets massa fina d'orella... Deixa fer els corcs!
MERCÈ: Més baix, per Déu! Sort que no t'he deixat sortir. T'imagines, jo sola al pis... amb aquest home? (Autoritària.) Cugat, has d'anar a la saleta!
CUGAT (que ja s'ho pren seriosament): A prendre mal, oi? Tu dius que hi ha un lladre...
MERCÈ: Per força!
CUGAT: Un lladre, sí, i vols que m'hi encari només amb les ungles! No tinc cap arma.
MERCÈ: Això mateix! I per què no tens armes? Per què aquesta imprevisió tan... tan...
CUGAT: Digue-ho dona, digue-ho: tan estúpida!
MERCÈ (sense ironia, somicaire): Almenys una pistoleta amb incrustacions de nacre...
CUGAT: De nacre! Sempre que he intentat tenir alguna eina d'aquestes, has posat el crit al cel i m'has dit que era una cosa indigna d'un pacifista com jo. Me'n recordo molt bé! (S'alça d'una revolada i  tanca una porta amb clau.) Apa, llestos! Dorm d'una vegada! Tinc feina... Si vol res, que truqui.
MERCÈ (tímidament): I la del lavabo?
CUGAT: Si, dona (Va a la porta del lavabo) Aqu´no hi ha clau... On és?
MERCÈ: Es va perdre.
CUGAT (s'arronsa d'espatlles): Demà serà un altre dia...
MERCÈ (asseient-se al llit): Cugat, anem a la saleta!... Sí, jo vindré amb tu.
CUGAT: Anem-hi si vols...
MERCÈ (desinflada): No, no ho resistiria...
CUGAT: Deixem-los fer. Els rebentapisos, si no se'ls inquieta, no ataquen.
MERCÈ (desafiadora): Ah, no? Perquè tu ho dius! Recorda't de la pobra senyora Gerda!
CUGAT: Què li va passar, a la pobra senyora Gerda?
MERCÈ: No m'ho facis dir! Quin horror!

                        (Pausa. Tots dos escolten.)

CUGAT: Potser ja és fora. Aquesta gent treballa de pressa.
MERCÈ (idea sobtada): Els canelobres!
CUGAT: Eren realment de plata?
MERCÈ: Eren? Son, són!
CUGAT: Qui ens els va regalar?
MERCÈ: La tieta petita.
CUGAT: Ah, sí! Doncs tranquil·litza't. No es perdria gran cosa.
MERCÈ: És clar! Només van ser bons els regals de la teva banda.
CUGAT: La meva banda! Ni que fos un gàngster!
MERCÈ: Tens la pell prima.
CUGAT: I tu irrites la gent sense adonar-te'n.
MERCÈ (agra): Ja sé que sóc una inconscient.
CUGAT: Sí, sort que no hi ha malícia. (MERCÈ el fon amb la mirada). Dorm i deixa'm treballar.
MERCÈ (amb ràbia concentrada): Busques que te'n clavi una de grossa?
CUGAT: Em podries dir qui ha començat?
MERCÈ: Tu, que has dit que la tieta petita era una rància!
CUGAT: Et concedeixo que la meva família és tan galdosa com la teva.
MERCÈ: No et fa res insultar la teva pròpia família a condició que puguis maltractar la dels altres!
CUGAT (per ell): Trobo que sí... trobo que sí.
MERCÈ: Què trobes? Què trobes?
CUGAT: Trobo que em coneixes força. És clar que són deu anys, deu, de vida conjunta. Fa deu anys, oi?
MERCÈ: El divendres es compleixen, et sap greu?
CUGAT: És un petit rècord.
MERCÈ: Vols dir de resistència?
CUGAT: Resistència per part de qui? Fet i fet, el temps ha passat de pressa. Vol dir que no ens hem avorrit tant com això.
MERCÈ: tu mateix ho acabes de dir: ens coneixem massa. Si haguéssim tingut fills... (Trista i somniosa.) Jo en tinc la culpa!
CUGAT: Mercè... No diguis això... La culpa ve de més amunt.
MERCÈ: Si haguéssim tingut fills, ens hauríem oblidat sovint l'un de l'altre.
CUGAT: Així tenim més mèrit.
MERCÈ: Hi hauria hagut entreactes.
CUGAT (volent divertir): Vols dir que hem representat una comèdia de dos personatges en deu anys i un pròleg.
MERCÈ (somniosa): Ah, el pròleg!
CUGAT: Sí, els pròlegs solen prometre molt.
MERCÈ: La mamà diu que abans no s'esguerraven tants matrimonis, perquè els promesos festejaven més temps. Potser té raó.
CUGAT: Quatre o cinc anys, pel cap baix. Perquè la teva tieta sembla que va tenir relacions formals durant una d ècada, i al capdavall no es va casar.
MERCÈ: Es van adonar que els seus temperaments eren incompatibles i ho van deixar córrer de mutu acord. La gent tenia seny aleshores!
CUGAT: I tant! És segur que amb aquest mètode no se n'esguerrarien gaires, de casaments. No casant-se! La teva mare és un pou de saviesa. Prudentíssima matrona!
MERCÈ: Ella no et volia per gendre, i això et cou. No l'hi perdones. Per què sou tan rancuniosos?
CUGAT: Mercè!
MERCÈ (amb ràbia): Mai l'hi perdonaràs!
CUGAT (excitat): Exacte! Mai no li perdonaré que afluixés a darrera hora!
MERCÈ (al punt de dalt): Cugat!
CUGAT: Que al capdavall es dignés a accedir...
MERCÈ: Calla!
CUGAT: ...i em carregués els neulers!
MERCÈ (furiosa): Els neulers, sóc jo? (Salta del llit i es planta ran de Cugat, amenaçadora.) Què has dit? Què deies?
CUGAT (S'aixeca, conciliador, posa la mà damunt l'espatlla de la dona, però ella el rebutja): És que m'has posat els dits a la boca! Apa, torna-te'n al llit, gasela!
MERCÈ: No em diguis gasela!
CUGAT: Si no, et desvetllaràs massa.

(MERCÈ es passeja furiosa per la cambra. CUGAT es torna a asseure.)

MERCÈ: Per desgràcia estic ben desvetllada!... Saps què és el que més m'esgarrifa de la nostra vida de casats? Aquesta sinceritat innoble... aquest cinisme, la indiferència gelada a què hem arribat!
CUGAT: Indiferència? Ara mateix has estat a punt de punt de pegar-me. Vivim en plena passió, estimada.
MERCÈ: No em diguis estimada, no m'ho diguis! M'odies! Em tens uns ràbia sorda!
CUGAT: Tot això, odiada Mercè, aquesta exaltació que et floreix a les galtes, i les males paraules que jo t'etzibo, volen dir que encara ens estimem. No hi ha res perdut.
MERCÈ (emocionada, gairebé plorant, asseguda al lit): Vull estimar-te, sí! Voldria estimar-te sempre, amb totes les meves forces, fossis com fossis!
CUGAT: Prova-ho, fes un esforç.
MERCÈ: Ets el meu home i no en vull tenir d'altre.
CUGAT: No ploris! Potser necessites una temporada de repòs.
MERCÈ: Què vols dir?
CUGAT: Per complaure't, estic disposat a abandonar-te. Demana-m'ho.
MERCÈ: Què t'has cregut? Aquest dret, en tot cas, me'l reservo per mi.
CUGAT: Doncs abandona'm. M'hi resignaré.
MERCÈ: Quina pena Cugat. Em tractes com una malalta.
CUGAT: De malalts, més o menys, tots ho estem...
MERCÈ (agredolça, després d'una pausa): Viuria sola, faria el cor fort... Viatjaria. O em dedicaria a alguna obra filantròpica...
CUGAT: Podries fer-ho. La teva fortuna personal està intacta. L'altre dia, el teu fidel administrador em deia que els assumptes us van força bé. M'ho volia demostrar amb documents i xifres. Ets riquíssima.
MERCÈ (il·lusionada): I si provéssim de canviar de vida? I si tiréssim la casa per la finestra?
CUGAT: Viure com els milionaris? No. Tu ets massa prudent i jo sóc pobre. Fracassaríem.
MERCÈ: També ara hem fracassat.
CUGAT: Hem fracassat potser en tant que matrimoni. Però jo conservo la fe en el meu treball. El faig amb una certa il·lusió.
MERCÈ (seca): Em sembla que t'has quedat molt lluny d'allà on pensaves arribar. Oi, Cugat? Confessa-ho.
CUGAT: Probablement. Però, en això, procuro no pensar-hi gaire. És una qüestió complexa, que em torba. El fet és que he aconseguit treballar en coses relativament pures, puc estalviar-me certs contactes incòmodes, i visc gairebé en pau amb mi mateix.
MERCÈ: I jo, què?
CUGAT: Tu? Havia cregut que m'acompanyaries íntimament pel meu camí, que participaries en els meus afanys i en la meva petita fe. Però veig que t'he decebut. Esperaves més de mi.
MERCÈ: Sí, amb franquesa. Esperava una altra cosa. Com t'ho diré? Un esclat al teu voltant, molta llum, molta remor...
CUGAT (sarcàstic): La glòria, la popularitat? Doncs has jugat a una mala carta.
MERCÈ: Amb els meus diners podies haver triomfat. T'haurien donat ales. I jo no m'hi hauria pas oposat, t'ho juro.
CUGAT: No juris, Merceneta. Abans t'he dit que eres prudent. Per dins tens una gran ambició i considerables reserves de vanitat...
MERCÈ: Vanitat? Jo, vanitat?
CUGAT: Deixa'm dir... Però de fet ets tímida i poruga, prou que ho saps.
MERCÈ: No matisis. Digue'm avara i ens entendrem millor.
CUGAT: Per molts anys!... El meu mal, veus?, és un altre. El meu mal —o la meva gràcia— és que sento com un deure absolut la fidelitat a  mi mateix. No em vull extraviar, m'esgarrifa treure les coses de test. Sóc mòdic. Necessito servir lleialment la meva part noble. Em respecto.
MERCÈ: Així confesses que també ets un terrible egoista?
CUGAT: Sí, com tothom. Sóc, o volia ser, egoista amb tu, comprens? Però no m'has seguit, no has pogut seguir-me.
MERCÈ: També jo t'he decebut...
CUGAT: No tenim dret a exigir res de ningú...
MERCÈ (escabellant-se, aparatosa, després d'una pausa): Què sóc jo? Què vull? Déu meu!
CUGAT: Les decepcions són inevitables. He arribat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.

          La frase ens remet directament a l'obra d'Albert Camus L'étranger (1942) escrita en francès per l'algerià Albert Camus, i que Joan Fuster va traduir anys després al català amb el títol de L'estrany

L'estrany. La novel·la explica en primera persona la vida del seu protagonista, de cognom Mersault, des de la mort de la seva mare fins a la seva pròpia; és ell mateix l'estrany. Se sent diferent a les persones amb les quals es creua perquè ha perdut il·lusió per la vida. Se sent buit, passiu, indiferent i sense capacitat per a participar veritablement en la comunitat. Mr. Mersault no és capaç de connectar, enfrontar i veritablement expressar les seves emocions, ni el dol per la mort de la seva mare ni la follia de l'enamorament amb la seva xicota. No cuida, ni tan sols és conscient de tenir la seva vida interior, ni es permet cap mena de transcendència. Així, es mou com un esperit que flota a l'atzar entre les altres persones, sense sentir que és vist ni que pot arribar a aquestes. Potser són persones igualment soles i desorientades que, com ell, passegen amb un somriure.

Camus i l'Existencialisme. Albert Camus (1913-1960), que fou guardonat amb el premi Nobel de literatura l'any 1957, és considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals membres de l'Existencialisme. No es tracta d'un corrent filosòfic sistemàtic o homogeni, però entre els seus principals postulats hi ha la consideració que en els éssers humans "l'existència precedeix a l'essència" (Sartre), és a dir, que no hi ha una naturalesa humana que ens determini com a individuus sinó que són els nostres actes aquells qui determinen qui som. L'Existencialisme pren volada especialment a partir de l'experiència traumàtica que va suposar per a la Humanitat la Primera i Segona guerra mundials. Aquests dos conflictes, que podríem qualificar de casos extrems d'estupidesa humana o, d'acord amb Hannah Arendt, com aquelles formes extremes de violència humana on podem arribar des de la banalització del mal, afavoriren les següents reflexions: quin sentit té la vida? per o per a què existim els éssers? i encara, existeix la llibertat total?

Camus menorquí. Singularment cal recordar els orígens menorquins d'Albert Camus: els avis n'eren originaris i, com molts d'altres illencs, emigraren al segle XIX al nord d'Àfrica per motius econòmics. Precisament Camus, orfe de pare des d'un any, va créixer a casa l'àvia, en un dels barris més pobres d'Alger, amb el català com a llengua familiar.

MERCÈ (després d'una pausa gràvida, sense mirar CUGAT, amb molt convenciment): Quan dius aquestes coses que no acabo d'entendre, però que em semblen tan justes i que són molt tristes, no sé per què em torno a sentir capaç d'estimar-te amb la mateixa força dels primers temps... I penso en les cartes que m'escrivies des de molt lluny i també en aquella nit de la teva malaltia, quan desvariejaves de tanta febre i jo tenia por que et moriries...
CUGAT: Veus? Ara et trobes novament en el teu petit reialme, on somnies la felicitat. Són viatges rapidíssims, d'anada i tornada... La música produeix efectes semblants a molta gent insatisfeta...
MERCÈ: Digue'm, Cugat: podria canviar el meu caràcter, jo? Convertir-me en una persona tranquil·la, amable, modesta... una dona en qui tu trobessis repòs, alegria... Creus en el poder de la voluntat?
CUGAT: Això és un altre misteri... Cadascú és cadascú. Sospito que només tenim llibertat a condició de no pretendre contrariar la nostra manera essencial i íntima... Qui ho sap! Però reconec que aquests problemes m'aclaparen. Els homes no hem de jutjar-nos. Ens coneixem tan poc!
MERCÈ: Així, quin consell em dónes! Què he de fer? Desesperar-me?
CUGAT: No, estima't i perdona't.
MERCÈ: Sempre l'egoisme!

(...)

http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/54121/5/Teatre%20català_Mòdul4_Joan%20Oliver.pdf

http://www.escriptors.cat/autors/oliverj/obra.php?id_publi=8119

Un treball en 27 diapositives, molt clar, aquí.

Un  examen de comentari de text, aquí

Víctor Català, Solitud (1905) Notes i Capítol primer.

VÍCTOR CATALÀ (síntesi inicial)

Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert Paradís (L'Escala, 1869-1966), novel·lista i narradora. Fou la gran dels quatre fills del matrimoni format per l'advocat, polític i propietari rural Lluís Albert amb Dolors Paradís. Va viure de les rendes familiars al seu poble natal. Fou educada i instruïda en el si de la família, únicament va anar a l'escola primària del seu poble i un any a un pensionat de Girona, on va començar a estudiar francès. Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare, diputat republicà són la base del catalanisme de l'autora, la seva identificació amb la llengua catalana i l'afinitat amb les doctrines d'Enric Prat de la Riba.

Els seus inicis literaris són l'any 1898 quan li foren premiats als Jocs Florals d'Olot un poema, "Lo llibre nou" i un monòleg teatral, La infanticida, l'autoria femenina del qual originà un escàndol que la determinà sempre més a amagar la seva identitat sota el pseudònim de Víctor Català.

Coincidint amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per la mateixa autora, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L'èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. 

Des del principi, la temàtica recurrent entorn de la dona i el món rural traspua una visió amarga de l'individu i la societat, lluny d'idealitzacions bucòliques i profundament arrelada a la terra, que cal relacionar amb Maupassant i Ibsen. Es tracta del determinisme naturalista juntament amb una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana. La infanticida, que ja recollia aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud.

Tanmateix, el que dóna renom a l'escriptora és la seva obra narrativa, especialment els llibres Drames rurals, Caires vius i Solitud. La publicació, el 1902, de Drames rurals inicia la gran època de producció de Víctor Català com a narradora, que és rebuda amb entusiasme. La unitat del recull ve donada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l'embogiment.

La novel·la Solitud apareix com a fulletó de la revista Joventut entre els anys 1904 i 1905. El 1909 es publica la tercera edició, la definitiva, amb la qual obté el premi Fastenrath, en la seva primera convocatòria, als Jocs Florals de Barcelona. Solitud pretén ser un drama rural més extens, amb major deteniment i detall. El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure per a la dona. L'estructura de l'obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n'ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques.

En tota l'obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són: l'expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dóna idea d'una autora sagaç, independent i plenament innovadora.


Més info

I més DiBa

Escriptors.cat http://www.escriptors.cat/autors/albertc/pagina.php?id_sec=632




S  O  L  I  T  U  D




Capítol primer

LA PUJADA

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.

Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifa-dora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.

Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.

A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.

De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill.

La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença!

Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s’esgranava pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans: una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu pel tauler, bellugaven, feineres i escarrassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d’una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol.

La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbatanava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l’empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l’aigua regalada que s’esmunyia pel mig de les balques, quals flors d’or capejaven senyorívolament arran de marge.

En Matias havia tingut raó: era bonica i riallera l’encontrada de Ridorta, d’aquell poblet amuntegat dalt del turó i voltat per l’anella vistosa d’una faixa de pla; i essent l’encontrada alegre no podia pas ésser tan trista com algú havia anat a contar-li a ella, l’ermita de la muntanya. La Mila es figurà que semblaria un niuet penjat en un arbre, i que així que treuria el cap a la finestra veuria sota seu la meravella d’aquest gran clap esbalaïdor. Oh, si amb el temps pogués tenir-ne un per a ella, per a menar-se’l a son gust, d’hortet mirífic, ja no li doldria haver deixat la seva terra per sempre més!

Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d’enraonar-ne amb el seu home; mes, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau, se n’hi tomà sobtadament endins com una bestioleta poruga.

Els dos homes conversaven catxassudament; sense fixar-s’hi, ella entressentí els mots fredor... tristesa... vedells... massa alt... però no va saber de què parlaven perquè el cor i el pensament li fugien del carro, entomant-se-n’hi cap a la terra. Mes l’encís ja estava romput i la terra, bella i tot com suara, no logrà revifar-li el caliu d’aquell primer anhel. Amb un deix de tristor desvià la mirada, enlairant-la: el cel era un gran badiu ple de claror encegadora que feria dolorosament els ulls assadollats... Mirà pel trau que quedava entre els dos homes: quelcom verdejava uniformement al lluny, com una bella catifa estesa... Tornà a fixar-se en les dues esquenes: una, la del pagès, era magra i ossosa, com les vaques aquelles de la gran planúria, i portava enganxada, talment com si li fes de pell, una camisa de bordets esmolats que sentia a suor i a terragada. L’altra esquena, ampla i tova com un coixí, semblava voler eixir-se del gec negre que l’oprimia, tibant d’aixella a aixella amb una amenaça constant d’estripar-se.

«Com s’ha engreixat aquest home, del casament ençà!» pensà la Mila, reparant novament que tot se li havia empetitit, fins al punt de fer-lo semblar estrafet i enfarcellat com un tarlà. El mateix barretet de feltre, que abans li estava tan bé, anava poc a poc prenent-li aires de solideu de capellà, i en aquell punt, a cada banda de solideu se li eixamplaven les dues orelles, enceses i transparents contraclaror, mateix que dues anses de vidre espès. Més avall, la ratlla travessera del coll planxat, ressortint de la negror del gec i del to calent del bescoll carnós, tenia fredors crues de marbre.

L’ombra que feien els dos homes abrigava a la Mila com un mantell fresc, i ella se sentia bé en son jóc del bossat, tota arrupida de cos i reposada d’esperit.

El carriot, mentrestant, marxava gansonerament, tan gansonerament que s’hauria dit que bellugava sobre si mateix sense moure’s del seti, com si no tingués més afer que escantellar les crestes del camí. De quan apuntava un arbre al davant fins que el deixaven enrera, s’hauria pogut resar descansadament una part de rosari: i aquella gran parsimònia bressadora acabà per esmorteir l’animació de la dona, fent-li venir ganes de jaure i dormir en qualsevol banda.

Estava ja tipa de guaitar les esquenes, el cel i la coloraina dels horts, i els nervis del coll li dolien de tant mantenir el cap girat. L’espolsà com per a llençar-ne l’enter-boliment dolorós i, cercant bona positura, es quedà immòbil, d’esquena a un coster i de cara a l’estora frontera: una boniquesa d’estora tota esfilagarsada que semblava una xarxa espessa de seda groga, ben espurnada d’estels d’or, per la claror que hi rebotia de l’altra banda de marge. Invadida per dolç recolliment, se li posà davant dels ulls un tel vermell, després blau, després negre...

Un patac a l’espatlla la despertà de cop.
—Ai! Què hi ha? —murmurà pertorbada.
—Ànsia, que hem de baixar! —li feia el seu home, ja dret dalt del carro aturat.
Ella es desensopí, s’aixecà tambalejant i saltaren a terra.
—Salut, company, i Déu vos ho pac!
—Salut, ermità, amb la companyia! Ja pujaré a veure-us per Sant Ponç!
—Pugeu! Vos convido a beure...
—S’aprecia... Adéu-siau!
—Adéu-siau!

La cara del pagès, vermella i lluent com un fons de perol, s’eixamplà amb una gran ganyota riallera; estirà llargament les regnes, com si fossin de goma, engegà quatre crits reposats d'arri, gabaig...! i el carro reprengué la seva via catxassuda carretera enllà, deixant darrera seu a marit i muller, arrambats a la paretota seca del marge, amb un aire tot encantat.
—Hets sentit? —féu lentament la dona—, t’ha dit ermità...
—Perquè li he contat que anàvem a l’ermita.
—Em fa migranya, això... —afegí ella, mirant vagament cap al lluny.
—Què?
—Això... Què vols que et diga...! Em sembla que no escau a un jove aquest ofici de... de vell o de xacrós...
—Beneita...! Tant és un ofici com un altre.

I l’home es posà a picar de peus per a fer-se baixar les calces, que se li havien arronsat cames amunt.
La Mila també s’espolsà les faldilles, llençant un sospir.

Quan les calces li campanejaren ran de les clivilles, en Matias passà la verga que duia pel lligat del mocador, on tenia quatre peces de roba, i se la posà a l’espatlla.
—Que anem?
Ella es ficà el farcell sota el braç.
—Anem.

Quatre passes més avall s’estroncava la paret seca i el marge s’obria fent pas a un camí. Era una mena d’esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols nets i rodalissos: una de tantes arrugues de la immensa faç de pedra de la muntanya per on s’escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques.

Un darrera l’altre, emprengueren el camí: ell xiulant entre dents, ella poc a poquet i girant-se els peus cada quatre passes. Encara no n’havia fet cinquanta, que s’aturà.
—Que ja et canses?
—És tan dret, això!
—En diuen la Canal de Trencacames. A l'hivern fa de mal passar-hi...
—Més que ara?
—Ara rai!
Però, descobrint de cop un núvol en la mirada d’ella, afegí alegrement:
—Veiessis pel Barranc Negre! Allà pla hi ha pena de la vida!
—I tots els camins són així?
—Això són les dreceres, dona! El camí veritable és més amunt, sobre Murons, però les dreceres són més avinentes. Avui les trobes costoses perquè no hi estàs feta a anar per la muntanya, mes quan ho tingues per consabut no voldràs passar enlloc més. Veus? Això mateix que anant amunt és pitjor que una escala, baixant dóna gust: sembla que un es despenja per una corda, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament.

Ella llençà un sospir, i tomaren a caminar. Sota sos peus els còdols bellugaven seguidament i les romagueres de les vores se’ls arrapaven a les robes com manats de garfis.

Poc a poquet ell deixà de xiular i a n’ella el farcellet començà de pesar-li com un pedral. Cinquanta passes més i s’arrambà al marge, sense respir.
En Matias, que anava endavant, va tombar-se.
—Altra vegada, noia?
—No puc... més...
—I a fe que no podem torbar-nos gaire: amb no res serem a ram de sol.
—Que encara manca força?
—És clar! Si tot just comencem...!
Ella tingué un sobresalt.
—Reina del cel! Tot just comencem, i de les quatre de matinada que rodo món?
Ell es posà a riure.
—Tot just comencem la muntanya, dona...! No et neguitegis, que ja arribarem a l’hora. —I girà el cap per a esbrotar un galleran de la vora.
La Mila, aleshores, li clavà les ninetes, aquelles ninetes plenes d’angúnia i de desconfiança.
«Veiam si hauran tingut raó els avisos i si aquest home m’enganyarà una vegada més amb totes les seves ponderacions!» pensà, sentint un clau al cor i apartant-se del marge.
Ell l’animà.
—Així, dona! Quatre cops de coll i serem a la Fita...
—No fos aquest farcell...!
Però en Matias féu el distret, i tomaren a muntar en silenci.

La Canal era cada cop més dreta i treballosa; els peus els hi relliscaven seguidament sobre el codolar i tenien d’agafar-se als matolls de les vores per no perdre camí. Llurs panteixos alenosos espantaven les sargantanes que s’amagaven cuetejant, mateix que esperitades, i les branques tendres dels gallerans els hi assotaven la cara encesa i perlejant de suor. En Matias tenia el barretet de feltre al clatell i el coll planxat fluix com una moca.

El marge s’aterrava de tant en tant per a fer pas a un olivet, i tomava a pujar de seguida a banda i banda, encaixonant-los i no deixant-los-hi veure més que la llenca esplendent del cel sobre sos caps. En un d’aquells olivets hi vegeren un parell aturat amb l’arada sota una olivera i allà prop el llaurador fent beguda, assegut a terra.

Els animals mosquejaven, ventant-se amb la cua i potejant; l’home tenia a les mans una ceba com el puny, i al costat un cantiró de terra negra. Les oliveres, ajuntant les branques per damunt d’ell, teixien sobre el cel un gran arc de filigrana argentada, i a baix, entre rengle i rengle, la terra remoguda feia amples franges de color de mangra.

La Mila guaità amb enveja al pagès, murmurant:
—Sí gosés li demanaria una tirada d’aigua... Tinc la gola com esca!
—Jo també... Entrem-hi.
Entraren, begueren i conversaren una mica. En Matias contà novament que anaven a l’ermita, i la Mila se sentí novament inquieta i mortificada sense saber per què.

Després tomaren amunt, amb els còdols rodons i relliscosos sota els peus i a cada banda, pels marges escar-botats, esteses de romagueres i espinavesses que els esgarrapaven seguidament, com urpes d’animalons folls.

A n’en Matias li vingué un cop de tos, i un aucellet, un milhomes que s’estava aturat en la punxa d’una atzavara, fugi, llençant un piulet viu i penetrant.

Malgrat l’ombra que omplia les profunditats de la Canal, hi feia en aquella beina una estrenyor de pic d’estiu. La Mila se sentia la camisa enganxada a l’esquena, molla com si acabés de treure-la de la bugada, i el cor li debategava esvalotadament.

De cop el camí es retorçà en colzada violent i s’adreçà enlaire com si anés a saltar un obstacle. La Mila aleshores llençà un crit de sorpresa, trobant-se inundat de resplendor tot el cos, bo i tenint encara peus i cames submergits en la fosca de la Canal.

Aquesta s’havia acabat i el torrentó, esqueixant-se en tres branques, prenia la forma d’i grega invertida; dues de les branques queien cap avall, encamallant un gran estrep de la muntanya, i la terça, una mica de gairell, seguia muntanya amunt. En la juntura de les tres branques feia un planell estiregassat, en aquella hora ple de sol com a baix a la plana.
—Aquí podem reposar-hi una mica —féu en Matias.
La Mila no esperà que ho repetís, deixant-se caure a terra, cruixida, masegada, amb subzades als polsos i a les plantes dels peus, com si tingués una gran febrada. Es guaità les botines: malaguanyades! D’aquella feta mai més serien altres... I pensà que si ell li hagués contat la veritat sobre aquells camins que havien de fer, s’hauria pogut posar espardenyes i no destruir bojament el calçat de quan es va casar... l’únic bo que tenia.

Per a ofegar el disgust, aixecà el cap. A la dreta, la Canal es precipitava en davallant tan recte, que de dalt estant semblava un pou esberlat. Al veure-ho, la Mila es féu creus de que hagués pogut enfi-lar-s’hi. Allò no era un camí per a persones de Nostre Senyor, sinó per a cabres o facinerosos. Banda allà de la Canal, estesos pels pendissos i rampants, hi havia olivets de soques esparracades; banda açà era un roqueter sembrat de claps de garrigues i timó florit, qual flaire esventada arribava fins a dalt com puríssim alè d’àngels.

L’altra cama de la i grega, la de l’esquerra, anguilejava més estesa, escondint sa fi en un replec de la muntanya; i entre cama i cama el primer estrep s’inflava i enrodonia en forma de pit de dona, fent-li, per a major retirança, de mugró, una escreixença o menhir natural que cloïa el planell per la banda del pla, destacant, fortament retallat, sobre la clarícia del cel. Al peu d’aqueix mugró hi havia rastre d’una graonada de carreus ciclò-pics i damunt d’ells, encastat horitzontalment en la roca viva, un tros de pern de ferro, tot menjat del rovell.
—Saps on som? —preguntà de sobte en Matias.
—Com vols que ho sàpiga si no havia estat mai per aquestes terres?
—Doncs som damunt del Roquís Petit. Ja saps que són tres, els Roquissos: el Roquís Gros, el de Sant Ponç i aquest. D’això —i li signà el mugró del davant— se’n diu la Fita dels Moros. Per temps diu que hi tenia el rei moro un guaita que vigilava del matí al vespre la muntanya, sense poder cloure els ulls ni moure peu en tot el dia, baix pena de la vida.
—I l’ermita, on cau?
—Allà baix, darrera teu, al girant del Roquís... Veuràs, aixeca’t, que t’ho signaré.
Ella s’aixecà sense ganes, i ell, d’esquena al pla, estirà el dit cap a garbí.
—En aquella muntanya tan fosca?
—No; allò és el Roquís Alt. Goita més ençà. ¿Veus el jaç del Barranc Negre, com una bena que lliga les barres d’aqueixa altra muntanya més baixeta? Doncs el barranc surt del Coll de Sant Ponç i banda avall del coll hi ha l’ermita.
—Bon Déu! Fins allà s’ha de pujar?
—No, dona! Nosaltres trenquem en el primer biaix que rosseja: és el corriol.
—¿Bé es deuen veure de l’ermita aquells horts tan bonics de baix?
—De l’ermita mateixa... no. D’on es veuen és d’aquí.
I en Matias, atravessant el planell, s’enfilà a la graonada de la Fita. La Mila volgué fer el mateix, però les cames no li abastaren: cada carreu tenia mitja cana d’alçària.
—Senyor, quins escalons!
—Són fets dels moros... Diu que per temps tot n’era ple de moros. Veuràs, dóna’m les mans... Oidà! Ara arra-pa’t aquí i mira...

La Mila tingué com un esvaïment. La immensa buidor s’obria davant d’ella, a manera d’urna d’un món absent, i tan sols en baix, molt en baix i fins lluny, molt lluny, s’estenia encalmat, com un pòsit meravellós de la daurada tarda primaveral, el pla dels horts, Ridorta, un altre pla més gran i altres i altres pobles, tots ajocats com vols de tortres enmig d’un entrellat de comes, arbredes i camins; la vista els perdia en l’esborrament dels últims termes, en les blavors tèrboles de l’horitzó.
La dona juntà les mans beatament.
—Quina boniquesa de cosa!
—No t’ho deia que t’agradaria? —I ell, satisfet, es posà a dir-li els noms de tots els pobles i tossals que es veien.
La Mila, enartada, vençuda, abraçava amb una ampla mirada circular l’espai com si volgués estargir-se al fons de les nines aquella visió encisadora. No s’hauria recordat de moure’s si en Matias, saltant de relleix en relleix, no li hagués dit, rient:
—Encara no en tens prou, minyona?
Aquella pregunta la remeté a la realitat; però abans de baixar amb recança de la Fita, donà encara una darrera mirada plena d’encegament.

La cua de la i grega que anava muntanya amunt, no era tan enasprada com la Canal, però el sòl, net de còdols i gratat en la pedra viva, era ple de caires i rebaves que macaven la polpa dels peus, més que els còdols mateixos.

El cansament que duien i que els havia fet ressortir l’estona d’aturada, els hi treia les ganes d’enraonar. Pujaven capbaixos i en silenci; mes la Mila, tot sentint davant seu l’esbufec intermitent d’en Matias, pensava en la greixesa del seu home, que tanmateix començava ja a fer-li nosa.
«Té tan bon fetge! Se posarà com una marebalena...!»
I per primera vegada li acudí el pressentiment de que aquell ésser, fresc com un mató, es xacraria aviat i patiria de mal d’asma.

En Matias fou aquesta vegada el primer d’aturar-se.
Quan la seva dona l’atrapà, deixant-li caure al damunt una mirada freda, li digué amb sequedat:
—Podies dir-m’ho que estaríem tant pel camí, que hauria dut una queixalada... El cor se’m fon...
—Coratge, dona! A un tret tenim el corriol, i arribant al corriol s’és a casa.
—Ja la conec, la teva manera de fer-ne via, en tot —respongué ella tristament.
Ell no replicà, i tomaren a caminar.
Però en Matias havia dit veritat, aquesta volta: a pocs passos trobaren el corriol.
—Aturem-nos una mica més, si vols... —féu ell.
—Això és pitjor que el purgatori! —digué ella per tota contesta.
S’assegueren. En Matias tragué la bossa del tabac i començà un cigarret. La dona es llevà el mocador del cap, l’espolsà, i com ja no feia calor, se’l deixà fluix al coll.

Tot just tenien mitjançat el Roquís de Sant Ponç, que d’un costat seguia enlairant-se, tot enrojolat pels esclats taronjosos del sol baix, i de l’altra banda relliscava en estimbades i pendissos que s’omplien ja de grans taques blaves.

De pla no se’n veia rastre ni sospita, i el cel estenia de banda a banda sa blancor grisenca de perla, una mica daurada cap a l’horitzó, sobre el que passejaven lentament, lentament, i d’esquerra a dreta, ramades de nuvolets de nacre, que mudaven de forma i de color tot fent sa via. Mirant-se’ls distretament, la Mila descobrí enmig d’ells un pic negre, com un pic de mosca, que poc a poc s’anà engrandint, engrandint...
—Què és allò? —preguntà a n’en Matias.
—Deu ésser un corb.
—Ara se suspèn sobre aquell cantó de la muntanya...
—Just sobre la Nina... Deu flairar quelcom que els de Sant Ponç hauran llençat al Barranc. El mas cau sota per sota de la Nina.
—Per què en diuen això?
—Perquè, segons de quins indrets, sembla un cap de noia, amb el cuot punxegut rera el clatell. Un dia te l’ensenyaré de sobre el Bram... A trenc d’auba és blava com el cel i sembla una pintura.

En Matias callà, amb la mirada perduda al lluny, i la Mila, al veure’l amb aquell posat de dolça mansuetud, pensà que qualsevol el prendria per un santet de naixença. Mes de sobte, com si aquell aire la ferís amb una secreta agullonada, la dona desvià l’esguard estremint-se fortament.

Amb el cigarret als llavis, en Matias s’aixecà i enfilaren el corriol.

Era un corriol estret i llis com l’esmoladura d’una roda colossal que hagués passat per aquell lloc durant segles. Anava cap a garbí, i així que s’havien donat unes quantes passes per aquell corriol, s’adreçava la bomba immensa del Roquís Gros, omplenant l’espai, dominant-ho tot i senyorejant com únic sobirà, embolcat en son esplèndid mantell d’ombres blau-morades que arrossegaven majestuosament damunt fondals i baumes, donant a n’aquells llocs un aspecte imposador que corprengué a la Mila.

D’aquell Roquís, encara llunyer, se’n desprenia una alenada freda, una estranya alenada d’hivem que sorprenia ingratament les carns plenes de sol de primavera, ferint-les amb un sobtat impuls de tomar arrera. En la Mila fou tan viu aquell impuls, que s’aturà en sec. Aleshores percebé una remor sorda, que venia de no sabia on, com un romflet de bèstia gegantina que s’hagués adormit fatigada.
—Què és aquesta fressa, Matias? —preguntà inquieta.
—L’udol del Torrent de Mala-Sang, que escup l’aigua del Bram.
Aquelles paraules recordaren a la Mila lo que el seu marit li havia contat de les aigües miraculoses que feien venir gana als desmenjats i curaven a persones i bèsties de totes les xacres de la incondícia i el neuliment: l’escròfula, els brians, les llagues sucoses, les corrípies velles, les granances malignes...

I mentre ella pensava en mals i miracles, el corriol, pujant, pujant i revirant-se, donava la volta al Roquís, penetrant poc a poquet en la regió de les ombres fredes.

Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!

Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se les hi estenia al damunt, amortallant-les.

La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d’una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
—Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.

(...)

Capítol 11: Mal de muntanya aquí

Joan Vinyoli, Vent d'aram (1976) (Primera part: 1+21 poemes)

Joan Vinyoli i Pladevall 

(Barcelona, 1914 - 1984)
Marcat per les penúrires econòmiques de la seva infantesa (el seu pare, metge de professió, va morir quan ell tenia tot just quatre anys), Vinyoli cursà estudis de comerç i, als setze anys, entrà a treballar a l'editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979. 

La seva trajectòria de poeta arrenca, sergons ell mateix manifestà, de la influència de Rainer Maria Rilke, incitat per una frase seva: «La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències.» Va començar a guanyar els primers premis de poesia durant la dècada de 1950, tot i que el reconeixement públic li arribà a principi dels anys 70, amb el poemari Tot és ara i res. Entre 1970 i 1984 va publicar regularment i va rebre diversos reconeixements. Va morir el 1984. La seva obra poètica relaciona la seva trajectòria vital amb la seva obra, amb un cert sentit místic on es pregunta per la fe. Durant els darrers anys, Vinyoli ha esdevingut un poeta de referència per als nous escriptors catalans, la seva obra s’ha reeditat i és un dels poetes més citats pels seus companys del segle XXI.

La foto, a Santa Coloma de Farners. Vinyoli va néixer i morir a Barcelona, ciutat on va viure i treballar tota la vida. Tanmateix, en els seus versos, hi deixen una empremta fonamental els períodes d'estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, en la infantesa, i a Begur en l'edat adulta. Són els dies de la llibertat, on pot gaudir plenament de l'entorn natural i l'humà d'aquestes dues poblacions de les comarques de Girona i lliurar-se a la poesia.

A Santa Coloma va passar els estius de la seva infantesa i adolescència des del 1922 fins al 1935. Hi fa el triple descobriment de l'amor, la natura i la poesia: el vers "I la natura em crida", que inaugura la seva obra, té la gènesi en el record del seu paisatge i, com digué ell mateix: «De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos.»

Extret de Vikipèdia



Joan Vinyoli va publicar Vent d'aram la tardor de 1976. El títol, altament suggeridor i d'una gran sonoritat, fa referència al vent que bufa en aquesta època de l'any i també al·ludeix a la mateixa tardor de la vida, a l'època de decadència i fragilitat física, però de plenitud intel·lectual, moral i creativa. El poeta ja havia utilitzat l'expressió «vent d'aram» en un text publicat als anys cinquanta, Pel camí dels mesos de l'any: «Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes». Ara, però, passat pel sedàs de l'experiència i d'altres poemes, el vent d'aram es converteix en un símbol no només físic, sinó també espiritual i moral.
     Vent d'aram recull els grans temes de la lírica vinyoliana: la natura, l'amor, la mort, el temps, el record, la recerca vital, la soledat, l'anhel de trascendència, la creació poètica, el poder de la paraula... L'obsessió pel pas del temps i els seus efectes devastadors recorre el llibre de dalt a baix i és clarament visible en el títol de molts dels poemes: «Temps perdut», «Hora fixa», «Temps», «No tinc ara temps». Així mateix ho fa la mort, que és conseqüència d'aquest pas del temps: «"El que en diem morir"», «El silenci dels morts» o «Pietà». Però Vinyoli també furga en el passat per il·luminar el present, en una mena de viatge catàrtic que l'ajuda a extreure conclusions vitals, metafísiques i morals, com en els poemes «Aplec» o «Temps»:

     Ja no seré mai més el noi
     que feia jocs.
                          I me n'alegro.

     Espriu, a qui Vinyoli dedica el poema «Temps perdut», li dirà en una carta: «Com afegir cap comentari valedor a una poesia essencial, dura, nua i cristal·lina? Has pagat, pagues i pagaràs un preu molt car pel teu singularíssim do, però no dubtis que en val la pena» (21 d'octubre de 1976). Vent d'aram rebrà el Premi de la Crítica Serra d'Or el 1977.
(...)

Del pròleg de Miquel Martín a l'edició de Vent d'aram, d'Ed62, a la col·lecció Educació 62, el maig de 2015 (primera edició)



Vent d'aram

                          Joan Vinyoli


AMB RONCA VEU 

Com que no menjo per la fam que tinc, 
com que no calmo la gran set que tinc, 
com que no sé de canviar el meu crit 
en mena de vianda, 
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me. 

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles 
i m’omplo d’enyorança turmentada 
i em perdo molt endintre del gran bosc 
ple de barrancs 
                        i sóc el gall salvatge: 
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len, 
amb ronca veu anuncio l’aurora, 
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales, 
i m’estarrufo collinflat i danso, 
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador. 


1


TEMPS PERDUT

És hora, ja, de dir
la primera paraula:
Tinc por.
              Camino per un bosc
cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.
Tinc por.
              Què diu aquest ocell
cantant en una branca despullada?
Temps perdut. 
                      No preguntis,
que no et sabria dir
l'origen de les coses.
                                 Temps perdut.




GORGS

Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
                          Gorgs.




DIE ZAUBERFLÖTE 

Aturada en un bosc 
de cedres vells, toques la flauta. 
                                                  Quina 
tonada, no ho sé. 
                           Somreies 
feliç. 
        Em parles de vegades 
amb una veu potser l’equivalent 
del primigeni so. 
                           No deixis 
mai de tocar en el passat ni ara. 
Crea el so. 




EL LLOC

En arribar a l’indret
dels roures i del cedres, la vellúria
dels quals fa remuntar-nos als besavis,
se m’han tornat molt insignificants
totes les coses, tots els passos fets
fora d’aquí, l’insensat afanyar-se
per caminar. Vers on? Només importa 
no moure’s, 
                  trobar el lloc.




EL GUANY

Mai no et rendeixis.
                               Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
                                Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.




MUNTANYES

En la vida, tostemps
he vist moltes muntanyes
a plena llum, boscos d'avets, de faigs,
com si anés en un vagó de tren
mirant per la finestra.
                                  Quantes fonts
brollaven de les serres i creaven rius!
Tot és inaccessible, lluny i prop.
Reverbera la neu.
                            No sento
fressa de res.
                       A mida
que ens envellim tornen les coses
primeres.




L'UNA COSA O L'ALTRA

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l'ombra d'un salze.
                                               Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca els sentits.
                         No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.




EL GRANER MORAT

El vent d'aram tremola sobre les muntanyes.
Les teranyines del bosc entelen el foraviat.

Tanca't en el graner
morat de la tristesa.
Fes compte que potser el més important
és collir nous o bé ensacar avellanes,
fer un tast de vi, passar d'un cove a l'altre
castanyes.
                Mira, pesa, palpa
la finor de les glans.




AMB GAVARDINA GRISA

Novembre, fes-me de company,
i retrobem les velles castanyeres,
embufandats, amb gavardina grisa,
dient-nos coses de melancolia
sense remei.
                   Estic ple de muntanyes
de boscos negres de silenci mort.
Fa un fred humit i la remor s'apaga
sobre els grans tous flairosos de fullaca
mullada, que es podreix.

Anem als afores amb l'apagallums
del sagristà, matem un per un
els ciris del vespre.

Entrem en la foscúria que germina.




APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent —estendards i cridòria—
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.




RAMAT

Vénen les cabres d'olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb davantal de cuir
—que no les prenyin totes. 

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
—roig, gris, morat—, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
                                   L'altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.




TOTS HO SABEM

Tots ho sabem: la vida
inexorablement fa el seu joc.
Algú, però, diu en la fosca:
La vida riu sense motiu,
la mort te sempre la raó,
com una vella en un racó.




L'HOME DEL VAS DE VI

Visc en silenci.
Veig núvols i gavines sobre el mar.
Les llunyanies se m'apropen.
Tot se'm fa lluny, de cop.
Bec un gran vas de vi
granat i m'adormisso,
mentre la tarda groga en el vinyet
es torna roja sobre la masia.
En ser demà seré encara més pobre.




CAP AL NO-RES

No sé per on camino, sé només
que vaig cap al no-res.
Fa molt de temps que em destrueixo.
No sabré mai on sóc.
No podré veure mai
la veritable mar al fons.
                                    Se'm dóna sols mirar
temporalment les coses.





UNA ALTRA MÚSICA DE LA TARDOR

Cauen les fulles corrugades
cobrint la terra amb una
crosta cruixent,
però l'antiga nafra,
que no supura ni fa gaire mal,
és inguarible.

Jo ara dormo:
                      deixa'm reposar
sota aquests arbres on s'enrosca l'heura.
Ni vell ni jove, com qui fa un atur
d'itinerant i escolta
la veu dels morts.




EL MOTOR 

Engegueu el motor, estrenyeu la fredor
del braç d’aigua que vibra
cap als dipòsits.
                         Del terrat estant
mireu les illes, la roent estesa
del mar, el matí transparent,
la brusa d’una dona voleiant al vent. 




TOUS LES JOURS

(MAGRITTE)


La posta baixa per la carretera blava de muntanyes,
darrera nostre, llançats en bicicletes
mal niquelades, de lloguer.
                                          Quan som al canyissar
de vora el gorg m'assec,
                                      espero
la posta que s'acosta.
                                 Per l'embardissat
baixem a l'aigua negra, densa,
del gorg.
              Ens despullem, nedem.
Esgarrifor de carpes.
                                  Nas vermell de l'home
que ens mira des del blau.




PISCINA

No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d’una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d’on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d’on sembla que no pugui sortir mai.

En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s’abandona a prendre el sol.




GUARDA'M DELS GANIVETS

No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem arrossegar una recolzada
d'heura estesa per terra amb crits magenta
vivíssims, blancs, vermells.
Ciclàmens, gotes precioses
de sang.
              Guarda'm dels ganivets,
que pot passar que em trobi tallant tiges
de flors obertes a la nit, encara
molles de rou, ofertes,
i sols em quedin calzes de cascall.

Anem per l'avinguda de palmeres
fins arribar al fortí
dels alts xiprers ferrissos,
com un manat de llances
cremant fosques al sol.

Mirem, ara la runa dels voltants.




DIES AL CAMP

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l'hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l'escapadís aviram.
                               I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.

Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
                                       Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.

Les eines del treball dormissen a l'entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.

Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d'un home,
però proclamen tostemps,
dessota l'òxid del tall,
l'antiga força de la mà de l'home.




HORA FIXA

A ple matí la Torre s'esfondrà,
la runa en cataractes omple el bosc;
on es dreçà la pedra a l'or del sol
s'aixeca pols de neu al clar de lluna.
Destí caduc, incoercible canvi.
Atura't:
            hora fixa del poema.

West Side Story (1961), Gee, officer Krupke

Del musical de Broadway, l'any 1957, en va venir la pel·lícula: West Side Story (1961). L'argument està basat en la història de Romeu i Julieta, de William Shakespeare, però adaptada a la realitat americana de meitat del segle XX. Ras i curt, dues bandes de joves, els sharks —immigrants porto-riquenys— i els jets —nord-americans d'origen anglosaxó— estan enfrontades. El conflicte sorgeix quan María, porto-riquenya, i Tony, nord-americà, s'enamoren. Enmig dels textos reconeguts, la cançó dedicada a l'oficial Krupke. Sempre m'ha semblat impagable, i presagia quina hauria de ser la tasca dels futurs treballadors socials. És, menys que més, així:

ACTION
Dear kindly Sergeant Krupke,              Benvolgut sergent Krupke
You gotta understand,                           hauries de capir
It's just our bringin' up-ke                     que la nostra criança
That gets us out of hand.                       se'ls n'anà de les mans:
Our mothers all are junkies,                  amb mares que són ionquis
Our fathers all are drunks.                    pares bevedors.
Golly Moses, natcherly we're punks!   Verge santa, i quins dropos no som!

ACTION AND JETS
Gee, Officer Krupke,                              Ei, oficial Krupke, 
we're very upset;                                     estem disgustats,
We never had the love that                     Mai vam tenir l'amor 
ev'ry child oughta get.                            que li calia a un infant.
We ain't no delinquents,                         Som uns incompresos
We're misunderstood.                             i no uns delinquents.
Deep down inside us there is good!       Dins nostre hi trobareu bondat! 

ACTION
There is good!                                        Hi ha bondat!

ALL
There is good, there is good,                  Hi ha bondat, hi ha bondat,
There is untapped good!                         Hi ha bondat sense explotar!
Like inside, the worst of us is good!      Dins del pitjor de nosaltres hi ha bondat!

SNOWBOY:
That's a touchin' good story.                   Una història commovedora.

ACTION:
Lemme tell it to the world!                    Deixa'm explicar-la al món.

SNOWBOY:
Just tell it to the judge.                           Només l'has d'explicar al jutge.

ACTION
Dear kindly Judge, your Honor,            Benvolgut jutge, Honorable,
My parents treat me rough.                    els pares em maltracten.
With all their marijuana,                        Tenen tota la marihuana
They won't give me a puff.                     i no me'n donen ni una calada
They didn't wanna have me,
But somehow I was had.
Leapin' lizards! That's why I'm so bad!  És per això que estic tan malament!

DIESEL: (As Judge) Right!

Officer Krupke, you're really a square;
This boy don't need a judge, he needs an analyst's care!
It's just his neurosis that oughta be curbed.
He's psychologic'ly disturbed!              Psicològicament pertorbat!

ACTION
I'm disturbed!                                        Estic pertorbat!

JETS
We're disturbed, we're disturbed,          Estem pertorbats, estem pertorbats,
We're the most disturbed,
Like we're psychologic'ly disturbed.

DIESEL: (Spoken, as Judge)
In the opinion on this court,
this child is depraved on account
he ain't had a normal home.

ACTION:
Hey, I'm depraved on account I'm deprived.

DIESEL:
So take him to a headshrinker.

ACTION (Sings)
My father is a bastard,
My ma's an S.O.B.
My grandpa's always plastered,
My grandma pushes tea.
My sister wears a mustache,
My brother wears a dress.
Goodness gracious, that's why I'm a mess!

A-RAB: (As Psychiatrist) Yes!
Officer Krupke, you're really a slob.
This boy don't need a doctor, just a good honest job.
Society's played him a terrible trick,
And sociologic'ly he's sick!                           Està sociològicament malalt!

ACTION
I am sick!                                                        Estic malalt!

ALL
We are sick, we are sick,                                 Estem malalts, estem malalts.
We are sick, sick, sick,
Like we're sociologically sick!

A-RAB: In my opinion, this child
don't need to have his head shrunk at all.
Juvenile delinquency
is purely a social disease!

ACTION:
Hey, I got a social disease!

A-RAB:
So take him to a social worker!

ACTION
Dear kindly social worker,
They say go earn a buck.
Like be a soda jerker,
Which means like be a schumck.
It's not I'm anti-social,
I'm only anti-work.
Gloryosky! That's why I'm a jerk!

BABY JOHN: (As Female Social Worker)
Eek!
Officer Krupke, you've done it again.
This boy don't need a job, he needs a year in the pen.
It ain't just a question of misunderstood;
Deep down inside him, he's no good!

ACTION
I'm no good!

ALL
We're no good, we're no good!
We're no earthly good,
Like the best of us is no damn good!

DIESEL (As Judge)
The trouble is he's crazy.

A-RAB (As Psychiatrist)
The trouble is he drinks.

BABY JOHN (As Female Social Worker)
The trouble is he's lazy.

DIESEL
The trouble is he stinks.

A-RAB
The trouble is he's growing.

BABY JOHN
The trouble is he's grown.

ALL
Krupke, we got troubles of our own!

Gee, Officer Krupke,
We're down on our knees,
'Cause no one wants a fellow with a social disease.
Gee, Officer Krupke,
What are we to do?
Gee, Officer Krupke,
Krup you!

Music by Leonard Bernstein, lyrics by Stephen Sondheim.

Golly Moses: "Caram Moisès" (exp. de sorpresa, trad, jueva. Més o menys: Mare de Déu!)

Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (1994) Notes i capítols 1 i 2.

El violí d'Auschwitz
Al camp d'extermini d'Auschwitz, les condicions de vida són infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort són companys habituals dels reclusos com en Daniel, un lutier jueu de Cracòvia (Polònia), que sobreviu en aquest infern treballant de fuster. El comandant del camp, Sauckel, afeccionat a la música clàssica, descobreix l'autèntic ofici d'en Daniel i decideix posar-lo a prova: li haurà de construir un violí que tingui un so perfecte. En Daniel es posa a l'obra, però no es pot ni imaginar el càstig que l'espera si no compleix bé l'encàrrec.
Maria Àngels Anglada
Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les. De jove, anà a viure a Barcelona per estudiar a la Universitat (...) on es va llicenciar en Filologia Clàssica. (...) L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort, l'abril de 1999.

La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència. (...) La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l'any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes (...) El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. (...) Als anys noranta obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.
Extret de la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Literatura concentracionària
Sota el concepte de "literatura concentracionària" agrupem aquelles obres escrites per supervivents de camps de concentració nazis. El seu testimoni, fruit del coneixement directe, ha tingut un abast universal, amb obres com ara Si això és un home de Primo Levi o també El fum de Birkenaude Liana Millu, per posar dos exemples traduïts al català. També el manresà Joaquim Amat-Piniella va escriure la novel·la K L Reich, fruit d'aquella monstruosa experiència que van compartir, també, molts d'altres catalans republicans. Segons David Serrano, "Amat comparteix bona part dels codis, els recursos, les metàfores, els temes i els pretextos d’autors que, per diversos que siguin, tots reconeixem com d’un mateix univers: Antelme, Celan, Semprún, Levi, Arendt, Wiesel, Kertész, Traverso...". Posteriorment, d'altres autors han recollit la temàtica concentracionària en novel·les, algunes de les quals força populars entre els lectors de secundària, com ara L'amic retrobat (1960), d'Arthur Koestler , El noi del pijama de ratlles (2006), de John Boyne o, és clar, de Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (1994).
La foto correspon a un grup de nens a Birkenau

El camp d'Auschwitz-Birkenau
El camp de concentració i d'exterminació d'Auschwitz-Birkenau fou un complex format per diversos camps de concentració, d'experimentació mèdica i d'extermini en massa de presoners construït pel règim de l'Alemanya nazi, després de la invasió de Polònia el 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial. Auschwitz, situat a 60 km a l'oest de Cracòvia, fou una combinació d'extermini massiu i industrialitzat, i explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya. En cinc anys, vora 1,3 milions d'homes, de dones i d'infants (el 90% jueus) hi foren assassinats. D'aquests, 900.000 immediatament a la sortida dels trens que els havien portat fins al camp, a les cambres de gas. La resta moriren de malalties, malnutrició, maltractaments o sàdics experiments. Sens dubte, aquest camp d'extermini ha estat considerat el símbol del genocidi del poble jueu; el símbol de la Xoà (l'Holocaust del judaisme).
Extret de Viquipèdia. La foto, de l'Auschwitz Album, mostra un grup de jueus hongaresos el maig de 1944.


L'ofici de lutier
Un lutier és un artesà que fabrica, repara o restaura els instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels o, també, guitarres. El terme deriva del provençal luth (llaüt) i passa al francès luthier, lutier o violer, en català. L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El lutier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental.
Extret de Viquipèdia. La foto mostra un lutier contemporani: el gallec Anxo Cabreira, establert als USA, i pertany a musicaantigua.com, edició de desembre de 2015.

Per saber-ne més: http://www.edu365.com/eso/muds/catala/lectures/violi/index.htm




       El violí d'Auschwitz

          Maria Àngels Anglada


                                                                   A les víctimes
                                                                   In memoriam


               Reconeixença
               L'autora expressa la seva gratitud
               al luthier Ramon Pinto i Comas
          


Nota:
Els documents que encapçalen els capítols són autèntics. Cfr.:
Reimund Schnabel: Macht ohne Moral. Eine Dokumentation über SS, Editorial Röderberg-Verlag. Frankfurt, 1957.
Traducció al castellà: Poder sin moral - Historia de las SS. Editorial Seix-Barral, SA, Barcelona, 1966. 


- - -





Guàrdia del ghetto 6


Litzmannstadt, 1 de desembre de 1941 

Afer: ús d'arma de foc

El dia 1 de desembre de 1941, des de les 14 hores fins a les 16 hores vaig romandre en el lloc de guàrdia núm. 4 de la Hohens-teinerstrasse. Cap a les 15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del ghetto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets.    
   Classe d'arma: carrabina 98. 
   Munició emprada: dues càpsules.

Signat: 
 NAUMANN 

 Guàrdia de reserva 
1a. Companyia - Bat. Ghetto




- - - 



                                                          Desembre de 1991

Sempre em costa d'adormir-me, la nit que he tocat en un concert. Em va tornant a la memòria, com si m'anés passant una cinta gravada que es repetís. Però aquest concert, a més, havia estat força peculiar, celebrat el mateix dia que s'havia mort Mozart, feia dos- cents anys. Havíem tocat a Cracòvia, ciutat de bons músics, en una sala, habilitada com a auditori, de la bellíssima «Casa Veneciana». El temps era molt fred, i això ens havia entrebancat de passejar-nos gaire per la ciutat, tan plena d'obres d'art. Tot just al migdia, quan el sol escampà la boira, vaig fer un volt per la Ryneck Glowny, abans de tornar a l'hotel. 
     A la primera part, tot i que el concert fos dedicat a Mozart, Virgili Stancu, el pianista del nostre trio, havia accedit al suggeriment dels organitzadors polonesos creant amb el seu art de sempre els preludis de Chopin que tenia en dits. A la segona part, ell i jo havíem fet la sonata en mi bemoll, que Mozart escriví per a una violinista que admirava molt, Regina Strinassacchi. Ens quedàrem també a escoltar l'orquestra que va interpretar la Simfonia Concertant KV 364, de forma impecable, remarcant tots els plans sonors i deixant entreveure aquell fons dramàtic darrera el graciós i savi trenat del fraseig. 
     M'havia cridat especialment l'atenció el so del violí solista. El tocava una dona, ja gran, la primera violinista de l'orquestra, amb extrema afinació i, m'havia semblat, amb veritable passió continguda. 
     Tenia els ulls tristos, quan no tocava. 
     Era nit enllà, enyorava l'Electra i em semblava que encara sentia el so d'aquell violí. No és que fos molt potent; vellutat i ple, sí que ho era. No pas, és clar, un instrument construït pels grans mestres de Cremona. Potser sí, però, pensava, un violí de l'antiga escola polonesa. S'hauria salvat, doncs, de tantes destruccions, un Mathaeus Dobrucky, de Cracòvia? Rumiant-ho bé, però, el seu color m'havia semblat d'un vermellós més fosc, no tan transparent. No era inversemblant, tampoc, que fos una obra alemanya, o tirolesa, fet per algun membre d'aquella interminable nissaga de violers, els Klotz.
     —No, ja veus que no és un Klotz. 
     M'ho va dir somrient, però l'alegria no habitava el seu somriure. Era l'endemà del concert. La nit abans havia decidit preguntar-li directament, a la violinista, l'origen de l'instrument, i m'havia submergit per distreure'm de cabòries, en la lectura d'una excel·lent novel·la d'intriga d'Eric Ambler, que a mi em procuren un son plàcid i profund. 
     Ens trobàvem a l'Escola Superior de Música de la ciutat —no en diuen conservatori— on m'havien convidat. Havia admirat, a l'ample vestíbul, els retrats a l'oli de tota aquella sèrie de magnífics músics polonesos, des dels més antics fins al meu col·lega Wienasky. Després havia anat a una aula més aviat petita, per a impartir una classe magistral, allò que ara és moda dir-ne una «master class». 
     En acabat, la dona em va posar el violí a les mans, el seu. El vaig provar: les seves cordes em responien tal com jo els demanava, com el fang dòcil a les mans que el modelen. Era una petita meravella.
     —Suposo que no te'n voldries pas desprendre.
     —Per res del món! —em contestà—. Ni que em morís de gana. És tot el que em queda de la meva família. Sí —continuà—, aquest violí el va fer el meu oncle Daniel amb les mides dels Stradivarius. No el canviaria per cap!
     —És clar, ja ho entenc, que el valoris tant.
     —Oh no, no ho pots pas entendre. N'hauries de saber tota la història.
     Una gran ombra de tristesa li ennuvolà els ulls clars, accentuà les arrugues d'un rostre bell. Es passà la mà, innecessàriament, pels blens de cabells rossos i albejants. Respirava més de pressa, quasi feixugament.
     Vam haver de callar, perquè m'havia compromès a assistir, a la sala d'actes, a la interpretació dels alumnes grans de corda, que ens van oferir l'«Intermezzo», de Penderecki, tants anys rector de l'Escola. Tot seguit hi havia una petita festa, que semblà més aviat cansar a la meva col·lega:
     —No n'estàs cansat, de la festa?
     M'ho va preguntar molt aviat. Jo no ho estava, però m'havia encès la curiositat i l'interès.
     —No em fa res de deixar-la, ara ja he complert! T'acompanyaré a casa teva, si ho vols.
     Vivia a prop de l'Escola de Música i vam desafiar, a peu, la tarda freda, altra vegada entelada de boira. Em convidà a pujar i a compartir un te ben calent. El pis era petit, senzill: la vida era dura, a Polònia. No vaig tornar a al·ludir el seu violí, volia distreure-la, canviar-li les idees. Només uns moments em va parlar del seu fill, ensenyant-me'n una fotografia, i m'explicà que se n'havia anat a viure a Israel. Però ella no es volia pas moure:
     —Què hi faria, jo? Ell és tallista de diamants, té una bona feina, però ara hi ha tants músics, a Israel, sobretot molts de russos, que podrien formar cent orquestres! Ve pel Cap d'any, per la Pasqua.*
*N. de l'A. «Rosh Hashanah», o l'any nou jueu, cau al mes de desembre.
      De seguida, però, ens vam posar a enraonar de música, discutírem alguns problemes d'interpretació, tot escoltant la gravació de la Simfonia concertant; i vam acabar —sempre em passa així— fent música, perquè ella era també una bona pianista i el piano omplia, per dir-ho així, la meitat del menjador-sala d'estar-sala de música, tot d'una peça. Això ens va acostar més que no ho haurien fet hores de conversa i em vaig trobar essent amic seu. Per uns instants —potser sóc presumptuós— em semblà llegir, com un aire que passa, una espurna de desig en els seus ulls, a les seves galtes enceses, però potser va ser només la música. Déu meu, vaig pensar, si és molt més gran que jo!
       Acabàrem, ben avinguts, la sonata, i ella semblava transformada i riallera, i encara més en penjar el telèfon que havia trucat just quan em serrava les mans, contenta, després de tapar les tecles del piano. No calia que em donés cap explicació, però em va dir que era el seu amic, «no és un músic —afegí— és tècnic industrial, treballa a Nova Huta, no podem sortir junts gaire sovint».
       Amb tot això es començava a fer tard, i havia de tornar a l'hotel, on m'esperaven Gerda i Virgili Stancu. Ens vam separar, doncs, amb una mica de recança i vam quedar de sopar tots quatre junts, l'endemà, a l'hotel on ens hostatjàvem. No volia que la Regina fes cap despesa perquè, tot i que és una excel·lent professional, sabia que no era fàcil guanyar-se la vida. No li vaig voler dir res sense parlar-ne abans amb els meus companys de trio, però vaig pensar que fóra una bona idea de convidar-la a Holanda, i programar algun concert amb ella; estava segur que hi estarien d'acord, perquè la seva interpretació els havia agradat molt, m'ho havien comentat.
       Havent sopat, l'endemà, vaig voler acompanyar-la al seu pis, però ella em va dir que no calia, que se'm faria massa tard. Em vaig permetre, doncs, de fer venir un taxi i anticipar generosament l'import del trajecte del xofer. Ens vam acomiadar amb una abraçada forta i amical i vaig pensar, amb recança, que el seu cos era suau i que devia ser desitjable anys enrera.
       Tota l'estona del sopar, gairebé, ella havia enraonat més amb la Gerda —la violoncel·lista— que no pas amb mi. Fins i tot havien desaparegut, juntes, una bella estona. En tornar de l'habitació dels meus companys, em vaig adonar que la Regina s'havia canviat de roba: duia un dels vestits de concert de la Gerda, un de blau fosc, amb randes, que li estava molt bé. Però devien haver compartit altres secrets, m'imaginava.
      No m'havia pas equivocat:
      —La Regina ha quedat molt contenta dels teus suggeriments d'interpretació —em digué la Gerda—. I també de la classe que vas donar als alumnes grans. Li has fet molta impressió!
       —Doncs, si t'haig de dir la veritat, empenso que no els era pas imprescindible. Ja vas sentir com tocaven!
      —Però tu els has dut algun punt de vista nou, la teva manera de veure-ho i la teva escola és diferent, i a ella l'hi ha interessat molt, sobretot la part de la cadència.
       Va fer una pausa, i canvià de tema:
       —No te n'ha explicat res, de la seva vida?
       —No, ni tampoc li'n vaig preguntar cap detall, no sóc tan indiscret! A més, em va semblar que aquestes coses la posaven trista. Quan em va explicar que el violí l'havia construït el seu oncle Daniel, vaig sentir que afegia baixet: «Beneït sigui el seu record».
       Sí, em confirmà la Gerda, l'hi havien de posar per força. Gairebé tots els seus havien estat víctimes de l'holocaust; la seva mare i l'àvia, mortes al ghetto de Cracòvia, el seu pare amb el germà gran, a Auschwitz, tots, doncs, morts a les mans dels nazis. Vaig pensar que ella devia ser molt menuda, aquells anys. Com s'havia salvat? També em va venir al pensament que la música la devia haver ajudat molt a sobreposar-se a tantes ombres.
       —Em va donar aquestes fotocòpies per a tu, hi va recollir molts testimonis d'aquell temps. Diu que et vas interessar en el seu violí i així en podràs reconsruir una part de la història.
       —Les has llegides, tu?
       —Em van tenir desperta una bona estona, anit! Però ara són teves, me les va donar per a tu.
       En vaig estar ben content, era una prova d'amistat. També l'havíem convençuda de venir, més endavant, quan tots els caps fossin lligats, a participar en uns quants concerts. Se n'havia encarregat la Gerda, que sempre se sortia amb la seva, i ja havíem quedat que, en un dels recitals, ella tocaria la part de violí del trio «L'arxiduc» de Beethoven: jo li cediria el meu lloc, amb gust. Els altres detalls de la gira els posaríem a les mans del nostre agent, el germà de la violoncel·lista. La Regina a penes havia sortir del seu país, i una estada a fora l'airejaria. Tres setmanes, ens va dir, més no, ja hi deu haver qui m'enveja la càtedra.
       La nostra, de gira, s'acostava ja al final; teníem un últim concert programat a Varsòvia, i després ens havíem de separar: la Gerda i en Virgili cap a Amsterdam, jo al meu estudi de París, on m'esperaven per gravar un compacte. A l'aeroport de Varsòvia hi vam romandre més de dues hores, a causa de la boira. Les vaig aprofitar per llegir les anotacions de la Regina, que les havia traduït en un anglès aproximat. Al cap d'unes quantes planes, vaig pensar «les passaràs a l'Àngels, li interessaran molt», però aviat em vaig oblidar de tot, concentrat en les notes de la violinista. Un nom, repetit, no era desconegut per a mi. Els meus companys em van avisar que ja havien anunciat el nostre vol i jo ni ho havia sentit, ficat com estava en la història del violí de la meva amiga —la història que no podré oblidar mai més.  


- - -

II 


«E VINC EN LLOC ON TOTA LLUM ÉS MORTA»



Dante, Divina Comèdia, Infern-IV, 151, segons
Andreu Febrer


- - -



Formulari per a càstigs i assots - 1942

Arrest:

     Primera classe (normal):
Fins a 3 dies. Cel·la clara. Catre de fusta. Alimentació, pa i aigua. Menjar complet cada quatre dies.
     Segona classe (amb agreujants):
Fins a 42 dies. Cel·la fosca. Catre de fusta. Alimentació: com a la primera classe.
     Tercera classe (rigorós):
Fins a 3 dies. Sense possibilitat de seure ni ajeure's. Cel·la fosca. Alimentació: com les classes anteriors.

Càstig corporal:

      Nombre d'assots: 5, 10, 15, 20, 25
      Instruccions: Primer de tot, revisió mèdica.
Els assots s'aplicaran amb un fuet de cuir i seguits, i es comptarà cadascun d'ells. Queda prohibit despullar o desvestir algunes parts del cos. La persona no serà lligada, sinó que s'ajaurà en un banc. Només se la fuetejarà als malucs i al cul.


Segell:
OFICINA D'ADMINISTRACIÓ I ECONOMIA DE LES SS
(WVHA)

- - -

Càlcul de rendibilitat de les SS sobre la utilització dels
presos en camps de treball



Salari mitjà: 6 RM
Deducció per alimentació: 0,60 RM
Vida mitjana del pres: 9 mesos = 270 dies
                                     270 x 5,30 RM = 1.431 RM
Deducció per l'amortització de la roba: 0,10 RM


- - -

Quan en Daniel sortí de la cel·la d'arrest —o més ben dit, quan l'en van treure—, encara més feble, tot i que només hi havia passat quatre dies, estava temptat de maleir l'impuls que l'havia fet romandre viu i a l'infern. Sabia que hi havia estat quatre dies, perquè cada vespre feia una menuda incisió, amb l'ungla, per no descomptar-se: no donaven mai cap explicació i no se seguien pas les normes fixades. El seu delicte, i el del company de la llitera del costat, per mala sort, havia estat d'adormir-se i no sortir a l'hora, un d'aquells matins foscos i glacials. El cos li feia mal encara pertot arreu, dels assots rebuts abans de l'internament i de la duresa del catre, massa curt per a ell: ho feien expressament, n'estava convençut. I encara bo que tenia, entre altres presos, una situació de privilegi, si se'n podia dir així: l'esperaven per treballar a la casa del comandant. Si no, el seu càstig, qui sap quant hauria durat?
       Es bufà els dits, entumits de fred, oblidat del tot, d'ençà de molts mesos, de les velles pregàries de la matinada, apreses a la infantesa, el saharit. Després del recompte, que li augmentà la fredor, es posà a la feina, tot pensant que aquell migdia, si més no, tornaria a menjar calent, una aigualida sopa de naps. Les cel·les de càstig eren al costat de la Plaça, l'Apellplatz, on també els reunien per a presenciar les execucions, al lloc més elevat de l'infern. El Dreiflüsselager —el Camp dels Tres Rius, un dels petits, relativament— s'allargava sota seu, i li semblava immens, tapat de boira com era, tot entelat, amb les seves ominoses construccions de l'ombra; els sostres dels barracots eren ben blancs de neu o de gebre, ni ho sabia. Però Sauckel, el comandant, aquell gegant sàdic i refinat, volia conrear gladiols i camèlies, i ell havia treballat amb altres companys en la feina de fusteria de l'hivernacle. Això els oferia, de vegades, un suplement de menjar. Per sort, pensà, no m'han aplicat cap «agreujant», com un a pallissa de record a la sortida; mai no es podia estar segur de res, perquè en aquells camps, una mica marginals, els reglaments no eren seguits d'una manera estricta. Alliçonat, feia quatre dies justos, amb altres pallisses que havia hagut de presenciar, es va ajeure damunt del banc abans que no l'hi forcessin, ell mateix es tirà enlaire la camisa i avall els pantalons.
       Aferrant-se al banc, no cridà altra cosa que el nombre de cadascuna de les vint-i-cinc fuetades i com que, tot i el mal que li feien, no s'havia descomptat, no van recomençar a pegar-li, la qual cosa era una diversió freqüent. Fins aquell dia se n'havia escapat, de les vergassades «formals», no dels cops i les empentes. Peerò aquell metge d'uls grisos i freds com l'acer no havia vacil·lat, després d'un cop d'ull superficial, a signar el vist-i-plau per al càstig corporal dels dos companys de barracot. No es recordava que mai n'hagués deixat cap sense signar. El seu esguard li feia venir esgarrifances, l'havia resseguit amb la mirada —i qui sap si considerat apte per a futures vexacions?
       Es parlava, entre els presos més veterans, d'un infern pitjor, de viatges sense retorn a altres camps, de noms temibles, i també s'enraonava d'una mena de pobre paradís, una fàbrica on es repartia un suplement de menjar i no es maltractava ningú. En Daniel, però, no volia ni atemorir-se més ni somniar: Calia fer la feina amb atenció i avui li costava. Dins la cel·la les llesques de pa encara havien estat més minses que no a fora, just per sobreviure. Mentre s'aplicava a la tasca, tan bé com podia, sense reposar gens i encara content que no l'haguessin castigat a treballar a la pedrera, recordà l'impuls que li havia salvat —per quant de temps, ja no ho podia saber— la vida.
       —Ofici?
       La pregunta, en aparença inofensiva, no tothom tenia la sort de poder-la ni tan sols escoltar. Els triats de bell antuvi per a la mort seguien una altra filera: molts infants, vells, dones grans i malalts.
       Ràpid, va respondre:
       — Fuster, ebenista.
       Era una mentida a mitges. Però darrera el seu front pàl·lid havia nascut la resposta, que només més tard raonà per a ell mateix. Semblà que algú l'hi hagués dictada. En aquell temps de persecució, més inexorable que mai, la vida era a la corda fluixa, les persones jueves —i tantes d'altres— funàmbuls inexperts, marcats. Coneixia prou els qui filaven el destí de la gent del seu poble: eren aquella mena d'assassins, aquells oficials de les Waffen-SS, monstres disfressats amb vestits impecables, quan no els esquitxava la sang, ben pentinats, sovint homes de cultura —que estimaven, potser, els seus gossos, la música, que tenien segurament una família. D'aquelles maleïdes mans fines, d'aquells ulls serens o fanàtics, penjava una corda fluixíssima: la vida o un miratge de vida. Per aquests goim* —pensà, en un llampec, mentre sentia la pregunta— no existia l'antic manament «no mataràs». La seva mare ja no havia tingut ocasió d'escoltar-ne cap, de pregunta, s'havia mort al ghetto, molt aviat, i el metge jueu, impotent, parlà de tuberculosi, però ell pensava sempre que de gana i de tristesa, espectre d'ella mateixa.
*N. de l'A. «Goim»: Cristians, no jueus.
       Què hi hauria fet, un luthier, a l'infern? Fuster havia semblat, en aquell moment, fins i tot a l'oficial, que inclinà el cap aprovadorament, tot inscrivint-la, una bona resposta; sempre en calien. Però al cap dels mesos, llargs com anys, en Daniel ja en dubtava.  Si més no, l'havien tret de la cel·la «clara» relativament aviat —mai se'n sabia la durada, malgrat que «ells» parlaven d'un reglament— i podia veure la llum del dia. A dintre, com que la finestra era minúscula, havia romàs pràcticament a les fosques.
       Disposava, n'era conscient, d'un avantatge sobre molts presos: ara treballava a cobert, perquè l'hivernacle el tenien molt avançat i ell acabava una prestatgeria per a ampolles, al celler; havia sentit, per retalls de conversa, que hi hauria altres feines a la casa i potser tindria la sort que també li manessin de treballar-hi. Si em vaig adormir, pensava, és perquè no menjo prou i ho supleixo amb la son. S'havien de llevar ben fosc, a dos quarts de sis, per començar a treballar a tres quarts de set. Els altres presos feien només una pausa de mitja hora, a les dotze, i els qui treballaven a la casa i les dependències del comandant, els dies que havien acomplert la feina al seu gust exigent i erràtic, gaudien d'una hora de repòs. A la tarda l'horari s'allargava fins a dos quarts de set: just a temps per al magre sopar, el recompte llarguíssim i la nit —sense esperança d'una alba més benigna.
       Però els diumenges, Sauckel no volia sentir soroll de matí, perquè el dissabte a la nit o bé tornava tard o bé celebrava les seves petites orgies a casa, i per no despertar-lo els esclaus podien començar força més tard. I aquests petits avantatges, sempre amb la por que s'acabessin, eren les úniques esperances que es volia permetre —no pensar més enllà, no recordar gaire, ignorar fins i tot les fiblades de dolor que de tant en tant li enrampaven el cos. No enyorar l'Eva, potser ja morta, amb la qual a hores d'ara estaria casat, sense la guerra. No recordar les seves abraçades dels últims temps, els seus llavis càlids, passades les primeres setmanes de relació encarcarada, quan els hagué presentat l'intermediari, segons el costum de la comunitat.
       Es trobava tan feble, avui, que haver sentit desig li semblava cosa d'una altra vida, d'una altra persona. Només una certa ràbia el sostenia sense defallir, perquè no volia donar l'espectacle d'un desmai a aquella colla de hienes, els führers, els kapos. Contra la seva voluntat, el pensament el dugué cap a les primeres setmanes d'internament al Dreiflüsselager, quan encara havia tingut algun ràpid contacte furtiu amb alguna presonera, amagats rera qualsevol tanca, uns moments al vespre. Aviat van separar homes i dones amb una filferrada elèctrica, que havien hagut d'ajudar a instal·lar, però amb la poca virior que tenia, tant li feia.
       Tornava a tenir gana. Era jove, i de mena de vida. El dinar només l'enganyaria, la gana. Potser la cuinera, d'amagat, li passaria restes de menjar, alguna vegada s'havia arriscat a fer-ho, quan Ell reposa llegint, havent dinat. Cinc hores de treballar, amb aigua de castanyes i un bocí de pa de sègol el menaven, quasi, al defalliment. De cop, mentre eren al vestíbul, a punt de sortir, tres pomes d'or —era un miratge?— rodolaren per terra amb una riallada sonora; tots quatre treballadors es posaren de quatre grapes al trespol per collir-les, mentre el comandant es divertia, les empenyia amb el peu. En Daniel no se sentia gens ferit en el seu orgull ajupint-se a agafar-ne una: la indignitat era en el que es divertia amb la seva fam. Una bota negra que semblava enorme amenaçà la seva mà, després s'enretirà, empenyé més lluny la fruita, però ell al capdavall es va apoderar de la poma. No li van prendre, tampoc no li atiaren els gossos quan hi clavà queixalada, perquè decididament Ell s'havia llevat de bona jeia. Una veu de noia el cridà, des de dalt. El secret deixava de ser-ho, es veia que la bonica prostituta li havia fet el pes i potser tindrien dos o tres dies de tranquil·litat. Potser. La tarda li semblà molt llarga, tot i el record de la poma.
      Després dels dies passats tancat a la cel·la, la llitotxa la va trobar fins i tot tova. Els companys, poc o molt pollosos com ell, un suport càlid, conegut.
       El van despertar, aquesta vegada. No es podia tornar a quedar adormit! Aleshores ningú no el salvaria dels agreujants temibles, i la mirada del metge Rascher no era cap bon averany. Malgrat que encara se sentia dels cops, la nit li havia passat en un son i, potser per la companyia, sense malsons. El «secretari» del barracot el va treure d'un altre món. En somnis es trobava al seu taller, tan ben endreçat, treballant en la construcció d'una viola, entre l'olor coneguda i agradable de la fusta, les coles i els vernissos —no el baf del barracot. A dalt, la seva mare cantussejava tot cuinant el dinar, que també feia una flaire deliciosa. Tot eren sensacions delectables: el sol daurava les fustes, els arrencava reflexos com de posta, càlids, d'or vell tenyits de vermell i, curiosament, de blau i tot. Contrastant amb els seus tons, l'acer de la seva col·lecció de ganivets de violer resplendia amb el seu fred brillant.
       Totes les peces sense obrar, tallades per a futurs instruments, lluïen les seves aigües, oloroses, i entremig hi passava l'aire, assecant-les a poc a poc, amb el seu germà, el temps. Ho havia après ja del pare, mai no feia servir una fusta que no fos tallada de cinc anys. De bon avet de les muntanyes i d'erable, d'arbres on havien niat els ocells. On el vent havia cantat —com després ho faria l'arquet. En el somni cada peça i cada eina brillaven com joies, i de fet ho eren, les modestes joies de la seva corona d'artesà. Somniant, es trobava en un dels punts més delicats del seu treball: posant al seu lloc, dintre la viola, l'ànima, aquesta menuda peça d'avet, d'aigües fines i espesses, que estava a punt de deixar anar, ben vertical, ben recta, just darrera la pota dreta del pontet. Però, què passava? Les mans li suaven, l'ànima se li esmunyia fora de lloc, relliscava abans d'hora! Li havia quedat massa curta, inservible. Hauria de recomençar-la de bell nou. Però la viola es tornava fonda, fonda...
       Unes mans que el sacsejaven el van despertar en aquest moment del somni. La viola s'havia quedat sense ànima. Li semblà un mal averany.
       No ho era, però, el somni, de culpable. Ni calia cercar lluny cap auguri dolent. El tenia al davant, allà mateix. El mal averany era, tot senzillament, l'alba. L'alba d'un dia nou, a la Gehenna, al Camp dels Tres Rius.
       Una alba fosca, precursora d'un dia de claror grisa i indecisa, una vella flassada damunt el llit gastat del sofriment. Cap malson —pensà— no podia ser pitjor que la crueltat que els voltava i els penetrava, tan indefugible com l'aire que respiraven. Desarmats davant seu, indefensos com nadons. Li semblava que tothom els havia abandonat, fins i tot Jahvé, a les mans d'un odi per a ell incomprensible. Havia sentit a parlar, al seu pare, d'antics exilis i progroms, al temps dels avis, però ell havia passat una infantesa i una adolescència tranquil·les, més aviat, havien celebrat amb una festa alegre el seu Barmitzvah (*) com el del germà gran i només la mort, per malaltia, del pare, havia trencat aquella pau. Potser per això la tempesta els havia sobtat d'una manera més inesperada, els senyals amenaçadors, els núvols que s'ennegrien li havien passat a ell, submergit en un ofici que l'apassionava, inadvertits, com si no anessin cap als seus. S'havia posat, al començament de la tirania, la groga estrella de David sense pensar que era el senyal per a la mort, com es pinten els pins per a la destral, i no s'havia despertat ben bé a la nova i brutal realitat fins al dia terrible que li van saquejar el taller —no gaire lluny, cremava la vella sinagoga del barri, on, d'infant, s'havia sentit segur entre el teixit del llarg talèd del seu pare, que el feia anar a les festes al seu costat, ben sovint. Des d'aleshores, pensava ara, cada dia era un pas que els enfonsava més i més a les aigües llotoses que els engolirien a tots.
       Era el segon dia de feina d'ençà que havia sortit de la cel·la i no sabia per quin motiu se li va fer més llarg que el primer. S'adonava que li pujava al cor un defalliment, un fatalisme que tirava a la desesperança. En coneixia els senyals: havia vist emmalaltir companys de lager, deixar-se anar cap a la mort; ara, jeien soterrats als turons del voltant. Ell era més jove, però, intentà d'encoratjar-se, lluitaria un quant temps. Arribà cansadíssim al barracot, no tenia ganes d'enraonar, pensava només a jeure. Més tard, extenuats, entraven els qui acomplien tasques a l'exterior i a la pedrera.
        Hi va haver una sorpresa, però, una marca de tènue color d'esperança. Havien vingut nous obrers esclaus, per omplir les baixes. Un dels nouvinguts, que posaren al costat de la seva llitera, era un mecànic del mateix carrer, quasi un amic. En Daniel va veure als seus ulls la sorpresa i la pena en veure'l tan prim, tan demacrat. S'abraçaren plorant; la feblesa física torna més fàcils les llàgrimes. Però aviat el violer, per primera vegada al Camp dels Tres Rius, va conèixer una sensació d'alegria. L'Eva era viva, l'informà el seu veí, i estava relativament bé. L'havia vista, mentre ell hi feia una reparació, a la fàbrica d'uniformes militars que dirigia Tisch: el paradís de què es parlava en veu baixa al camp. Sí, l'Eva menjava cada dia bones llesques de pa de sègol, que la insòlita bondat de l'industrial li feia comprar de la seva butxaca per als treballadors. Sovint, damunt del pa, fins i tot hi brillava una capa de margarina... o de mantega!
        Enraonaven fluixet, en la nit fosca. El seu amic li donava més detalls mirant de no ferir-lo massa. Ella, abans, havia estat en un altre camp de nom terrible; no sabia què li havia tocat de sofrir, però havia sobreviscut i . tenia més aviat a prop.
       —Si pogués fugir i veure-la...
       —Ni hi pensis! —l'advertí en Freund—. Podria ser la mort per a tu.
       N'havia presenciat molts, d'afusellaments a l'instant per veritables o suposats intents de fuga: eren ràpids a disparar, els Porcs, i el Comandant en persona no en feia altre estat de matar els presos a trets.
       Un company rondinà
       —A veure si em deixeu dormir, vosaltres!
       —Demà t'explicaré més coses, si som vius.
       La curta conversa havia deixat en Daniel desvetllat. Tot i que no era gens fantasiós, s'imaginava la seva Eva, asseguda a la màquina de cosir, les mans petitones fent córrer la roba, les cames boniques sota la màquina, movent incansables el pedal. Li agradava més, però, de representar-se els seus llavis molsuts no damunt dels d'ell, sinó llepant la capa d'untuosa mantega sobre el pa de sègol, les beneïdes llesques gruixudes, pensava, que la farien romandre viva, que li tornarien una mica de lluïssor als ulls foscos i irisats. No li tenia enveja: aquesta visió li llevà la desesperança, tot l'endemà treballà amb una mica de ganes de viure, altra vegada.
       La tarda, llarguíssima. El vespre, interminable. Esperava la nit amb desfici per beure més notícies de la boca del seu amic.
       Enraonaren més fluix, encara, van intercanviar notícies de les dues famílies: una llarga necrologia.
       —La Regina, la teva neboda petita, s'ha salvat!
       Un oficial alemany, li digué —després descobert i enviat al front de Rússia—, va treure molts infants del ghetto, d'amagat, en caixes de roba; pel que sabia, la nena era a casa d'un músic client d'en Daniel que no era jueu, un alemany del Sudets, un got de bons sentiments. Sí, és clar que el coneixia, en Rudi, va respondre, és casat amb una cosina llunyana meva. Vivien fora de Cracòvia, a casa l'avi, va dir en Freund, l'havien feta passar per neboda i tots tenien papers aris. Potser se salvaria, quasi segur. Era la que tenia més possibilitats de sortir-se'n, com a neboda d'un ari pur, aquella petita de tres anys, si els que li feien de pares aconseguien de refer-la de la desnutrició del ghetto. Déu meu, com ho desitjava.