Joan Oliver, Ball robat (1958). Notes i fragment inicial.

Joan Oliver i Sallarés 
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986).

Poeta, dramaturg, narrador i traductor. Conegut també pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica, provenia d'una família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, i mantingué sempre un estil marcat per la ironia i contra les convencions.
(Si en voleu saber més, cliqueu aquí)

La seva obra teatral es caracteritza per la intencionalitat crítica que vol incidir sobre la manera de pensar d'un públic culte i inquiet. El resultat és un teatre polític o de combat, especialment durant la guerra civil (Allò que tal vegada s'esdevingué -1936- o La fam -1938-). Després de la desfeta, el 1948 tornà de l'exili i, entre d'altres coses, es proposà de normalitzar el panorama teatral català de postguerra. Traduí a Molière, Txèkhov, Beckett o Ionesco. També va adaptar Pigmalió, de Bernard Shaw. I amb la voluntat de respondre als gustos de la comèdia burgesa, prova d'adequar-s'hi, no sense introduir-hi elements de reflexió sobre la condició humana, que anessin més enllà de la comèdia i el simple divertiment. És en aquest moment que cal situar Ball robat (1958)

Ball Robat és una comèdia dramàtica de Joan Oliver que mostra el fracàs del matrimoni de tres parelles d’amics, totes tres de classe benestant. L'obra, estrenada l'any 1958, tenia un precedent en el relat Escena d'alcova, del mateix Oliver. Tota l'acció se situa pocs dies abans de la celebració del desè aniversari d'aquests tres matrimonis d'amics, que es van casar plegats el mateix dia. Poc a poc descobrirem que les tres parelles (Mercè/Cugat, Eulàlia/Oleguer i Núria/Oriol) són, des del punt de vista conjugal, absolutament infelices. I a cadascun dels tres actes assistim al dubte de si no haguessin estat millor triant el membre d'una altra de les parelles....

Síntesi argumental. Així, a l'acte PRIMER (dormitori de Mercè i Cugat), allò que comença com una petita discusió de parella acaba en la confessió de Mercè al seu marit que ella s'estima l'Oleguer i que aquest ja ho sap. Cugat sembla resignar-se però l'endemà decideix anar a veure l'Oleguer.

A l'acte SEGON (l'endemà, a casa del matrimoni Oleguer-Eulàlia), mentre Cugat espera Oleguer, parla amb Eulàlia de la felicitat amb les seves respectives parelles, fins al punt de plantejar-se si no podrien haver-se casat precisament ells dos. Eulàlia, però, li diu que sap que ell (Cugat) i Núria s’estimen...

L'acte TERCER (a casa del matrimoni Oriol-Núria) arrenca d'una conversa telefònica que ja hem escoltat a l'acte segon: Núria parlava per telèfon amb en Cugat, estranyada de trobar-lo a ca l'Oleguer. Quan penja, arriba per sortir amb ella Eulàlia, però Núria ha de sortir un moment a ca la modista. El resultat és la conversa entre Eulàlia i l'Oriol sobre el que hauria pogut ser la seva relació.

Tot plegat, un retrat psicològic i un punt existencial, que barreja amor i odi, resignació i ràbia, i també un punt d'indiferència que els sis protagonistes resoldran a l'EPÍLEG (al menjador privat d'un restaurant de luxe). Les parelles apareixen canviades i, entre rialles i a causa de la beguda, es fan bromes. Un incident farà aleshores que tothom reconegui els seus desitjos però -comèdia burgesa!- després d'una reflexió conclouen que si ja s'han cansat amb deu anys de matrimoni, també es cansarien si ara es canviaven les parelles! L'acció acaba quan cada parella se'n va pel seu compte, constatant que fins canviant persones i circumstàncies, les coses potser no serien tampoc gaire diferents...  



JOAN OLIVER

BALL ROBAT

Comèdia dramàtica en tres actes i epíleg

Estrenada el 2 de juny de 1958, al Teatre «Candilejas», per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, i dirigida per l'autor.
Primera edició: Biblioteca Selecta. Barcelona, 1960.


PERSONES

MERCÈ i CUGAT
EULÀLIA i OLEGUER
NÚRIA i ORIOL
JOVITA, cambrera de Mercè
Sr. PETIT, passant d'Oleguer
CAMBRERA d'Eulàlia
LLORENÇ, xofer d'Oriol


ACTE PRIMER

Dormitori a casa del matrimoni CUGAT-MERCÈ.


(MERCÈ és al llit, dorm amb son inquiet en la penombra. Tot d'una s'incorpora, sobresaltada, encén el llum de la capçalera.)

MERCÈ (cridant): Cugat!... Cugat!
CUGAT (des de bastidors.): Mercè...
MERCÈ: Vine, Cugat! Vine, de seguida!

                        (Pausa.)

CUGAT (apareix): Què passa?
MERCÈ: Si, no sé... M'havia semblat... Res. Tenia por.
CUGAT: Res?
MERCÈ: Perdona'm
CUGAT: Entesos. Dorm. (Se'n va)

                        (Pausa.)

MERCÈ (sobresaltada de nou, en actitud d'escoltar): Cugat!... Escolta! Ara sí!
CUGAT (des de bastidors): Una altra vegada?
MERCÈ: Sí, una altra vegada... Vine!
CUGAT (apareix): Digues!
MERCÈ: Sento un soroll estrany... T'ho juro! No puc dormir.
CUGAT: Llegeix, fuma...
MERCÈ: Què fas? Què estàs fent allà?
CUGAT: Poca cosa
MERCÈ: Però quina cosa?
CUGAT: Llegeixo, prenc notes.
MERCÈ: No ho podries fer aquí? A la tauleta?
CUGAT: Ets poruga, filla meva!
MERCÈ: Temps ha que ho saps.
CUGAT: Veus?, això sí. No és cap novetat.
MERCÈ (agra): Sóc poruga, i què? (dolça) Sigues amable...
CUGAT: Ho seré (Se'n va i al cap d'un moment torna amb llibres i papers.)
MERCÈ: Així, tots dos estarem més acompanyats, no et sembla?
CUGAT (ha deixat llibres i papers damunt la taula, s'asseu, encén un llum petit): Ja t'hi pots tombar, gasela!

                         (Pausa.)

MERCÈ: Oi que fa calor?... Apagaré el meu llum... Vull dir pel temps que som...
CUGAT (sense deixar la lectura): Sí...

                          (Pausa.)

MERCÈ: Demà... no, demà passat entrem a l'estiu... I d'aquí a quatre dies el cap d'any... Ho havies oblidat, oi?
CUGAT (sense deixar la lectura): Què?... Sí... No!
MERCÈ (sospira): Bé... Bona nit!
CUGAT (alçant un moment el cap, fatigat): I bona hora.

                        (Pausa. Cugat llegeix o pen notes.)

MERCÈ (s'incorpora, alarmada): Has sentit?
CUGAT: Què?
MERCÈ: Ha estat a la saleta... No has sentit?
CUGAT: Ho deus haver somniat.
MERCÈ: Calla!... Sents?
CUGAT: Un camió tocatardà.
MERCÈ: No, no! Aqui, a casa!
CUGAT (escoltant): No sento res.
MERCÈ: És terrible! Què fem?
CUGAT: Hem de fer alguna cosa?
MERCÈ: Com si rasquessin la paret... (Petit xiscle ofegat.) Ara s'ha sentit més fort...
CUGAT: És al pis del costat.
MERCÈ: Jo em moriré de por... (En veu baixa, patètica.) I si fos... un home?
CUGAT: Vols dir un lladre? (Riu, mofaire.)
MERCÈ: Que no és un home, un lladre? I no riguis!... Ja hi torna! Verge meva...
CUGAT: Ets massa fina d'orella... Deixa fer els corcs!
MERCÈ: Més baix, per Déu! Sort que no t'he deixat sortir. T'imagines, jo sola al pis... amb aquest home? (Autoritària.) Cugat, has d'anar a la saleta!
CUGAT (que ja s'ho pren seriosament): A prendre mal, oi? Tu dius que hi ha un lladre...
MERCÈ: Per força!
CUGAT: Un lladre, sí, i vols que m'hi encari només amb les ungles! No tinc cap arma.
MERCÈ: Això mateix! I per què no tens armes? Per què aquesta imprevisió tan... tan...
CUGAT: Digue-ho dona, digue-ho: tan estúpida!
MERCÈ (sense ironia, somicaire): Almenys una pistoleta amb incrustacions de nacre...
CUGAT: De nacre! Sempre que he intentat tenir alguna eina d'aquestes, has posat el crit al cel i m'has dit que era una cosa indigna d'un pacifista com jo. Me'n recordo molt bé! (S'alça d'una revolada i  tanca una porta amb clau.) Apa, llestos! Dorm d'una vegada! Tinc feina... Si vol res, que truqui.
MERCÈ (tímidament): I la del lavabo?
CUGAT: Si, dona (Va a la porta del lavabo) Aqu´no hi ha clau... On és?
MERCÈ: Es va perdre.
CUGAT (s'arronsa d'espatlles): Demà serà un altre dia...
MERCÈ (asseient-se al llit): Cugat, anem a la saleta!... Sí, jo vindré amb tu.
CUGAT: Anem-hi si vols...
MERCÈ (desinflada): No, no ho resistiria...
CUGAT: Deixem-los fer. Els rebentapisos, si no se'ls inquieta, no ataquen.
MERCÈ (desafiadora): Ah, no? Perquè tu ho dius! Recorda't de la pobra senyora Gerda!
CUGAT: Què li va passar, a la pobra senyora Gerda?
MERCÈ: No m'ho facis dir! Quin horror!

                        (Pausa. Tots dos escolten.)

CUGAT: Potser ja és fora. Aquesta gent treballa de pressa.
MERCÈ (idea sobtada): Els canelobres!
CUGAT: Eren realment de plata?
MERCÈ: Eren? Son, són!
CUGAT: Qui ens els va regalar?
MERCÈ: La tieta petita.
CUGAT: Ah, sí! Doncs tranquil·litza't. No es perdria gran cosa.
MERCÈ: És clar! Només van ser bons els regals de la teva banda.
CUGAT: La meva banda! Ni que fos un gàngster!
MERCÈ: Tens la pell prima.
CUGAT: I tu irrites la gent sense adonar-te'n.
MERCÈ (agra): Ja sé que sóc una inconscient.
CUGAT: Sí, sort que no hi ha malícia. (MERCÈ el fon amb la mirada). Dorm i deixa'm treballar.
MERCÈ (amb ràbia concentrada): Busques que te'n clavi una de grossa?
CUGAT: Em podries dir qui ha començat?
MERCÈ: Tu, que has dit que la tieta petita era una rància!
CUGAT: Et concedeixo que la meva família és tan galdosa com la teva.
MERCÈ: No et fa res insultar la teva pròpia família a condició que puguis maltractar la dels altres!
CUGAT (per ell): Trobo que sí... trobo que sí.
MERCÈ: Què trobes? Què trobes?
CUGAT: Trobo que em coneixes força. És clar que són deu anys, deu, de vida conjunta. Fa deu anys, oi?
MERCÈ: El divendres es compleixen, et sap greu?
CUGAT: És un petit rècord.
MERCÈ: Vols dir de resistència?
CUGAT: Resistència per part de qui? Fet i fet, el temps ha passat de pressa. Vol dir que no ens hem avorrit tant com això.
MERCÈ: tu mateix ho acabes de dir: ens coneixem massa. Si haguéssim tingut fills... (Trista i somniosa.) Jo en tinc la culpa!
CUGAT: Mercè... No diguis això... La culpa ve de més amunt.
MERCÈ: Si haguéssim tingut fills, ens hauríem oblidat sovint l'un de l'altre.
CUGAT: Així tenim més mèrit.
MERCÈ: Hi hauria hagut entreactes.
CUGAT (volent divertir): Vols dir que hem representat una comèdia de dos personatges en deu anys i un pròleg.
MERCÈ (somniosa): Ah, el pròleg!
CUGAT: Sí, els pròlegs solen prometre molt.
MERCÈ: La mamà diu que abans no s'esguerraven tants matrimonis, perquè els promesos festejaven més temps. Potser té raó.
CUGAT: Quatre o cinc anys, pel cap baix. Perquè la teva tieta sembla que va tenir relacions formals durant una d ècada, i al capdavall no es va casar.
MERCÈ: Es van adonar que els seus temperaments eren incompatibles i ho van deixar córrer de mutu acord. La gent tenia seny aleshores!
CUGAT: I tant! És segur que amb aquest mètode no se n'esguerrarien gaires, de casaments. No casant-se! La teva mare és un pou de saviesa. Prudentíssima matrona!
MERCÈ: Ella no et volia per gendre, i això et cou. No l'hi perdones. Per què sou tan rancuniosos?
CUGAT: Mercè!
MERCÈ (amb ràbia): Mai l'hi perdonaràs!
CUGAT (excitat): Exacte! Mai no li perdonaré que afluixés a darrera hora!
MERCÈ (al punt de dalt): Cugat!
CUGAT: Que al capdavall es dignés a accedir...
MERCÈ: Calla!
CUGAT: ...i em carregués els neulers!
MERCÈ (furiosa): Els neulers, sóc jo? (Salta del llit i es planta ran de Cugat, amenaçadora.) Què has dit? Què deies?
CUGAT (S'aixeca, conciliador, posa la mà damunt l'espatlla de la dona, però ella el rebutja): És que m'has posat els dits a la boca! Apa, torna-te'n al llit, gasela!
MERCÈ: No em diguis gasela!
CUGAT: Si no, et desvetllaràs massa.

(MERCÈ es passeja furiosa per la cambra. CUGAT es torna a asseure.)

MERCÈ: Per desgràcia estic ben desvetllada!... Saps què és el que més m'esgarrifa de la nostra vida de casats? Aquesta sinceritat innoble... aquest cinisme, la indiferència gelada a què hem arribat!
CUGAT: Indiferència? Ara mateix has estat a punt de punt de pegar-me. Vivim en plena passió, estimada.
MERCÈ: No em diguis estimada, no m'ho diguis! M'odies! Em tens uns ràbia sorda!
CUGAT: Tot això, odiada Mercè, aquesta exaltació que et floreix a les galtes, i les males paraules que jo t'etzibo, volen dir que encara ens estimem. No hi ha res perdut.
MERCÈ (emocionada, gairebé plorant, asseguda al lit): Vull estimar-te, sí! Voldria estimar-te sempre, amb totes les meves forces, fossis com fossis!
CUGAT: Prova-ho, fes un esforç.
MERCÈ: Ets el meu home i no en vull tenir d'altre.
CUGAT: No ploris! Potser necessites una temporada de repòs.
MERCÈ: Què vols dir?
CUGAT: Per complaure't, estic disposat a abandonar-te. Demana-m'ho.
MERCÈ: Què t'has cregut? Aquest dret, en tot cas, me'l reservo per mi.
CUGAT: Doncs abandona'm. M'hi resignaré.
MERCÈ: Quina pena Cugat. Em tractes com una malalta.
CUGAT: De malalts, més o menys, tots ho estem...
MERCÈ (agredolça, després d'una pausa): Viuria sola, faria el cor fort... Viatjaria. O em dedicaria a alguna obra filantròpica...
CUGAT: Podries fer-ho. La teva fortuna personal està intacta. L'altre dia, el teu fidel administrador em deia que els assumptes us van força bé. M'ho volia demostrar amb documents i xifres. Ets riquíssima.
MERCÈ (il·lusionada): I si provéssim de canviar de vida? I si tiréssim la casa per la finestra?
CUGAT: Viure com els milionaris? No. Tu ets massa prudent i jo sóc pobre. Fracassaríem.
MERCÈ: També ara hem fracassat.
CUGAT: Hem fracassat potser en tant que matrimoni. Però jo conservo la fe en el meu treball. El faig amb una certa il·lusió.
MERCÈ (seca): Em sembla que t'has quedat molt lluny d'allà on pensaves arribar. Oi, Cugat? Confessa-ho.
CUGAT: Probablement. Però, en això, procuro no pensar-hi gaire. És una qüestió complexa, que em torba. El fet és que he aconseguit treballar en coses relativament pures, puc estalviar-me certs contactes incòmodes, i visc gairebé en pau amb mi mateix.
MERCÈ: I jo, què?
CUGAT: Tu? Havia cregut que m'acompanyaries íntimament pel meu camí, que participaries en els meus afanys i en la meva petita fe. Però veig que t'he decebut. Esperaves més de mi.
MERCÈ: Sí, amb franquesa. Esperava una altra cosa. Com t'ho diré? Un esclat al teu voltant, molta llum, molta remor...
CUGAT (sarcàstic): La glòria, la popularitat? Doncs has jugat a una mala carta.
MERCÈ: Amb els meus diners podies haver triomfat. T'haurien donat ales. I jo no m'hi hauria pas oposat, t'ho juro.
CUGAT: No juris, Merceneta. Abans t'he dit que eres prudent. Per dins tens una gran ambició i considerables reserves de vanitat...
MERCÈ: Vanitat? Jo, vanitat?
CUGAT: Deixa'm dir... Però de fet ets tímida i poruga, prou que ho saps.
MERCÈ: No matisis. Digue'm avara i ens entendrem millor.
CUGAT: Per molts anys!... El meu mal, veus?, és un altre. El meu mal —o la meva gràcia— és que sento com un deure absolut la fidelitat a  mi mateix. No em vull extraviar, m'esgarrifa treure les coses de test. Sóc mòdic. Necessito servir lleialment la meva part noble. Em respecto.
MERCÈ: Així confesses que també ets un terrible egoista?
CUGAT: Sí, com tothom. Sóc, o volia ser, egoista amb tu, comprens? Però no m'has seguit, no has pogut seguir-me.
MERCÈ: També jo t'he decebut...
CUGAT: No tenim dret a exigir res de ningú...
MERCÈ (escabellant-se, aparatosa, després d'una pausa): Què sóc jo? Què vull? Déu meu!
CUGAT: Les decepcions són inevitables. He arribat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.

          La frase ens remet directament a l'obra d'Albert Camus L'étranger (1942) escrita en francès per l'algerià Albert Camus, i que Joan Fuster va traduir anys després al català amb el títol de L'estrany

L'estrany. La novel·la explica en primera persona la vida del seu protagonista, de cognom Mersault, des de la mort de la seva mare fins a la seva pròpia; és ell mateix l'estrany. Se sent diferent a les persones amb les quals es creua perquè ha perdut il·lusió per la vida. Se sent buit, passiu, indiferent i sense capacitat per a participar veritablement en la comunitat. Mr. Mersault no és capaç de connectar, enfrontar i veritablement expressar les seves emocions, ni el dol per la mort de la seva mare ni la follia de l'enamorament amb la seva xicota. No cuida, ni tan sols és conscient de tenir la seva vida interior, ni es permet cap mena de transcendència. Així, es mou com un esperit que flota a l'atzar entre les altres persones, sense sentir que és vist ni que pot arribar a aquestes. Potser són persones igualment soles i desorientades que, com ell, passegen amb un somriure.

Camus i l'Existencialisme. Albert Camus (1913-1960), que fou guardonat amb el premi Nobel de literatura l'any 1957, és considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals membres de l'Existencialisme. No es tracta d'un corrent filosòfic sistemàtic o homogeni, però entre els seus principals postulats hi ha la consideració que en els éssers humans "l'existència precedeix a l'essència" (Sartre), és a dir, que no hi ha una naturalesa humana que ens determini com a individuus sinó que són els nostres actes aquells qui determinen qui som. L'Existencialisme pren volada especialment a partir de l'experiència traumàtica que va suposar per a la Humanitat la Primera i Segona guerra mundials. Aquests dos conflictes, que podríem qualificar de casos extrems d'estupidesa humana o, d'acord amb Hannah Arendt, com aquelles formes extremes de violència humana on podem arribar des de la banalització del mal, afavoriren les següents reflexions: quin sentit té la vida? per o per a què existim els éssers? i encara, existeix la llibertat total?

Camus menorquí. Singularment cal recordar els orígens menorquins d'Albert Camus: els avis n'eren originaris i, com molts d'altres illencs, emigraren al segle XIX al nord d'Àfrica per motius econòmics. Precisament Camus, orfe de pare des d'un any, va créixer a casa l'àvia, en un dels barris més pobres d'Alger, amb el català com a llengua familiar.

MERCÈ (després d'una pausa gràvida, sense mirar CUGAT, amb molt convenciment): Quan dius aquestes coses que no acabo d'entendre, però que em semblen tan justes i que són molt tristes, no sé per què em torno a sentir capaç d'estimar-te amb la mateixa força dels primers temps... I penso en les cartes que m'escrivies des de molt lluny i també en aquella nit de la teva malaltia, quan desvariejaves de tanta febre i jo tenia por que et moriries...
CUGAT: Veus? Ara et trobes novament en el teu petit reialme, on somnies la felicitat. Són viatges rapidíssims, d'anada i tornada... La música produeix efectes semblants a molta gent insatisfeta...
MERCÈ: Digue'm, Cugat: podria canviar el meu caràcter, jo? Convertir-me en una persona tranquil·la, amable, modesta... una dona en qui tu trobessis repòs, alegria... Creus en el poder de la voluntat?
CUGAT: Això és un altre misteri... Cadascú és cadascú. Sospito que només tenim llibertat a condició de no pretendre contrariar la nostra manera essencial i íntima... Qui ho sap! Però reconec que aquests problemes m'aclaparen. Els homes no hem de jutjar-nos. Ens coneixem tan poc!
MERCÈ: Així, quin consell em dónes! Què he de fer? Desesperar-me?
CUGAT: No, estima't i perdona't.
MERCÈ: Sempre l'egoisme!

(...)

http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/54121/5/Teatre%20català_Mòdul4_Joan%20Oliver.pdf

http://www.escriptors.cat/autors/oliverj/obra.php?id_publi=8119

Un treball en 27 diapositives, molt clar, aquí.

Un  examen de comentari de text, aquí

Víctor Català, Solitud (1905) Síntesi per capítols

S  O  L  I  T  U  D



Fotograma de la pel·lícula Solitud dirigida por Romà Guardiet el 1991.



Capítol primer
LA PUJADA

     Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
     Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
     Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.
      A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.
   (...)

Síntesi:
La novel·la comença amb el viatge que emprèn la Mila, la protagonista de l'obra, amb el seu marit Matias, per fer-se càrrec de l'ermita de Sant Ponç, situada al cim d'una muntanya. Per oposició a la vida de la plana, l'ascensió cap a la muntanya desplaurà profundament la protagonista que ja aleshores es pregunta si el seu recent matrimoni no ha estat un error...

Síntesi i transcripció de Clara Perramon


Capítol II
FOSCA

     Al primer cop de roc que donaren a la porta s'aixecà una gran lladradissa de gossos dins de la casa. Altres lladrucs respongueren de tots costats.
     La Mila, esparverada, s'agafà al braç del seu home, que se'n reia tranquil·lament.
     —Són les Llufes, dona; escarneixen tot el que senten...
     El terror de la Mila cresqué més amb aquella estranya explicació, però no digué res, perquè de l'altra banda de la paret s'acostaven unes passes, mig ofegades pels lladrucs de fora i de dins. Una resplendor feble s'estengué per damunt de la crestallera de la paret, plena d'arestes de vidre i punxes de claus, quelcom rossolà pesadament al llarg de la porta, i després d'un minut de quietesa, una veu incerta preguntà naturalment:
     —Qui demana en aquestes hores?
     —Obriu, Gaietà... Som nosaltres.
     —Qui dieu?
     —Jo i la dona, Gaietà!...  Ja podeu obrir.
     Hi hagué un minut de silenci.
     —Quan heu arribat? —tornà la veu de dintre.
     —Tot just ara, perquè la dona ha caigut pel camí.
     La Mila, que estava arrimada al seu home, li preguntà a cau d'orella:
     —Per què triga tant?...
     —Recela... —li respongué en Matias de la mateixa manera.
     La veu reprengué amatent:
     —Què dieu aci fora?
(...) 

Síntesi i transcripció de Clara Perramon


Capítol III
CLAROR




     





     
      Al sortir al terradet de la sala, la Mila quedà desencantada: no feia sol! La baraneta de ferro suquejava rovell, que, al tocar-la, li enrogí les mans; les llambordes del pati eren ben molles, i perlejava la rosada en les arestes de vidre clavades en la crestallera ennegrida de les altes parets.
     El griso gebradenc del matí semblava ple d'agullons que fiblaven la pell.
     La Mila s'orientà: a mà esquerra tenia la porta de la cuina; a mà dreta, en l'altre cap de passadís balconer i sobre mateix de l'escala, hi havia una nova porta, que no havia reparat el vespre abans; estava tancada amb un forrellat.
     —Tot són forrellats, en aquesta casa! —pensà ella, pels que ja havia vist.
     El despassà i va trobar-se en un altre terrat llarg i ample, que donava a migdia. Ja el coneixia vagament, aquell terrat, per les explicacions que n'hi havia fet en Matias, mes no es pensava que fos d'aquella manera. Tot al llarg d'ell, per la banda forana, hi corria una pareteta baumada i plena de terra, on s'hi escabellaven lliurement feixos de fullatec tendrívol. A ponent li feia parabanda el cos ixent de les cambres, i a cada cantó un cossí esquerdat i encercolat de ferro servia de test a un arbrot raquític, ple d'esporguims secs i de brots novells, que tot just rebentaven. En Matias n'hi havia contat meravelles, d'aquell terrat i de la vista que tenia; mes per ella fou una nova decepció.
     (...)

Síntesi i transcripció de Clara Perramon


Capítol IV
NETEJA














    La Mila passà deu o dotze dies en plena ubriaguesa de dona: netejava. Amb les portes i finestres de la casa franques a tots els vents, i ella amb les faldilles a mitja cama i els cabells esvalotats, no parava de quan eixia el sol fins que era nit negra.
     Ho havia trobat tot com una estable; les parets, no emblanquides de molts anys, eren plenes de ditades, de noms, de dibuixos matussers, de desvergonyiments dels visitants que hi pujaven en diades d’aplec; les aranyes, senyores i majores a una cana pel damunt d’en terra, filaven suspeses dels cairats i teixien raconeres de teranyines en tots els angles; al sòl hi havia una capa d’engrut que no se sabia lo que amagava a sota, i els fustatges, arreu, demanaven un bon riboteig per mà de fuster...
     En aquell parament de netedat tota la casa hi feia prou bell paper, mes lo que sobreixia dels alts era la cuina, i dels baixos, la capella.
     A la Mila, lo que més l’espantà, de moment, fou la cuina, perquè era on havia de raure més.
     ¿Qui seria capaç d’esclarir-les, aquelles parets i sostres tan afumats? Quin braó treuria el pa de llot endurit de l’aigüera? Qui podria tornar el llustre al bé de Déu d’aram i llautó que penjava esgarriadament dels claus, menjat de verdet i pics de mosca sota la crosta de la pols...?

(...)


Síntesi: 
El capítol comença amb la neteja profunda que la Mila realitza a la casa, i que permet visualitzar l’escenari de l'obra. Especialment la cuina o, al final, la capella amb els sants i els ex-vots, allà on parlarà per primera vegada amb l’Ànima. Netejant, la Mila reflexiona sobre Sant Ponç, tan venerat per tothom i que ella, no sap per quina raó, li genera desconfiança. Serà el pastor qui, per posar fi als seus recels, li explica una història sobre Sant Ponç i una noia de llarga cabellera rossa a qui anomenaven "Sol de Murons". La noia tenia moltíssims pretendents, però els rebutjava tots ja que estava enamorada d’un altre noi que també se l’estimava a ella. Però els pares d'ella no volien que es casessin, ja que ell era molt pobre. Aleshores el noi se n'anà a fer les Amèriques, per tal de poder guanyar diners. Vint anys després torna i fa tots els preparatius per casar-se amb la seva enamorada que l'ha esperat. Però emmalalteix i aleshores la noia anirà a demanar a Sant Ponç que el curi. A canvi, li donarà allò que més estima, la seva cabellera. Miraculosament, l’home es recupera i ella compleix la promesa i es talla els cabells. Aquest sacrifici, però, provoca el rebuig del promès, que se'n tornarà a Amèrica i decidirà que ja no vol casar-se amb ella. La dona entrarà com a novícia en un convent. Aquesta història del pastor emociona molt a la Mila, que al final afirma: “Per tots els homes del món no hauria donat semblant riquesa”.

Ubriaguesa: Embriaguesa.
Estable: Lloc cobert on es tanca el bestiar (lloc molt brut).
Matussers: Que és fet de manera barroera.
Ribotejar: v. Rebaixar una peça de fusta, una superfície, etc., amb el ribot.
Braó: Valor, coratge.
Verdet: Carbonat bàsic de coure, de color verd, que es forma a la superfície dels objectes de coure, de bronze o de llautó que estan en contacte amb l'aire.

Síntesi i transcripció d'Alba Amilíbia


Capítol V
SUMANT DIES






     



      
      La Mila quasi bé tenia acabat el gran arranjament de l’ermita, i ja no s'hi sentia tan forastera. Es podia escorcollar tot de cap a cap sense trobar-hi una llepada de pols, un racó oblidat, una desferra desendreçada. Els trastos vells havien estat trets del reraltar, on estaven agabellats, i baixats al soterrani que hi havia davall de la capella; al sòl del corral s'hi havia estès una capa de pallenc que el pastor arranà dels erms propers i féu assecar després en la solana de migdia; fins el cadeny, per on buidaven els sucs de l'aigüera, havia estat desenfangat i baldejat a galledades, i els graons insegurs del campanar reclavats fins que quedaren ben forts i ferms. Anant i venint de Murons, qual camí l'obligà a prendre la maladressa d'en Matias, que mai duia res a to, la Mila proveí el rebost —ara el quarteró de blat de coure, ara el sac de trumfes, ara el bacallà sec— i guarní el faldar de la xemeneia amb una ampla randa de paper verd i l’escudeller amb algun plat blanc mitja dotzeneta de xicres; en l’aixart forà bellugaven irònicament son morret fi uns quants conills novells; en el recambró fosc del corral covaven, encegades, dues lloques; el terrer de conreu s'hi havia fet un petit clos especial solcat de regues a dret fil, on ja volien rebentar les llavors, i finalment, en una munió d'olles esquerdades i trossos de gibrell arrenglerats sobre la paret del terrat gran, badaven sos ulls de foc els goigs resplendents, esclataven les meravelles dobles i es deixaven besar devergonyidament pel sol els clavells vermells.
     Aquelles mates enjoiellades, la nota més alegre de l’ermita, la Mila les devia a la finesa del pastor. Com ella digués un dia que s’estimava més flors que la vianda, el pastor, l’endemà, la féu seguir fins al mas de Sant Ponç i, un cop allí, pregà a la jove que donés a l’ermitana qualque esqueixot vividor. Mes la jove, que tenia tot l’hort com una toia i era generosa de mena, havia dit a la Mila que triés el que volgués; i ella mateixa li cercà el test i manà a son fill, l’Arnau, que arrebassés les mates amb terra i tot per a que s’acampessin. 
(...)

Síntesi:
La Mila ha acabat de netejar l’ermita. Un dia, al poble veí de Murons, va conèixer una dona jove que es deia Marieta i, al poc de conèixer-la, la Mila li va dir que què en faria de tants fills com tenia, i li va demanar si es podia quedar a en Baldiret per sempre. La jove només li va dir que li deixava per un temps, fins que la Mila s’hagués adaptat a l’ermita. 
     El Matias continuava dormint a l’ombra dels xipres de les freixes, com sempre amb el seu comportament de gandul i fent enfadar la Mila, i no va donar cap importància a la novetat d’en Baldiret. Després de mantenir una discussió el matrimoni, el pastor els proposa de fer una cargolada a la brutesca. A mig dinar van veure arribar a l’Ànima, i el Matías el convidà a dinar, cosa que no va agradar gens a la Mila. Li feia fàstig la manera que tenia de menjar, ja que en comptes d’utilitzar el ganivet, ho mossegava tot. La Mila en aquell moment es va adonar que les dents de l’Ànima li recordaven a una gossa que havia tingut a casa del seu oncle. Finalment hi va tornar a haver una forta discussió entre el Matias i la Mila, perquè aquest va marxar amb l’Ànima a caçar quan havia d’ajudar a la Mila a cavar les freixes.


- Ferum: Olor forta que fan certs animals
- Diligència: Document en què es fa constar l'execució d'aquesta decisió.
- Escorcollar: Examinar minuciosament alguna cosa
- Clova: Closca

Síntesi i transcripció d'Andrea Blanco


Capítol VI
RONDALLES

A les vetlles, encara més fresques que regalades en aquelles altituds, s’apleguaven tots en la cuina, que reia tota ella amb unes grans rialles lluminoses. De cada garriga seca que posaven en la llar en brollava una nova toia de foc, serpentejant amplament ses llengües enceses que es reblincaven com batudes per un tràmpol equinoccial, omplint d’intenses i sobtades claredats les parets ombrejades i enrondant de vermellors, mateix que dimoniets en comèdies de màgia, les figures del vailet i del pastor.
     El vailet tenia a la vora el pilot de les garrigues i anava alimentant periòdicament aquell petit infern, mentre el pastor, amb les cames estirades i el pelut al clatell, pelava les vergelles de lledoner que més tard serien collars pels marrans aixaliats, vergues de tortellatge pels minyons presumits de les masies i fuets xiuladors pels carreters de Murons. En Matias solia ajaçar-se a tot pler en el banc de vora la taula, boca enlaire i amb els braços darrera el cap fent-li de coixí, i la Mila trastejava arreglant la minestra i parant l’orella, o bé asseient-se, quan podia, vora el foc.
     El pastor, tot fent la seva feina, contava rondalles a en Baldiret, i sa paraula, reposada i suau, plena de l'encís foraster que havia servat dels paratges de naixença... 

Síntesi:
Estaven tots a la cuina, i el pastor va començar a explicar una rondalla a en Baldiret, la de Les Llufes. Aquesta tractava sobre un home bó que mai havia estat amb una dona, i no feia més que pregar a Déu. La gent al seu voltant va marxar perquè donava vergonya, nones van quedar les encantades. Un dia es van reunir, la petita de les encantades, la Florialba es va encarregar del pastor, va anar a visitar.lo transformada en un ocellet, a partir d’aquest dia l’home no podia parar de pensar en aquell ocell tan majestuós. Un dia l’ocell li va dir que és claves una ploma a cada ull per poder ser lliure, desprès l’aucei li clava una al pit, la va poder veure, i aquesta l’oferir marxar amb ella i que viuria molt bé, l’home va renunciar l’oferta de la jove i volia que marxes, al dia següent aquesta torna i li va prometre que seria l’home més poderós, ell tornar a rebutjar l’oferta, al dia següent tornar a aparèixer i li va prometre ser l’home més savi, l’home va dubtar si acceptar la oferta o no però al final la va rebutjar. La jove ja no tornaria a intentar que l’home s’anes amb ella però abans de marxar va voler deixar-li un record, li va fer un petó.

-Rondalla: f. Narració breu, popular, que combina elements de fantasia, de llegenda i reals.
-Orb: m. persona que pateix ceguesa.
-Fembra: f. Femella, dona.

Síntesi i transcripció de Mical Claros


Capítol VII
PRIMAVERA



Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada de flaires, resplendent de clarors, plena de cantòries d’aucells, havia perdut son aspecte feréstec de mil·lenària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans; i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran trasmutació regressiva. Sos ulls, nets i clarífics, mes plens de serenors malincòniques, s’animaven amb sobtats llampegueigs, sos llavis s’envermellien amb una intensitat fins aleshores inconeguda, sos pits prenien turgències de pits de mare novella, i una lleugeresa gràcil i harmònica ritmava tots sos moviments. A n’aquests canvis externs responien, en lo interior, una plenitud exaltada de sentiments i una impressionabilitat tan soma, que n’ella mateixa la desconcertaven per lo insòlits, fent-li sentir com si son ésser es multipliqués i la fes una dona nova per a cada moment de la vida. Com a les altres muntanyes llunyeres del fons de la davallada, semblava que a n’ella també la tornassolés tota, cos i ànima, una misteriosa llum interior. I aqueix canvi que ella sentia en si, els altres també l’hi sentien. 
     Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit:
     —Vaja, ermitana, digueu pas mal de Sant Ponç, si seu dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos se figurava l’ànima contraclaror, i ara doneu goig de vore; sèu la dona més fresca i regalada que haja atrapada en ma vida.
(...)

Síntesi:
Amb l'arribada de la primavera, el paisatge de la muntanya es va emboniquir, la Mila s'aixecava cada dia i descobria coses més boniques que el dia anterior, a part d'embelliment del paisatge de la muntanya, també va adonar-se dels embelliments que es reflectien en ella. No només dels canvis físics, sinó que, a més a més també ho va notar un sentiment que li feia torna una dona nova en cada moment: una misteriosa llum interior. No només va adonar-se'n ella, el Pastor i l'Arnau també van veure els canvis. Un dia després de dinar i enllestir les coses, va agafar una peça de roba de Matias, per cosir, va anar cap a direcció d'hort, contemplant el paisatge li va entrar les ganes d'estirar-se i es queda adormida. Va despertar-se amb un mal son i va veure l'Ànima rient i poc després es va desaparèixer.
     La Mila amb la mirada d’Ànima clavada al cervell es va sentir unes emocions tots alhora; de vergonya, de felicitat, de por i de desig. Aquell dia en Matias com de costum va decidir anar per veure el rector, la Mila va recordar que encara no s'havia anat a confessar, però no sabia de quina cosa es volia confessar. La Mila va arribar en la conclusió que en Matias era una bèstia sense zel.
     Cap al final explica la història de la gata que es va morir per causa de l'Ànima deixant els seus quatre fills sense aliments, i com la Mila només va poder salvar dos d'aquells quatre gatets, portada per un desig d'estimar. El capítol acaba amb una imatge final, de la Mila omplint de petons el menut Baldiret. 


Feréstec: indòmit, no domesticat.
Trasmutació: canvi, transformació
Turgent: elevat, tibant, que s'infla.
Novella: que és de poc alguna cosa, que no en té encara experiència.
Soma: cos, en el seu aspecte físic, orgànic.
Davallada: acció d’anar, traslladar-se, moure's, d'un punt a un altre de més baix.

Síntesi i transcripció de Qianquiang Dong



Capítol VIII 
LA FESTA DE LES ROSES
     
     La Mila desfeia per primera vegada el camí que havia fet el dia de la pujada a la muntanya. Fins aleshores havia baixat sempre per la banda de Murons, però li digueren que els ous i l’enciam de Ridorta eren tan bons, i a Ridorta se n’anava a contractar-ne pel dia de la festa. 
     Era de matinet, però el sol, ja molt per damunt de la Volva, feia riolejar ses resplandors en tota l’estesa de les llunyanies. 
     La Mila, a pas menut i seguit, anava per aquell corriol —llis com l’esmoladura d’una roda colossal— tota distreta, pensant en no sabia què, en coses vagues i imprecises com nuvolades del pensament.
     Sota seu mirava el Planell de la Fita, aixafat i enrodonit com una paella, i amb el mànec —el segon tros de la Canal de Trencacames— eneriçat esgaiadament. Quan deixà el corriol per emprendre aquest segon tros, recordà lo que li havia dit en Matias d’aquelles tresqueres de tan mal pujar: «A la baixada, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament». En efecte, li semblà a la Mila que tenia corda, que davallava sense posar-hi cap esforç d’ella mateixa, i de seguida es trobà com caiguda del cel enmig de la placeta. Un home vell, amb un sac brut cavalcat al muscle, reposava en el lloc on ella havia reposat a la pujada. La Mila donà els bons dies i s’encaminà a la Fita: tenia un gran desig de reveure el pla d’aquella alçària estant. 
     Cercant encaixos pels peus i agafadors per a les mans, logrà enfilar-se i guaità amb tots els ulls. La impressió i la sorpresa d’un mes enrera es repetiren sense minva.
     Tot el pla de Ridorta era ple de clapes rosades, amb tanta profusió que, guinyant una mica, semblava rosat tot ell..
     —Verge Maria! I que bonic altra vegada! —pensà la Mila, represa de l'encegament.
     (...)

Corriol: m. Sendera, viarany, camí pel qual només pot passar una persona darrere l'altra.
Tresqueres: Camí que segueixen les abelles en trescar.
Profusió: Gran abundància.

Síntesi:
La Mila es dirigeix cap a Ridorta pel mateix camí que havia fet el dia que va arribar a l’ermita. Mentre camina, observa i es magnifica de l’encisador paisatge de la muntanya ple de clapes rosades i de tonalitats primaverenques. L’endemà passat, la Mila contempla el panorama de tota la gent que duu roses a la festa de Sant Ponç per a l’ofrena. La plaça és plena de gent, les campanes repiquen sense parar i els firataires van arribant entre la multitud. La Mila es troba enmig de tot aquest enrenou i per un moment s’espanta davant d’aquesta situació. L’Ànima és l’encarregat de matar als conills per a vendre’ls i ho fa d’una manera que esgarrifa a la Mila, esclafant amb pedres o amb cops de peu els caps dels animalons. La missa de Sant Ponç comença, i la massa de gent fa que la capella s’ompli sense un forat on poder respirar. Quan acaba, s’inicia la processó que va fins l’ermita, on el Rector beneeix un cop allà totes les roses. Finalment, s’acaba la festa i les roses es panseixen lentament.

Síntesi i transcripció d'Àngela Izquierdo.



Capítol IX
GATZARA

De cap a cap de la sala s’hi havien estès dues llargues taules —arrendades, amb estovalles i démes parament, a un hostal de Murons i muntades sobre cavallets—; en la cambra del canterano hi havia dues taules més, estretes i malsegures, una de rodona en la cambra del campanar i un altra encara en el pati, enginyada sobre el brocal de la cisterna; aixó sense comptar la de la cuina, que el personal de la casa i els arrimats d’aquell dia —L’Ànima, les cuineres i les ajudantes— s’havien volgut reservar per a ells, sense que els reeixís l’intent.
     A quarts d’una totes aquelles taules —fora la rodona, destinada als capellans— estaven enronades de gent afamada i esvoltaire que movia gran rebombori.
     Així que s’havien acabat les cantòires en la capella, tots aquells que no duien fato havien assaltat la casa desballestadament a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall, ficant-se pertot, tocant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot i cridant-ho tot i a tothom. Bagolaven en el pati, entraven per tandes en la cuina, destorbant a les pobres dones atrafegades, anaven a corrues a fer ses feines al corral, forcejaven la celda, bastonejaven els xiprers, invadien el terrat i trencaven les flors a grapades matusseres, escopien en les basses de fora, s’enfilaven als ametllers per fer caure el fruit, tiraven pedres als anyells encantats que arrimaven el morricó a la porta enllatada de l’aixart, i en fi, com altres tants caps de núvol, no deixaven cosa sencera arreu.
     (...)

Síntesi: 
La festa és va descontrolar una mica i més quan tothom esperava per menjar perquè al arribar la primera cassolada de vianda la gent va protestar perquè era pels capellans només. Quan van acabar de menjar els homes s'estiraven sobre el terra i de sobte es va escoltar: Es peguen! Es peguen! Es veu que havien desafiat a qui puntejaria millor les sardanes i es van començar a pegar fins que va arribar la guàrdia civil. Per una altra banda, en Matias volia fer negocis i va vendre rosaris. Finalment, la festa va acabar i tothom se'n va anar.

-Matusseres: treballa de forma barroera amb poca cura.
-Anyell: xai jove
-Fato: conjut de coses per un viatge, per a un ús qualsevol

Síntesi i transcripció de Jose Moya.


Capítol X 
RELÍQUIES

De bon matí, al llevar-se, el pastor reparà que la porta del pati estava ja sense ferramentes i eixí a fora per veure qui havia matinejat tant. Donà el tomb als ermots i no tardà en descobrir a la Mila, aturada dalt d’un altell, amb els braços penjant i l’esguard abismat en la fondalada, tota ella en una positura estranya d’au ferida.
     El pastor anà cap a l’altell, i quan hi fou a prop, veient que ella no el sentia, li cridà:
     —Què hi feu ací tan d’horeta, ermitana? Seu un estorlic!...
     La Mila es tombà lentament i mirà al pastor. Al fons de sos ulls hi havia quelcom desolat com el dia en què aquell li mostrà les muntanyes del campanar estant, i son rostre esblaimant, on s’hi havia aturat l’expressió, semblava el d’una estàtua de marbre amb els llavis policromats. El pastor quedà sobtat. Ella anà per baixar de l’altell i ses passes foren torbades, com si tingués les cames plenes de lligams invisibles. El pastor s’apressà a muntar, aturant-la a mitja baixada.
     —Que teniu quelcom, pot éssere? —preguntà inquiet.
(...)

Síntesi:
Al matí següent la Mila no estava satisfeta sinó que es lamentava sobre com havia acabat l'ermita que tan havia cuidat i netejat anteriorment, va tenir una llarga i sincera conversa amb el pastor al qual li explicava com va acabar l'ermita desprès d’haver treballat tant en ella els dies anteriors i també de com li comenta la desconsideració que hi va tenir la gent en destrossar-la. A més a més la Mila s’enfada amb el Matias ja que és va assabentar de que en Maties es va gastar tots els diners que hi tenien, a la festa.
     L’Arnau va a veure a la Mila per tal de comentar-li diversos temés un dells es que a la seva mare li han robat els conills i que n’hi ha alguna cosa a la muntanya que els està fent desapareixer, també li comenta que ja no es casarà per el fet de que hi ha una altre dona que ell estima la qual és ella, i l’Arnau es declara a la Mila. Desprès d’una estona de sentiments molt forts la Mila decideix fer un pas enrere i no implicar-se, i llavors la Mila li respon que es millor que es casi amb la seva proimesa, i tots dos se separen.


-Ferramentes: Acció de ferrar.
-Altell: Petita elevació en el terreny.
-Esblaimant: Fer perdre (a alguna cosa) la seva coloració normal, fer esdevenir d'un color menys viu.
-Lligams: Allò amb què es lliga, que lliga, que serveix per a lligar o que fa estar lligat.

Síntesi i transcripció d'Irene Regales



Capítol XI: 
MAL DE MUNTANYA

     L’estiu hauria passat lànguid o cruel per a la Mila, si no l’hagués distreta una mica la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita. 

     A voltes eren colles de caçadors de ciutat, amb grans barrets nous, ormeigs relluents, vestits carregats de butxaques grosses i petites i els cossos entortolligats de corretges i andròmines, seguits de canilles de gossos de casta, malmesos en la ganduleria, amb el pelatge com un espill i la greixina tremolant-los a cada correguda. Uns i altres, homes i bèsties, seguien la muntanya com alienats, atronant-ho tot a rialles i a lladrucs, fent tornar boigs els pràctics i omplint coratjosament l’espai de trets desengaltats. Era per miracle que aquells caçadors de motlle duguessin una peça penjant del sarró complicat i luxós, mes en canvi solien dur una fam de voltor, i així que entraven com una tempesta en la casa no hi havia prou ous per a fer-los truites ni prou temps per a matar pollastres i coure’ls a marxes dobles. I mentre menjaven cada un per quatre, la Mila els veia divertir-se follament, fent brometes de criatura, admirant-se ells mateixos de cua d’ull el vestit bonic o l’aire bèl·lic, i contant proeses hiperbòliques amb un aplom i envergadura tota cyranesca. A la dona també la divertien a sa manera aquells alegrois entremaliats de marrecs que han fugit d’estudi, i comparava en son magí aquells caçadors d’estrena amb els de l’encontrada, tots rústics i malportats, amb una calça a garró i l’altra doblegada, amb les espardenyes rebentades i la canana lligada amb cordill, mes amb el morralet paridor tot encrostat de sang seca i els canons de l’escopeta esqueixalats de l’extrem com una randa, a força d’escupir plom feridor.
     Altres vegades les colles eren més pacifiques, de gent morigerada, de famílies devotes que, amb son capellà corresponent, anaven a fer dir una missa a Sant Ponç en compliment d’una prometença feta en trànsit apurat. Aquelles colles, un cop oïda la missa, també reien i gatejaven, però amb tota una altra mena de gatejar, més reposat i platxeriós que el dels primers.

(...)


Capítol XII
VIDA ENRERA


     La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. Era una tongada de dies grisos, en els que la boira planava sobre tot, fonent les llunyanies i velant de casta poesia la muntanya. Ni un esclat de resplendor, ni un relleu de plans remarcable feria la mirada, que es podia fixar reposadament arreu, sense por d’enlluernaments ni pampallugues. Tot prenia l’aparença suau i esborradissa de les coses de somni quiet, i semblava convidar l’esperit a endolcir i apaivagar també tots sos ressalts i crueses. 
     Pel mig d’aquells paisatges temperats, plens de repòs encalmador, com figures animalades d’un quadre immens, vagava amb sos acompanyants la Mila, lentament, lentament, passejant pertot les perplexitats virginals de sa convalescència
     Havia anat refent-se de mica en mica, amb una catxassa reveladora de bons auguris, i de son revifament acompassat en treia sorpreses i deliquis imprevistos. Com si la mà divina hagués llevat el fibló a les avespes de ses penes, aquestes ja no la punxaven com abans, contentant-se amb rodar-li pel cap sense malícia o brunzint sordament amb una mena de musiqueta cançonera que no arribava a impacientar-la. L’ermita ja no era per a ella el lloc desagradós on la tenien encarcerada a viva força, sinó el niu, l’aixopluc on es recollia, com els aucells, en les hores de repòs, en què no podia volar. 
     Les solitàries aspreses de la muntanya (...) es tornaven paratges d'esbargiment atractívol, en què sentia fondre's les hores del dia sense recança i sense neguits turmentadors. Fins en Matias s'havia convertit en el proïsme tolerable, contemplat amb benèvola indiferència del cim estant d'una pacífica serenor; ja no el renyava, ja no el perseguia amb ses censures...


Síntesi: 
Ara per ara, la capella, per a la Mila ja no és aquell lloc on es sentia tancada, sinó que l’utilitzava de niu, per a refugir-se. Les hores i hores passaven cada vegada que el Pastor i la Mila parlaven, s’allargaven les seves converses i aquest, li ensenya com actuar allà dalt de la muntanya i a vigilar com “aprenentatge de la muntanyenca”. La Mila recorda i explica el seu passat i és aquest el que ha de deixar a un costat i reflexionar sobre aquest per poder progressar en el futur. Necessita saber d’on ve per poder avançar com a dona i persona que és. Ella ja no es recordava del seu casament amb en Matias, necessita adaptar-se a aquella solitud muntanyosa a la que li havia portat aquell home amb el que es va casar, que irònicament, ho havia fet també per escapar d’aquella soletat. Llegenda del senyor de Llisquents. I a la fi, la pregunta: com s'ho fa el pastor per saber tantes belles històries? 

Apaivagar: fer calmar.
Convalescència: estat que recobra una persona després d’estar malalt.
Revifament: revifada, efecte.
Fibló: Agulló
Aixopluc: Lloc on posar-se a cobert de la pluja.

Síntesi i transcripció de Juan A. Toledano López.




Capítol XIII
EL CIMALT

Havia arribat l'hora en qué el pastor deixava l'ermita per a tancar durant tota la hivernada al mas de Sant Ponç, en la jaça gran, arrecerada sota l'immens cap granític de la Nina Blava. Coneixent per ciència i experiència que ell era l'ànima d'aquella casa i que, fora ell, la dona quedaria a mercè dels desconhorts que l'assetjaven, havia procurat retardar sa baixada tot lo possible, però ja no podia esperar més. Tenia a sobre l'època de les pluges i més d'un dia el ruimeig seguit l'havia privat de traure el bestiar, obligant-lo a ell a passar les hores mortes a la cuina, fent qualsevulla fotesa sobrera o conversant amb els cabrers de Murons i de Ridorta que també s'havien tingut de refugiar allí a mig pasturar ses bèsties; a Sant Ponç ja se li havien queixat alguna vegada perquè tardava tant, amb l'excusa de que En Baldiret perdia els estudis, però en realitat perquè els dolia la minava d'adob que aquella tardada representava per corral; i fins l'Ànima, la mala avespa de l'Ànima, un dia que es trobà tu per tu amb Marieta del mas en els relliscalls de la Calavera i el camí els obligà a marxar plegats una estona, s'atreví a dir-li que no l'esperessin pas a baix en tot l'hivern, al pastor, puix tenia massa quefers en l'ermita, ara que en Matias n'era sempre fora i ningú li feia nosa. La Marieta recontà, fent-ne alçaprem de la seva idea, aquella malignitat de l'Ànima, i el pastor, malgrat haver repost a la jove amb una mitja rialla tranquil·la i platxeriosa, s'havia dit resoltament a ell mateix que era hora de deixar l'ermita d'una vegada. Aquella vetlla ho participà a la Mila. Estaven tots tres, ella ell i el nen, a la cuina, fent paret vora la llar; en Matias no havia pujat encara o, el que era més segur, no pujaria ja."
(...)

Puix: Després, tot seguit.
Quefers:Que fer.
Platxeriós/ -a: Adj. Agradable, delitós.

Síntesi:
El capítol comença amb que el pastor deixa l'ermita ja que ha arribat l'hora de marxar perqué arriba l'hivern. El pastor va sortir pel matí juntament amb la Mila, perquè li va prometre que pujarien junts al Cimalt.
     La Mila es sentia molt còmoda amb el pastor, tenia sensacions molt agradables i sentiments contradictoris quan estava amb ell. Tenia una inquietud i un sensació d'ofec, va despertar de nou el seu sentiment de desig i estava molt feliç, com mai ho havia estat. Això no li passava amb el seu marit, i sent que no hi ha cap punt de comparació com quan va pujar a l'ermita amb el Matias.
     Ella sent atracció pel pastor i li diu que sense ell s'hauria mort a la muntanya. Anaven parant perquè la Mila estava molt cansada. Finalment, va arribar un moment en el qual la Mila va sentir uns impulsos de besar al pastor, però va aparèixer algú i va passar com un llampec sense deixar rastre.



Capítol XV 
LA RELLISCADA

La Mila tornava a tenir els peus a terra. Caiguda com d'un niu de son estrany emprendament, s'havia trobat de cop i volta sola i encarada amb la realitat. Ja no somniava, ja no esperançava, ja no temia, amb cap d'aquelles temences imprecisables que la obsedien abans. La pujada al Cimalt l'havia sotraguejada tan fortament, que en trontollaren fins els fonaments de son ésser, restant-li després un desenquadernament de cosa descomposta, que anant dies es convertí en la calma aplanada de la resignació. A l'endemà d'haver-se'n anat per tota la hivernada el pastor i el vailet, i novament absent en Matias, la dona posà en ordre totes ses coses, que tenia encara força descuidades de sa malaltia ençà, i un cop esteranyinada la casa, repassades les robes i bescavat l'hort, se n'anà a Murons a cercar alguns queviures. De passada entrà al mas de Sant Ponç, on no havia estat feia setmanes, d'ença que no baixava d'aquella banda.
     Eren prop de les onze, i davant la porta veié a l'Arnau que descollava. No l'havia vist tampoc del dia de l'aixart, i li semblà més emmagrit i desmillorat. Ell no la reparava, i quan, de cop, se la veié a quatre passes, baixà el cap ràpidament i es girà d'esquena com cercant quelcom a terra. Ella s'aturà un punt, desconcertada. Després, comprenent clar que ell no volia ésser escomès, entrà en la casa, ferida per una punyida dolorosa. Allà l'esperava una altra impressió desagradable. Asseguda vora el foc, com costum, l'àvia trinxava quelcom en una cassola posada a terra; les flames, abrandades sobre el munt de tions com la cuixa, omplien tota la llar, contornejant la figura de la vella d'un ribet vermell. Arrimat a ses faldilles, un gat de color de cendra estirava coll flairant i miolant.
     —Bon dia, àvia: que tal? —féu la Mila a l'entrar, d'una veu tota afectuosa. 
     L'àvia, encorbada, entregirà depressa el cap vers la porta, sense traure les mans de la cassola.
     —Ah!, sou vós? —murmurà fredament al veure l'arribada; i tornà a son quefer com si res hagués vist.
(...)

Síntesi:
La Mila es torna a sentir molt sola, ella anà a Murons, i ja que estava visità a l’Arnau i l’àvia. Al veure a l’Arnau aquest li baixà la mirada, es va sentir malament al veure que ell l’evitava però al estar també amb l’àvia va sentir que tenia un comportament estrany amb ella, no sabia que passava i voli saber-ho. Ella creia que era perquè el casament de l’Arnau s’havia canselat, però no era així, un dia el pastor puja a l’ermita i l’explica que el casament si es faria. Ella encara es sent pitjor, però un dia en Baldiret és plantà a l’ermita, gracies a aquesta visita ella es sentí menys sola però al marxar va tornar a sentir aquell vuit ple de solitud dins seu. La Mila donava per perdut al Maties, ja no podia fer res més.
    Un dia començà a ploure, però molt fort i d’un moment a un altre, era la primera vegada que veia ploure d’aquesta manera, a l’estona es començà a preocupar pel Maties va baixar a Murons a buscar-lo pregant que no l’haguès passat res, però al arribar li diuen que el pastor ha mort ha caigut a les Lloses i s’ha matat. La Mila no s’ho creu, es sent culpable perquè nomes havia pregat per que no li passes res al Maties i no al pastor, decidex tornar a casa ja que esta molt afectada per la mort del pastor.

Mical Claros


Capítol XVIII
La davallada

     Les hores, impertorbables, havien rodolat mansament sobre la Mila, sempre asseguda i immòbil, com una estàtua vetlladora, en son ragatell de la solana. 
     La nit li havia deixat caure al damunt sos mantells de serena, sense que ella hagués somniat ni per un instant en ficar-se a l'ermita. Al contrari: si alguna vegada ses mirades vagaroses se li havien dirigit cap aquell indret, la dona les apartava de seguida, moguda tota ella per una llarga estremitud.
     Què feia allà? Esperava a en Matias. Ell li havia promès que pujaria i ella l'esperava. —Serà tardet, —havia advertit l'home, i ara la dona entenia el perquè ho havia d'èsser de tard. En Matias jugava. Era la festa petita de Murons, i en totes les festes quelcom importants s'hi jugava, malgrat tot i tothom, en aquell poble. En Matias jugava i no hi havia perill de que pugés fins que s'hagués plegat el joc; mes després sí que pujaria. També d'aquest detall n'estava certa, avui. Per això permaneixia en la solana.
     La Mila, doncs, esperava, i mentrestant la nit feia son curs amb una lentitud aparent de cosa indiferent, que trigava massa a passar; mes, amb catxassa o no, com que duia el temps amidat, la nit acabà de passar tota sencera, perquè ja era de dia quan ressonaren allà, cap al fons de la collada, les passes d'en Matias, i després, a manera de visió tèrbola de miratge, sorgí sa figura, encara borrosa pel poc esclat de les aubes.
     Pujava apressarat i capbaix, rumiant-ne alguna, potser, per a enganyar-la a n'ella, a la dona, disfressant-li el motiu veritablr d'aquella nit blanca. Ella l'anava seguint amb la mirada, sense fer moviment, i quan el veié tòrcer ap a l'ermita el cridà amb veu natural. Ell s'aturà sobresaltat, guaitant vivament de totes bandes. Al descobrir-la s'hi atansà poc a poc, sorprès i recelós. Sa cara fadigada verdejava com la de l'Ànima.

     —I ara! Ja ets aixecada!
     —Encara no m'he ficat al llit...
I a seguit, sense crits, sense gestos, sense llàgrimes, amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. Son recit tenia la concisió i netedat d’una inscripció lapidària, i en sos immensos ulls verds hi havia la tranquil·litat misteriosa dels gorgs pregons.
     Quan ella hagué acabat, en el rostre d’en Matias s’hi revelava la consternació més grossa que hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda.
     Veient que no obria boca, ella li signà l’ermita.
     —Ara, ja t’ho deus pensar... Jo, allà dins, mai més...! Però no he volgut anar-me’n sense dir-t’ho...
     El rostre cadavèric d’ell es desencaixà absolutament sota l’acció d’aquelles noves paraules.
     —Què! —murmurà d’una veu aterrada-. Te’n vols anar? A on?...
     Ella respongué amb esforç:
     —No ho sé... On Déu voldrà... Tan lluny d’aquí com puga!
     Aleshores ell, com l’Ànima hores enrere, trontollà de cap a peus, mateix que sorprès per l’embat d’una tempesta inesperada. Per un moment, semblà vacil·lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop, els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent sordament:
     —Anem, doncs...
     Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon desaparegué d’un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.
     Allargà novament el braç d’un gest fatídic.
     —Tampoc amb tu. Mai més... No provis pas de seguir-me... Te... mataria!
     I resolta, se’l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l’ànima la terrible amenaça.
     Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l’esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.
     Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.


Síntesi: 
En aquest capítol final, transcrit íntegrament, la Mila espera en Matias, encara que ell l'havia avisada que arribaria tard. L'espera immòbil tota la nit, mentre ell jugava a la festa de Murons. Quan va arribar, ja era de dia, i ella seguia tota parada. És aleshores que la Mila li diu que no vol estar-s'hi més temps, allà amb ell. Ell mostrà una actitud i cara d'espant, insistint-li en què anirà amb ella cap abaix. Ella s'hi nega resoltament i li diu que si la seguia, l'acabaria matant. Finalment, la Mila, baixà lentament muntanya abaix. "Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en el seu destí".

Vetlladora: que vetlla.
Vagaroses: de lleure.
Tèrbol/ -a: adj. borrosa.
Gorg: 
Pregon: D'una dimensió gran
Regatell: Curs fluvial de la comarca del Berguedà
Síntesi i transcripció de Juan A. Toledano López i Qianquian Deng

Víctor Català, Solitud (1905) Notes i Capítol primer.

CATERINA ALBERT   
(VÍCTOR CATALÀ)
L'Escala, Alt Empordà. 1869-1966

Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert Paradís, novel·lista i narradora. Fou la gran dels quatre fills del matrimoni format per l'advocat, polític i propietari rural Lluís Albert amb Dolors Paradís. Fou educada i instruïda en el si de la família, i únicament va anar a l'escola primària del seu poble i un any a un pensionat de Girona, on va començar a estudiar francès. La influència especialment de la seva àvia marcarà el seu interès per la cultura popuar i el folklore. Encara més, la família li proporcionà llibertat suficient per a satisfer les seves inquietuds culturals i artístiques: dibuix, pintura, escultura i escriptura. No es va casar mai, va poder viure de les rendes familiars i, llevat d'agunes estades a Barcelona, no es va moure de l'Escala,

"Així, la dona, Caterina Albert, de classe benestant de propietaris rurals, s'acomoda socialment als condicionaments de la seva classe per tal de ser acceptada per la seva família i el seu entorn. En canvi, l'escriptora defensa la seva sinceritat creativa, sense limitacions ni condicionaments, i la independència moral de l'obra d'art. Víctor Català dirà o farà fer als seus personatges allò que Caterina Albert no pot dir ni fer"
    (Núria Nardi, "Caterina Albert / Víctor Català" Dossier Cent anys de Solitud, a Serra d'Or, núm. 545, Maig de 2005.)

Pel que fa a la ideologia, les activitats polítiques del seu pare —formava part de la branca moderada dels republicans empordanesos i fins arribà a diputat pel partit liberal— són la base del seu catalanisme, de la seva identificació amb la llengua catalana i de l'afinitat amb les idees d'Enric Prat de la Riba, i també amb Lleó XIII i Torras i Bages. Al mateix temps, Caterina Albert també mostrarà preocupació per temes com l'educació i el feminisme, que entén com a elements de regeneració i perfeccionament de la societat.

Obra

Els seus inicis literaris daten de 1898, quan li foren premiats als Jocs Florals d'Olot un poema, Lo llibre nou, i un monòleg teatral, La infanticida, en què una mare confessa que ha mort el seu propi fill, trencant el mite de l'instint maternal. Precisament, l'autoria femenina de La infanticida originà un escàndol que la determinà per sempre més a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí i marcadament patriòtic: Víctor Català.

Coincidint amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per ella mateixa, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L'èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. 

Des del principi, la temàtica recurrent entorn de la dona i el món rural traspua una visió amarga de l'individu i la societat, lluny d'idealitzacions bucòliques i profundament arrelada a la terra, que cal relacionar amb Maupassant i Ibsen. Es tracta del determinisme naturalista juntament amb una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana. La infanticida, que ja recollia aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud.

Tanmateix, el que dóna renom a l'escriptora és la seva obra narrativa, especialment els llibres Drames rurals, Caires vius i Solitud. La publicació, el 1902, de Drames rurals inicia la gran època de producció de Víctor Català com a narradora, que és rebuda amb entusiasme. La unitat del recull ve donada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l'embogiment.

Solitud

La novel·la Solitud apareix fruit d'un encàrrec de la revista Joventut, que es publica com a fulletó setmanal entre els anys 1903 i 1905. "Cada setmana sortien cap a Barcelona uns quants fulls de paper de barba, escrits de vegades amb llapis i sempre a corree-cuita. Quants cops no havia ni pogut repassar-los!". Aquell fulletons relligats van constituir la primera edició, i l'any 1909 es publica la tercera edició, que serà la definitiva. Solitud podria semblar un drama rural més extens, amb major deteniment i detall. "Però és molt més que això: cadascun dels seus capítols és una unitat narrativa tancada i cada unitat provoca un xoc sobre el lector amb un efecte acumulatiu i intensificador de l'emoció que es concentra, al final de la novel·la, en un moment amb valor d'epifania" (Margarida Casacuberta, Serra d'Or, 545. Solitud, novel·la modernista)

El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure per a la dona. L'estructura de l'obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n'ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques, la darrera de les quals l'any 1991.

En tota l'obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són: l'expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dóna idea d'una autora sagaç, independent i plenament innovadora.

El llenguatge de Solitud

En aquesta novel·la destaquen molt significativament l'estil, la riquesa lingüística, tant pel que fa als registres com al lèxic emprat. L'estil és suggestiu i expressiu gràcies a l'ús d'un gran nombre d'imatges i recursos, sobretot comparacions i descripcions molt plàstiques. Quan a la llengua, hi destaca la pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. En aquest sentit resulta sorprenent la parla del pastor Gaietà, desconcertant i fascinant alhora. El pastor no parla cap dialecte identificable com a variant real sinó que l'autora recrea una parla diferenciada de la resta combinant trets dialectals empordanesos amb altres de pirinencs i, fins i tot de rossellonesos. Amb aquest ús que fa de la llengua Víctor Català té la intenció de singularitzar el personatge per mitjà de la paraula. En definitiva, el pastor encarna la figura del poeta creador a través de la paraula viva maragalliana.
      (Roser Armengol, Literatura Catalana, Castellnou Edicions, Barcelona, 2009)


Jordi Castellanos. 
La literatura modernista. 
(Història de la cultura catalana, v. VIè)

"Aquest mateix dualisme còsmic explica les característiques dels personatges i el sistema de relacions que s'estableixen a Solitud (1905), de Víctor Català, sense cap mena de dubte la novel·la més important del Modernisme. La seva eficàcia narrativa arrenca de la subtilitat i la riquesa de matisos amb què construeix el personatge central de l'obra: la Mila. Així, mentre que Els sots feréstecs (Raimon Casellas, 1901) presentava uns personatges ja fixats, arquetípics, inamovibles (...) el personatge de la Mila es troba en procés de construcció, flanquejat per dos personatges extrems que són, aquests sí, els que acumulen la càrrega simbòlica: l'Ànima i el pastor. (...) Només un, el pastor, és pròpiament humà i, per tant, admet una construcció pisicològica. Perquè té vida, sentiments, afectes, dolor, etc., i, lògicament, domina la paraula, amb la qual és capaç de recrear —i, doncs, d'ordenar i dominar— l'univers. Com l'artista. En canvi, en l'Ànima no hi ha psicologia possible: és «cosa», «bèstia», «fura», és a dir, ànima de la naturalesa, no persona."


Més info

I més DiBa

Escriptors.cat http://www.escriptors.cat/autors/albertc/pagina.php?id_sec=632

http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/solitud/index.htm

Més material s Serra d'Or 545. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, maig de 2005.

Algunes activitats...

- Quin simbolisme té el nom de Víctor Català? Respon després de cercar informació sobre la trajectòria vital de l'autora i la realitat social de l'època.
- Interpreta també simbòlicament el nom de l'Ànima.
-Exposa aspectes concrets de la novel·la que consideris que foren un revulsiu i un escàndol, en aquella època.














S  O  L  I  T  U  D




Capítol primer

LA PUJADA

     Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
     Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
     Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.
      A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.
      De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill.
      La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença!
      Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s’esgranava pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans: una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu pel tauler, bellugaven, feineres i escarrassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d’una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol.
     La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbatanava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l’empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l’aigua regalada que s’esmunyia pel mig de les balques, quals flors d’or capejaven senyorívolament arran de marge.
     En Matias havia tingut raó: era bonica i riallera l’encontrada de Ridorta, d’aquell poblet amuntegat dalt del turó i voltat per l’anella vistosa d’una faixa de pla; i essent l’encontrada alegre no podia pas ésser tan trista com algú havia anat a contar-li a ella, l’ermita de la muntanya. La Mila es figurà que semblaria un niuet penjat en un arbre, i que així que treuria el cap a la finestra veuria sota seu la meravella d’aquest gran clap esbalaïdor. Oh, si amb el temps pogués tenir-ne un per a ella, per a menar-se’l a son gust, d’hortet mirífic, ja no li doldria haver deixat la seva terra per sempre més!
     Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d’enraonar-ne amb el seu home; mes, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau, se n’hi tomà sobtadament endins com una bestioleta poruga.
     Els dos homes conversaven catxassudament; sense fixar-s’hi, ella entressentí els mots fredor... tristesa... vedells... massa alt... però no va saber de què parlaven perquè el cor i el pensament li fugien del carro, entomant-se-n’hi cap a la terra. Mes l’encís ja estava romput i la terra, bella i tot com suara, no logrà revifar-li el caliu d’aquell primer anhel. Amb un deix de tristor desvià la mirada, enlairant-la: el cel era un gran badiu ple de claror encegadora que feria dolorosament els ulls assadollats... Mirà pel trau que quedava entre els dos homes: quelcom verdejava uniformement al lluny, com una bella catifa estesa... Tornà a fixar-se en les dues esquenes: una, la del pagès, era magra i ossosa, com les vaques aquelles de la gran planúria, i portava enganxada, talment com si li fes de pell, una camisa de bordets esmolats que sentia a suor i a terragada. L’altra esquena, ampla i tova com un coixí, semblava voler eixir-se del gec negre que l’oprimia, tibant d’aixella a aixella amb una amenaça constant d’estripar-se.
     —Com s’ha engreixat aquest home, del casament ençà! —pensà la Mila, reparant novament que tot se li havia empetitit, fins al punt de fer-lo semblar estrafet i enfarcellat com un tarlà. El mateix barretet de feltre, que abans li estava tan bé, anava poc a poc prenent-li aires de solideu de capellà, i en aquell punt, a cada banda de solideu se li eixamplaven les dues orelles, enceses i transparents contraclaror, mateix que dues anses de vidre espès. Més avall, la ratlla travessera del coll planxat, ressortint de la negror del gec i del to calent del bescoll carnós, tenia fredors crues de marbre.
     L’ombra que feien els dos homes abrigava a la Mila com un mantell fresc, i ella se sentia bé en son jóc del bossat, tota arrupida de cos i reposada d’esperit.
     El carriot, mentrestant, marxava gansonerament, tan gansonerament que s’hauria dit que bellugava sobre si mateix sense moure’s del seti, com si no tingués més afer que escantellar les crestes del camí. De quan apuntava un arbre al davant fins que el deixaven enrera, s’hauria pogut resar descansadament una part de rosari: i aquella gran parsimònia bressadora acabà per esmorteir l’animació de la dona, fent-li venir ganes de jaure i dormir en qualsevol banda.
     Estava ja tipa de guaitar les esquenes, el cel i la coloraina dels horts, i els nervis del coll li dolien de tant mantenir el cap girat. L’espolsà com per a llençar-ne l’enterboliment dolorós i, cercant bona positura, es quedà immòbil, d’esquena a un coster i de cara a l’estora frontera: una boniquesa d’estora tota esfilagarsada que semblava una xarxa espessa de seda groga, ben espurnada d’estels d’or, per la claror que hi rebotia de l’altra banda de marge. Invadida per dolç recolliment, se li posà davant dels ulls un tel vermell, després blau, després negre...
     Un patac a l’espatlla la despertà de cop.
     —Ai! Què hi ha? —murmurà pertorbada.
     —Ànsia, que hem de baixar! —li feia el seu home, ja dret dalt del carro aturat.
     Ella es desensopí, s’aixecà tambalejant i saltaren a terra.
     —Salut, company, i Déu vos ho pac!
     —Salut, ermità, amb la companyia! Ja pujaré a veure-us per Sant Ponç!
     —Pugeu! Vos convido a beure...
     —S’aprecia... Adéu-siau!
     —Adéu-siau!
     La cara del pagès, vermella i lluent com un fons de perol, s’eixamplà amb una gran ganyota riallera; estirà llargament les regnes, com si fossin de goma, engegà quatre crits reposats d'arri, gavatxo...! i el carro reprengué la seva via catxassuda carretera enllà, deixant darrera seu a marit i muller, arrambats a la paretota seca del marge, amb un aire tot encantat.
     —Hets sentit? —féu lentament la dona—, t’ha dit ermità...
     —Perquè li he contat que anàvem a l’ermita.
     —Em fa migranya, això... —afegí ella, mirant vagament cap al lluny.
     —Què?
     —Això... Què vols que et diga...! Em sembla que no escau a un jove aquest ofici de... de vell o de xacrós...
     —Beneita...! Tant és un ofici com un altre.
     I l’home es posà a picar de peus per a fer-se baixar les calces, que se li havien arronsat cames amunt.
     La Mila també s’espolsà les faldilles, llençant un sospir.
     Quan les calces li campanejaren ran de les clivilles, en Matias passà la verga que duia pel lligat del mocador, on tenia quatre peces de roba, i se la posà a l’espatlla.
     —Que anem?
     Ella es ficà el farcell sota el braç.
     —Anem.
     Quatre passes més avall s’estroncava la paret seca i el marge s’obria fent pas a un camí. Era una mena d’esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols nets i rodalissos: una de tantes arrugues de la immensa faç de pedra de la muntanya per on s’escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques.
     Un darrera l’altre, emprengueren el camí: ell xiulant entre dents, ella poc a poquet i girant-se els peus cada quatre passes. Encara no n’havia fet cinquanta, que s’aturà.
     —Que ja et canses?
     —És tan dret, això!
     —En diuen la Canal de Trencacames. A l'hivern fa de mal passar-hi...
     —Més que ara?
     —Ara rai!
     Però, descobrint de cop un núvol en la mirada d’ella, afegí alegrement:
     —Veiessis pel Barranc Negre! Allà pla hi ha pena de la vida!
     —I tots els camins són així?
     —Això són les dreceres, dona! El camí veritable és més amunt, sobre Murons, però les dreceres són més avinentes. Avui les trobes costoses perquè no hi estàs feta a anar per la muntanya, mes quan ho tingues per consabut no voldràs passar enlloc més. Veus? Això mateix que anant amunt és pitjor que una escala, baixant dóna gust: sembla que un es despenja per una corda, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament.
     Ella llençà un sospir, i tomaren a caminar. Sota sos peus els còdols bellugaven seguidament i les romagueres de les vores se’ls arrapaven a les robes com manats de garfis.
     A poc a poquet ell deixà de xiular i a n’ella el farcellet començà de pesar-li com un pedral. Cinquanta passes més i s’arrambà al marge, sense respir.
     En Matias, que anava endavant, va tombar-se.
     —Altra vegada, noia?
     —No puc... més...
     —I a fe que no podem torbar-nos gaire: amb no res serem a ram de sol.
     —Que encara manca força?
     —És clar! Si tot just comencem...!
      Ella tingué un sobresalt.
     —Reina del cel! Tot just comencem, i de les quatre de matinada que rodo món?
      Ell es posà a riure.
      —Tot just comencem la muntanya, dona...! No et neguitegis, que ja arribarem a l’hora. —I girà el cap per a esbrotar un galleran de la vora.
     La Mila, aleshores, li clavà les ninetes, aquelles ninetes plenes d’angúnia i de desconfiança.
      «Veiam si hauran tingut raó els avisos i si aquest home m’enganyarà una vegada més amb totes les seves ponderacions!» pensà, sentint un clau al cor i apartant-se del marge.
     Ell l’animà.
     —Així, dona! Quatre cops de coll i serem a la Fita...
     —No fos aquest farcell...!
     Però en Matias féu el distret, i tomaren a muntar en silenci.
     La Canal era cada cop més dreta i treballosa; els peus els hi relliscaven seguidament sobre el codolar i tenien d’agafar-se als matolls de les vores per no perdre camí. Llurs panteixos alenosos espantaven les sargantanes que s’amagaven cuetejant, mateix que esperitades, i les branques tendres dels gallerans els hi assotaven la cara encesa i perlejant de suor. En Matias tenia el barretet de feltre al clatell i el coll planxat fluix com una moca.
     El marge s’aterrava de tant en tant per a fer pas a un olivet, i tomava a pujar de seguida a banda i banda, encaixonant-los i no deixant-los-hi veure més que la llenca esplendent del cel sobre sos caps. En un d’aquells olivets hi vegeren un parell aturat amb l’arada sota una olivera i allà prop el llaurador fent beguda, assegut a terra.
     Els animals mosquejaven, ventant-se amb la cua i potejant; l’home tenia a les mans una ceba com el puny, i al costat un cantiró de terra negra. Les oliveres, ajuntant les branques per damunt d’ell, teixien sobre el cel un gran arc de filigrana argentada, i a baix, entre rengle i rengle, la terra remoguda feia amples franges de color de mangra.
     La Mila guaità amb enveja al pagès, murmurant:
     —Sí gosés li demanaria una tirada d’aigua... Tinc la gola com esca!
     —Jo també... Entrem-hi.
     Entraren, begueren i conversaren una mica. En Matias contà novament que anaven a l’ermita, i la Mila se sentí novament inquieta i mortificada sense saber per què.
     Després tomaren amunt, amb els còdols rodons i relliscosos sota els peus i a cada banda, pels marges escarbotats, esteses de romagueres i espinavesses que els esgarrapaven seguidament, com urpes d’animalons folls.
     A en Matias li vingué un cop de tos, i un aucellet, un milhomes que s’estava aturat en la punxa d’una atzavara, fugi, llençant un piulet viu i penetrant.
     Malgrat l’ombra que omplia les profunditats de la Canal, hi feia en aquella beina una estrenyor de pic d’estiu. La Mila se sentia la camisa enganxada a l’esquena, molla com si acabés de treure-la de la bugada, i el cor li debategava esvalotadament.
     De cop el camí es retorçà en colzada violent i s’adreçà enlaire com si anés a saltar un obstacle. La Mila aleshores llençà un crit de sorpresa, trobant-se inundat de resplendor tot el cos, bo i tenint encara peus i cames submergits en la fosca de la Canal.
     Aquesta s’havia acabat i el torrentó, esqueixant-se en tres branques, prenia la forma d’i grega invertida; dues de les branques queien cap avall, encamallant un gran estrep de la muntanya, i la terça, una mica de gairell, seguia muntanya amunt. En la juntura de les tres branques feia un planell estiregassat, en aquella hora ple de sol com a baix a la plana.
     —Aquí podem reposar-hi una mica —féu en Matias.
     La Mila no esperà que ho repetís, deixant-se caure a terra, cruixida, masegada, amb subzades als polsos i a les plantes dels peus, com si tingués una gran febrada. Es guaità les botines: malaguanyades! D’aquella feta mai més serien altres... I pensà que si ell li hagués contat la veritat sobre aquells camins que havien de fer, s’hauria pogut posar espardenyes i no destruir bojament el calçat de quan es va casar... l’únic bo que tenia.
     Per a ofegar el disgust, aixecà el cap. 
     A la dreta, la Canal es precipitava en davallant tan recte, que de dalt estant semblava un pou esberlat. Al veure-ho, la Mila es féu creus de que hagués pogut enfi-lar-s’hi. Allò no era un camí per a persones de Nostre Senyor, sinó per a cabres o facinerosos. 
     Banda allà de la Canal, estesos pels pendissos i rampants, hi havia olivets de soques esparracades; banda açà era un roqueter sembrat de claps de garrigues i timó florit, qual flaire esventada arribava fins a dalt com puríssim alè d’àngels.
     L’altra cama de la i grega, la de l’esquerra, anguilejava més estesa, escondint sa fi en un replec de la muntanya; i entre cama i cama el primer estrep s’inflava i enrodonia en forma de pit de dona, fent-li, per a major retirança, de mugró, una escreixença o menhir natural que cloïa el planell per la banda del pla, destacant, fortament retallat, sobre la clarícia del cel. Al peu d’aqueix mugró hi havia rastre d’una graonada de carreus ciclò-pics i damunt d’ells, encastat horitzontalment en la roca viva, un tros de pern de ferro, tot menjat del rovell.
     —Saps on som? —preguntà de sobte en Matias.
     —Com vols que ho sàpiga si no havia estat mai per aquestes terres?
     —Doncs som damunt del Roquís Petit. Ja saps que són tres, els Roquissos: el Roquís Gros, el de Sant Ponç i aquest. D’això —i li signà el mugró del davant— se’n diu la Fita dels Moros. Per temps diu que hi tenia el rei moro un guaita que vigilava del matí al vespre la muntanya, sense poder cloure els ulls ni moure peu en tot el dia, baix pena de la vida.
     —I l’ermita, on cau?
     —Allà baix, darrera teu, al girant del Roquís... Veuràs, aixeca’t, que t’ho signaré.
      Ella s’aixecà sense ganes, i ell, d’esquena al pla, estirà el dit cap a garbí.
     —En aquella muntanya tan fosca?
      —No; allò és el Roquís Alt. Goita més ençà. ¿Veus el jaç del Barranc Negre, com una bena que lliga les barres d’aqueixa altra muntanya més baixeta? Doncs el barranc surt del Coll de Sant Ponç i banda avall del coll hi ha l’ermita.
     —Bon Déu! Fins allà s’ha de pujar?
     —No, dona! Nosaltres trenquem en el primer biaix que rosseja: és el corriol.
     —¿Bé es deuen veure de l’ermita aquells horts tan bonics de baix?
     —De l’ermita mateixa... no. D’on es veuen és d’aquí.
     I en Matias, travessant el planell, s’enfilà a la graonada de la Fita. La Mila volgué fer el mateix, però les cames no li abastaren: cada carreu tenia mitja cana d’alçària.
     —Senyor, quins escalons!
     —Són fets dels moros... Diu que per temps tot n’era ple de moros. Veuràs, dóna’m les mans... Oidà! Ara arrapa’t aquí i mira...
     La Mila tingué com un esvaïment. La immensa buidor s’obria davant d’ella, a manera d’urna d’un món absent, i tan sols en baix, molt en baix i fins lluny, molt lluny, s’estenia encalmat, com un pòsit meravellós de la daurada tarda primaveral, el pla dels horts, Ridorta, un altre pla més gran i altres i altres pobles, tots ajocats com vols de tortres enmig d’un entrellat de comes, arbredes i camins; la vista els perdia en l’esborrament dels últims termes, en les blavors tèrboles de l’horitzó.
     La dona juntà les mans beatament.
     —Quina boniquesa de cosa!
     —No t’ho deia que t’agradaria? —I ell, satisfet, es posà a dir-li els noms de tots els pobles i tossals que es veien.
     La Mila, enartada, vençuda, abraçava amb una ampla mirada circular l’espai com si volgués estargir-se al fons de les nines aquella visió encisadora. No s’hauria recordat de moure’s si en Matias, saltant de relleix en relleix, no li hagués dit, rient:
     —Encara no en tens prou, minyona?
     Aquella pregunta la remeté a la realitat; però abans de baixar amb recança de la Fita, donà encara una darrera mirada plena d’encegament.
     La cua de la i grega que anava muntanya amunt, no era tan enasprada com la Canal, però el sòl, net de còdols i gratat en la pedra viva, era ple de caires i rebaves que macaven la polpa dels peus, més que els còdols mateixos.
     El cansament que duien i que els havia fet ressortir l’estona d’aturada, els hi treia les ganes d’enraonar. Pujaven capbaixos i en silenci; mes la Mila, tot sentint davant seu l’esbufec intermitent d’en Matias, pensava en la greixesa del seu home, que tanmateix començava ja a fer-li nosa.
     «Té tan bon fetge! Se posarà com una marebalena...!»
     I per primera vegada li acudí el pressentiment de que aquell ésser, fresc com un mató, es xacraria aviat i patiria de mal d’asma.
     En Matias fou aquesta vegada el primer d’aturar-se.
     Quan la seva dona l’atrapà, deixant-li caure al damunt una mirada freda, li digué amb sequedat:
     —Podies dir-m’ho que estaríem tant pel camí, que hauria dut una queixalada... El cor se’m fon...
     —Coratge, dona! A un tret tenim el corriol, i arribant al corriol s’és a casa.
     —Ja la conec, la teva manera de fer-ne via, en tot —respongué ella tristament.
     Ell no replicà, i tornaren a caminar.
     Però en Matias havia dit veritat, aquesta volta: a pocs passos trobaren el corriol.
     —Aturem-nos una mica més, si vols... —féu ell.
     —Això és pitjor que el purgatori! —digué ella per tota contesta.
     S’assegueren. En Matias tragué la bossa del tabac i començà un cigarret. La dona es llevà el mocador del cap, l’espolsà, i com ja no feia calor, se’l deixà fluix al coll.
     Tot just tenien mitjançat el Roquís de Sant Ponç, que d’un costat seguia enlairant-se, tot enrojolat pels esclats taronjosos del sol baix, i de l’altra banda relliscava en estimbades i pendissos que s’omplien ja de grans taques blaves.
     De pla no se’n veia rastre ni sospita, i el cel estenia de banda a banda sa blancor grisenca de perla, una mica daurada cap a l’horitzó, sobre el que passejaven lentament, lentament, i d’esquerra a dreta, ramades de nuvolets de nacre, que mudaven de forma i de color tot fent sa via. Mirant-se’ls distretament, la Mila descobrí enmig d’ells un pic negre, com un pic de mosca, que poc a poc s’anà engrandint, engrandint...
     —Què és allò? —preguntà a en Matias.
     —Deu ésser un corb.
     —Ara se suspèn sobre aquell cantó de la muntanya...
     —Just sobre la Nina... Deu flairar quelcom que els de Sant Ponç hauran llençat al Barranc. El mas cau sota per sota de la Nina.
     —Per què en diuen això?
     —Perquè, segons de quins indrets, sembla un cap de noia, amb el cuot punxegut rera el clatell. Un dia te l’ensenyaré de sobre el Bram... A trenc d’auba és blava com el cel i sembla una pintura.
     En Matias callà, amb la mirada perduda al lluny, i la Mila, al veure’l amb aquell posat de dolça mansuetud, pensà que qualsevol el prendria per un santet de naixença. Mes de sobte, com si aquell aire la ferís amb una secreta agullonada, la dona desvià l’esguard estremint-se fortament.
     Amb el cigarret als llavis, en Matias s’aixecà i enfilaren el corriol.
     Era un corriol estret i llis com l’esmoladura d’una roda colossal que hagués passat per aquell lloc durant segles. Anava cap a garbí, i així que s’havien donat unes quantes passes per aquell corriol, s’adreçava la bomba immensa del Roquís Gros, omplenant l’espai, dominant-ho tot i senyorejant com únic sobirà, embolcat en son esplèndid mantell d’ombres blau-morades que arrossegaven majestuosament damunt fondals i baumes, donant en aquells llocs un aspecte imposador que corprengué a la Mila.
     D’aquell Roquís, encara llunyer, se’n desprenia una alenada freda, una estranya alenada d’hivem que sorprenia ingratament les carns plenes de sol de primavera, ferint-les amb un sobtat impuls de tornar arrera. En la Mila fou tan viu aquell impuls, que s’aturà en sec. Aleshores percebé una remor sorda, que venia de no sabia on, com un romflet de bèstia gegantina que s’hagués adormit fatigada.
     —Què és aquesta fressa, Matias? —preguntà inquieta.
     —L’udol del Torrent de Mala-Sang, que escup l’aigua del Bram.
     Aquelles paraules recordaren a la Mila lo que el seu marit li havia contat de les aigües miraculoses que feien venir gana als desmenjats i curaven a persones i bèsties de totes les xacres de la incondícia i el neuliment: l’escròfula, els brians, les llagues sucoses, les corrípies velles, les granances malignes...
     I mentre ella pensava en mals i miracles, el corriol, pujant, pujant i revirant-se, donava la volta al Roquís, penetrant poc a poquet en la regió de les ombres fredes.
     Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!
     Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se'ls estenia al damunt, amortallant-les.
     La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d’una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
     —Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.