Anselm Turmeda, Elogi dels diners (Ant 6)














Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat,
savi fan tornar l'home orat,
pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial
segons que n'usa

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors
Beati quorum.

Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes

Diners magres fan tornar gords
e tornen ledesmes los bords
si diràs "jas" a hòmens sords
tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans,
moros, jueus e cristians
leixant a Déu e tots los sants
diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc
e fan honor a molt badoc,
a qui diu "no" fan-li dir "oc",
vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar,
si·ls pots haver no·ls leixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
per advocat té Sent "Jo-ha'n".
Totes coses per ell se fan
en esta vida.


La pintura, de Marinus van Roejmerswaelen, és del s XVI i es conserva al Museu del Prado a Madrid. "El canvista i la seva muller", 1539, reflecteixen molt bé l'esperit de Turmeda tot i que aquest matrimoni, holandès i ric, no pretenia pas el papat!

Ramon Llull. Llibre d'amic e amat

"Blanquerna començà son llibre, lo qual departí en aitants verses con ha dies en l'any. E cascú vers basta a tot un dia a contemplar Déu, segons la Art del Llibre de contemplació. Comencen les metàfores morals"

"He sentit sempre criticar, a casa nostra, en nom del seny i en nom dels benpensants, gairebé unànimement, els escriptors de passió desbordant, que es vessen en la seva obra. Aquest retret se li feia a Joan Puig i Ferrater abans de la guerra [...] Joan Salvat-Papasseit també ha estat tingut en quarentena molt de temps a causa del seu franc erotisme, que ofenia la pudibunderia dominant. Ara em plau, tot llegint Llull, de constatar que el seu desbordament és constant, la seva passió gairebé sempre "excessiva", i que ja en el seu temps, a causa d'això, era anomenat "lo foll"." 

(Palau i Fabre, Josep. "Llull de més a prop". Quaderns de l'Alquimista. Barcelona, Proa, 1997, p. 25)

"En veure's forçat Llull a condensar en poques línies matèria per a meditar tot un dia, s'imposa obligadament un llenguatge metafòric, ja que el llenguatge directe no admet una tan densa concentració. I, com és lògic, un esforç d'aquest tipus, sense perdre ni la més lleu partícula d'eficàcia mística, es transforma en un elevat món de poesia." "El gran enginy de Ramon Llull es palesa en nombroses antítesis i paradoxes. Fixem-nos en conceptes com: l'amic és sol quan es troba en companyia de la gent (versicle 47); com més el guareix l'Amat més augmenten les seves fatigues, i com més el fa llanguir, més el guareix (51 [...]); la seva riquesa és la seva pobresa (57); benanança és malanança (65); els camins d'amor són llargs i breus (70); revela els seus secrets amb secret i amb revelació els té secrets (75); [...] etc." 

(Martí de Riquer, p. 318 i 319).

9 -Digues, amic -dix l'amat-, ¿hauràs paciència si et doble tes llangors?-. -Hoc, ab què em dobles mes amors.

22. Vénc l'amic beure a la font on hom qui no ama s'enamora com beu en la font, e doblaren sos llanguiments. E vénc l'Amat beure a la font per ço que sobreoblement doblàs a son amic ses amors, en les quals li doblàs llangors.

26. Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba, e los aucells feniren lur cant, e l'amic morí per l'Amat en l'alba.

27. Cantava l'aucell en lo verger de l'Amat. Vénc l'amic, qui dix a l'aucell: -Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor, cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon Amat.

47. Estava l'amic tot sol, sots la ombra de un bell arbre. Passaren hòmens per aquell lloc, e demanaren-li per què estava sol. E l'amic respòs que sol fo quan los hac vists e oïts, e que d'abans era en companyia de son amat.

51. Dix l'amic a son amat: -En tu és mon sanament e mon llanguiment; e on pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on més me llangueixs, major sanitat me dónes-. Respòs l'amat: -La tua amor és segell e empremta on mostres los meus honraments a les gents.-

57. Demanaren a l'amic: -¿Quals són tes riqueses?-. Respòs: -Les pobretats que sostenc per mon amat-. -¿E qual és ton repòs?-. -¿E qui és ton metge?-. -La confiança que he de mon amat-. -¿E qui és ton maestre?-. REspòs, e dix que les significances que les creatures donen de son amat.

97. Demanaren a l'amic de qui era. Respòs: -D'amor-. -De què est?-. -D'amor-. -¿Qui t'ha nodrit?-. -Amor-. -De què vius?-. -D'amor-. -Con has nom?. -Amor-. -D'on vens?-. -D'amor-. -On vas?-. -A amor-. -On estàs?-. -En amor-. -Has altra cosa mas amor?-. Respòs: -Hoc, colpes e torts contra mon amat.- -Ha en ton amat perdó?-. Dix l'amic que en son amat era misericòrdia e justícia, e per açò era son hostal entre amor e esperança.


 

Antítesi: Demanaren a l'amic: -Quals són tes riqueses? Respòs: Les pobretats que sostenc per mon amat.

Comparació: I el trobat era clar, quiet, intangible i profund. I ressonava com una cisterna.

Ramon Llull. A Vós Dona Verge Santa Maria (Ant 3)















Absis de Santa Maria de Taüll, a la Vall de Boí, del segle XII




A VÓS DONA VERGE SANTA MARIA

A vós, Dona Verge Santa Maria,
dó mon voler qui es vol enamorar
de vós tan fort, que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre qui no sia
volent en vós, qui és maire d’amor;
Qui vós no vol no ha d’on s’enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e el saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què els faria?
E vós, Dona, si us plai, façats membrar,
entendre, amar, a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels, convertir, preïcar,
e els crestians facen pacificar.

Mant home se vana que morria
pel vostre Fill, si lloc venia;
mas paucs son cells qui el vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.



I A vós, Dona Verge Santa Maria, dono el meu voler* que es vol enamorar de vós tan fortament que no voldria desitjar ni estimar altra cosa fora de vós, ja que tot voler és millorable sobre qualsevol altre excepte el voler de vós, que sou mare d’amor; qui no us vol a vós no pot enamorar-se de ningú.

II Com que el meu voler vol la vostra senyoria, també us vull donar la meva memòria i el meu saber; ja que, sense voler, Dona, jo què en podria fer d’ells? I vós, Dona, si us plau, feu que els clergues us recordin, entenguin i estimin per tal que vagin fins a Síria [Terra Santa] a predicar i convertir els infidels, i a pacificar els cristians.

III Molts homes es vanen que moririen pel vostre Fill si calia; però són pocs aquells qui van a predicar entre els infidels, perquè la mort els fa dubtar.

*Quan Llull parla de voler es refereix a la voluntat, una de les tres potències de l’ànima racional segons Sant Agustí: la voluntat (voler), la memòria (membrar) i l’enteniment o el coneixement (saber).

COMENTARI: Aquest poema el trobem inclòs al capítol LXXVI del Llibre III del Llibre d’Evast e Aloma, e de son fil Banquerna. És dedicat a la Mare de Déu. En ell s’exalten les qualitats associades pel cristianisme a la figura de Maria, qualitats que esdeven instruments capaços d’afavorir la conversió dels infidels i de promoure la pietat i devoció cristianes.

De fet, Llull aplica les tècniques formals i temàtiques de l’amor cortès, per fer una cançó d’amor religiós. Exalta la importància de la Mare de Déu, per acabar pregant-li que faci que molts vagin a Síria a predicar i convertir infidels. Recordem que Llull va sentir la crida de Déu, i a partir d’aquest fet, sentí la responsabilitat de predicar la religió cristiana, aconseguint així, que tots aquells que no ho eren, acabessin creient i estimant a la verge Maria. Llull, doncs, utilitza els recursos estilístics propis de l’amor cortès, però ara amb una temàtica i intencionalitat religiosa. Ho podem comprovar amb els dos versos de la primera cobla, que expressen directament l’amor per la Mare de Déu. Però a la resta de versos, si substituïm el nom de la verge Maria pel d’una dona, acaba tenint un sentit profà de l’amor.

-El poema consta de tres cobles. La primera i la segona de vuit versos i la tercera només de quatre. La mètrica i la rima [consonant] s’estructuren:

1a estrofa: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10C/10C // 2a est: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10B/10B // 3a est: 8a/8a/10B/10B

Ramon Llull, l'enamorament (per Teodor Suau)

Teodor Suau i Puig (Ciutat de Palma, 1947) és canonge de la Seu de Mallorca. Ara fa un parell d'anys ja va publicar Ramon Llull, Somni, MIracle i Misteri (El Gra de blat), un llibre centrat en la condició cristiana de Ramon Llull. Però en aquest vessant religiós, Suau ja remarcava l'especial capacitat d’estimar de Llull, que va acabar vehiculant envers Déu. "El resultat és una vida estranyament rica en humanitat, en saviesa, en voluntat de fidelitat a la seva obsessió: que l’Amor sigui conegut i estimat". Tant és així que Llull esdevé també un precursor del diàleg intercultural i, en un context medieval, ja és capaç d'escriure: "Els infidels són persones com nosaltres".

Teodor Suau és un col·laborador habitual de Serra d'Or, que aquest mes (novembre 2015) dedica la seva pàgina mensual a Ramon Llull, ara que som a punt de commemorar el setà centenari de la seva mort. Novament, la interpretació de l'enamorament lul·lià que fa Teodor Suau em sembla molt interessant, almenys per provar que l'entenguin els nostres alumnes de secundària…

Ramon Llull

(…)

Tothom sap que Llull fou algú excepcional. Basta recordar les dades més significatives per a comprovar-ho: una quantitat enorme de quilòmetres solcats, en les condicions d'aquell temps que no ho feien gens fàcil, i que el dugueren a creuar Europa i la Mediterrània de cap a cap, de Santiago de Compostel·la a Jerusalem, passant per París, Montpeller, Gènova, Roma, Tunis, Bugia… En el curs d'aquests viatges patí naufragis, presó, pallisses i apedregament… La seva fou una vida excepcionalment llarga per a aquelles saons: prop de noranta anys i dues-centres vuitanta obres escrites! Sense ordinador i sobre totes les matèries que hom es pugui imaginar, des de la més alta mística fins a la matemàtica, la geometria i l'astronomia: conegué reis, papes, bisbes, savis, amics i enemics en abundància. Conegué èxits i fracassos; desencís i desconhort. Una vida plena, que experimenta un canvi radical quan Ramon ja ha complert trenta-un anys i rep la gràcia d'allò que ell anomena «conversió a la penitència» i que en realitat és l'inici d'un camí el contingut del qual només pot tenir un nom: un procés d'enamorament.

(…)

Ramon era un jovençà típic del seu temps, de casa bona i, per tant, sense haver-se de preocupar gaire per sobreviure (…). Això li permetia esmerçar el seu temps lliure en allò que desplegava amb més veritat la seva forma de ser: una persona particularment sensible a l'amor. Ramon fou des de sempre un home enamoradís, amb tota la intensitat, la bellesa i la profunditat d'aquest mot. Va cercar una vegada i una altra l'objecte/subjecte d'aquest amor, amb qui pogués viure de manera recíproca la passió que esdevé estimació en el temps. Quan el va trobar, comprengué que només l'Amor pot ser l'Absolut de la voluntat humana d'estimar i deixar-se estimar. Ho comprengué després d'un itinerari costós i ple de dificultats que no dubtà a superar. Llavors, tot va fluir com d'una font santa: havia trobat l'Amat; havia trobat el sentit i la felicitat.

(…)

Cada pàgina dels seus llibres, cada ratlla dels seus poemes, cada hora de la seva vida són el càntic a aquest Amor trobat, descobert, conrat i acaronat fin a la mort. Vet aquí la perspectiva i l'horitzó de qualsevol lectura que es faci de la persona, la vida i l'obra del nostre Ramon.

Ramon Llull, Cant de Ramon

Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.

Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.

Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.

Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.

Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
serraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.

Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor està casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.

Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat.
Grans res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.

Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Dé li gran senyor
qui meten lo món en error.

Prec Déus trameta missatgers
devots, scients e vertaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotmès
prec que en infern no sia mès.

Llaus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d'ell reeba resplendor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador,
e són de llibres trobador.

On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.

Santedat, vida, sanitat,
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.

Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixen'
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

Ramon Llull








Llull, doncs, va escriure i viatjar sense repòs. Va aprendre l’àrab per dur millor a terme la tasca evangelitzadora, va explicar-se a les universitats més famoses de la seva època, va visitar reis i papes... I malgrat que també va conèixer el fracàs mai va aturar els seus propòsits. Barreja de místic, missioner, filòsof i viatger, incorporà la literatura a la tasca de cristianitzar i, en definitiva, de convèncer. Perquè la seva intenció, d’inspiració divina, sempre va ser la de crear un corpus ideològic fonamentat en textos de finalitat didàctica i persuasiva. 

Llull és un cas únic en les literatures romàniques, i això almenys per tres raons:

1- Perquè va ser el primer autor no anònim que va escriure en llengua catalana sobre temes humanístics i científics, i un dels primers autors literaris en una llengua romànica. 
També va utilitzar el llatí, tal i com era habitual entre la gent més culta, i fins l'àrab; però a ell li interessava arribar a un públic el més ampli possible i s’adonà que només ho aconseguiria en la pròpia llengua.

2- Perquè va ser un creador de llenguatge.
No tingué predecessors en l’ús del català literari, i va ser ell qui en fixà el model. Tots els autors posteriors el va prendre com a referent.

3- Per la magnitud de la seva obra. 
Més de 243 obres que tracten temes teològics, didàctics o morals. Més que no pas escriptor de ficció, cal relacionar Llull amb el la voluntat didàctica i moralitzadora pròpia del teòleg, filòsof i missioner que va ser.

Vida i obra

Després de la conversió, Llull recomença la seva formació intel·lectual a Mallorca. Aprèn àrab amb un esclau i llatí al convent de Santa Maria.

L’Infant Jaume, hereu del regne de Mallorca, crida a Llull a cort a fi de que un teòleg franciscà examini les seves obres, que són aprovades. El príncep també li proporciona els mitjans per fundar una escola, Miramar.

Entre el 1288 i 1289 Ramon Llull fa el primer viatge a París, que en aquell moment representava el centre intel·lectual d’Europa, per defensar la seva Art a la universitat. Fracassa.

Després d’estar-se a Roma, viatja a Gènova i fa el seu primer viatge al Nord d’Àfrica, a Tunis, per predicar als infidels seguint la seva pròpia Art.

Torna a Roma al 1294 i es relaciona amb el papa dimissionari Celestí V. Tres anys després torna a París i després d’aquesta estada fa el retorn a la seva terra natal.

Al 1301 fa un viatge a Xipre, la petita Armènia, l’Àsia menor, Jerusalem, Gènova i Montpeller.

Cinc anys després té l’entrevista amb el papa Climent V. Al mateix any fa el segon viatge missioner al nord d’Àfrica, a Bugia, on és empresonat durant sis mesos per predicar la seva Art, també condemnat a mort i finalment expulsat del país.

Arriba a Pisa després d’un naufragi. Torna a escriure obres perdudes que conservava a la seva memòria. Un any després, entre el 1309 i el 1310 fa la seva última expedició a París, i duu a terme una intensa activitat antiaverroista.

Als 84 anys arriba moribund a Mallorca (o bé mor en el viatge de tornada veient la seva terra) ja que es diu que els musulmans el van lapidar a Bugia. Les seves restes són dipositades a l’església dels franciscans de la ciutat de Mallorca.

En voleu saber més? Aneu al número 5 de la revista Sàpiens!

Resums fet pels alumnes de 1r de BTX  Adnane Arjeuan, Nerea Arenas, Héctor Call i Aina Fernández (cursos 2011 i 2012)

Súper-Llull


Si no ens entenem 
pel llenguatge, 
entenem-nos 
per l’amor


Bernat de Ventadorn, Quan veig l'alosa aletejar

"... els trobadors gaudien d'un gran prestigi, tenien una sòlida formació retòrica i musical, i eren ben considerats en l'estratificada societat feudal. (...) Guillem de Peitieu (1071-1126) va ser el primer trobador occità i el més representatiu de la primera generació de trobadors. Posteriorment destacaren Jaufré Rudel, Marcabrú, Cercamon, Bernat de Ventadorn, Giraut de Bornelh i Arnautz Daniel. També hi va haver dones trobadores, trobairitz en occità, com la comtessa de Dia i Azalais de Porcaraigues. De trobadors catalans n'hi ha documentats vint-i-quatre. Els més rellevants, contemporanis dels trobadors occitans, van ser Guillem de Berguedà i el rei Alfons II. Al segle XIII destaquen les figures de Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Ramon Vidal de Besalú, Ceverí de Girona i Jofre de Foixà".

Roser Armengol, Literatura Catalana. Matèria de Modalitat. Castellnou edicions, Barcelona 2009.


Probablement, la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca sigui aquest "Can vei la lauzeta mover", de Bernat de Ventadorn, en versió d'Alfred Badia, "Quan veig l'alosa aletejar", (de l'antologia d'Ed. 62, col. MOLU, vol. 14. Poesia trobadoresca, Barcelona, maig de 1982). El comentari final és un fragment de la notícia amb què Lola Badia encapçala cada trobador en el recull.


"Quan veig l'alosa aletejar..."

I
Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat,
pel gran desig, no en resti fos.

II
Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que es furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.

III
Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car endinsant-m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós,

IV
Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.

V
La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, so malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.

VI
De pietat ja no n'hi ha
-jo mai no en fui coneixedor-
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l'ajut d'ella, amorós!

VII
Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat,
m'ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.

VIII
Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant camí, a exili ombrós.

(Versió catalana d'Alfred Badia)

Notícia de Bernat de Ventadorn

"Segons la tradició antiga, Bernat de Ventadorn (...1147-1170...) és fill d'un servent i una fornera del castell de Ventadorn; es forma literàriament en l'ambient culte que li proporciona el senyor, poeta ell mateix, i després, esdevingut trobador i enamorat de la mestressa, és enviat a l'exili.
(...)
Bernat de Ventadorn és un dels grans trobadors clàssics (...) i de tots ells és qui ha estat més valorat per la crítica moderna: la seva vena poètica és d'un sentimentalisme apassionat i dolençós que, llegit a la romàntica, pot fer molt efecte.
(...)
"Quan veig l'alosa aletejar" és potser la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca (...). És un poema de desesperació i mort, en què l'enamorat, definitivament acomiadat per la dama, marxa a un ombrívol exili interior de silenci i de dolor. L'alosa planejadora de la pimera estrofa, paral·lel figurat de l'abandonament íntim a la joia, també és merescudament famosa (i vegeu més avall el tema del mirall i els ulls, que és el tema de Narcís). El Tristany de la tornada, confident del poeta, sembla que designa Raimbaut d'Aurenga (*)".

Lola Badia


(*) Raimbaut d'Aurenga és un trobador coetani de Bernat de Ventadorn, senyor de diverses terres i castells al nord d'Avinyó, a la Provença.  

Mètrica:

Quan / veig /  l'a / lo / sa__ a/ le / te /jar              (a)
jo / io / sa __al / raig / ma / ti / na / dor,              (b)
com / de / fa / lleix / i__ es / dei / xa__ a / nar,   (a)
que__ el / cor / li / ves / sa / de / dol / çor,           (b)
(...)

Cerverí de Girona, Viadeyra (Ant 2)
















Ayçò és viadeyra

No'l prenatz lo fals marit,
Jana delgada!

I
No'l prenatz lo fals jurat,

que pec és, mal ensenyat,
Jana delgada!

II
No'l prenatz lo fals marit,

que pec és, ez adormit,
Jana delgada!

III
Que pec és, mal ensenyat,

no sia per vós amat,
Jana delgada!

IV
Que pec és, ez adormit,

no jaga amb vos e·l lit,
Jana delgada!

V
No sia per vos amat,

mes val cel c'avetz privat,
Jana delgada!

VI
No jaga ab vos e·l lit;

més vos y valrà l'amich,
Jana delgada!

------
Això és viadera

No el prengueu el fals marit,

Jana delicada!

1- No el prengueu el fals jurat,
que és neci, mal ensenyat…

2- No el prengueu el mal marit,
que neci és i adormit (ensopit)…
3- Que és neci i maleducat,
no sigui per vós amat…
4- Que neci és, i adormit,
no jegui amb vós al llit…

5- No sigui per vós amat,
més val aquell que teniu en privat (en la intimitat)…
6- No jegui amb vós al llit
més us hi valdrà l’amic…


delgada: esvelta, literalment "delicada".
pec: neci, poc espavilat.

Es tracta d’una composició de Cerverí de Girona (Guillem de Cervera, 1259-1285), que s’inspira en la tradició popular que es cantava en els viatges per tal d'alleugerir la monotonia i la duresa del camí. De fet, el mateix títol "viadeyra" ja significa "cançó de camí".

Aquesta procedència popular es detecta a la mètrica del poema (versos heptasíl·labs organitzats per cobles a partir d'un refrany inicial), però també molt especialment pel contingut que reflecteix els tòpics de l’amor cortès, en una estructura feta a base de paral·lelismes que anem retrobant d’una estrofa a l’altra.

"Quant al tema, s'emparenta amb les cançons de malmaridada, comunes al fons líric romànic. Es tracta d'aconsellar una dona perquè refusi el marit que li han proposat o imposat (...) i accepti, en canvi, l'amic, que ella prefereix, fins al punt que comparteixin el llit. A tal fi s'enumeren els vicis del promès o fals marit (fals jurat, pec, mal ensenyat, adormit, etc.) amb caràcter denigratori, perquè redundin, indirectament, a potenciar les virtuts de l'amic, que és probable que hàgim de fer coincidir, en la ficció del cant, amb la veu que enuncia el poema, és a dir, amb Cerverí de Girona"

DELOR, GRIFOLL i JULIÀ, Antologia de la poesia catalana p. 126 Castellnou edicions, BCN 2009

Guillem de Berguedà, Cansoneta leu e plana (Ant 1)

De Guillem de Berguedà en desconeixem les dates de naixement o mort, però en tenim notícies documentades entre 1138 i 1192. Pep Paré i Enric Martín ens diuen a l'Antologia de poesia catalana que, si de cas, en sabem "el caràcter arrauxat, sanguini, que, d'una banda, l'embranca en inacabables enfrontaments feudals i que, de l'altra, produeix una literatura visceral en què campen sense disfressa malvolences i fòbies" (...) "El seu perfil és el d'un senyor de la guerra, amb una hisenda estimable, facciós i brutal com tants d'altres del segle XII". No es va arribar a casar i no se li coneix descendència, però ell mateix escriu que acabà abandonat per tots, "perquè a tots els posava banyes o amb les mullers o amb les filles o amb les germanes"!

Cansoneta leu e plana

Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana,
q’es d’engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.


Marques, ben aion las peiras
a Melgur despres Someiras,
on perdetz de las denz tres;
no·i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.


Del bratz no·us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qu·el nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.


Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qe·z an: an de clar dia,
de nuoitz ab vos non a ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.


Marques, ben es fols qui·s vana
c’ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.



Cançoneta lleu i blana / lleugereta, sense ufana / faré jo d'un cert marquès, / traïdor de Mataplana, / que de mil fraus porta el pes. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes.

Oh, ben hagen, les llosetes / de Melgurs, de viltat netes, / on perdéreu de dents, tres. / En les llosetes, pobretes, / tampoc no s'hi coneix res. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 


El braç no us val una figa / que apar cabiró de biga, / arronsat sota l'arnès. / Potser si el punxa una ortiga / el nervi us estendria. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

Marquès, qui de vos es fia, / si cerca amor té falsia, / si bon goig, poc resta il·lès. / El qui amb vós ha anat de dia, / a la nit ja no us ha admès. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

De fer amb vós la migdiada / no es vana persona nada / que anheli costum cortès, / si no es posa, alliçonada, / calces de cuir cordovès. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

Victoria Cirlot, l'amor és un invent medieval

"L'amor, com l'hem conegut fins ara, és un invent masculí de l'Edat Mitjana"

L'amor, com l'hem conegut fins fa poc, era un invent medieval, però penso que ja s'ha acabat. L'amor cortès és un invent de l'Edat Mitjana, que idolatra la monogàmia i la fidelitat a la dama. És una invenció d'homes i en el moment en què va néixer va ser molt útil, precisament enfront de la bestialitat masculina dominant. L'amor cortès suposava unes normes d'aproximació a la dona que almenys en l'imaginari van canviar molts hàbits i models. Dic que és un invent perquè la idea de la dama sublimada no existeix en l'antiguitat clàssica i aquesta és la gran aportació de l'amor cortès, el lloc superior on es col·loca la dama, que, fins i tot, arriba a competir amb Déu. 


Ara, 22/07/2013 Entrevista a Victoria Cirlot, professora a la UPF, medievalista i assagista.


La poesia trobadoresca













                                En trobareu més aquí !






Els comtes-reis catalans, de Guifré el Pelós a Martí l'Humà


"Dins l'Imperi carolingi hi havia una forta tendència a fer hereditaris els càrrecs. Quan l'hereditat va esdevenir un fet, es va donar un primer pas cap a l'emancipació dels diversos països, entre ells els comtats catalans, perquè els comtes ja no eren nomenats per l'emperador; no calgué sinó aprofitar l'afebliment de la monarquia franca, dominada per lluites civils. Aquests comtats, emancipats de la sobirania franca, van ésser la base on es dreçà la nostra nacionalitat".

Ferran Soldevila, Resum d'Història dels Països Catalans, Cap. 9, "Els comtats catalans", Ed. Barcino. Barcelona, 1975.
El dibuix, de Llucià Navarro, presenta el mite de Guifré el Pelós, i està extret del disc "Història de Catalunya en cançons".


Relació dels comtes-reis catalans, amb els anys de regnat, des de Guifré el Pelós, comte de Barcelona, Urgell, Cerdanya, Besalú i Girona, que inicia una dinastia de cinc segles, fins el Compromís de Casp (1412).

878-897 : Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I. Inicia la dinastia del Comtat de Barcelona.
897-911 : Guifré II (dit també Borrell I), fill de Guifré I
911-947 : Sunyer I, germà de l'anterior
947-966 : Miró I, fill de l'anterior, amb el seu germà
947-988 : Borrell II, germà de l'anterior

El 988 Borrell II es nega a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, ja que tres anys abans no havia rebut l'ajuda demanada quan Almansor atacà Barcelona. Borrell II instaura la independència de fet del comte de Barcelona respecte del rei de França. Amb Jaume I, i el tractat de Corbeil (1258), la independència serà també de dret.

988-992 : Borrell II. Inicia la dinastia sobirana del Comtat de Barcelona
992-1017 : Ramon Borrell, fill de Borrell II, amb la seva esposa Ermessenda de Carcassona, associada al govern pel seu marit.
1017-1035 : Berenguer Ramon I el Corbat, fill de l'anterior.
1035-1076 : Ramon Berenguer I el Vell, fill de l'anterior.
1076-1082 : Ramon Berenguer II el Cap d'Estopes, fill de l'anterior, amb el seu germà
1076-1097 : Berenguer Ramon II el Fratricida, germà de l'anterior
1095-1097 : amb Ramon Berenguer III el Gran, nebot de l'anterior, associat al govern pel seu oncle
1097-1131 : Ramon Berenguer III el Gran. 1112 casament amb Dolça de Provença.
1131-1137 : Ramon Berenguer IV el Sant, fill de l'anterior.

L'any 1137 Ramon Berenguer IV rep de Ramir II d'Aragó el Regne d'Aragó en donació, i esdevé príncep sobirà i dominador del regne. El 1150 es casa amb Peronella, la filla de Ramir II.

1137-1162 : Ramon Berenguer IV el Sant. Corona Catalano-Aragonesa.
1162-1196 : Alfons I el Cast, fill de l'anterior. 
1196-1213 : Pere I el Catòlic. 1204, casament amb Maria de Montpeller. Pere I mor a la desfeta de Muret. Fi de la influència transpirinenca.
1213-1276 : Jaume I el Conqueridor.

Pere I el Catòlic, vençut i mort a Muret el setembre de 1213, deixava el seu fill Jaume en poder del seu vencedor, Simó de Montfort. Però el papa Innocent III ordenà lliurar-lo als seus súbdits que l'educaren al castell de Montsó. Rei als deu anys, Jaume I destinà el primer temps del seu regnat a sobreposar-se a la noblesa. Després van venir les grans conquestes (Mallorca el 1229; Eivissa el 1235; i la campanya del País Valencià, des de 1232 fins 1245, i fins Múrcia el 1266). I és per això que se'l considera el pare des Països Catalans.

Jaume I va viure 68 anys, que era molt en aquella època. També va tenir moltes dones i almenys 14 fills. La seva segona muller, Violant d'Hongria (1216-1251) va participar en moments molt importants del seu govern, i hi va concebre fins a 9 fills -5 noies i 4 nois. Precisament, amb la intenció de fer reis els seus fills, Violant enemistà Jaume I amb el fill del seu primer matrimoni (Alfons d'Aragó, mort el 1260) i al capdavall aconseguí que el rei dividís els seus estats entre Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon les Illes, el Rosselló, la Cerdanya i la ciutat de Montpeller. Ferran Soldevila no dubta a qualificar d'"error" la decisió, per tal com "aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites". 

1276-1285 : Pere II el Gran o "dels francesos" per la victòria de coll de Panissars el 1285. Fill de l'anterior.
1285-1291 : Alfons II el Franc, fill de l'anterior. Desposseeix les Balears al seu oncle Jaume de Mallorca, que havia col·laborat amb els francesos.
1291-1327: Jaume II el Just. Germà de l'anterior. Inicialment rei de Sicília, promourà la gran expansió mediterrània a Sardenya i sobr els ducats d'Atenes i Neopàtria.
1327-1336 : Alfons III el Benigne, fill de l'anterior.
1336-1387 : Pere III el Cerimoniós, fill de l'anterior.
1387-1396 : Joan I el Caçador, fill de l'anterior. 
1396-1410 : Martí I l'Humà, fill de l'anterior. A la seva mort no hi ha una descendència legítima ja que l'any abans havia mort el seu fill, Martí el Jove, rei de Sicília. 

1412 - Compromís de Casp. Després d'un interregne de dos anys, farcit d'intrigues, els compromissaris reunits a Casp voten Ferran d'Antequera, el que suposa l'entronització d'una nova dinastia de prínceps castellans a la corona catalano-aragonesa.


Trobareu més informació encara a a Vikipèdia