Rosa Leveroni, No em preguntis, amor, per què t'estimo (Ant 30)

Escrit l'any 1946, "No em peguntis, amor, per què t'estimo" forma part de l'extens llibre Presència i record (1952), que recull l'obra poètica de Rosa Leveroni des del final de la guerra civil. Leveroni forma part de la generació de la República que s'havia donat a conèixer en els anys trenta -el 1936 publica Epigrames i cançons-, però que va veure frustrada la seva joventut amb la guerra i va haver de viure l'exili interior. Malgrat això, la poesia de Leveroni s'inscriu en el simbolisme europeu, en la línia de Rilke o T. S. Elliot, o de les poetes angleses Christina Rossetti i Elisabeth Barret Browning, i assenyala una certa normalitat pel que fa a la incorporació de la dona a la literatura.

"No em preguntis, amor, per què t'estimo" és l'elegia 6 de la sèrie Elegies de la represa, em què la poeta expressa el seu desig amorós, extrem, més enllà de la raó i del temps. (...).

Extret de Antologia de la poesia catalana, ed. a cura de Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià. Castellnou edicions, Barcelona, 2005.



No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

                                    Presència i record (1952)

J.V. Foix, M'exalta el nou i m'enamora el vell (1947)

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.


                                            Sol, i de dol (1947)

J. V. Foix, El meu país és un roc… (1939)

EL MEU PAÍS ÉS UN ROC...

A l’estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s’ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M’acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d’una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l’orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l’obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l’hort furtiu,
Molls del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l’alba m’aroma
Amb clarors de l’ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l’oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.


Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939

W H Auden, dos poemes



O TELL ME THE TRUTH ABOUT LOVE 

Some say love's a little boy, 

     And some say it's a bird, 

Some say it makes the world go round,

     And some say that's absurd, 

And when I asked the man next-door, 

     Who looked as if he knew, 

His wife got very cross indeed, 

     And said it wouldn't do.


    
     Does it look like a pair of pyjamas, 

           Or the ham in a temperance hotel? 

     Does its odour remind one of llamas, 

           Or has it a comforting smell? 

     Is it prickly to touch as a hedge is, 

           Or soft as eiderdown fluff? 

     Is it sharp or quite smooth at the edges? 

           O tell me the truth about love.



Our history books refer to it 

      In cryptic little notes, 

It's quite a common topic on

     The Transatlantic boats;
I've found the subject mentioned in

     Accounts of suicides, 

And even seen it scribbled on

     The backs of railway guides.



     Does it howl like a hungry Alsatian, 

          Or boom like a military band? 
     
     Could one give a first-rate imitation

          On a saw or a Steinway Grand? 

     Is its singing at parties a riot? 

           Does it only like Classical stuff? 

     Will it stop when one wants to be quiet? 

           O tell me the truth about love.




I looked inside the summer-house; 

     It wasn't even there; 

I tried the Thames at Maidenhead, 

     And Brighton's bracing air. 

I don't know what the blackbird sang, 

     Or what the tulip said; 

But it wasn't in the chicken-run, 

     Or underneath the bed.



     Can it pull extraordinary faces? 

          Is it usually sick on a swing? 
     
     Does it spend all its time at the races, 

          or fiddling with pieces of string? 

     Has it views of its own about money? 

          Does it think Patriotism enough? 

      Are its stories vulgar but funny? 

          O tell me the truth about love.



When it comes, will it come without warning

      Just as I'm picking my nose? 

Will it knock on my door in the morning, 

     Or tread in the bus on my toes? 

Will it come like a change in the weather? 

     Will its greeting be courteous or rough? 

Will it alter my life altogether? 

     O tell me the truth about love.


Digue'm la veritat sobre l'amor

Algú diu que l'amor és un noiet,
     
     algú, que és un ocell,
algú, que fa que el món camini dret,
     algú, que és molt mesell,
i si ho pregunto a l'home del costat,
     que sembla intel·ligent,
la seva dona afirma amb crueltat
     que ell, de fet, no hi entén.

     Serà potser l'amor com un pijama,
          o com el pernil dolç d'un restaurant tronat?     
     El seu tufet recorda el d'una llama,
          o té un perfum sofisticat?
     Punxa, en tocar-lo, com una bardissa,
          o és flonjo i tou com l'edredó?
     O bé és dur i a les vores s'arrissa?
          Digue'm la veritat sobre l'amor.


Als manuals d'història hi surt en certes
     notes de quatre mots.
És tema de conversa a les cobertes
     de tots els paquebots.
L'he vist tractat per suïcides
     en un relat intens,
també guixat, de totes mides,
     a les guies de trens.

     Udola com un gos afamegat?
          És com fanfara que s'afua?     
     El pot imitar bé un aficionat
          en un Steinway de gran cua?
     Quan canta en una festa, perd el fil?
          Només li agrada el to menor?
     Sap estar quiet, si un vol estar tranquil?
          Digue'm la veritat sobre l'amor.


L'he buscat a la casa d'estiu,
     i allà, i és rar, no hi era.
Regiro Maidenhead, a vora el riu,
     Brighton per primavera.
No sé que ha cantat la merla,
     la tulipa què ha dit.
Al corral no en veig ni una esberla,
     tampoc a sota el llit.

     Pot fer tota mena de xeres?
          Sol marejar-se al balancí?     
     Es passa el dia a les carreres
          o rasca i rasca el violí?
     Té opinions sobre l'economia?
          És patriota de debò?
     És divertit? Té un punt de grolleria?
          Digue'm la veritat sobre l'amor.


Vindrà d'una manera inesperada,
     just quan m'estic furgant el nas?
O potser em sorprendrà de matinada,
     o a l'autobús, 'nant al gimnàs?
Vindrà tal com el temps canvia?
     Serà brutal? Serà un senyor?
Alterarà la meva fesomia?
     Digue'm la veritat sobre l'amor.

Traducció de Narcís Comadira

- - - - - - - - - 

Funeral Blues (Song IX / from Two Songs for Hedli Anderson)

Stop all the clocks, cut off the telephone.
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling in the sky the message He is Dead,
Put crêpe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever, I was wrong.

The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun.
Pour away the ocean and sweep up the wood;

For nothing now can ever come to any good.

De Wystan Hugh Auden (1907-1973)
A Tell me the truth about love


Escolteu-la aquí

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -


Fora tots els rellotges i el telèfon odiós, 
doneu perquè no bordi un os sucós al gos,
tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts,
traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts.

Que els avions voltegin pel cel gemegant fort, 

que hi guixin un missatge: El Meu Amor és Mort.
Que portin els coloms llaçades de crespó
i els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.

Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent, 

la setmana de feina i el diumenge indolent,
migdia i mitjanit, la parla i la cançó;
jo em creia que l’amor durava sempre: no.

No em vingueu amb estrelles, no en deixeu cap ni una; 

desmantelleu el sol i empaqueteu la lluna;
buideu els oceans, talleu el bosc arran,
perquè res ja des d’ara no podrà fer-se gran.


Traducció de Narcís Comadira
Digue’m la veritat sobre l’amor, Barcelona, Empuries, 1997.


- - - - - - - - - - - - - - - - - -


Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Traducció de Salvador Oliva

- - - - - - - - - - - - - - - - - -

Encara una altra versió que vaig trobar, anònima, a la xarxa...


Pareu tots els rellotges, despengeu els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l'os millor,
no toqueu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, deixeu entrar els dolguts.

Que els avions planegin amb queixa dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol als coloms de la plaça,
i que els guardes es posin els guants negres.

Ell era per a mi el Nord, el Sud, l'Est i l'Oest,
el treball setmanal i el descans del diumenge,
el meu migdia i mitja nit, els meus mots i cançons;
Jo creia que l'amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles ara, feu-me negra la nit;
enretireu la lluna, desarboreu el sol;
buideu el mar, desforesteu els boscos,
car ja no res pot dur-me res millor.

Pere Quart, Corrandes d'exili (1947) (Ant 38)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.


                            Saló de tardor (1947). 

Joaquim Amat-Piniella, K. L. Reich (fragments)












(Tots els fragments, segons l'edició de David Serrano i Blanquer, publicada per Edicions 62, el 2001)

Capítol primer

   El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn o tenir la certesa de no dormir. Ho era tant, que havia arribat gairebé a l'extrem oposat de produir com un començament d'anestèsia. Era necessari contreure i distendre els músculs i la pell de la cara, a tall d'exercici per tal d'evitar els progressos de la insensibilitat. També els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la pressió rabiosa de la gelor que pujava de terra. Si no hagués estat per aquest fred desconsiderat i pel bategar dels cors d'aquella multitud d'homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, l'albada hauria semblat irreal. A través de la boira, que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingia més que la forma difusa dels accidents del paisatge més proper. La neu, que sap fer clara la mateixa nit, fendia amb la seva llum indirecta en constant augment el vel gris que ho rodejava tot. L'edifici de l'estació sostenia damunt la seva teulada, en forta pendent, un gran coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. La barana que rodejava els molls portava uniformement una cresta de merenga; els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven feixucs i lassos  en llur abandó sota la flassada blanca. A l’altra banda de la carretera, en la qual s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat pels qui construïren l'estació, la neu que s'havia posat damunt de les pedres sortints i els arbustos raquítics, feia contrastar les taques fosques dels racons on no podia arribar. Però, la boira era prou espessa per a donar a tot plegat una tonalitat grisa amb tots els matisos possibles.

   Vestits amb els heteròclits «uniformes» de l’exèrcit francès, uns blau cel (de la primera guerra mundial), altres blau fosc, molts caqui, amb els abrics acampanats, els caps coberts de boines, casquets de dues puntes, passamuntanyes i fins de les barretines vermelles dels senegalesos, aquells homes es movien confusament, adelerats, talpers, en el vòrtex del pànic, per tal de trobar, entremig de tantes maletes, fardells i sacs-morrals, un lloc a les fileres de la difícil formació. No s'adonaven pas de la grisor de l'hora. La neu cruixia al trepig de les sabates ferrades i, mentre la blancor impol·luta desapareixia de la carretera, únicament el xoc tintinabular dels plats de tropa i de cantimplores i fiambreres que penjaven dels equipatges, trencava aquell silenci, realment extraordinari tractant-se d'una multitud d'espanyols. Per contrast amb aquest mateix silenci, retrunyien més seques, guturals i temibles les veus del comandament dels soldats, els quals amb l’uniforme verdós de l’exèrcit alemany, el fusell despenjat i el dit al gallet, acordonaven aquella massa de presoners. Veus noves, desconegudes, plenes d’amenaces misterioses per als desconeixedors de l'alemany...

   -Has arreplegat el maletí? -preguntà un d'aquells presoners al seu company.
   -No el portes tu?
   L'Emili féu un gest de resignació amb les espatlles, i segurament, sota el tapaboques, somrigué amb una expressió fatalista.
   -Prepara't a no rentar-te la cara -digué, mentre arreplegava de terra una motxilla atapeïda.
   -Ja ens donaran de tot allà on anem. No et preocupis.
   -Tinc por que no ens faci falta. Això no m'agrada gens, Cisco.
   -També ens en sortirem!
   Francesc va mirar el nas rogenc del seu amic que destacava malgrat la llum encara feble i provà de trobar-li la mirada.

(...)

Capítol segon

   "Block 12", estava escrit sobre el muntant de la porta. Per petits grups s'anava entrant per tal de passar les formalitats de l'arribada. Feia una bona estona que l'Emili i en Francesc estaven esperant que els toqués el torn. Formats sobre la neu, després de tantes emocions, la boca pastosa i els llavis ressecs de no menjar res calent, començaven de sentir-se sobre tot el pes de la fatiga. El fred era molt viu, la neu es despenjava menuda encara, però progressivament intensa, els peus havien perdut tota la calor del violent exercici de venir corrent de l'estació estant, i tornaven a ressentir-se de les agulles gelades que penetraven inclements dintre la pell. Sovint s'apropaven presos antics al camp, i els nostres amics remarcaren que, si anaven ben abillats, ningú els deia res, mentre que en el cas contrari eren esventats a plantofades. Alguns dels qui tenien la sort de passar solien ésser espanyols, demanaven per algun nom, o per algun poble, i contestaven amb una marcada superioritat de coneixedors les preguntes sobre els usos i costums de la casa. Cadascú explicava les coses al seu gust, contaven els horrors més grans, i només se'n treia la conclusió que el pou era profund i negre.

   -I ara ens ho prendran tot? -preguntava algun dels nouvinguts.
   -Us deixaran nus completament. Ací tot està prohibit...
   -Sí, ja ens ho han dit...
   -Però tot es fa com si no ho estés. Procurant que no et vegin, és clar...
   -Les fotos, no? preguntava un altre.
   -Tampoc.
   -Per què no me les guardes tu...
   -Oh, no. Me la podria carregar molt fort...
   -I el tabac? -preguntava també un tercer.
   -Això sí, que us ho deixaran guardar. Però us ho prendrà el Blockältester en arribar a la barraca. No espereu salvar res…
   -I per què les fotos no? -insistia un altre.
   -Hauries de preguntar-ho a l'autor del reglament.

(…)


Capítol tercer
 
   L'August no sabia gaire alemany, però substituïa l'escassetat de coneixements amb un instint molt segur de com calia tractar els homes. Ja feia una estona que demostrava una cosa i l'altra, tot maldant de convèncer Popeye de deixar entrar els quatre-cents presos del Block, que portaven dues hores prenent la fresca al carrer.
   -Quins homes, els teus espanyols! -bromejava el Blockältester-. Amb cinc minuts d'aire lliure ja es moren de fred…
   -Cinc minuts? -replicà l'intèrpret somrient-. Se't deu haver parat el rellotge! Ja em venjaré quan vinguis a Espanya. Aquests cinc minuts, te'ls faré passar al sol. Prou se't pelarà el clatell!
   -No facis tanta propaganda del teu sol -intervingué el Secretari-. He passat dos anys al Sàhara i no vaig pas canviar la pell.
   -La tens massa gruixuda…
   El secretari era un alemany detingut pet "asocial"; havia estat a la Legió Francesa, i tot el que sabia d'Espanya consistia en l'existència d'un boxador anomenat Uzcudun. L'August se l'havia fet seu...

(…)

Capítol divuitè

(…)

Ara, l'Emili fa esforços sobrehumans per tal de seguir el ritme dels companys que, posats en cadena, desembarassen aquells departaments de la barraca als quals les flames no han arribat. Paquets de roba, de llençols, de tovalloles, de camises i de calçotets, peces de fusta, d'armaris, de taules i de llits, passen sense parar per les seves mans. A la llum inquietant i adustiva del foc, els ulls li transporten fins el cervell fatigat la sobreimpressió repetida i martellejant al ritme d'aquell moviment de cadena, del segell que porten tots els materials d'un camp de concentració alemany:
                                 
                                  K. L. Reich

Escrit amb tinta damunt de la roba, gravat en foc a la fusta, l'Emili ha vist constantment durant quatre anys i mig, i sap que és l'estigma infamant amb què hom l'ha volgut marcar, l'únic...

K L Reich són les inicials de Konzentrations Lager Reich.  Si en voleu més,  cliqueu aquí

Web Amat a Memòria.cat, aquí

Joaquim Amat-Piniella, Les llunyanies (tres poemes)

"Escriure i reescriure l'holocaust perquè tot allò que va passar no torni a repetir-se. Aquest és també el sentit d'aquest llibre, la música d'aquest poemari: escrit des del límit de la seva condició humana, recorda als homes que han de ser homes. Joaquim Amat-Piniella ja és mort, però la seva paraula resta".

Fragment de "La paraula en els camps d'extermini", extret del pròleg de Jordi Castellanos a l'edició de Les llunyanies. Poemes de l'exili (1940-1946) de Joaquim Amat-Piniella. Ed. Columna-L'Albí, 1999. Introducció i edició a càrrec de David Serrano i Blanquer.


Els gira-sols

Tot és fred a l'entorn del jardí,
fred groc que puja de la terra,
fred blau que cau, per entre els núvols,
fred roig que ve dels coàguls de sang.
Els gira-sols han tremolat de tant silenci
i han obert llurs ulls gegants
quan l'alba boatada de boira
ha conduït uns homes a la mort.
Ara cerquen debades la pietat del vent
per a esborrar del tot l'eco de l'afusellada...
El matí serà llarg perquè el sol s'amaga
i el fred fixa l'angoixa de la imobilitat.
La sentor del crim s'eleva del bosc veí
i vibren les filferrades com un nervi ferit
fins allà on l'aire és flonjo i fugisser.
I els gira-sols tremolen encara més
ara que el camí es gela a l'ombra dels morts.
Qui ha convertit el món en una closca buida?
Per què l'espai és absent sobre les lloses grises?
No hi ha ningú per a plorar.
No hi ha ningú per a odiar.
Uns homes han estat assassinats!
A la resplendor de la carn sacrificada
els gira-sols han retrobat la força
per a girar lents sobre llurs tiges.
Els ulls gegants miren, ploren, odien...

                          K. L. Mauthausen, 1944


Cambra fosca

He oblidat què hi ha darrera els murs que em tanquen.
No sé per què el temps es desentén d'aquest dolor.
El món és silenci.
La vida és espera.
La mort és solitud.
No ha vingut ningú aquesta nit de ceguetats?
Ningú que portés el guiatge del potents,
ningú que aixequés la veu dels cabdills.
Per què parleu, soldats, si no us comprèn ningú?
Per què calleu, poetes, si a cada porta poseu la llum?
I jo entre aquests murs,
entre cortines de sang infecunda...
Jo que espero collites generoses,
i amors prolífics,
i universos de pau.
Oh, la por del no veure, del no saber, del no sentir:
ferides les mans d'anar a les palpentes,
encès el pensament del preguntar sense resposta,
sordes les oïdes d'aquest mutisme martellejant.
Qui voldrà treure'm d'aquesta cambra fosca?
Veniu, cavallers daurats dels dies de sol!
Que els camps devastats no són estèrils
i jo, que callo entre silencis, parlaré...

                         K.L. M., novembre de 1944


L'hora blanca

A l'hora blanca del meu renéixer,
vora el llac d'aigües somnolents,
sota el cel d'un blau tebi i segur,
la llibertat precisa la teva imatge.

Digueu-me, oh avions que solqueu la vall,
el sentit d'unes portes esbatanades!

No vull acció per als meus muscles lassos,
no vull espai per al meu pit viciat,
no vull paisatges per als meus ulls miops.

Deixeu-me en la solitaud antiga de cinc anys,
en el racó on la llum estrafà les figures
en el brou conegut d'una vida sòrdida.

Que a poc a poc es remogui l'aire!
Que a pleret es perfilin els camins!
Que siguis tu qui m'acompanyi a les meravelles!

La fe ha triomfat sobre la pols de la mort,
i l'amor, difuminant les ratlles de l'odi,
es fa lloc en la cleda vella de cada cor.
No em calen ja les armes que m'han ajudat, 
inútils les precaucions de l'instint vital!
Avui puc somniar sense angoixes ni perills
desprendre la closca que protegia el meu jo.

Els avions llisquen llurs ventres sobre el llac
com ocells assedegats de pau i tendresa.
Jo els observo del meu racó estant
a l'hora blanca del meu renéixer.
Com la teva imatge precisa la llibertat!

                        Ebensee, maig de 1945

La fotografia, de tamany carnet, fou feta poc temps després de la sortida d'Amat-Piniella del camp de Mauthausen. Original a l'Arxiu Històric Comarcal de Manresa.


Joaquim Amat-Piniella, periodista


Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - Barcelona, 1974) va col·laborar des de ben jove en publicacions com ara els diaris El Pla de Bages i, especialment, El Dia. També fou un dels responsables de la revista manresana Ara (1930-1932) nascuda amb la voluntat de trencar les dinamiques culturals conservadores de la ciutat. Aquest desig de modernitat traspua en els seus textos -sobre cinema, jazz...- però cada vegada més, també amb un contingut decididament polític, en la defensa dels ideals republicans. Àngels Fster i Gamisans n'ha fet un buidat i selecció que, a continuació, s'agrupa en dos temes: "sobre el país" i "sobre la cultura".


Sobre el país

"És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes? Per què el futur de Catalunya ha d’estar precisament supeditat, en un nivell d’inferioritat, al que vulguin acordar una colla de senyors completament estranys a les realitats de la nostra vida interna?".

Amat-Piniella: "L'Estatut, a les portes del Parlament", “El Dia”, 4/05/1932"


"Cal catalanitzar-nos, és cert. Però catalanitzar-nos, no per a justificar l'autonomia, que ens ha reconegut la República, no per a donar-li un contingut, sinó ans bé, per a donar una base a una ulterior millora en el nostre Estatut fins arribar a aquell ideal d'una Catalunya ben lliure de tuteles i de controls".

Amat-Piniella: “Catalanisme i República”, “El Dia”, 13/04/1933


"Permeteu-me una comparació, un xic vulgar, potser, però clara: si un home va a un concert o a una sessió de cinema i ha de romandre molta estona assegut, és lògic que de tant en tant renovi la posició de les cames, si vol evitar que se li enrampin. Però si té la desgràcia de trobar un seient sense aquell mínim de confort que cal, i ha de renovar massa sovint la posició, o bé no pot renovar-la gens per por de molestar els veïns, arribarà un moment que el nerviosisme s’apoderarà d’ell i acabarà per no veure el film o per no sentir el concert.

Per una situació semblant està passant actualment el nostre país".

Amat-Piniella. “El Dia”, 5-5-1934


"Nosaltres únicament arribarem a creure que és possible una entesa entre el nostre país i Espanya, en el cas que aquesta vulgui contribuir a resoldre el nostre plet d’una manera veritablement democràtica. No pas enfrontant dos pobles i fent triomfar el d’una força més gran, sinó reconeixent i sancionant favorablement la voluntat unànime del que la tingui, encara que sigui el petit, i prescindint de petiteses i de pretextos ridículs i baixos de sostre. Podrà, en tot cas, donar un consell d’amic o de germà, però mai atribuir-se un rol de pare ferreny i despòtic, o de tutor perdona-vides".

Amat-Piniella: “El Dia”, 4/05/1932"


"Hem d’establir dintre casa nostra la supremacia de la llengua vernacle, i consti, però, que diem supremacia i no exclusivisme perquè aquest és sempre oposat a l’esperit internacionalista que ha de proclamar un poble jove".

Amat-Piniella: "El Dia", 2-6-1931


"Actualment, quan una sèrie de dubtes es branden per damunt de les nostres testes, sembla que la gent sent un desig, notablement més morbós que en altres ocasions, de dilucidar el futur. Per això en el moment en què es veu l’espai ple d’interrogacions emocionants, tothom es sent amb cor de fer els vaticinis més aventurats i convencionals, d’idear projectes transcendents, i de discutir i criticar les activitats dels capdavanters".

Amat-Piniella: “El Dia”, 30-1-1931 (a propòsit de la convocatòria d'eleccions)


"...enmig de totes les necessitats que sentia Catalunya per esdevenir un poble lliure dintre una Espanya gran, n’hi havia una tan puixant, tan viva i latent que no podia esperar una Assemblea Constituent per al seu endegament.

Aquesta necessitat era la de l’ús de l’idioma. (...)".

Amat-Piniella: "El Dia", 2-6-1931


"He pensat en una Catalunya lliure, amb tots els drets i prerrogatives que corresponen a la seva personalitat, amb un idioma reconegut universalment, amb la possessió de tots aquells tòpics, abans armes inofensives contra l’absolutisme d’un monarca, i ara, convertit en aurèoles per a la República federal espanyola".

Amat-Piniella: “El Dia”, 21-4-1931


"Cal, en definitiva, no trair la confiança que el poble ha dipositat en els homes de la República. Del desencís de les masses desitjoses d’una renovació político-social profunda i intensa, en vindrien mals irreparables que a tots plegats ens interessa prevenir. Ja sabem que el poble és impacient, i això moltes vegades en comptes d’ésser un estímul és un destorb. Però sabem també que si una manera hi ha de calmar les impaciències, no és pas amb paraules més o menys ben administrades, sinó amb actes que siguin l’expressió i el precedent d’una norma de conducta".

Amat-Piniella: “El Dia”, 11-4-1936


"És només amb un esperit disposat al sacrifici més valuós, com una col·lectivitat nacional pot triomfar. Els irlandesos l’han tingut inexpugnable durant més de set segles. La lluita els ha estat difícil i pesada, però l’han guanyada, degut a unes dots de constància, de voluntat, de passió, que els catalanistes hem de fer-nos nostres, tant individualment com nacionalment, si volem veure triomfant la causa de la llibertat de Catalunya".

Amat-Piniella: "El Dia, 28/11/1935


"La República ha de posar solució a unes necessitats socials, polítiques, econòmiques i espirituals, plantejades abans de la seva instauració, una de les quals i potser la més important per a nosaltres, era la qüestió catalana. (...) En l’actual període de llibertat cal donar curs a la nostra necessitat d’auto determinació nacional. Tenim ja alguna cosa guanyada, però una regressió o un cataclisme ens seria fatal".

Amat-Piniella: “El Dia”, 5-5-1934


Sobre la cultura

"Per a nosaltres l'únic que compta [amb el jazz] és allò que enclou una indomable personalitat i la valor expressiva, trepidant de ritme, d'una intensitat i una emoció autèntiques. Ens agrada el jazz primitiu, ardent; no pas aquell ple de sensibleria i destinat a les solterones cursis".

Amat-Piniella: "Parlem-ne, de la música de jazz!", "El Dia", 18/08/1933


"Amb la vintena d’anys que ha romàs mut, el cinema ha resseguit una trajectòria sencera. Ha nascut, ha viscut i ha mort. Ha sofert les seves crisis i els seus instants de ressorgiment i esplendor. És a dir, tot un procés amb els seus alts i baixos, un joc complert de reaccions. Són aquestes irregularitats del cinema mut en la seva vida breu, les que han fornit el magnífic conjunt d’experiències, que el cinema sonor ha rebut com una herència preciosa".

Amat-Piniella: “Mirador”, 14-10-1932


"Hom parla sovint de comicitat. Però, àmpliament, genèricament. És comicitat el plat de nata encastat al bell mig d’un nas, és comicitat la reacció física i psicològica d’un idiota davant de la humanitat, la dissort més destrempada, el fet divers, l’evasió total del terreny de la realitat. La comicitat és, en fi, el confrontament de l’absurd amb la realitat, la extra normalitat, la inversemblança, l’inesperat, la sorpresa, la pena profunda d’un home grotesc. La comicitat ho és tot i no ho és tot. Nosaltres diem: la comicitat és la personalitat del còmic. La comicitat és Keaton, Lloyd, Laurel, René Clair, Hal Roach; és CHAPLIN. És cadascun dels homes amb els plecs del temperament, de la jeia, amb el grotesc, amb l’extemporani de la figura i del seu obrar".

Amat-Piniella: “El Dia”, 15-12-1931


"‎Estem segurs que si fos possible veure amuntegat tot el paper que s’ha arribar a embrutar per tal d’escatir si el teatre està en crisi o no hi està, per a posar-ne en clar les causes i treure’n les conseqüències, quedaríem admirats de l’alçada de la pila. Periòdicament, de molt temps ençà, surt el comentarista des de les columnes de qualsevulla publicació, i posa el tema sobre la taula".

Amat-Piniella: “El Dia”, 28-1-1935


"Entenem que les edificacions no poden començar-se pel terrat. I el teatre català no és més que una edificació, en la qual tots els catalans de cor hem de posar-hi tota la cura i tot l’entusiasme, per tal com és una branca fonamental de la cultura nacional. I cal que d’aquesta fervor, en participin els artesans –els autors–, els quals l’encarrilin a copsar la gran importància que en l’art de l’edificació tenen els fonaments".

Amat-Piniella: “El Dia”, 28-1-1935


"(...) el cinema en l’actualitat és encara una nebulosa, quelcom d’una vaguetat i d’un caotisme afeixugadors. Fins a la data, de la totalitat de les obres que ens presenten únicament són aprofitables les excepcions, mentre la generalitat de la producció diu a grans crits: Cremeu-me!".

Amat-Piniella: “El Dia”, 25-3-1932


"Des d’ara preconitzem per un club d’aficionats al cinema. Club que tindria per finalitat fer les experiències més curioses a l’entorn de les dues èpoques del cinema. Club que pel seu caràcter eminentment cultural i mercantilista podria permetre’s la presentació d’obres fetes d’esquena al gros públic, que altrament no serà possible admirar. De moment votem des d’aquestes ratlles per la propera constitució a Manresa del «Cinema Club»".

Amat-Piniella. “El Dia”, 25-3-1932


"(...) una ponència integrada de persones solvents està estudiant un Estatut de la Ràdio. Limitació d’anuncis, una obra benèfica més austera, una amenitat més culta, un catalanisme més insubornable i sense mediatitzacions bilingüistes i una direcció en una direcció en la programació més ben orientada. Encara que per aconseguir això calgui una protecció econòmica per part de la Generalitat. Si més no, que ens puguem presentar davant del món sencer com a posseïdors d’una emissora digna de la Catalunya autònoma i renaixent".

Amat-Piniella: “El Dia”, 2-6-1934


"Els que disfruten amb el cinema no fan distincions: hi van tant si parlen en castellà com en xinès. Aquells als quals el cinema no els fa ni fred ni calor, l’anunci d’un film doblat no els apassiona. Cal, doncs, que els empresaris facin un petit esforç per tal de sortir del seu equívoc. El públic no mira si els films són doblats o no. Té en compte altres coses: si l’estrella és rutilant, si el galan és simpàtic, si la «reclame» és suggestiva i fins molts, per sort, si l’obra té alguna cosa d’artísticament interessant".

Amat-Piniella: “El Dia”, 2-7-1934


"(...) en els films de Disney apareix sovint la dualitat dels bons i els dolents, diferenciació netament humana. Hi surt també el que està de sort i el que està de desgràcia. Hi veiem també transportats sentiments d’amor, de solidaritat, de revenja. Els animalons de Disney, en resum, viuen, es moren, reaccionen com si fossin homes. Aquesta transubstanciació li permet de realitzar una visió satírica dels defectes i les qualitats dels humans, sense haver-se de sortir d’un to amable i matisat de gràcia exquisida".

Amat-Piniella: “El Dia”, 23-3-1935

Carles Riba, Súnion (1943) (Ant 28)














Súnion!  T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
   tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
   amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
   que en els fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
   pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
   ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
   súbitament,  oh precís,  oh fantasmal!  i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
   ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

                                                                Elegies de Bierville (1943)

La represa cultural després de 1939

"L'acabament de la guerra civil a Catalunya (...) va obrir un període tràgic i aparentment sense esperança. Amb el dret de conquesta, hom va implantar un règim d'ocupació militar que durà molts mesos, presidit pel general Álvarez-Arenas, el qual no es va limitar a un canvi político-ideològic, sinó que es va proposar anorrear la cultura catalana i de reduir l'ús de la llengua a l'àmbit privat. (...) En principi, el bandejament de la llengua catalana va ésser total. Va desaparèixer tota la premsa escrita en català (...) i la llengua catalana va ser prohibida a la ràdio i a tots els nivells pedagògics, inclosa la universitat.
(...)
Tot això s'esdevenia després de l'èxode del febrer de 1939, èxode que deixà Catalunya òrfena dels seus millors quadres dirigents: polítics, escriptors, funcionaris, professors, científics (....) que es van haver d'exiliar. (....) A la premsa de l'època hi ha severes advertències contra l'ús del català en els papers comercials, en les cartes privades, en els rètols, etc. Catalunya era tractada com un poble vençut militarment".
(...)
La derrota de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista van fer trontollar el règim franco-falangista i van obrir unes expectatives d'optimisme que aviat es veieren frustrades. Tanmateix, la victòria des aliats va suavitzar les restriccions i prohibicions que patien la llengua i la cultura catalana i va permetre un marge reduït de maniobra per tal de refer un mínim el teixit cultural"

Albert Manent
Resistència i recuperació de la cultura catalana durant el franquisme, vol. VI, Història de Catalunya, Editorial Salvat, 1978.


La persecució cultural a la catalanitat és implacable per part del nou règim franquista, però després de la victòria aliada a la 2a Guerra Mundial (1945), el règim buscarà la seva consolidació adoptant formes més tolerants. La cultura catalana, aleshores, segueix dos camins:
-continua el de la clandestinitat o el que realitza des de l'exili.
-aprofita els nous marges legals que, d'ençà la dècada dels cinquanta, es produiran: rebrot editorial,  tertúlies o publicacions periòdiques més o menys tolerades. Moltes d'aquestes iniciatives tenien el suport de l'Església, única manera d'evitar la persecució franquista. I en qualsevol cas, totes i cadascuna d'elles estaven sotmeses a l'arbitrarietat dels censors almenys fins la liberalització de 1962.

La foto, de Manuel Moros, és del febrer de 1939 i mostra el pas fronterer amb França per Coll de Belitres, a Portbou.




Miguel Hernández, Aceituneros (1937)



Andaluces de Jaén
aceituneros altivos,
decidme en la alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.


                    Miguel Hernández Gilabert
                    (Oriola, 1910- Alacant, 1942)

Màrius Torres, set poemes

Màrius Torres i Pereña va néixer a Lleida el 30 d'agost de 1910 en el si d'una família benestant i cultivada. El seu pare, Humbert Torres, era metge i ocupà, a més, diversos càrrecs polítics: alcalde de Lleida, diputat del Parlament espanyol i vice-president del Parlament de Catalunya. (...) Màrius, el més gran de tres germans, se sentí molt identificat amb la seva família però molt especialment amb el seu pare. De l'any 1920 a 1926 estudià el batxillerat al Liceu Escolar de Lleida i, un cop acabat, dubtà entre dues carreres, la d'arquitectura i la de medicina, però finalment es decidí per la segona, que era tradicional a la família. L'any 1933 (...) tornà a Lleida i s'especialitzà en malalties de l'aparell digestiu.

L'any 1935 emmalaltí d'una grip que (...) posteriorment es complicà i hagué de prendre unes vacances per poder-se refer. La malatia, però, respongué amb més intensitat i pel mes de desembre d'aquest mateix any hagué de ser traslladat al sanatori antituberculós de Puigdolena, d'on ja no sortiria durant els set anys que li restaven de vida.

(De Carme Arnau, a la introdució a Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres. Poesia. Ed. 62 MOLC vol 75. Barcelona 1982). La fotografia és datada de 1934, a Lleida, ja com a "Doctor Màrius Torres".

"Dolç àngel de la mort..."

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
           que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
           de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
           per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
           freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
           el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela, 

           ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
            Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
            el dolor que m'espera em fa mal...

            I gairebé donaria, per morir ara
–morir per sempre–, una ànima immortal!

29 de setembre del 1936

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

Entre els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga-.

30 de març de 1937


Lorelei

                            "But our love it was stronger by far than the love
                            of those who were older than we -of many far wiser than we."
                                                                                                   Poe

                                 I
Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies una límits en l'impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara 

dins meu!

                                 II

               Deia la Nit: –¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.–

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d'amor…

                                              –Negre mar, Nit més alta,

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes
si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís?

                                 III

Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s'agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens diuen, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

1937-1938


Un altre abril

Com una aigua secreta - que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre -,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,


és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel,
els núvols, els ocells -les ànimes sens nombre!-.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa:
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió;
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
i el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, només,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Abril de 1938


La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


5 de març de 1939


Aniversari

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O pare de la nit, del mar i del silenci,
        jo vull la pau  -però no vull l'oblit.

Mas Blanc, 1 de setembre de 1942



Arbor Mortis 


Déu, al primer batec de cada cor que neix,

sembra dues llavors en una sola argila:

la vida remorosa que cada instant s’esfila,

la mort silenciosa que cada instant s’acreix..



En l’estança més closa de la nostra existència,

allà on només habiten l’esperança o l’horror,

viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior,

de tot el que es marceix en la nostra vivència.



Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,

el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.

Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.



Faran les teves fulles una ombra de repòs,

i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.