Pere Serafí, Si em lleví de bon matí… (1565)

Pere Serafí va néixer probablement a Grècia (1505-1510?) i morí a Barcelona el 1567. Fou un pintor de renom a qui anomenaven "lo grec". Com a poeta, les seves poesies en català foren publicades el 1565 a Dos llibres. Poesia vulgar en lengua Cathalana, un conjunt de 170 poemes distribuïts en dues parts, una de profana i una altra d'espiritual. La mort li sobrevingué poc després (5 de gener de 1567) i això va impedir que edités la seva obra que també havia escrit en llengua castellana,

Pere Serafí és un bon exemple de l'ideal renaixentista: pinta, escriu i fins sabia de música. A la seva poesia s'hi pot notar la fusió d'elements renaixentistes amb d'altres encara de tradició medieval, i a vegades amb elements obertament populars, com ara aquest "Si em lleví de bon matí…":


Sí em lleví de bon matí
i aní-me'n tota soleta,
i entrí-me'n dins mon jardí, 
de matinet,
l'aire dolcet la fa rira-riret,
per collir la violeta. 

Ai llasseta, ¿què faré 
ni què diré? 
Valga'm Déu, que estic dolenta,
 l'amor és que m'aturmenta. 

A mon dolç amat trobí
adormit sobre l'herbeta, 
despertà's dient així,
de matinet,
l'aire dolcet la fa rira-riret,
si vull ésser sa amieta. 

Ai llasseta, ¿què faré 
ni què diré? 
Valga'm Déu, que estic dolenta,
 l'amor és que m'aturmenta. 

Io li'n responguí que sí, 
mas que no fos sentideta. 
Ai, que tant pler mai prenguí, 
de matinet,
l'aire dolcet la fa rira-riret, 
que restí consoladeta.

Ai llasseta, ¿què faré 
ni què diré? 
Valga'm Déu, que estic dolenta,
 l'amor és que m'aturmenta. 


Un comentari de Josep Romeu i Figueras

Josep Romeu i Figueras descriu el text com "… una cançó posada en boca femenina, segons la qual la noia es lleva de matí, va al jardí a cercar violetes i hi troba l'amat, que la requereix d'amors i ella cedeix, venturosa i joiosa. La versió de Serafí duu dues soles rimes en un discurs interromput per dos refranys a cada un dels tres grups estròfics. Es tracta d'una cançó de base fortament tradicional, de tema i d'interpretació molt coneguts, en les seves múltiples variants i modulacions, sobretot per la lírica francesa i occitana, i amb un primer vers tòpic i molt usat…"

Josep Romeu i Figueras, Estudis de lírica popular i lírica tradicional antigues. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993.


Violetes, amor i matinades fresques

L'amor i les violetes és un paral·lelisme que sovinteja a la literatura: l'atractiu d’un ram de violetes és també el de la fragilitat d’aquestes flors boscanes, tan precioses i al mateix temps, tan efímeres. Es tracta d'una planta herbàcia (Viola odorata) de la família de les violàcies que fa 15 cm d’alçada. Les fulles són verdes i tenen forma de cor; floreix durant els mesos de març-maig, amb flors d'un color blau lilós. Fa bona olor, i viu en llocs ombrívols i humits a la terra baixa, i en marges i prats a la muntanya mitjana.


La portada de la il·lstració inicial, és una versió un punt casolana: B/N sobre fons groc. L'original fotogràfica el trobareu 
a Google.

Valeri Fuster, Cançó de les dones (1556)

La Cançó de les dones, de Valeri Fuster, és un bon exemple de la producció de l'anomenada Escola satírica valenciana. Els vents eren de Contrareforma, però el text és d'un profund desvergonyiment. Raimon el va popularitzar en una versió cantada l'any 1971.

Cançó de les dones

Dones, l'hivern ja s'acosta;
si voldreu tenir delit,
prenga cascuna marit.

L'estiu bell ab la calor
ja del tot vos ha deixat,
i ara ve l'hivern traïdor,
enemic del despullat:
les que estau en soledat,
perquè us consoleu de nit,
prenga cascuna marit.

Les que estau forres de roba,
proveïeu al temporal,
i la que és mesella i pobra
recullga's a l'hospital;
mas les que tenen cabal,
perquè seguesquen l'escrit,
prenga cascuna marit.

Lo qui vol fred no sentir
prop lo foc se deu posar,
i el malalt per a guarir
Déu i sants deu reclamar:
l que es vol grossa tornar
en lo menjar i en lo llit,
prenga cascuna marit.

La fredor és enemiga
dones en el temps plujós;
per ço em par que és bé que us digs:
cerque lo foc saborós
que esclafant no és enutjós,
ans plaent com ja tinc dit,
prenga cascuna marit.

Les que anau per lo gran gel
casi mortes en est centre,
xupau qualque canyamel
que ab dolçor vos calfe el ventre.
Joves, velles ab bon tempre,
per semblant les que hau parit,
prenga cascuna marit.

Si, dones, vostra campana
ab lo vent bruny per sonar,
lo batall de bona gana
no lo hi deixeu de posar
i ab la fervor del tocar
vos calfareu sens despit:
prenga cascuna marit.

Procurau sense perill
si us aqueixa lo gran fred
beure oli del cetrill
per los matins un poquet:
feu-ho, que és consell discret
si ho notau al bon sentit:
prenga cascuna marit.

La il·lustració és un petit fragment del tríptic de Hyeronimus Bosco, El Jardí de les delícies (1510-1515)

La literatura catalana a l'Edat Moderna. Humanisme i Renaixement

Entenem per Edat Moderna el període que va del s. XVI al XVIII, i que engloba bàsicament tres moviments artístics: Renaixement, Barroc i Neoclassicisme.

Fins fa ben pocs anys, per anomenar aquest període s'utilitzava el concepte de "Decadència", aplicant acríticament allò que Albert Rossich i, postertiorment, Eulàlia Miralles, han qualificat de clixé reduccionista, difós al segle XIX des del moviment de "Renaixença" per etiquetar els tres segles anteriors. En qualsevol cas, i al costat del segle XV -època daurada de la literatura catalana-, aquests tres segles podrien caracteritzar-se per una davallada de la producció literària culta, així com per la presència d'autors bilingües. Però en cap cas poden ser titllats de decadents, tal com demostra la recerca literària contemporània.

La il·lustració és una pintura d'Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755), un precursor del neo-classicisme. Porta per títol "Estiu".

Segles XVI - XVIII: 
marc històric i cultural

- D'ençà la conquesta d'Amèrica, la Corona d'Aragó esdevindrà una peça secundària del nou imperi, especialment quan el gruix del comerç es traslladarà des de la Mediterrània a l'Atlàntic, afeblint molt l'economia catalana. De fet, Catalunya no podrà comerciar directament amb Amèrica fins 1778, amb Carles III.

- També al llarg d'aquest segles, els Països Catalans viuen diversos episodis bèl·lics, de resultats sempre adversos: 
   . la guerra de les Germanies al País Valencià i a Mallorca (1516-1556)
   . la guerra dels Segadors al Principat (1640-1659). El Tractat dels Pirineus suposarà la pèrdua de les comarques de la Catalunya Nord en benefici de França.
   . la guerra de Successió (1702-1714), l'entronització de la dinastia dels Borbó, i el Decret de Nova Planta (1716) suposaran la fi de les llibertats nacionals catalanes i la repressió cultural i lingüística.

- Culturalment, la nova dinastia castellana dels Trastàmara al capdavant de la Corona d'Aragó -d'ençà 1412, al Compromís de Casp- ja havia iniciat la castellanització de les classes dirigents. La tendència s'accentuarà al segle XVI, quan la noblesa s'identifiqui progressivament amb l'ideal centralitzador de Felip II, i la seva voluntat d'impermeabilització ideològica. Cal tenir present que els artistes i intel·lectuals estaven forçosament vinculats a la cort o l'església, úniques institucions amb capacitat per impulsar, finançar i fins orientar la majoria d'iniciatives culturals. Tot i aquest panorama, el català continuarà sent l'única llengua d'ús oral i escrit entre les classes populars, tal com reflecteix la vitalitat de la literatura popular.

"Símptoma de la nova situació des del segle XVI és que poetes importants, com ara Boscà, escriguin pràcticament només en castellà, o bé que la poesia d'Ausiàs March irradiï la seva influència sobre les literatures peninsulars, fonamentalment gràcies a les traduccions castellanes -de fet, la primera impressió de la poesia de March, anterior quatre anys a la catalana, és la de la traducció, a finals dels anys 30 del XVI, a València. La poesia d'aquest període és remarcable, poetes que alternen indistintament català i castellà, com Pere Serafí, Joan Pujol i Joan Ferrandis d'Herèdia, en són la prova."

Eulàlia Miralles


De l'Humanisme i el Renaixement

El pensament humanista s'havia difós des d'Itàlia a tot Europa des del segle XIV.
Es tractava d'un moviment caracteritzat...
   . per la recuperació d'obres de l'antiguitat clàssica
   . per la seva voluntat de transformar el pensament dogmàtic medieval per un de més racionalista, propi de la nova societat burgesa, més oberta i dinàmica.
   . per la seva concepció de les persones, la seva individualitat i la seva llibertat per interpretar el món.

L'home, doncs, esdevenia el centre de l'univers i podia observar la realitat que l'envoltava amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. I Europa, al llarg dels segles XV i XVI començarà a canviar, des d'una visió teocèntrica a una d'antropocèntrica. Que no vol dir anticristiana: l'Humanisme proposarà una religió més personal, on cadascú adquireix autonomia espiritual i és més lliure de les institucions religioses.

En síntesi, l'Humanisme reflecteix un canvi de sensibilitat entre l'Edat Mitjana i el Renaixement, fonamentada en el desig de saber i d'aprendre: el coneixement del llatí i del grec, la filosofia de Plató i Aristòtil, la preocupació per la ciència, l'interès per la bellesa… Leonardo da Vinci (1452-1519) ho exemplifica perfectament: fou un home d'esperit universal, artista i a la vegada, científic. Enginyer, inventor, anatomista, pintor, escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof, escriptor… Ell tot sol simbolitza la voluntat de saber del moviment humanista i, alhora, la creativitat pròpia del Renaixement.

El Renaixement, doncs, serà el fruit d'aquests ideals humanistes, la seva plasmació política, social i artística, des de les acaballes del segle XV i al llarg de tot el segle XVI. Un període de canvis molt profunds:

- La impremta permetrà una major i més ràpida difusió de les idees (Magúncia, 1455: Gutemberg).
- Les grans descobertes geogràfiques (Amèrica, 1492: Colom) abonaran una concepció unitarista del món, embrió dels estats moderns, basats en la figura d'un príncep que aglutina tot el poder.
- La Reforma protestant de Martí Luter qüestionarà el paper de l'església i les seves institucions -en una trajectòria engegada per Erasme de Rotterdam (1476-1536), al seu Elogi de la follia. Luter proposà una reforma basada en la salvació per la fe, el sacerdoci universal i l'autoritat de la Bíblia, que ell mateix va traduir a l'alemany.
- La resposta del catolicisme al cisma provocat per Luter i les diferents esglésies protestants fou la Contratreforma, una sèrie de canvis per respondre a les crítiques i enfortir-se davant les altres confessions. La seva màxima plasmació tindrà lloc al Concili de Trento (1545-1563) i la figura que més destacà va ser la d'Ignasi de Loiola.

L'ideal estètic del Renaixement serà el propi del món clàssic:
   . valoració dels models greco-llatins
   . subjecció a unes normes
   . recerca de l'equilibri, l'harmonia i la mesura.

Més informació a Sàpiens

Joan Roís de Corella, Balada de la garsa i l’esmerla (Ant 8)

La Balada de la garsa i l’esmerla, conformada per una introducció i el que la tradició ha identificat amb la balada pròpiament dita, és un dels textos més atractius de Roís de Corella (1435-1497), l’escriptor renaixentista nascut a Gandia, com Ausiàs March, i, amb aquest, màxim representant de l’època d’or de la lírica catalana. (Més a Josep Bargalló. Exercicis de mètrica)



Ab los peus verds, los ulls e celles negres, 
 penatge blanc, he vista una garsa, 
 sola, sens par, de les altres esparsa, 
 que del mirar mos ulls resten alegres; 
 i, al seu costat, estava una esmerla, 
 ab un tal gest, les plomes i lo llustre, 
 que no és al món poeta tan il·lustre, 
 que pogués dir les llaors de tal perla; 
 i, ab dolça veu, per art ben acordada, 
 cant e tenor, cantaven tal balada: 

 "Del mal que pas no puc guarir, 
      si no em mirau 
 ab los ulls tals, que puga dir 
     que ja no us plau 
 que jo per vós haja a morir. 

 Si muir per vós, llavors creureu 
      l'amor que us port, 
 e no es pot fer que no ploreu 
      la trista mort 
 d'aquell que ara no voleu. 

 Que el mal que pas no em pot jaquir, 
     si no girau 
 los vostres ulls, que em vullen dir 
     que ja no us plau 
 que jo per vós haja a morir".


Vegeu-lo interpretat per Raimon a http://www.youtube.com/watch?v=HBwvb9rrzvM

Tirant lo Blanc. Capítols CCXXXI i CCXXXIII: de quan Plaerdemavida portà Tirant al llit de la Princesa.

Capítol CCXXXI 
Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa.

   L'esperança que tinc del vostre propi delit m'obliga en servir-vos, encara que conega que passe los límits la granea de ma culpa, emperó augmenta en mi l’ús de raó, coneixent sou mereixedor de tal premi. E perquè conegau ma benvolença, quant és lo desig que tinc de servir e honrar la senyoria vostra, en l'hora que l'Emperador volrà sopar, vostra mercè trobar-se deixe, lleixant a part los forts pensaments, car jo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora, i en la reposada nit pervenen los solaços a les persones enamoradas, ab doble poder combatent a la sol·licitud tenebrosa, on augmentarà vostre delit.
   E estant en aquestes raons, l'Emperador, qui sabé que Tirant era a la cambra de la Duquessa, tramès per ell e torbarenlo de ses raons.
   Com Tirant fon ab l'Emperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les coses necessàries en aquella; e ja en aquella hora tots anaven vestits del que es pertanyia a guerra.
   Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com l'Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà'l-se'n, lo qual anava vestit ab gipó de setí carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l'Emperador se retragué en la sua cambra, e les donzelles se n'anaren e deixaren a la Princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poc oberta e posà roba dessús perquè neguna de les altres no ho vessen. La Princesa es començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia en dret que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat e deia-li:
   
A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el faïen senyor del realme de França.
   
No cregues tu això ―dix la Princesa, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas.
   Oh Tirant senyor, e on sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal-lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet aci lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, que si home fos, aci volria finir los meus darrers dies! Oh Tirant, on est tu ara? ¿Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar aci on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no es negu que no se'n volgués ofegar.
   Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho raonava, e venien-li de grans temptacions de voler eixir de la caixa.
   Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que es despullàs e que entràs dins lo bany ab ella.
   
No ho faré sinó ab una condició.
   
Quina serà? dix la Princesa.
   Respòs Plaerdemavida:
   
Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau.
   Calla, que ets folla! -dix la Princesa.
   
Senyora, feu-me tanta de mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, qué diríau?
   
Qué li tenia de dir? ―dix la Princesa. Pregar-lo hia que se n'anàs, e si anar no se'n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada.
   A la mia fe, senyora dix Plaerdemavida, així ho faria jo.
   E estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, e la Princesa la pregà que es banyàs ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un capell de lli. E encra que tenia molt bella persona e ben disposta, emperò les calces vermelles e lo capell al ca la desfavoria tant que paria que fos un diable, e certament qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu vos parrà molt lletja per gentil que sia.
   Lo bany acabat, portaren a la Princesa la col·lació, que fon d'un parell de perdius ab malvasia de Candia e aprés una dotzena d'ous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo llit per dormir.
   La Viuda anà-se'n en la sua cambra ab les altres donzelles sinó dues qui dormien dins lo retret. Com totes foren adormides, Plaerdemavida llevà's del llit i en camisa tragué a Tirant de la caixa, e secretament lo féu despullar que neguna no ho sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.
   
Quina cosa és aquesta? -dix Plaerdemavida-. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau per la vista d'una sola donzella. No temau cosa neguna, que jo seré tostemps ab vós e no me'n partiré.
   
Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d'entrar en lliça, en camp clos, a tota ultrança ab deu cavallers, que no cometre semblant acte.
   E tostemps ella posant-li esforç e animant-lo, ell esforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà, i ell tot tremolant la seguí e dix:
   
Donzella, la mia temor és de vergonya per l'extrem bé que vull a ma senyora. Més estimaria tomar-me'n que anar més avant, com pens que la majestat sua no té sentiment negú d'açò; e no és menys, com veurà així gran novitat, tota no s'altere en si, e jo desitge ans la mort que la vida que fer ofensa a sa majestat. Adquerir la volria ab amor més que no ab dolor; e com veig que ab tan gran desorde que la granea de ma benvolença, que ab il·lícites pràtiques l'haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per mercè vos prec, virtuosa donzella, a vós plàcia que ens ne tomem, car jo delibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desitjat, que si faïa cosa que en res l'agreujàs. Encara me par molt gran càrrec, que ans d'haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria jo ésser fet homeier de la mia persona. E no penseu, donzella, que jo per sola temor ho deixe, mas per l'extrema amor que a sa altesa porte. E com ella serà certa que jo tan prop li sia estat, e que per amor só estat de no enutjarla, en major compte m'ho pendrà d'inflnida amor.
   Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant, e essent molt malcontenta d'ell, féu principi a paraules de semblant estil.

(Al següent capítol, CCXXXII, Reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant, Plaerdemavida recriminarà a Tirant que ara li vingui amb raons i l'acusa de fer-se enrere quan ell mateix li havia pregat que li facilités l'accés a Carmesina "en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa". Aleshores Plaerdemavida el tracta de cavaller vençut, més amic de paraules que de fets, més de buscar que no de trobar i l'amenaça "per les mies mans vos tinc, que haveu de passar" sota l'amenaça de cridar fins que vingui l'Emperador i fer perdre tot l'honor i la fama del cavaller que mai podrà justificar què hi fa allà en aquelles hores. En canvi, si s'avé a fer el que ella digui, obtindrà vida segura i fins arribarà a dur la corona de l'Imperi grec. La resposta de Tirant arriba al següent capítol, CCXXXIII).


Capítol CCXXXIII
Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida


   -Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar paraís en aquest món e repòs en l’altre, emperò diré lo que em par, que en temps d’adversitat los parents e amics tornen enemics. E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveis en aquella de qui só e seré tant com la vida m’acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui es representen a la mia vista, no és pus sinó temor de vergonya, e és nit escura, car no puc veure lo que desitge; per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cas jo em despulle la temor e vergonya, e abrigue’m d’amor e pietat, per què us prec que anem sens pus tardar, e veja jo aquest cos glorificat: puix llum no hi ha, ab los ulls de la pensa lo veuré.
   -Puix ab tants ginys vos he portat ―dix Plaerdemavida― en defensa de ma honor, e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.   E soltà’l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida l’havia deixat, e no sabia on era perquè llum en tota la cambra no havia, e així lo féu estar per espai de mitja hora en camisa e descalc: e tan baix com podia la cridava, e ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou l’havia fet refredar, pres-li’n gran pietat, acostà’s a ell e dix-li:
   ―Així castiga hom los qui són poc enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li puga desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desitjosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell elles lo tenen per millor. ¡Força que em desplauria a mi que Hipòlit fes semblant! Que, d’una amor que ara li porte, llavors li’n portaria quaranta. E si estar no volia segura, no em desplauria que em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo n’estimaria més que jo conegués que és home e que no fes així com vós dieu, que no la voldríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir; mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós, com diu lo psalmista, manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella no vullau vergonya ni temor haver; e si ho feu, no us tendran per millor.
   ―Per la mia fe ―dix Tirant―, donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor per gran mestre en teologia que fos! Prec-vos que em porteu prestament al llit de ma senyora.
   Plaerdemavida lo hi portà e féu-lo gitar al costat de la Princesa. E les posts del llit no aplegaven a la paret envers lo cap del llit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que estigués segur e no es mogués fins a tant que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara devers la Princesa; e per ço que les mànegues de la camisa l’empedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d’allí avall. La Princesa despertà’s e dix:
   ―Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir.
   Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:
   ―Oh, com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.
   ―Toca on te vulles ―dix la Princesa―, e no poses la mà tan avall com fas.
   ―Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és ―dix Plaerdemavida―, que jo só ací en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si tenies la má lla on jo la tinc, e com series content!
   E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua má sobre lo cap de Tirant, e com ella coneixia que la Princesa s’adormia, fluixava la má e llavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell estava segur. En aquest deport estigueren per més espai d’una hora, i ell tostemps tocant-la.
   Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixá del tot la má a Tirant, i ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la Princesa se començà a despertar, e mig adormida dix:
   ―Què, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?
   E no hagué molt estat, que ella conegué que era més que dona, e no ho volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a l’orella perquè neguna de les altres donzelles no ho oïssen:
   ―Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: he gran dubte que no ho senta la senyora Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixarà morir.
   ―Oh!, maleita sies tu ―dix la Princesa―, ¡e no has haguda temor de mi ni vergonya del món! ¡Sens jo saber res, m’has posada en tan gran treball e difamació!
   ―Ja, senyora, lo mal fet és ―dix Plaerdemavida―; dau remei a vós e a mi: e par-me que lo callar es lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.
   E Tirant ab baixa veu la suplicava tant com millor podia. Ella, veent-se en tant estret pas, de l’una part la vencia amor, e de l’altra tenia temor, mas la temor excel•lia l’amor e deliberà de callar e no dir res.
   Com la Princesa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada, e hagué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella; pensà que si Tirant passava a la Princesa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom callava, e la Princesa no deia res, sinó que es defenia ab paraules gracioses que la plasent batalla no vingués a fi. La Viuda s’assigué al llit e donà un gran crit e dix:
   ―I què és lo que teniu, filla?
   Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor, e venc a notícia de l’Emperadriu. Totes se llevaren cuitadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuitats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada, e a grans crits demanaren llum. E en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven llum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà’l de lla on volguera finar sa vida e posà’l en lo retret e féu-lo saltar en un terrat que hi havia e donà-li una corda de cànem perquè s’acalàs dins l’hort, e d’allí podia obrir la porta, car ella hi havia ben proveït perquè quan vingués, ans del dia, se’n fos pogut anar eixint per una altra porta. Mas tan gran fon l’avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no el pogué traure per lo lloc on ella havia pensat, e fon forçat que el tragués per lo terrat, e donà-li la corda llarga, i ella prestament se’n tornà, e tancà la finestra del retret e anà on era sa senyora.
   E Tirant donà volta e lligà fort la corda, e ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut no pensà la corda si bastava en terra; deixà’s anar per la corda avall e fallia-se’n més de dotze alnes que no plegava en terra; fon-li forçat de lleixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cos, e donà tan gran colp en terra que es rompé la cama.
   Deixem a Tirant, que està de llarg, gitat en terra, que no es pot moure.
   Com Plaerdemavida se’n fon tornada, portaren la llum e totes entraren ab l’Emperadriu, i ella prestament li demanà quin avalot era estat aquell, per quina causa havia cridat.
   ―Senyora ―dix la Princesa―, una gran rata saltà sobre lo meu llit e pujà’m sobre la cara, e espantà’m tan fort que haguí de cridar tan grans crits que fora estava de tot record; e ab l’ungla ha’m arrapada la cara, que si m’hagués encertat en l’ull, quant mal m’haguera fet!
   E aquell arrap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.
   L’Emperador se fon llevat, e ab l’espasa en la mà entrà per la cambra de la Princesa, e, sabuda la veritat de la rata, cercà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que l’Emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament llevà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caigut, e no dix res e tornà-se’n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, d’aquells de la guàrdia e dels oficials de la casa, que açò era cosa de gran espant de veure ni de sentir, que si los turcs fossen entrats dins la ciutat no s’hi fera major fet. L’Emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cercà, e totes les finestres féu obrir; e si la donzella un poc se fos tardada en llevar la corda, l’Emperador l’haguera trobada.
   Lo Duc e la Duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era estat sentit. Pensau lo cor del Duc quin devia estar, que ves a Tirant en tan gran congoixa ésser posat, car pensava que l’haguessen mort o apresonat; armà’s prestament, que allí tenia les sues armes per ajudar a Tirant, e dient entre si:
   ―Hui perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.
   ―¿Què faré jo ―dix la Duquessa―, que les mies mans no tenen forma per vestir-me la camisa?
   Com lo Duc fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber on era Tirant; e anant trobà l’Emperador que se’n tornava a la sua cambra, e lo Duc li demanà:
   ―Què es açò, senyor? ¿Quina novitat tan gran és estada aquesta?
   Respòs l’Emperador:
   ―Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m’han recitat, es passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, ha-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi cal anar.
   Lo Duc tornà-se’n a la sua cambra e recità-ho a la Duquessa, e prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era estat. Dix llavors lo Duc:
   ―Per nostra Dona, jo anava ab tal deliber, que si l’Emperador hagués pres a Tirant, que ab aquesta atxa jo haguera mort a l’Emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat; e aprés, Tirant o jo fóra estat emperador.
   ―Però més val que així sia estat ―dix la Duquessa.
   Llevà’s corrent e anà a la cambra de la Princesa. Com Plaerdemavida la véu dix-li:
    ―Senyora, jo us clam mercé que estigau ací e no consintau que negú diga mal de Tirant, e jo iré a veure què fa.
   Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar per ço que no fos oïda de negú, e sentí que ell se planyia fort e deia en forma de semblants paraules.

Més informació a https://sites.google.com/a/iesfrancescmacia.org/catala/3r-eso/literatura-1

Tirant lo Blanc. Capítol CXXVII: requesta d'amor que fa Tirant amb l'espill

Capítol CXXVII
Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava   
   
   ―Digau-me, Tirant dix la Princesa: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desijau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho. Tirant se posà la mà en la mànega e tragué l'espill e dix:
   Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.
   La Princesa pres prestament l'espill e ab cuitats passos se n'entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d'amors.
   E estant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda Reposada e Estefania e trobaren la Princesa molt alegre ab l'espill en la mà, i elles li digueren:
   Senyora, d'on haveu hagut tan galant espill?
   E la Princesa los recità la requesta d'amors que Tirant li havia feta e dix que jamés no havia oït dir a negú.

   Ne en quants llibres he llests d'històries no he trobada tan graciosa requesta. ¡Quanta és la glòria del saber que tenen los estrangers! Jo em pensava que lo saber, la virtut, la honor e gentilea, que tota fos en la nostra gent grega; ara conec que n'ha molt més en les altres nacions.
   Respòs la Viuda Reposada:
   Ai, senyora! E com vos veig caminar per lo pedregal!, que l'un peu va tan avant que l'altre no el pot aconseguir. Veig les vostres mans de pietat plenes e los ulls atorguen ço que los altres volen. Digau-me, senyora, ¿és justa cosa ni honesta que la vostra altesa faça tanta festa com feu a un servidor de vostre pare, lo qual ha rebut quasi per amor de Déu en sa casa e és estat llançat per aquell famós rei de Sicília, ab gent replegadissa, ab robes d'or e de seda manllevades? ¿E per tal home com aquest voleu perdre la perpetual fama de vostra honesta pudicícia, no podent viure en hàbit de donzella ni com a filla d'Emperador, de la qual persecució e infàmia ne serien leses les orelles dels oints? Deixau l'honestat a part posada, e gloriejau-vos del que deuríeu abominar, la qual cosa tota donzella se deu llunyar de tals inconvenients qui porten ab si vergonya, com molts magnats e grans senyors, reis e fills d'aquells, per lleal matrimoni desigen ab vós ésser ajustats, e aquells haveu denegats fins ací ab paraules de falsa hostalera e haveu decebut, e enganau cascun dia a vostre pare e no us voleu acostar a la vera execució del vostre bé, honor e fama, e voleu abandonar e oblidar lo deute que deveu a natura; e més vos valria morir o no ésser eixida del ventre de vostra mare, que tal infàmia vingués a notícia de les gents d'honor. E si us ajustau ab ell per amor no lícita, què diran de vós? E si per lícit matrimoni vos ajustau ab ell, feu-me gràcia del títol que té, de duc, comte o marquès, o de rei. No us vull dir més, car no só dona que em contente de paraules on és dubtosa l'execució d'honestat. Voleu que us digua ab tota veritat? En negun temps no haveu sabut honestat ni honor de quina color van vestides. Aquesta és la poca coneixença que vós teniu; e molt millor vos seria, ma filla, morísseu amant honestat que vergonyosament viure. 
   E donà fi en son parlar. La Princesa stigué molt alterada de les paraules que la Viuda li havia dites, e quasi plorant, se n'entrà en lo seu retret; e Estefania aprés d'ella, dient-li que no es devia tant congoixar, aconhortant-la en la millor manera que podia.
   ¿No és fort plaga aquesta  dix la Princesa , que jo sia subjugada al pare e a la mare, e encara sens causa neguna sia represa per la dida qui m'ha alletada? ¿Què faria ella si m'hagués vista fer alguna cosa deshonesta? Jo crec que ab crida ho haguera publicat per tota la cort e encara per la ciutat. Esperança tinc en Déu que la sua malvada llengua deshonesta e maldient, acompanyada d'injurioses blasfèmies, que jo li'n faré passar condigna pena.  
   ―¿Qui em faria a mi estar  dix Estefania , per temor de pare, de no dansar e festejar segons a nosaltres, donzelles cortesanes, és dat? Com sia cosa acostumada com les donzelles estant en cort, se tenen a molta glòria que sien amades e festejades, com tinguen tres maneres d'amor, ço és: virtuosa, profitosa e viciosa. La primera, que és virtuosa e honorosa, és quan algun gran senyor, infant, duc, comte o marquès, qui serà molt favorit e cavaller molt virtuós, si aquest tal ama una donzella, a ella li és molta d'honor que totes les altres sàpien que aquest dansa o juny o entra en batalla per amor d'ella, e fa fets honorosos de renom e fama; ella lo deu amar perquè és virtuós e d'amor virtuosa. La segona és profitosa, e aquesta és quant algun gentilhom o cavaller d'antic llinatge e molt virtuós, amarà una donzella e ab donatius la induirà a sa voluntat, e no l'amarà sinó per son profit; tal amor a mi no plau, que tan prest com lo profit cessa, l'amor defall. La terça és viciosa, com la donzella ama lo gentilhom o cavaller per son delit, lo qual serà fart de raó ab les paraules molt afables que vida vos donen per un any, emperò si d'allí avant passen e poden aplegar al llit encortinat e los llançols bé perfumats, e tota una nit d'hivern poden estar; tal amor com aquesta me par molt millor que neguna de les altres.
   Com la Princesa oí així parlar a Estefania de tan bona gràcia, pres-se a somriure e passà-li gran part de la malenconia que tenia.
   Esperau un poc, senyora  dix Estefania―,  encara vos vull més dir de tres articles de la fe, los quals vostra altesa no sap ni ha per ventura jamés oïts dir. La bona condició de nosaltres per gràcia de Déu és tal que, si los hòmens la sabien, ab menys treball induirien les donzelles a llur voluntat si servaven aquest orde. Totes nosaltres som naturalment de tres calitats, e per lo meu mal conec lo de les altres. La primera, totes som cobdicioses; la segona, goloses; la terça, luxurioses. En lo primer article, l'home de bon sentiment deu treballar en conèixer la dona que ama quala d'aquestes tres calitats li plau més. Car si és més cobdiciosa, e posat cas que sia enamorada d'altri, e vós li donau més que l'altre, per la cobdícia lleixarà aquell e amarà a vós; en aquesta manera la fareu desenamorar d'aquell qui primer amà e amarà a vós; aprés que sou passat a ella, vos darà lo vostre e tot lo seu. Si és golosa, trameteu-li presents de moltes maneres de llepolies e de fruites novelles e del que ella més se delita. Si és luxuriosa, com parlareu ab ella, no li parleu sinó del mester de ço que ella s'alta. E encara tenen una altra major bondat, que les qui són casades, si s'enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit, ni egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de nostra honor e de la corona d'honestat. Com la dona ix del ventre de sa mare, en lo front porta escrit, ab letres de or Castedat. Açò jo davant altri no gosaria dir, mas acuse a mi mateixa primera que a neguna de les altres. Emperò mirau la comtessa de Miravall com li pres que cometé adulteri e hagué la pena que mereixia. Car en fe e seguretat sua, dormint lo marit en lo lit, ella posà en la cambra un gentilhom, e no dels millors, de qui ella era enamorada. Lo Comte despertà's e no es trobà la muller al costat. Dreçà's en lo llit e sentí remor en la cambra; llevà's corrent e donà grans crits, e pres una espasa que tenia al cap del llit. La Comtessa apagà la llum. Lo fill, qui dormia en una recambra, saltà del llit e encès una antorxa e entrà en la cambra del pare. Lo gentilhom qui véu lo fill ab la llum, donà-li ab l'espasa per lo cap e matà'l. E lo Comte matà al gentilhom e a la Comtessa, e foren pagats de llur maldat.
   E estant elles en aquestes raons, l'Emperadriu demanà de sa filla on era, que molt havia que no l'havia vista. Ella ixqué en la sala e trobà allí a l'Emperadriu, que li demanà de què tenia tan vermells los ulls.
   Senyora dix la Princesa, lo cap hui tot lo dia me fa mal.
   Féu-la seure en les sues faldes e estava-la besant moltes voltes.
   Lo següent dia dix Tirant a Diafebus:
   Parent e germà, prec-vos que aneu al palau e posau en raons a la Princesa, e vejau si poreu sentir de sa altesa com ha pres lo fet de l'espill.
   E Diafebus hi anà prestament e trobà l'Emperador que entrava en missa. Com fon acabada, Diafebus s'acostà a la Princesa i ella demanà-li què era de Tirant.
   Senyora dix Diafebus, partit és de la posada per anar a seure en la cadira del juí.
   Si sabésseu dix la Princesa quin joc me féu lo dia passat! Ab un espill me requerí d'amors. Mas deixau-lo'm veure, que jo li diré coses que no hi pendrà gens de plaer.
   Ai senyora bona! dix Diafebus. Tirant ha portat ací flames de foc i no n'hi ha trobades.
  Sí dix la Princesa, mas lla la lenya és de malves e per la aigua que ha passat tota és tornada humida! Mas ací n'hi trobareu en aquest palau, de majors e de millors, i escalfa molt més que vós no dieu. És d'una llenya qui ha nom Llealtea, la qual és molt tendra e seca e dóna repòs ab alegria qui escalfar s'hi pot.
   Senyora, façam axí com vos diré dix Diafebus, si a la vostra celsitut vendrà en plaer, prengam de les vostres, qui són bones i seques, e de les nostres, qui són molles e humides; e façam de tot una massa a semblança e factura vostra e del virtuós Tirant.
   No! dix la Princesa, que dos extrems no estan bé en una.
   E burlaren axí fins que foren tornats en la cambra. Diafebus pres comiat e tornà-se'n a la posada, e recità a Tirant tot lo parlament que havia tengut ab la Princesa.
   Com foren dinats, e Tirant conegué que l'Emperador devia dormir, ell e Diafebus anaren al palau; e d'una finestra Estefania los véu venir. Ab cuitats passos ho anà a dir a la Princesa:
   Senyora, ja vénen los nostres cavallers.
   E la Princesa ixqué en la cambra de parament. Com Tirant véu a sa senyora, féu-li molt gran reverència humiliant-se molt a ella, e la Princesa li reté les saluts ab la cara no prou afable ni segons havia acostumat. Tirant, no prou content del gest de sa senyora, ab veu baixa e piadosa li dix lo següent parlar:
   Senyora de totes perfeccions complida, suplic a l'excel·lència vostra voler-me dir lo vostre pensament, que a mi par que dies ha no he vist fer tal comport a l'altesa vostra.
   Lo meu comport dix la Princesa no és de plaure a Déu ni menys al món, emperò puix la sort vos ha portat en fer aquest novell cas, vos diré la causa per on lo vostre poc saber e bondat se mostraran.

Tirant lo Blanc. Capítols CXVIII i CXX. Tirant enamorat de Carmesina.


Capítol CXVIII
Com Tirant fou ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’Emperador

Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, i tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s'hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta. L’emperador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora d’aquella cambra. E lo Capità pres del braç a l’Emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l’entorn hestoriada (*) de les següents amors: de Floris i de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristany e de molts altres, que totes llurs amors de molt sobtil e artificial pintura ern divisades. E Tirant dix a Ricard:
   —No creguera jamés que en aquesta terra hagués tantes coses admirables com veig.
   E ho deia més per la gran bellea de la infanta. Emperò aquell no ho entès.
   Tirant pres llicència de tots e anà-se'n a posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vengueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell estava ferit d'aquella passió que a molts engana. Diafebus que veu que Tirant no eixia, entrà en la cambra e dix-li
   —Capità senyor, prec-vos per amor mia, que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remei ho faré ab molt bona voluntat.
   —Cosí meu –dix Tirant–, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo; e jo no tinc altre mal sinó de l’aire de la mar qui m’ha tot comprès.
   —Oh, capità!, ¿e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns hagueu tenguts, jo en só estat arxiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m’ho, jo us clam mercè, e no em vullau amagar res que de vós sia.
   —No vullau turmentar més la mia persona –dix Tirant–, que jamés sentí tan greu mal com lo que ara sent, que em farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m’és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor, per aquella amor que és amarga.
   E girà's de l’altra part de vergonya, que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca, sinó que dix:
   —Jo ame.
   Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil·laren vives llàgremes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, veent lo vergonyós comport que Tirant feia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los de son llinatge, e encara aquells ab qui tenia amistat, com venia cas que parlaven d’amors. Ell los deia: «Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat e de posar-la en mans de vostre enemic, qui us lleixa abans perir que haver-vos mercè?». Emperò jo veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual humana força no basta a resistir.
   E pensant Diafebus en los remeis que a tal mal se requerien, ab gest piadós e afable féu principi a un tal parlar.

   Serà al següent capítol, CXIX, Raons de conhort que fa Diafebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç d'amor, on Diafebus mira de convèncer Tirant per tal que se sobreposi a les "adversitats d'amor". Es tracta d'un dels capítols més llargs de l'obra. Tirant no menja. I a palau, Diafebus presenta documents que testimonien els fets d'armes de Tirant, bé a Anglaterra, bé a Rodes. I en un a part, fins i tot fa creure a Carmesina que tot el viatge fins allà ha estat fet per ella! L'endemà, i encara al mateix capítol, Tirant comentarà a l'Emperador que tot el seu mal és "de mar" (d'amar). Carmesina, és clar, entendrà perfectament el doble sentit… A continuació vindrà el capítol CXX, Lamentació d'amor que fa Tirant, un breu monòleg d'utiitat provada a tots ells que estimen i dubten de ser estimats:

Capítol CXX
Lamentació d'amor que fa Tirant 

    —L'extrema pena que la mia ànima sent és com ame e no sé si seré amat. Entre tots los altres mals que sent, aquest és lo qui més me atribula, e lo meu cor és tornat més fred que gel, com esperança no tinc d'aconseguir lo que desige, per ço com la fortuna tostemps és contrària als qui bé amen. ¿E no sabeu vós que en quants fets d'armes me só trobat, jamés negú no m'ha pogut sobrar ni vèncer, e una sola vista d'una donzella m'ha vençut e mès per terra, que no he tengut contra ella resistència neguna? E si ella m'ha fet lo mal, de qual metge puc esperar medecina? ¿Qui em pot dar vida o mort, o vera salut si no ella? ¿Ab quin ànimo ni ab qual lengua parlar poré que la puga induir e moure a pietat, com sa altesa m'avança en totes coses, ço és, en riquea, en noblea e en senyoria? E si amor, qui té egual balança, qui eguala les voluntats, no inclina lo seu cor alt e generós, jo só perdut, car a mi par que totes les vies qui em poden dar remei de salut me són tancades; per què no sé quin consell prenga a la mia fort desaventura.
   No comportà Diafebus que Tirant més parlàs, tant lo veia atribulat, sinó que féu principi a un tal parlar.

-La il·lustració és d'Elvira Elias per a l'adaptació del Tirant lo Blanc per infants que féu Joan Sales el 1954 per encàrrec de l'editorial Ariel.

(*) Relació de les més cèlebres parelles d’enamorats de la literatura antiga i medieval, que es caracteritzen per les dificultats i les infelicitats amatòries, o per les funestes conseqüències dels seus amors. Els joves Floris i Blancaflor estan predisposats a enamorar-se des del dia del seu naixement, però es veuran obligats a separar-se i a experimentar peripècies diverses per la condició social oposada de les seves famílies. Tisbe i Píram són dos joves amants, protagonistes d’un relat de les Metamorfosis d’Ovidi, l’amor dels quals acaba tràgicament per les malvolences de les famílies respectives. Dido és la reina de Cartago, que se suïcida per Enees, indiferent a la seva passió, tal com llegim en l’Eneida de Virgili. Tristany i Isolda (esposa del rei Marc de Cornualla, oncle de Tristany) es veuen condemnats a una passió desastrada, d’amor i mort, per haver pres per equivocació un beuratge màgic. Lancelot del Llac és el més singular cavaller artúric, el qual s’enamora de Ginebra, l’esposa del rei Artús: el seu adulteri serà interpretat com la causa de destrucció de tot el món artúric.


Tirant lo Blanc. Del pròleg d'Alfred Sargatal a l'edició d'Alfaguara

Tirant lo Blanc fou publicat per primera vegada a la ciutat de València el 1490 per l'impressor alemany Nicolau Spindeler, amb un tiratge de set-cents cinquanta exemplars. (…) La novel·la va ser reeditada el 1497 a Barcelona, i  se'n van fer tres-cents exemplars. Es pot dir, doncs, que la publicació de Tirant lo Blanc va venir a ser al segle XV el que els nostres dies se'n diria un best-seller.
(…)

Estem davant d'una novel·la cavalleresca, i no pas d'un llibre de cavalleries. Això vol dir que Tirant lo Blanc és una novel·la de cavallers, amb justes, reptes, batalles, cerimònies i aventures, però sense gaires dracs ni fenòmens que avui en diríem paranormals. Per contra, sí que es tracta d'una novel·la iniciàtica, sentimental, plena de jocs eròtics i d'escenes amoroses, ingènua, sensual, divertida, descarada, irònica. Una gran novel·la, en definitiva. Escrita per algú, un cavaller, que creu en el món cavalleresc, el seu món; però que alhora, gràcies al joc de miralls que constitueix la tècnica narrativa, es presenta al lector com quelcom fantàstic i alhora possible, versemblant.

En efecte: Joanot Martorell, l'autor del Tirant lo Blanc, va ser un cavaller amb tots els atributs que havien de tenir els homes de la seva casta: valent, atrevit, amb grans ideals i guerrer tant en el camp de batalla com en el llit, malgrat que aquí sovint el traeixin les debilitats més humanes (timidesa, innocència, bona fe, inexperiència) i no sempre en surti vencedor. De vegades no n'hi ha prou amb tenir una bona arma, si no s'és capaç de manejar-la bé.
   Alfred Sargatal,
del pròleg a Tirant lo Blanc,
versió en català modern que recull els capítols prescrits pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Alfaguara. Grup Santillana, Barcelona, 2008.

Tirant lo Blanc. Relació d'episodis amorosos seleccionats pel Departament d'Ensenyament

Capítols seleccionats pel Dep. d'Ensenyament per als cursos 2012-14.
Episodis amorosos del Tirant lo Blanc 






La citació de pàgines es refereix a l’edició de Martí de Riquer, Barcelona: Ariel, 1979.


[Tirant arriba a Constantinoble i s’enamora de Carmesina]

CXVII. Com Tirant fon arribat en Constantinoble, e les raons que l’Emperador li dix (des del paràgraf «Com foren en la gran sala del palau l’Emperador lo pres per la mà...» fins al final, p. 372-373)

CXVIII. Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’Emperador (p. 374-375).

[Tirant malalt d’amors. Diafebus, confident i mitjancer de Tirant]

CXIX. Raons de conhort que fa Diabebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç d’amor (p. 375-385)

CXX. Lamentació d’amor que fa Tirant (p. 385)

CXXI. Raons que fa Diafebus a Tirant, aconhortant-lo de ses amors (p. 386-389)

[Tirant declara el seu amor a Carmesina]

CXXVI. Com Tirant satisféu en les raons que l’Emperador li demanava (des del paràgraf «E Tirant se’n tornà prestament al port per fer-les partir. Com la Princesa véu que Tirant se n’anava...» fins al final, p. 403-404)

CXXVII. Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava (p. 404-409)

[Amors de Diafebus i Estefania]

CXLVI. La sentència que l’Emperador donà contra los cavallers, ducs e comtes que presos eren. Des del paràgraf «Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué esment...» (p. 487-493)

CXLVII. L’albarà que féu Estefania de Macedònia a Diafebus (p. 494)

[Somni fingit de Plaerdemavida]

CLXII. La resposta que féu la Princesa a Tirant (p. 557-561)

CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu. Des de l’inici fins al paràgraf: «—Certament —dix la Princesa— que aquell cas no li és seguit sinó per la mia partida... (p. 561-566)

[Festes a Constantinoble. L’episodi de la pinta i la sabata en «lo lloc vedat»]

CLXXXIX. Les grans festes que l’Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà. Des de l’inici fins al paràgraf: «—Lla on és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada» (p. 616-629)

[Consells de Plaerdemavida a Tirant]

CCXIV. Parla Plaerdemavida (p. 655-657)

[La Viuda malparla de Tirant a Carmesina]

CCXV. Lo mal consell e reprovat que la Viuda Reposada donà a la Princesa contra Tirant (p. 657-659)

[Esposalles de Diafebus i Estefania. Facècies de Plaerdemavida]

CCXX. Resposta feta per l’Emperador a Tirant (p. 668-671)

[Estefania i Plaerdemavida confidents i mitjanceres de Carmesina i Tirant. Diàlegs sobre l’amor.]

CCXXVIII. Raonament que fa la duquessa de Macedònia a la Princesa (p. 688-691).

CCXXIX. Com Plaerdemavida donà esforç a l’ànimo de Tirant (p. 692-695)

CCXXX. Les raons que passaren entre Tirant e la Princesa, e Plaerdemavida (p. 695-697)

[Tirant contempla Carmesina durant el bany]

CCXXXI. Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa (p. 697-700)

[Plaerdemavida introdueix Tirant al llit de Carmesina]

CCXXXII. Reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant (p. 701-702)

[Conseqüències. Tirant es trenca la cama]

CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida (p. 702-707).

[Els amors d’Hipòlit i l’emperadriu]

CCXLVIII. Lo principi dels amors d’Hipòlit e de l’Emperadriu (p. 734-735)

CCXLIX. Com l’Emperadriu demanà a Hipòlit qui li feia aquell mal (p. 735-736)

CCLX. Resposta feta per l’Emperadriu a Hipòlit (p. 751-754)

CCLXI. Com Hipòlit mostra de paraula la contentació que té de sa senyora

CCLXII. Rèplica que fa l’Emperadriu a Hipòlit (p. 755-763)

CCLXIII. La comparació de la vinya que fa Hipòlit a l’Emperadriu (p. 763-766)

[La Viuda declara el seu amor a Tirant. Difamacions i maquinacions de la Viuda: el negre Lauseta i el fals avortament de Carmesina]

CCLXIV. Com l’Emperadriu ordenà la vida d’Hipòlit. Des del paràgraf «Com Tirant estigué bé de la cama, anava sovintal palau...» fins al final (p. 768-770)

CCLXV. Raonament que fa Tirant a la Viuda Reposada (p. 771-772)

CCLXVI. Resposta que fa la Viuda a Tirant (p. 772-773)

CCLXVII. Resposta que féu Tirant a la Viuda Reposada com lo requerí d’amors (p. 774)

CCLXVIII. Replica la Viuda al parlar de Tirant (p. 775-777)

CCLXIX. Replica Tirant a la Viuda, ignorant la sua maldat (p. 777-781)

[Matrimoni secret no consumat entre Tirant i Carmesina]

CCLXXI. Resposta que la Princesa fa a Tirant (p. 782-784)

CCLXXII. Com Tirant pres jurament de la Princesa que li compliria lo matrimoni (p. 784-785)

CCLXXIII. Rèplica que fa la Princesa a Tirant (p. 785-786)

CCLXXIV. Rèplica que fa Tirant a la Princesa (p. 786-787)

CCLXXX. Rèplica que fa Tirant a la sua Princesa (p. 795-796)

CCLXXXI. amentació que fa la Princesa estant en los braços de Tirant. Des de l’inici fins al paràgraf : «—Per la mia fe —dix la donzella de Montblanc, ell ha usat de gran virtut com a valentíssim e cortès cavaller...» (p. 796-797)

[La ficció de la Viuda Reposada]

CCLXXXIII. Ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant (p. 802-806)

CCLXXXIV. Conhort que fa la Viuda Reposada a Tirant (p. 806-807)

[Tirant i Carmesina consumen el matrimoni secret]

CDXXXIV. Com Tirant anà a Contestinoble per parlar ab l’Emperador (p. 1085- 1088)

CDXXXV. Gràcies d’amor que fa Tirant a la Reina (p. 1088- 1089)

CDXXXVI. Com Tirant vencé la batalla e per força d’armes entrà lo castell (p. 1089- 1090)

CDXXXVII. Reprensió d’amor que fa la Princesa a Tirant (p. 1090- 1091)

[Mort de Tirant]

CDLXVII. Com pres a Tirant lo mal del qual passà d’aquesta vida (p. 1145-1147).

CDLXX. Correu de comiat tramès per Tirant a la sua Princesa (p. 1149-1150)

CDLXXI. Com l’Emperador tramès lo duc de Macedònia e Hipòlit ab los metges, e com Tirant, fent-se portar a Contestinoble, en lo camí passà d’aquesta vida (p. 1150- 1152)

[Planys fúnebres de l’emperador i Carmesina per la mort de Tirant]

CDLXXII. Lamentació que féu l’Emperador per la mort de Tirant (p. 1152- 1155)

CDLXXIII. La lamentació que féu la Princesa sobre lo cos de Tirant (p. 1155-1156)

CDLXXIV. Altra lamentació que fa la Princesa sobre lo cos de Tirant (p. 1157-1160)

[Hipòlit i l’emperadriu al tron de Constantinoble]

CDLXXIX. Lo dol e lo plant que fon fet aprés la mort de la Princesa (p. 1170-1172)

CDLXXX. Com los parents de Tirant s’ajustaren e tingueren consell qual d’ells farien Emperador (p. 1172-1174)



Ausiàs March, LXXXI - Així com cell qui es veu prop de la mort… (Ant 4)

LXXXI

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.



Per entendre els vents ausiasmarquians


Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.





Per què fa vent?
per Miquel Bernis, metereòleg,
publicat al suplement "rar" de l'Ara, el diumenge 29 de novembre de 2015

Bàsicament, el vent és una mesura per equilibrar les diferències de temperatura que es generen a la Terra. El sol no escalfa mai igual les diferents regions del planeta i, per compensar aquesta situació, l’aire es mou de les zones d’altes pressions cap a les zones de baixes pressions. (…) Del vent en mesurem la velocitat i la direcció, quan es diu que bufa vent de nord, es vol dir que l’aire prové d’aquesta direcció.

Quins vents faci i de quin tipus siguin depèn de l’orografia i de la forma del territori, però també del context general. Per exemple, el fet que nosaltres visquem en una zona a mig camí entre l’equador i el pol Nord, fa que la circulació de vents sigui habitualment d’oest a est.

A continuació, descriurem breument els vents que conformen la nostra rosa dels vents. Comencem amb la tramuntana (N), un vent sec que ens acostuma a portar masses d’aire més fredes. La distribució d’est a oest dels Pirineus fa que el vent que ve de nord trobi una forta muralla per entrar a casa nostra. Tot l’aire que queda retingut a la serralada no troba la porta per entrar fins que no arriba a l’Empordà, i per això la tramuntana és un dels vents més populars a Catalunya, i un clàssic d’aquesta regió. Pel que fa al mestral (NO), l’orografia també suposa un factor clau per fer d’aquest vent el més popular a les Terres de l’Ebre, on se l’anomena cerç o serè. El camí del riu des de Cantàbria fins a Catalunya esdevé un passadís que molt sovint l’aire utilitza. El mestral és un vent sec que en moltes ocasions bufa al mateix temps que la tramuntana. El gregal (NE) és un vent menys freqüent: a l’hivern quan ve de lluny ens pot portar el fred siberià. El fet que pugui ser humit i provingui del nord a la vegada fa que hagi sigut el responsable d’algunes grans nevades.

Qui més qui menys quan sent llevant (E) pensa en pluja i en onades de tres metres. Aquest és el nostre vent marítim per excel·lència i el responsable habitual de les més abundants plogudes generals. Pel que fa al xaloc (SE), és el germà del llevant, un vent també molt humit i que quan bufa amb ganes acostuma a provocar pluges abundants i situacions marítimes complicades. La fama del llevant sovint fa que les seves grans aparicions acabin anomenant-se igualment llevantades.

El migjorn (S) és probablement el menys popular i poc habitual dels nostres vents. A la Vall d’Aran i a Llívia se l’anomena el vent d’Espanya, allà és un vent famós per ser calent i sec, una propietat que agafa travessant els Pirineus. Al garbí (SO) se l’anomena llebeig. És un vent calent que acostuma a deixar-se sentir a la costa, especialment al sud de la Costa Brava. En força casos és el pas previ a l’arribada d’un front actiu. Sol anomenar-se així la marinada: el vent de cicle diari que acostuma a bufar a les tardes a la costa.

I finalment hi ha el ponent (O): per arribar a casa nostra aquest vent ha de travessar la Península, fet que provoca que sigui sec i que pugui arribar a ser molt calent a prop del mar. És el responsable, per exemple, del rècord històric de calor al centre de Barcelona, instaurat en 39,3º C el 28 d’agost del 2010.


Ausiàs March, XLVI - Veles e vents...























 Veles e vents han mos desigs complir
 faent camins dubtosos per la mar.
 Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
 xaloc, llevant, los deuen subvenir,
 ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
 fent humils precs al vent tremuntanal
 que en son bufar los sia parcial
 e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sols est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l'avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d'aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no em plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

El text correspon a l'edició de Joan Ferraté. Les poesies d'Ausiàs March. Introducció i text revisat per Joan Ferraté. Quaderns Crema. Barcelona, 1979.


Veles i vents compliran els meus desigs, fent camins incerts per la
mar. Mestral i ponent en contra d’ells veig armar-se; xaloc i llevant
els han d’ajudar amb els seus amics, el gregal i el migjorn,
fent humils precs al vent de tramuntana que en el seu bufar els
sigui favorable i que tots cinc duguin a terme el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn, canviant el color i l’estat natural,
i mostrarà voler mal a tota cosa que sobre d’ell s’aturi un
moment: peixos grans i petits correran a refugi i cercaran amagatalls
secrets: fugint del mar, on s’han nodrit i han nascut, saltaran
a terra com a gran remei.

Els viatgers, tots junts, faran vots i prometran molts dons fets de
cera; la gran por traurà a la llum els secrets que al confessor no
hauran estat descoberts. En el perill no em caureu de la memòria,
ans prometré al Déu que ens ha lligat de no minvar les meves fermes
voluntats i que sempre us tindré present.

Jo temo la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és
anul·lat, però jo no crec que el meu voler pugui ser vençut per tal
separació. Em fa por el vostre poc voler, que, en morir jo, no
m’oblidi: aquest sol pensament em treu el delit del món perquè,
vivint nosaltres, no crec que pugui succeir.

[Que] després de la meva mort, perdeu la capacitat d’estimar, i
[que] sigui tota convertida en ira! I jo, forçat a partir d’aquest
món, el meu mal serà només no veure-us. Oh Déu! Per què no hi
ha límit en amor, car prop d’aquell jo em trobaria tot sol? Sabria
en quina mesura em vol el vostre voler, [i] podria témer o confiar
en l’esdevenidor.

Jo sóc el més extrem amador, després d’aquell a qui Déu pren la
vida: com que sóc viu, el meu cor no mostra tant de dolor com la
mort per la seva extrema dolor. A bé o a mal d’amor estic disposat,
però, pel meu fat, la fortuna no em porta ocasió [ni d’una
cosa ni de l’altra]: tot desvetllat, amb la porta ben oberta, em trobarà
fent humil resposta.

Jo desitjo allò que em podrà costar molt car i aquesta esperança
m’aconhorta de molts mals; a mi no em plau que la meva vida
sigui deslliurada d’un cas molt ferotge, que prego a Déu que vingui
aviat. Llavors, a la gent no li caldrà donar fe al que amor obrarà
fora de mi: la seva potència es mostrarà en acte i els meus dits
amb fets els provaré.

Amor, de vós jo en sento més que no en sé, per la qual cosa la
part pitjor me’n restarà, i de vós en sap el qui sense vós està: a joc
de daus us compararé.


Materials diversos. Descarregats de la xarxa (anònim)

Veles e vents es planteja en una travessia marítima cap a València en busca de l’estimada tot i que l'autor no sap si el seu amor serà correspost. Hi trobarem la influència de la literatura trobadoresca però també hi percebrem com agafen força la nova estètica renaixentista que arriba d’Itàlia.

En aquest viatge corre grans perills i demanarà ajuda als vents per a arribar a terra.

Els motius secundaris són elements com el mar, els peixos, la mort, la por... –alguns d’ells es tracten en estrofes no incloses ací- i ell mateix. Aquests temes serveixen per a donar-li força al poema ja que la mar dóna un punt d'intensificació important així com la conversació que manté amb ell mateix debatent-se amb l'amor, la fortuna…

L’estructura temàtica es pot considerar lineal ja que parla de diferents temes en diferents estrofes i té sentit si se n’elimina alguna. Encara que té relació entre les estrofes com en les estructures il·latives.
L’efecte és anticlimàtic ja que el títol s’expressa en la primera estrofa i després no es torna a mencionar.
La veu està en 1a persona perquè parla d’ell mateix, de la seua història, amb emocions negatives i un esperit de victòria que fa contrast –en lo perill no em caureu de l’esment, io tem a la mort...- .
El dinamisme és negatiu ja que la seua història és trista. Ho expressa amb els seus substantius i adjectius (camins dubtosos, llurs amics, humils precs, amagatalls secrets).
La tonalitat sentimental és d’incertesa i por, l’autor es troba en una lluita contra el mar, amb les adversitats que s’està trobant pel camí, per acabar finalment amb la seua estimada i té por de trobar-se sol a la fi del camí.

Està compost per versos de 10 síl·labes amb accentuació en l’última paraula i utilitza l'anomenat decasíl·lab ausiasmarquià, d'estructura 4+6. Per tant, són versos d'art major i de rima consonant. Trobem algunes sinalefes (io en, no en, si atur...), hiats (sia, faent), rimes (complir, armar, jorn, forn, retorn…).


…….

En aquesta escena s’augmenta la força teatral del poema i apareix la por. Una por que pot fer confessar secrets inconfessables. Però tots els perills no minvaran la seva voluntat.

Aquesta part del poema podríem dir que ens uneix a la poesia trobadoresca. Es ressalten valors com l'heroïcitat, la lluita contra els elements i s’esmenta a Déu. Aquestes característiques són els grans trets diferencials de la literatura medieval.

Ara podem dir que comença la part més lligada als sentiments i no tant a l’èpica. L’autor es mostra més humà i deixa de ser un heroi per mostrar-nos les seves febleses.

Io tem la mort per no ser-vos absent,

perquè Amor per mort és anul·lats;

mas io no creu que mon voler sobrats

pusca esser per tal departiment.

Io so gelós de vostre escàs voler,

que, io morint, no meta mi en oblit;

sol est pensar me tol del món delit,

car nos vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder

e sia tost en ira convertit,

e, io forçat d'aquest món ser eixit,

tot lo meu mal sera vós no veer.

Oh Déu!, per què terme no hi ha en amor,

car prop d'aquell io em trobara tot sol?

Vostre voler sabera quant me vol,

tement, fiant de tot l'avenidor.

Aquí Ausiàs Marc reflexiona sobre l’amor i les seves pors. La por que ella l’oblidi si ell mor. I mostra els seus dubtes i les seves febleses. Té gelosia perquè sent que ell l’estima més que no pas ella.

Io són aquell pus extrem amador,

aprés d'aquell a qui Déu vida tol:

puis io són viu, mon cor no mostra dol

tant com la mort per sa extrema dolor.

A bé o mal d'amor io só dispost,

mas per mon fat Fortuna cas no em porta,

tot esvetlat, ab desbarrada porta,

me trobarà faent humil respost.

Ausiàs ens mostra les seves contradiccions ja que es defineix com un gran amador però no sap com serà en el futur la història d’amor que està vivint.