El Noucentisme, per Oriol Bohigas


Del programa polític a la política cultural

(fragments de la introducció d'Oriol Bohigas a "Història de la Cultura Catalana", vol. VII, El Noucentisme. Ed. 62, 1996)

Periodificar amb noms massa precisos els episodis de la història política i cultural comporta sempre moltes confusions, sobretot quan el període és curt i recent. Aquest és el cas del Noucentisme, una paraula que alhora vol dir moltes coses i en precisa molt poques: ni tan sols el seu àmbit cronològic.

En els termes d'aquest text, convindria, almenys, distingir dos significats una mica diferents: una política d'institucionalització nacional de Catalunya i un conjunt de productes artístics consolidats aproximadament a la mateixa època i pretesament -o dubtosament- basats en la mateixa ideologia d'aquella política.

El primer dels significats correspon senzillament al període en el qual el catalanisme, des del comandament polític, es proposa estructurar el país i posar-lo al dia, després de segles de manca d'existència conscient o, almenys, de voluntat operativa. És un procés que arrenca a començaments de segle i s'acaba traumàticament amb la Guerra Civil (...). Com tothom sap, els dos partits polítics successivament hegemònics en aquest període foren la Lliga i l'Esquerra Republicana (...).

La Lliga i els seus annexos ideològics i socials, des de l'Ajuntament, la Diputació i la Mancomunitat, establiren un programa de modernització basat en tres puntals: la reforma de l'Administració, la construcció de la xarxa bàsica d'infraestructures i la fundació de les institucions de cultura, d'ensenyament i de serveis socials. Es tractava d'establir de bell nou tot allò que el país ja hauria hagut  de construir durant els segles XVIII i XIX si hagués tingut els instruments operatius d'una nació administrativament real. Era lògic que aquesta empresa fos l'objectiu prioritari de la manera de fer i de pensar d'un partit fonamentalment conservador. Per "conservar" un col·lectiu el que calia, primer de tot, era "fer-lo", situar-lo aproximadamnt als nivells estructurals que havien assolit els grans països europeus: ...

El Noucentisme, un projecte de modernitat


El Noucentisme emmarca el període històric del primer terç del segle XX que va conformar el desenvolupament cultural, polític i, en bona part, social de Catalunya. Fou una etapa en la qual, tot i que moltes de les seves aspiracions esdevingueren realitat, va dominar un afany gairebé utòpic. Hom anhela convertir la ciutat en una gran capital europea, cosmopolita i avançada, nodrir-se d'una modernitat, dinàmica i culta, en sintonia amb el nou segle; fer, en definitiva, que una "voluntat cívica" transformés el país.

L'exposició "El Noucentisme, un projecte de modernitat" s'ha plantejat partint d'aquest ventall de confluències amb una especial atenció al món de les arts. En aquest sentit l'exposició posa l'accent en allò que el Noucentisme té de construcció d'una determinada cultura moderna, des d'un ideal nacional i civil, combinat amb una vindicació de la tradició: un doble vessant que es recull a través dels apartats "Vers la ciutat ideal" i "Mediterrània i tradició".

(Del catàleg "El Noucentisme, un projecte de modernitat", exposició del CCCB de desembre de 1994 al març de 1995)

Més informació: http://llengua-literatura.blogspot.com/2012/02/el-noucentisme-en-imatges.html

Del Modernisme al Noucentisme, per Jordi Castellanos

"Parlar d'aquests dos moviments és, pràcticament, enfrontar-se al procés de configuració de la cultura catalana contemporània.
(…)
Tanmateix, l'un i l'altre persegueixen, en certa manera, els mateixos objectius: la "normalització" cultural de Catalunya i, amb ella, l'assentament com a professional de la intel·lectualitat. La complexitat, però, prové del "com" els intel·lectuals , veritables impulsors d'aquests dos moviments, intenten d'assolir aquesta normalitat. En aquest punt és on sorgeixen els problemes, car, darrera l'etiqueta de cada moviment, s'hi amaguen múltiples i diverses actituds culturals i estètiques que no només fan difícil la delimitació del que pertany a cadascun sinó que, a més desdibuixen els elements unificadors de cada etapa (si és que podem parlar d'etapes: històricament, l'una s'encavalca a l'altra)".

Extret del pròleg de Jordi Castellanos al Dossier "Modernisme i Noucentisme" publicat al núm 25 de la revista "L'Avenç", el març de 1980. La il·lustració pertany a la portada del Dossier.


El Noucentisme (1906-1925)

(…)

"En efecte, ja des del tombant de segle, diversos grups havien anat potenciant un art i una literatura estretament lligats a les formes externes generades pel Modernisme, però mancats de contingut rebel i dirigits al consum de les classes dirigents. La Lliga, a través de "La Veu de Catalunya", es va atreure vells modernistes desenganyats, com Raimon Casellas, i un sector de joves intel·lectuals d'origen conservador i formació universitària, que havien rebut l'impacte ideològic del catalanisme de Torras i Bages i Prat de la Riba. L'adhesió d'aquest grup al Modernisme havia estat molt selectiva: n'acceptaven l'afany de renovació i de normalitat cultural, però en rebutjaven el contingut decadentista o de revolta. La revista "Catalunya" (1903-05), que dirigí Josep Carner, va potenciar unes actituds culturalistes en pro d'una modernitat compaginable amb la defensa del "sentit Tradicional del Catalanisme, de l'Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment". El 1906, Carner ocupava un lloc privilegiat a "La Veu de Catalunya", diari que, a més, incorporava, provinent d'"El Poble Català", Eugeni d'Ors, un dels més destacats teòrics del moment, que començava a publicar-hi una secció quotidiana, el Glosari, des d'on va anar reconvertint les propostes modernistes i arbitràries en una política cultural i estètica adequada als objectius de la Lliga. Va ésser Ors qui, per distingir aquestes opcions de les modernistes, introduí el mot "noucentisme" com a definidor del nou moviment. Un moviment que no naixia d'unes propostes per a conquerir l'opinió pública, sinó de l'adaptació de les modernistes a les exigències de les classes dirigents.

El 1906, amb l'aparició de Solidaritat Catalana, la Lliga es va convertir en la veritable força decisòria del país, exponent d'un nacionalisme que Prat de la Riba va teoritzar en La nacionalitat catalana (…). El mateix 1906, política i cultura s'unien, per afirmar l'essencialitat de la llengua, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i Josep Carner, amb Els fruits saborosos, contraposava al vitalisme modernista una visió amable, clàssica i idealitzada de les formes de vida burgeses. La confluència de política i cultura posava els intel·lectuals al servei d'uns interessos de classe i, en canvi, els donava unes garanties d'eficàcia i unes possibilitats de professionalització que els assimilaven, en la pràctica, als de qualsevol altra cultura europea "normal". Amb una diferència: llur professionalització depenia d'un proteccionisme polític que coartava la independència intel·lectual més que no pas el professionalisme basat en les lleis del mercat literari".

Fragments de l'article de Jordi Castellanos El Noucentisme (1906-1925) a Història de Catalunya, vol. VI. Ed. Salvat. Barcelona, 1984.


Aigües encantades, Estudi introductori de Margarida Casacuberta

Joan Puig i Ferreter va néixer a La Selva del Camp el 5 de febrer de 1882. Fill il·legítim d'un ric terratinent, va passar la infantesa i l'adolescència a Reus amb la seva mare, a casa d'uns oncles ja que el seu pare mai va reconèixer-lo. Als quinze anys, i quan estudiava batxillerat, va entrar a formar part del Grup modernista de Reus on faria amistat amb Josep Aladern o Plàcid Vidal. És l'autor d'Aigües encantades, i en l'estudi introductori que Margarida Casacuberta fa per a l'edició de Biblioteca Hermes- Clàssics catalans ens el presenta així:


"Identificat amb la figura del Poeta, amb majúscula, [Puig i Ferreter] va fer un intent romàntic de suïcidi als disset anys que, un cop fallit, el va fer girar vers la Vida, també amb majúscula. Va anar a Barcelona, on va començar estudis de Farmàcia, que mai no va acabar a causa d'un imperatiu literari inapel·lable i, sobretot, perquè va decidir canalitzar i afirmar la seva vocació a través de l'adopció de la vida bohèmia. De temperament arrauxat i passional, Puig va haver de marxar de Barcelona (on col·laborava amb la premsa i feia d'ajudant de mestre) a causa d'un afer sentimental. Entre 1903 i 1904 va rodar per França, viatge que li serviria com a pretext per a una de les seves novel·les, Camins de França, de 1934. El 1904 va publicar els primers diàlegs dramàtics i va reblar una predilecció ja mostrada en la seva poesia primerenca, per utilitzar material autobiogràfic per confeccionar una obra literària ingent que, tanmateix, mantindria aquesta constant intacta.
   Autobiografia, sinceritat, escriure amb sang, denúncia de l'estultícia humana i de l'anquilosament de les estructures socials… vertebren una obra que comença mirant el Nord i, concretament, a Noruega, on Henrik Ibsen, l'autor que havia revolucionat la dramatúrgia europea amb un teatre aniomenat "d'idees" i mal anomenat "social", vivia els seus darrers mesos de vida. Puig i Ferreter, en efecte, va trobar en el teatre ibsenià la forma de canalitzar una literatura entesa en sentit social més que no pas individual, una literatura que confronta diferents maneres d'entendre el món i que no s'està de prendre partit a favor del progrés, la modernitat, la llibertat, la sinceritat, l'amistat, el canvi, la transformació i, per tant, la revolució. Una revolució que afecta el món de les relacions humanes tant com l'espai de les idees, perquè se circumscriu als terrenys, importantíssims, de l'educació i la cultura del públic. Puig i Ferreter ha llegit Nietzsche i Ibsen, com a mínim, abans d'escriure una obra com Aigües encantades, publicada l'any 1908; la impressió que li van ocasionar unes lectures tals queda perfectament reflectida en l'estructura i en el contingut de l'obra. L'argument és d'allò més simple. Vegem-ho.

Lectura d'Aigües encantades

   En un poblé agrícola i de secà, fa molt temps que no hi plou i hi comencen a perillar les collites. Per aquest motiu, el rector del poble, mossèn Gregori, organitza unes pregàries multitudinàries, amb la parafèrnàlia pròpia de les rogatives, a les quals assisteix el poble en pes. Amb dues excepcions: Cecília filla d'un dels homes importants del poble, amic de l'alcalde i del rector, la qual és a casa dels seus pares de vacances perquè estudia la carrera de mestra a la ciutat; i Vergés, el mestre del poble, un home "molt corrent", "un qualsevol", que l'autor deixa intencionadament sense descripció. Al començament del drama, estructurat en tres actes, Vergés, que està segur de trobar Cecília a casa, va a visitar-la amb el propòsit —sembla, perquè és un personatge profundament indecís— de declarar-li les seves intencions de casament.
   Com que Cecília és una dona forta i segura d'ella mateixa, amb opinions pròpies, alliberada del jou de la tradició i de l'autoritat paterna gràcies a la seva força de voluntat i a la coherència dels plantejaments pels quals regeix la seva vida, ha decidit quedar-se a casa a llegir mentre tot el poble implora a la Verge dels Gorgs que els faci el miracle de l'aigua. Els dos joves parlen de la grisor del poble i de la ignorància de la gent que hi viu. Cecília, després de manifestar la seva preferència per la "ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal…" (acte primer), expressa la seva convicció que els somiadors com ella, els qui creuen en utopies, no podran pensar a construir la "ciutat futura" fins que no s'hagi enderrocat el mur del fanatisme i de la tradició que impedeix, com les muralles que moltes ciutats enderroquen, l'entrada d'aire fresc, del progrés i de la modernitat. Aquest fanatisme queda reflectit en l'ascendent que una llegenda té sobre el poble i en la manera de pensar i actuar dels seus habitants. És una història que explica l'existència d'uns gorgs d'aigües fosques i quietes que la veu popular relaciona amb la Verge dels Gorgs tot atorgant-los propietats curatives i miraculoses"

Margarida Casacuberta 
2001 

Aigües encantades, Pròleg de Guillem-Jordi Graells

PRÒLEG 
Guillem-Jordi Graells, juny de 1973
Extret de la primera edició dins la col·lecció "El cangur" d'Ed.62, Barcelona, 2001.


   Aigües encantades pertany de ple a la primera etapa dramàtica de Joan Puig i Ferreter, la que va de 1904 a 1914. Escrita el 1907, al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover, estrenada l'any següent per la Companyia de Jaume Borràs al Teatre Romea, i editada aquell mateix any per Joaquim Horta. És, per tant, una obra plenament dins la línia dels drames d'idees i pasions, com podríem caracteritzar aquesta primera etapa, tot i que presenta unes característiques prou singulars dins aquesta primera producció i representa l'intent més reeixit en el sector de la problemàtica social i col·lectiva. D'altra banda, el mateix 1908 en què seria estrenada i editada, és un any prou clau dins la seva activitat dramàtica: estrenarà també La dama enamorada, la millor, segurament, de les seves obres teatrals, i donarà la conferència L'art dramàtica i la vida, on es resumeixen les seves idees del moment. (pàg. 7)
[…]
Dins el context de les idees dramàtiques puig-i-ferrerianes de la primera època, exposades a l'esmentada conferència L'art dramàtica i la vida, trobem l'explicació del com i el perquè d'Aigües encantades. És ben explicable, ja que es tracta de textos de redacció gairebé simultània, o en tot cas molt acostada.
   L'autor dramàtic és un poeta, poeta de la vida i de la veritat, amb funcions catàrtiques i educatives damunt del públic. […] El dramaturg s'ha de deixar prendre i impressionar, per després exposar això serenament, destriant els elements, separant els trets més banals, donant als temes una transcendència, un contingut explícit i una finalitat. S'ha de proposar reproduir la vida tal com l'ha vista -o millor, sentida-, sense trair mai la veritat, però pensant en les «tares» personals i col·lectives contra les quals cal lluitar i damunt les quals cal incidir. Tot, amarant-ho, amb poesia, deixant-se dur pels sentiments d'exaltació i identificació, bé amb els fets, bé amb els personatges, bé amb la natura.
   Aigües encantades respon, és evident i lògic, a aquest esquema. Presenta, però, matisos interessants i derivacions significatives. Ja hem assenyalat, de passada, la singularitat d’aquesta obra, enquadrable dins el «sector social» o col.lectiu de la primera època. I, efectivament, aquesta mateixa adscripció provoca els canvis a què al·ludim. Perquè aquí aquell boirós, i tan típicament modernista, embadaliment davant la naturalesa, com a força cega i tel·lúrica, està substituït, o si voleu matisat, per una visió científica, positivista, dels fenòmens naturals. Precisament, el nucli del drama se centra en la lluita entre dues concepcions de les forces naturals: la de la tradició, l’obscurantisme, la ingenuïtat popular, i la del coneixement racional i científic. Hi ha, però, un equilibri. Difícilment, segons les idees que hem resumit, podia fer Puig una obra on triomfés absolutament aquesta concepció freda i pragmàtica en la concepció del món que envolta els personatges i l’autor. Així, el mateix Foraster, l’enginyer, que representa aquesta posició cientificista, és el primer a embaladir-se davant la natura, a superposar als seus coneixements científics, que d’altra banda pretén aplicar, un sentiment d’identificació dins una línia quasi panteista, i en tot cas plenament vitalista: 
         «No hi ha res més hermós al món que les relacions de l'home amb la natura...»
(pp. 14-16)
[…]   Aigües encantades és, en resum, un al·legat político-social i individualista.
[…]
d'una innegable eficàcia i teatralitat, en una obra compromesa a la qual la desaparició de les circumstàncies immediates denunciades -desaparició relativa- no treu força ni validesa. Hem insinuat un altre punt bàsic: l'individu en oposició oberta, en conflicte, amb la societat."(pàg.21) […] 

Ningú no ha assenyalat, però, el que ens sembla model evident i directe d'Aigües encantades. Ens referim a Un enemic del poble. Les semblances, fins i tot identitats, entre ambdues obres, passen de la simple influència o inspiració. No volem dir amb això que Puig plagiés l'obra d'Ibsen, ni que en fes una adaptació casolana, comprensible i manipulada. Ens sembla que la paraula "model" és prou justa i definitòria.
   A part de les coincidències anecdòtiques, o gairebé, com per exemple que els conflictes d'ambdues obres tinguin relació amb l'aigua (les d'un balneari i les dels gorgs miraculosos, respectivament), hi ha tot un seguit d'identitats. Assenyalem-les. D'una banda, la figura del doctor Stockmann tindria el seu paral·lel en la del Foraster: a remarcar la naturalesa científica i tècnica d'ambdós, i el fet que dels dos surt la iniciativa que ha de produir un progrés per als pobles respectius. (…)" (pàgs 22 i 23)

Joan Puig i Ferreter, Aigües encantades (1907) -Acte primer



AIGÜES ENCANTADES

Joan Puig i Ferreter






Drama en tres actes

Personatges:

PERE AMAT, propietari rural
JULIANA, la seva esposa
CECÍLIA, llur filla, estudiant de mestra
VERGÉS, mestre del poble (és un jove molt corrent)
MOSSÈN GREGORI, el rector
FORASTER
JOAN GATELL, el batlle del poble
TRINITAT, la seva esposa
ROMANILL, pastor d’ovelles
BRÀULIA, la seva dona
SENYOR VICENÇ, veterinari
BARTOMEU, jornaler
MANSO, jornaler
Veus d'homes i dones. Pagesos. Menestrals
Dones, fadrinalla i criatures

L’acció en un poble de la província de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta i muntanyosa.
Època actual.

Aigües encantades fou estrenada al Teatre Romea, de Barcelona, el 22 de març de 1908, per la Companyia de Jaume Borràs, sota la direcció d'aquest.

ACTE PRIMER

   Sala espaiosa a casa de PERE AMAT. Al fons, la porta d'un corredor que condueix a l’interior de la casa. També al fons, a l'esquerra, una porta més petita amb dos esgraons al peu, que condueix a les golfes. A la dreta del fons, un gran armari dins el mur, on s'hi veuen fruites, roba de taula, servei de vaixella i demés coses pròpies.  Al costat dret, un balcó i cadires. Al costat esquerre, la porta que dóna directament a l'escala de l'entrada. En primer terme, una taula i un canapè de boga, contra la paret. Pels murs quadres representant vides de sants.
L’habitació fosqueja, és monòtona i severa.

   Tarda avançada d’una festa d’estiu. Se senten tocar les campanes amb un so planyívol. Un mormol llunyà i apagat de cants i pregàries trenca el silenci de l’habitació.
CECÍLIA, sola, s'està asseguda prop del balcó, llegint. És una noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Vesteix i va pentinada amb molta negligència i originalitat. Després d’una pausa, se senten pujar les escales enmig d’un gran silenci.

CECÍLIA (deixant de llegir, però sense moure’s): Qui hi ha?
VERGÉS (de l'escala estant, a punt d’entrar): Un servidor de vostè, Cecília.

   (VERGÉS és un jove molt corrent; res del seu físic el distingeix d'un qualsevol. No té descripció)

CECÍLIA (saludant-lo molt naturalment): Vostè! Benvingut sigui!

VERGÉS: Gràcies. Estàs sola?
CECÍLIA: Sola, llegint.
VERGÉS: Vol que em retiri?
CECÍLIA: I ara! Per què? Ve de les pregàries, vostè? 
VERGÉS: No, ja sap que jo sóc així, fet a la meva… (canviant de to.) M’ho pensava que la trobaria sola...
CECÍLIA: És natural.
VERGÉS: No ha quedat una ànima al poble fora vostè i jo... i algun vell. És una cosa tonta, si vostè vol, però commovedora…
CECÍLIA: Sí, és una cosa trista, estúpida…
VERGÉS: He pujat al turó del Calvari i he vist a sota meu passar la gentada polsosa i afligida. Hauria dit realment que pesava damunt d'ella un càstig del cel.
CECÍLIA: Els meus pares m'hi volien fer anar. No saben prou com les detesto, aquestes comèdies religioses… !
VERGÉS: I no obstant, me pot creure, Cecília, era un espectacle poètic.
CECÍLIA: Poètic, però absurd…
VERGÉS: No, en aquell moment ni hi he pensat en això...
CECÍLIA (agressiva): Sí, ja ho veig, s'ha deixat emocionar, com sempre. Quan un comprèn que una cosa és falsa, absurda... no sé per què deixar-se commoure per ella... valdria més combatre-la.
VERGÉS (somrient): Vostè, Cecília, em fa l’efecte d’una àliga tancada en un galliner...
CECÍLIA (somrient): Ja és això, ja...
VERGÉS: I que un dia, quan ningú s’ho pensarà… (Fa amb els braços el senyal d’un ocell que emprèn la volada, i amb la boca imita el soroll del batre d’ales.)
CECÍLIA: Oh...! El dia que jo faci la gran volada...!
VERGÉS: Què?
CECÍLIA: No tornaré, com un ocell feréstec que no es recorda més del seu niu.
VERGÉS: I en quina direcció volarà l'ocell lliure?
CECÍLIA: No ho sé.
VERGÉS: Més enllà de la nostra capital?
CECÍLIA: Ah…! Sí… ! Més enllà, més enllà…
VERGÉS (admirat): A on, doncs…?
CECÍLIA: No ens comprenem, vostè i jo, Vergés...
VERGÉS: Què desitja més, si pot triomfar a la gran ciutat, on tants s’hi enfonsen?
CECÍLIA: Vostè entén per triomfar guanyar una bona plaça i viure allà tota la vida. No...! La meva ambició vola més alt...
VERGÉS: I si es trobés com jo, desterrada en aquest racó de món?
CECÍLIA: Perquè vostè vol.
VERGÉS: Què s’hi pot fer? Els mestres són molts, les places són limitades...
CECÍLIA: La terra és tan gran quan se tenen ganes de lluitar!
VERGÉS: Aviat és dit, això... un home sensat no es llança a la lluita cegament.
CECÍLIA: Així, no es planyi.
VERGÉS (entendrint-se): No em planyo pas. Sé que tota mena de vida té les seves compensacions. En el més humil racó de món se troba una persona amb qui compartir les angoixes de l’ànima... algú que ens ajuda a viure dolçament...
CECÍLIA: Ah...! No se’n fiï, d’això! És perillós esperar que la ditxa ens vingui dels altres!
VERGÉS: Vol dir?
CECÍLIA: Lo millor que hi ha al món és la lluita. No puc comprendre que un home enèrgic s’acontenti aviat de la seva sort. És una cosa que mata tot gran impuls...
VERGÉS: És cert...
CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó…
VERGÉS: Què faran, els pobres?
CECÍLIA (amb certa ironia): Vol dir que no hi ha res més a fer que ajupir-se sota la desgràcia i pegar-se el pit, de cara al cel?
VERGÉS: Bah! Potser sí… però…
CECÍLIA: Què?
VERGÉS: No som pas nosaltres els qui hem de canviar les coses.
CECÍLIA: Per què no hi hem de poder ajudar?
VERGÉS;: No ens preocupem d'això, Cecília. El poble viu inconscientment i poc s'interessa en el que es fa per ell. Vindrà un dia que la bena els caurà dels ulls a en aquests utopistes! Els esforços d'avui hauran resultat estèrils… i la vida haurà seguit el seu curs, indiferent…
CECÍLIA: Oh…! Descregut…! Amb aquestes idees me seria insuportable la vida!
VERGÉS: Llàstima! La vida…! No la confongui amb això, Cecília! Jo que passo l'hivern aquí dalt, tot sol, la sento d'una altra manera: la sento més amb el cor, la vida…
CECÍLIA: Doncs jo prefereixo la ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal...
VERGÉS: Cecília! Sigui com l’ocell que ha traspassat el mar d’una volada i ve a fer el niu del seu amor al campanar assolellat...
CECÍLIA (alçant-se bruscament i fugint cap al balcó gesticulant): Ah!, fora, fora això! Vingui, que veurà la gentada que acaba d'entrar a l’església…

   (VERGÉS hi va; els dos guaiten un instant al balcó. Al final d’aquesta escena s’han fet més perceptibles els mormols de cants i oracions dels pelegrins que entren a l’església.)

CECÍLIA (somrient, després d’una pausa): Mentre això duri, poden somniar els constructors de ciutats futures!
VERGÉS: I això durarà!
CECÍLIA: Sí… , mentre hi hagi qui es commogui davant de la tradició!
VERGÉS: I sense això.
CECÍLIA: Mentre la tempestat no renovi els nostres aires!
VERGÉS: Mentre el món sigui món!
CECÍLIA (vivament): Ah, no...! De cap manera!

   (Per la porta de l’escala apareix JULIANA, tota vestida de negre, amb mantellina i uns rosaris a la mà. És una dona de mitja edat, els seus cabells blanquegen)

JULIANA (així que entra): Ah…!, els jueus! Aquí xerrant sense to ni so mentre tot el poble prega…! 
CECÍLIA: Mare…
JULIANA: Això no pot anar!
CECÍLIA: Mare… Respecteu…
JULIANA: El senyor mestre tampoc ha anat a les pregàries, suposo…
VERGÉS: No, senyora…
JULIANA: Ah…! Això no està bé Cecília, el teu pare està molt enfadat... 
CECÍLIA: Cadascú és lliure dels seus actes, mare… 
JULIANA: Sí, ja sé lo que em vas a dir...
CECÍLIA: Veieu? No us enfadaríeu si jo em comencés a burlar de vosaltres, dels vostres actes?
JULIANA: Massa que ho fas.
CECÍLIA: No és cert.
JULIANA: Una mare és diferent. Pot imposar lo que vulgui a una filla, per això és mare...
CECÍLIA (irònica): Que em direu si començo: I doncs? I què? S’ha portat bé el rector? Ja us ha fet el sermó terrible de cada any?
JULIANA: Calla, filla. Tu rient tot ho dius...
CECÍLIA (més irònica): Ja ha encès la ira de Déu amb el foc de la seva paraula?
VERGÉS (somrient): Ets terrible, Cecília!
JULIANA: I mal educada, això si! No està bé això que fas, filla! 
CECÍLIA (posant-se sèria): No ho sabeu, com sóc? No em coneixeu? Deixeu-me estar!
JULIANA: Deixar-te estar!… No pot ser… ets entre nosaltres!
CECÍLIA (reprenent el to d'abans): Digueu, digueu, mare: ja heu sortit tots de l'església ben convençuts de que sofriu l'inevitable flagell de Déu? Ja us han dit que no plou ni plourà pels vostres grans pecats?
JULIANA: Doncs, veus…? , no és així. Tothom ha sortit amb el cor ple d'esperança. Mossèn Gregori no ens ha amenaçat, aquesta vegada…
VERGÉS: Molt ben fet.
CECÍLIA (somrient): Per què?
VERGÉS: Val més així. La pobra gent busca consol...
JULIANA: Cregui, senyor, que ha estat una cosa commovedora…
CECÍLIA: Ho creiem, mare. Aneu-vos a mudar…
JULIANA: Te faig nosa?
CECÍLIA: No digeu això- Jo ho dic…
JULIANA: Ho havia de veure, senyor Vergés. Tothom anva vestit de negre, com en senyal de dol…
VERGÉS: Ja ho sé.
JULIANA: Els homes amb les vestes, les dones amb caputxes o cobertes amb vels i mantellines...
VERGÉS: Hi havia molts homes descalços, diu...?
JULIANA: Sí... i altres carregats de cadenes o de grans pesos. El camí mateix, perquè fos més penós, estava sembrat d'argelagues…
VERGÉS: Argelagues!
CECÍLIA: Salvatges!
JULIANA: I enmig de tot el poble, la Verge dels Gorgs, portada a braços per les autoritats...
CECÍLIA (anant-se’n violenta cap al balcó): I d’això en fan una gran festa...! Oh...! Una cosa que ofega l’ànima com un plom.
JULIANA: Mai de la vida s’havien celebrat unes pregàries amb més devoció. Tot el poble en pes hi era. Els precs dels pobres pecadors hauran pujat fins al cel... (CECÍLIA torna del balcó.) Si això no és hermós, no sé pas on són les coses hermoses. (A en VERGÉS) Dispensi, me’n vaig a mudar... (Es dirigeix a la porta del fons) Només una cosa em pesava al cor... (Dirigint-se a la seva filla): Que mentre nosaltres pregàvem al cel... tu te’n reies aquí... (Amb l’emoció se li trenca la paraula i desapareix, dient): Déu s’apiadi de tu!
CECÍLIA: Sempre estem així.
VERGÉS: Cecília, cregui'm, sigui tolerant amb la seva mare.
CECÍLIA: Per què no? Però ells que ho siguin amb mi també.
VERGÉS: No hi fa res... cedeixi.
CECÍLIA: Està bé... però, veu l’única cosa que se’ns ensenya aquí des de petits? No hi ha pensat mai, vostè, que és mestre?
VERGÉS: Prou.
CECÍLIA: Ens fan créixer enmig dels errors més grans.
VERGÉS: Però hi ha un fons tan hermós de poesia en tot lo d’aquí!
CECÍLIA: I què dimoni ve a treure la poesia, amb això?
VERGÉS: No em negarà que aquests pobres ignorants, amb les seves llegendes i tradicions, tenen una poesia trista, fonda…!
CECÍLIA: No! No em puc deixar corprendre per la poesia de la llegenda! Fa mal… És com un camp d'arena blana i estèril on s'enfonsen els peus del vianant…
VERGÉS: Cecília, vostè no veu, no sent la poesia de la terra!
CECÍLIA: Veig un poble extenuat, que no gosa alçar les espatlles contra la desgràcia. S’ajup sota el seu Déu i només sap plorar i pregar. És necessari que això s’acabi.
VERGÉS: No ho veurà pas, vostè.
CECÍLIA: Qui sap!
VERGÉS: En tot cas, no sigui vostè la qui ho intenti. Una idea, per bona que sigui, se torna dolenta quan du la guerra dins d’una família... i la família, la llar dels nostres pares, que ens guarda les joies més íntimes, no s’ha de sacrificar mai per res.
CECÍLIA: Bah...! Vostè és un pobre diable, dominat pel sentiment!
VERGÉS: Cecília… , tot lo altre passa, i això és lo únic que queda…!
CECÍLIA (amb ironia): Poruc! Jo sóc més escèptica que vostè, encara… Ni això queda!

   (Entra PERE AMAT. Porta la vesta de les pregàries; amb una mà s’aguanta el ròssec, a l’altra hi porta la cucurulla. És un home alt, roig, de pèl ros, sanguini i violent.)

AMAT: El senyor mestre aquí! Com és que no ha vingut a demanar pluja?
VERGÉS (tímidament): Ja veureu...
AMAT: El poble l’ha criticat molt, i amb raó. 
CECÍLIA (a VERGÉS): I què? No és cert, amic?
AMAT: Calla, tu. No tens dret a dir res davant meu. Ha vingut ta mare?
CECÍLIA: Sí.
AMAT: Què fa? On és?
CECÍLIA: Alla dins que es muda.
AMAT: Deu estar trista... per tu. No et fa pena...? No et fa...
CECÍLIA: Heu de tornar a començar, pare? Ha de durar tota la vida, això?
VERGÉS: S’ha de respectar el pensament dels altres...
AMAT: Respectar! Hum…! 
CECÍLIA: Aneu a dins amb la mare. Mudeu-vos aquest vestit…
AMAT: Què! No t'agrada! És vell… antiquat, això?
CECÍLIA: Per què us enfadeu?
AMAT: Vés, porta'm el gec i la gorra.
CECÍLIA: Per què no us mudeu allà dins?
AMAT: Fes el que et mano (CECÍLIA se'n va per la paret del fons). No està bé això que vostè ha fet de no venir, senyor mestre. És donar mal exemple.
VEGÉS: No, home, un mestre és diferent de vosaltres…
AMAT: Per què? Que no és cristià vostè?
VERGÉS: Sí.
AMAT: No gaire, em sembla. I en quant a la Cecília, val més que la deixi estar… , cregui'm. És un cap calent…
VERGÉS: Per què dieu això?
AMAT: És un cavall que necessita fre, i no esperons…

   (Entra la CECÍLIA amb els efectes del seu pare i els deixa al seu costat, damunt d'una cadira.)

CECÍLIA: Teniu això.
VERGÉS: I doncs! Hi ha bona esperança per la pluja?
AMAT: Hi ha fe, que és lo millor.
VERGÉS: Sí…
AMAT: Què fa la mare, per allà dins?
CECÍLIA: No ho sé.
VERGÉS: Sí, hi ha molta fe en aquest poble. Una altra gent, ja s’hauria desesperat o hauria fet mil esforços per a trobar aigua...
AMAT: Aquí sofrim, però no desmaiem. Sabem esperar...
CECÍLIA: Massa i tot!
AMAT: Calla, tu!
CECÍLIA: Pare, no podré parlar?
AMAT: No!

   (CECÍLIA, ofesa, se’n va nerviosament cap al balcó.)

VERGÉS: La vostra filla sofreix molt…
AMAT: Sa mare també.
VERGÉS: En fi… no us heu de violentar tan aviat…

   (Una pausa breu)

AMAT: Havia d’haver vingut! Quina cosa més hermosa! Feia commoure! A mig camí de l’ermita, davant de les Tres Creus, tot el poble s’ha agenollat... Oh...! El senyor rector no ha pogut més, s’ha posat a plorar! (Una pausa. CECÍLIA, més calmada, ve del balcó i s’asseu sense dir res ni fer cap senyal. AMAT continua): No s’havia vist mai! Les dones sanglotaven com ovelles ferides.  A l'arribada de l'ermita… no es pot contar…! Les noies besaven la terra al pas de la Verge, els homes,  trepitjant les argelagues, veien amb goig rajar la sang dels seus peus nus… i nosaltres, els que portàvem la Verge, suant, amb el gran pes, no podíem avançar entre l’espessor de la gentada...
CECÍLIA (avorrida, com qui parla d’esma): Prou, pare...
AMAT (irat): Tu, prou! No et vull sentir més! Un pare diu lo que vol... Oh...! com estem aquí!
VERGÉS: No us enfadeu…
AMAT: No...! Prou…! Ho vull acabar, jo! Qui és ella per dir-me prou?
JULIANA (sortint anguniosa, amb la veu trèmula, en sentir crits): Què hi ha? Què teniu?
AMAT: La teva filla, lo de sempre.
JULIANA: No us enfadeu, avui...
AMAT: I tu? Què...? Ja ploraves allà dins?
JULIANA: No... em pots creure... Plorar...? No.
AMAT: Ah, tonta...! Plorar per ella, nosaltres? És ella la que ha de plorar...
CECÍLIA: Pare...
JULIANA: Avui, Pere, per amor de Déu, avui seria un pecat cridar i barallar-se... (Canviant de to): Mira, sembla que s’hagi posat núvol...
AMAT: Mossèn Gregori creu que plourà aquesta nit o demà…
JULIANA (amb alegria): L'heu vist encara a mossèn Gregori? Li heu parlat després?
AMAT: Hem pujat uns quants a la rectoria. No pot estar més satisfet.
JULIANA: No es perd la fe, gràcies a Déu.
VERGÉS: Amb el permís de tots, me'n vaig.
AMAT: Sembla que no li agradi, sentir parlar d'això.
VERGÉS: I ara? Per què no?
CECÍLIA: I sigui franc, home!
JULIANA: Vostès, els joves, no tenen respecte per res… el passat, els costums antics… se'n riuen, d'això… 
VERGÉS (Confós): No senyora, no

   (CECÍLIA, nerviosa, va amunt i avall de la sala)

JULIANA: Els nostres avis han seguit un camí que nosaltres també volem seguir… Així ho hem trobat, així ho hem de deixar… I ai d'aquell que abandona el camí de sos majors!
AMAT: I qui no vulgui pensar com jo, no és dels meus. (Es comença a descordar la vesta dirigint-se al fons, per on desapareix lentament)
JULIANA: No és d'avui que patim la secada en aquesta terra. Jo tinc memòria d'haver-ne vist moltes. I els meus pares i els meus avis, també, segons he sentit contar. Són sofriments i misèries que ens passem els uns als altres amb la vida.
AMAT (sortint en cos de camisa): I els vells, més plens de seny que tots vostès, no van trobar altre remei que la fe en la Verge dels Gorgs, la nostra patrona.

   (CECÍLIA, que anava amunt i avall, de sobte desapareix pel corredor)

JULIANA: La que va fer el miracle!
VERGÉS: Quin és aquest miracle?
AMAT: Què? En bona fe no ho sap?
VERGÉS (confós): Ah...! Sí…! La Verge que va sortir de les aigües... no és això?
JULIANA: En quin temps som! Abans el mestre ho ensenyava a les criatures!
AMAT: Què té d’estrany que Déu ens oblidi?
JULIANA: Oh, joves sense fe...! A on anireu a parar?
VERGÉS (confós, mirant d’una banda a l’altra): Dispensin. Me’n vaig. I la senyoreta Cecília?
JULIANA: Se n’ha anat per allà dins... És estrany!
AMAT: Sí, se n’ha anat. Ho fa sempre que jo parlo.
JULIANA (per disculpar-la): No…, ca…! , distreta…
AMAT: Sí, fes-la quedar bé, tu...
VERGÉS: És igual; jo me’n vaig.
JULIANA: Deixa-me-la cridar…
VERGÉS: No cal, la saludaran… (Anant-se'n) Potser tenia alguna feina…
AMAT: Ella, feina… !
JULIANA (cridant-la): Cecília! El senyor mestre se’n va.

   (Una pausa. Tots callen embarassats.)

VERGÉS: No hi fa res. Bones tardes. Saludin-la!
AMAT: Estigui bo. No en faci cas, d'ella.
JULIANA (inquieta): No sé què fa aquella noia!
VERGÉS: No ho deu haver sentit.

   (VERGÉS desapareix. AMAT l’acompanya fins a la porta.)

JULIANA: Ni amb els seus és atenta.
AMAT: Mal educada! Què ha après allà baix?
JULIANA: No res... mal…

   (Es presenta Cecília per la porta del fons.)

JULIANA: Per què no sorties més aviat? El senyor mestre se n’acaba d’anar.
CECÍLIA: És igual.
AMAT: Per què te n’has anat d’aquí? (CECÍLIA no respon) Digues…!
CECÍLIA: Pare, quina importància té això?
AMAT: Per què te n'has anat, vull saber!
JULIANA: Deixa-la estar.
AMAT: Ho fa sempre que jo parlo dels nostres costums i creences... per què?
CECÍLIA: Pare, si no em deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot el que jo faig, no pujaré cap més istiu.
JULIANA: Lliure! Massa que ho ets, de lliure!
AMAT: No pujaràs més, dius… I qui ets per dir això?
CECÍLIA: Sóc jo…
AMAT (violent): I tu… tu qui ets! Què ets aquí, a casa meva, davant meu?
JULIANA: Deixa-la estar. Acabem la festa en pau avui.
AMAT: No! Tot el dia que la guerra se'm remou per les entranyes. (CECÍLIA, sense dir res, se'n va altre cop pel fons. AMAT continua, més irritat): Ho veus? Fuig! No ho vull. Se'n va, volent dir: no et vull sentir, te menyspreo… Això s'ha d'acabar… (Anant cap al fons): Escolta tu, orgullosa…
JULIANA (contenint el seu marit): Calla! Atura't! Pren paciència, tampoc hi perdràs res…
AMAT: És vergonyós per nosaltres tenir una filla així. Veus? Avui mateix totes les noies del poble hi eren, i ella…
JULIANA: Tenim aquesta creu, portem-la amb paciència.
AMAT: Tu la perds!
JULIANA: Jo, pobra de mi!
AMAT: Li vas encara amb massa amor.
JULIANA: Jo tinc por de perdre-la, la meva filla. Sento que no és nostra ja. I tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… i fugirà. Mentre que si la sabéssim estimar, potser mudaria.
AMAT: Estimar? Sí… , s'hi guanya molt estimant…! Ja es veu…
CECÍLIA (sortint decidida pel fons): Pare, mare, escolteu: jo no puc ser com vosaltres, no puc creure el que vosaltres creieu. M’és impossible. Si no fóssiu els meus pares, no em podria estar aquí... ara, vull respectar la vostra manera de veure... Us respecto perquè...
AMAT: Mentida! No ens respectes.
JULIANA: I si ens respectes, no ens estimes.
CECÍLIA: Sí, mare...
AMAT: Quan s’estima se fa lo que els pares volen i es pensa com ells.
CECÍLIA: Això no. Se pot estimar una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.
AMAT: Una persona qualsevol, sí. Amb els pares, no. L’amor als pares és obediència, si no…
CECíLIA: L'amor meu…
AMAT: No en parlis. Falòrnies! No crec en el teu amor.
CECÍLIA: Pitjor per a vós!
JULIANA: No responguis així, filla.
CECÍLIA: L'amor tant és fill del qui estima com del qui se sent estimat. Si no hi creieu, vós mateix ne perdeu la meitat, de l'amor que us tinc.
AMAT: Savieses…? Ja saps que no ho entenem això!
JULIANA: No, filla. Parla pla, com nosaltres.
AMAT: Ta mare i jo volem fets i no paraules… Ja ho sabem que en tens de molt boniques.
CECÍLIA: Respecteu la meva manera de veure.
AMAT: Respecteu-la...! Oh! La gran senyora! Respecteu-la! Hum!
CECÍLIA: Sí… si no voleu que me'n vagi o que no pugi més.
JULIANA: Això no es diu, filla.
AMAT: Deixem-la dir, posats a tolerar! Deixa-li dir tot! I que se'n vagi! I que no torni més… Bon vent!
JULIANA: Això no ho dius de cor, no ho has de dir.
AMAT: Sí, a fe de Déu! Vés! Deixa'ns tranquils d'una vegada!
JULIANA: Pere, prou. Quan t'enfades te tornes dolent…
CECÍLIA: Respectem-nos els uns als altres. No tingueu aquesta idea tan despòtica de la vostra autoritat. Una filla, veieu? no està obligada a pensar ni a fer-ho tot com els seus pares… Vós mateixa, quant no m'heu fet patir per coses tan petites com el vestir i el pentinar…!
JULIANA: Jo ja no et dic res, callo perquè tu estiguis contenta…
AMAT: Callar perquè estigui contenta! Mal fet!
CECÍLIA: La mare sap estimar més que vós… amb ella podria ser ditxosa, amb vós mai!
JULIANA: Filla, el teu pare t'estima molt.
CECÍLIA: Però és un amor que em lliga i em redueix a ser una esclava de totes les seves voluntats. I això no ho vull. Sóc filla vostra, sí; però el meu esperit és ben meu, lliure. Si no el compreneu, respecteu-me o deixeu-me estar a ciutat guanyant-me la vida sola. Què hi faig també aquí…? Us faig mal sense voler i vosaltres me'n feu a mi… El pare està contínuament irritat…
AMAT: Sí, contínuament, perquè no et comprenc. No comprenc que una filla pugui dir lo que tu dius als teus pares. On ho has après? Aquest és el teu saber? Saber del dimoni! I en quant a obeir… a qui obeeixes?
CECÍLIA: No puc. No m'he proposat no obeir, és que no puc. No em compreneu; ho sé, ho veig… i si m'estiméssiu força no seria res tot això… em voldríeu tal com sóc… Preneu-me, estimeu-me tal com sóc…!
JULIANA: Jo testimo, filla.
AMAT: Tal com ets, no!
CECÍLIA: Pare, el món està fent un gran canvi. Vosaltres, aquí dalt, no ho sentiu, no ho veieu. Jo ja no puc ser com vosaltres ni que vulgui. He begut en altres fonts…
AMAT: A les fonts del mal!
CECÍLIA: Ho judiqueu així però no és cert. El mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.
JULIANA: Vet aquí tot lo que ens saps dir, filla: ignorants.
CECÍLIA: No dic això, jo.
AMAT: Ens ho has dit mil vegades!
CECÍLIA: Sou com els altres, com tothom…
AMAT: Com tots els ignorants, no és cert? Gràcies.
CECÍLIA: No, prou. No vull dir res més. Preneu en mal tot lo que dic. És desesperador…!
AMAT: No parles sense ofendre.
JULIANA: En les teves paraules no hi ha amor.
CECÍLIA: El meu cor n'està ple, per vosaltres i per tothom. I això voldria que ho comprenguéssiu. Si jo, a vegades, no sóc prou amable no és per desamor sinó perquè vosaltres me poseu violenta.
AMAT: Has pujat de ciutat donant-te una importància…! Tothom ha d'estar per tu, i tu per ningú…
JULIANA: És cert lo que diu el teu pare.
AMAT: I què significa fer tant la sàvia? I tants desprecis! Els que saben tenen de sentir amor pels ignorants.
CECÍLIA: No és això el que faig? Sinó que vosaltres no ho voleu entendre. Jo vull combatre la ignorància i tot lo que la fomenti, però sense orgull, sense fer la sàvia, com vós dieu. Som tota una croada de joves; potser no tots tindrem el mateix coratge, però és la nostra obra, la de tots… La ignorància és la font de tots els mals; el vostre fanatisme, la vostra misèria, tot és fill de la ignorància. I nosaltres, els joves, ens escamparem pels pobles… metges, mestres, farmacèutics… i la combatrem amb totes les nostres forces; sigui alà on sigui, la combatrem.
AMAT: Aquí no intentis fer res.
CECÍLIA: Oh…! no ens aturarà la família, ni l'autoritat, ni cap poder de la terra, ningú que trobi la seva força en la ignorància.
JULIANA: Ai, filla!
AMAT (contenint la seva fúria): Deixa-la estar. Està molt be tot això. Però que em digui lo que és la ignorància per ella… la religió, la nostra fe, els nostres costums…?
CECÍLIA: I moltes altres coses… i això també.
AMAT: Has fet bé de parlar tan clar. Molt bé! I perquè vegis que t'ho agraeixo, escolta: l'any que et manca per acabar la carrera, dona'l per cursat…
CECÍLIA: Que és bèstia això!
AMAT (ràpid i amenaçador): Una vegada em vas dir salvatge…
CECÍLIA: I ara ho voleu ser…? No pas amb mi!
AMAT: Llibres, papers, tot anirà al foc…
CECÍLIA (enèrgicament i dolorosa): Mai! Mai! Me voleu esguerrar la vida!
JULIANA: Per Déu i la Verge! Pere, tingues seny…!
CECÍLIA (veient el seu pare que va amenaçador cap a ella): Mare, atureu-lo; si no, me'n vaig!
JULIANA: Calma, filla! Tu, Pere…!
AMAT: Fugir! Anar-se'n! No vull sentir més aquestes praules. Fuig! Vine, jo t'acompanyaré! (L'agafa brutalment i, donant-li cops a l'espatlla, la vol treure de casa.)
CECÍLIA (desprenent-se d'ell, plena d'excitació): Pare, prou! Adéu, mare! Adéu tot lo d'aquesta casa!
JULIANA (amb un crit del cor): No, filla meva! (Al seu marit, indignada): Ho veus, brutal!

   (A l'escala se sent un crit d'Amat! Company…!) (És JOAN GATELL que ve precipitat i inquiet. És home seriós. AMAT va a rebre'l a l'escala mentre JULIANA s'emporta la seva filla cap a dins.)

JULIANA: Filla meva! Vine! Perdona!
CECÍLIA: No, mare. Això s'ha d'acabar. (Desapareixen.)
AMAT (rebent JOAN al cap de l'escala): Què hi ha, Joan?
JOAN: Què teniu?
AMAT: No res; digues, per què véns tan de pressa, suat i esbufegant?
JOAN: Dona'm un consell! A veure…
AMAT: Parla. Què hi ha?
JOAN: S'ha presentat al poble un foraster, un senyor que, dirigint-se a un grup de pagesos, els ha parlat de l'aigua i de la secada…
AMAT: I què! Digues. Per què em véns a trobar?
JOAN: Perquè és un home perillós i no sé què fer. Si anéssim a veure mossèn Gregori…
AMAT: Per què?
JOAN: Aquest home…, comprens?, amb bones paraules potser ve a fer mal. No sóc pas jo el qui ho dic. Alguns volien que jo el cridés a l'ordre, altres m'han dit d'anar a trobar el senyor rector… El senyor mestre ha parlat un moment amb ell…
AMAT: I on és ara?
JOAN: Ell? Al portal d'avall, penso. Estava ple de gent.
JULIANA (apareixent pel fons): Què hi ha? Què dieu d'un foraster?
CECÍLIA (sortint darrere de la seva mare i permaneixent a la porta com ella): Quina mena d'home és aquest?
AMAT: Tu a dins!
JULIANA: Prou.
CECÍLIA: Quina mena d'home és?
JOAN: Un senyor ben vestit, amb barba rossa, un galant home…
CECÍLIA (anhelosa): Jove, alt, uns ulls blaus, vius, com dues estrelles?
JOAN (admirat): Cert, és ell.
CECÍLIA (per si): Sí, és ell (Desapareix vivament cap a dins.)
AMAT: És boja!
JULIANA: La nostra filla no està bé, no
JOAN: Bah! Sempre l'he vist igual: un foc follet.
JULIANA: L'hem de saber portar millor, Pere.
JOAN: Què dieu, doncs? Què fem amb aquest home?
JULIANA: Algun embaucador!
AMAT: Un xerraire!
CECÍLIA (sortint i dirigint-se a JOAN): I què diu aquest home? De què parla?
JOAN: Parla de les aigües, que no hem de fer pregàries, que ell sap un medi de que no ens manqui mai aigua…

   (CECÍLIA posa gran atenció en el que diu JOAN)

AMAT: Aigua! Com?
JOAN: Dels gorgs, diu ell.
JULIANA (horroritzada): Dels gorgs de la Verge!
AMAT: Dels gorgs sagrats!
JULIANA: Deu ser boig!
CECÍLIA (amb un crit): No!
JULIANA: Filla!
CECÍLIA: No és boig! No!
AMAT: Què saps tu? Deixa estar.
JOAN: No és ben estrany això? Jo no sé què fer.
JULIANA: No feu res sense veure mossèn Gregori.

   (Se sent la veu de VERGÉS a la porta)

VERGÉS: Amb permís…
JOAN: El senyor mestre.
JULIANA (sorpresa): Ara mateix se n'acaba d'anar.
VERGÉS (en entrar): Els porto una nova.
CECÍLIA: Parli al moment!
JOAN: Lo d'aquest foraster? Ja ho saben per mi. Ara acabo d'arribar. I a on és ara? Què s'ha fet d'ell?
AMAT: L'ha sentit vostè?
VERGÉS: L'he sentit i és un home de valer. Me sembla que el poble no faria malament d'escoltar-lo. A la casa de la vila, per exemple, amb tots vostès…
JOAN: Vol dir?
VERGÉS: És una idea meva.

   (Arriba la senyora TRINITAT, tota agitada)

TRINITAT: És aquí en Joan…? Sí, m'ho pensava.
JOAN: Què hi ha?
TRINITAT: Vinc de casa de la vila buscant-te. Dispensin que no hagi donat les bones tardes.
JULIANA: Assenti's, faci el favor.
TRINITAT: Sí, gràcies. Vinc perquè s'ha presentat a casa un foraster a demanar-te no sé quin permís per parlar…
JOAN: Amb mi?
TRINITAT: Sí. Ha dit que tornaria.
JOAN: A quina hora?
JULIANA: No ho ha dit.
AMAT: Company, anem a veure mossèn Gregori.
CECÍLIA: I què li direu, a mossèn Gregori?
VERGÉS: És natural… què li direu?
MOSSÈN GREGORI (a baix, a l'entrada): Ave Maria Puríssima!
JULIANA: El senyor rector!
TRINITAT: I jo no l'he vist…!
AMAT: Ja ho deu saber.
JOAN: Segurament.

   (Tots van a rebre'l a l'escala)

VERGÉS (aprofitant el moment): Cecília...! Oh! que estava inquiet!
CECÍLIA: Qui és aquest home? Vostè ho sap?
VERGÉS (donant-li una targeta): Tingui, Cecília, per vostè.
CECÍLIA (ràpid, havent llegit el nom): Oh! Ell! El cor m'ho ha dit. Me vol ajudar, Vergés?
VERGÉS: Per vostè tot.
CECÍLIA: Li ha parlat de mi?
VERGÉS: Només m'ha dit: coneix vostè una Cecília Amat? I m'ha donat la targeta. Qui és?
CECÍLIA: Un amic meu... calli!

   (Enmig de tots que el festegen, apareix MOSSÈN GREGORI. És home de mitjana edat.)

MOSSÈN: Estic cansat.
JULIANA (Acostant-li una cadira): Assenti's
MOSSÈN: Gràcies, fills meus.
CECÍLIA (que està separada d'ells, diu a VERGÉS): No vacil·li, Vergés. (VERGÉS sembla dubtar) Si no té coratge, deixi'm, covard!

   (Desapareix dissimuladament. Els altres, distrets amb MOSSÈN GREGORI, no se n'adonen. VERGÉS la segueix, poc decidit.)

MOSSÈN: Tot ho sé. Ja m'han portat la mala nova.
JOAN: Què en pensa, Mossèn Gregori?
TRINITAT: No és res de bo, veritat?
MOSSÈN: Deixeu-me respirar, espereu... (Una pausa. Tots se'l miren amb gran anhel i ell continua.) Ha arribat un vent tempestuós!
JOAN: I què hem de fer?
AMAT: Assenyali'ns un camí.
MOSSÈN: Déu ens il·lumini a tots. Després d'un acte tan hermós com el d'aquesta tarda, ve el dimoni a sembrar les seves tempestats.
AMAT: Doncs, quina mena d'home és aquest? 
MOSSÈN: Algun revolucionari terrible; un d'aquests sembradors de discòrdies que tant abunden per les ciutats...
JOAN: Jo estic torbat, no sé què fer.
AMAT: Lo que ens aconselli el senyor Rector.
JULIANA: Voleu dir que és un enemic tan fort?
MOSSÈN: El mal i la idea del mal sempre són forts enemics.
TRINITAT: És cert.
MOSSÈN: Ell, pels seus mals fins, tocarà la part més flaca del poble. Us parlarà de la utilitat, de la collita, de la riquesa, del benestar, i lo que busca és treure la fe dels vostres cors. Aquests homes són com les males herbes dels vostres camps. D'allà on s'arrapen, ne xuclen la vida. Són uns enviats de Satan!
TRINITAT: Què hi vénen a fer, aquí dalt!
MOSSÈN: A vegades són explotadors astuts i egoistes. Volen aixecar fàbriques al lloc de les esglésies i aspiren ambiciosos a fer-se amos del món amb el seu diner.
JULIANA: Oh, l'ambició boja!
MOSSÈN: O bé son anarquistes folls que fan el mal pel mal. Això és lo més possible. S'escampen pel món a predicar maldats...
JOAN: No crec que aquest home sigui d'aquests.
TRINITAT: No ho podem dir.
JOAN: Sentim-lo primer... no us sembla?
JULIANA: No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa... senyal que busca el seu...
MOSSÈN: Desconfieu de tot lo que no porti la marca del Senyor.
AMAT: Què ens aconsella, vostè?
MOSSÈN: Jo tinc entera confiança en el meu poble, però no m'atreviré a deixar-hi predicar certes idees. No es pot creure massa en la bondat de ningú... no us ofengueu. Què diríeu d'un pagès que perquè té un camp de bon blat permet que un altre l'hi sembri de males llavors?
JOAN: Així vostè tem molt.  
MOSSÈN: Sí que temo. Se diu que el vent porta certes malalties d'una contrada a l'altra. La paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.
AMAT: Sí, com més va, més gros veig el perill.
JOAN: Em sembla que de res ne feu una muntanya.
JULIANA: Jo penso: i els bons, doncs... els forts, els fidels, per a què hi seríem, al món?
MOSSÈN: Això és consolador.
TRINITAT: Cregui que les dones no flaquejarem.
MOSSÈN: Quan les sento parlar així em fan un gran bé. Veig que el regne del Senyor s'aguantaria més fort i segur si totes les dones fossin com vostès. El meu ministeri mateix, què seria sense la dona?
AMAT: Mossèn Gregori, no ens espantem, sigui el nostre capità.
MOSSÈN: Demanaré noves forces al Senyor. (Una pausa, MOSSÈN GREGORI medita un segon.) Una idea! En casos semblants s'ha de tenir diplomàcia. Aneu, busqueu aquest home i de part meva convideu-lo cordialment a venir a l'Abadia. (Tots queden sorpresos.)
AMAT: Vol dir?
JOAN: Sí, molt ben pensat. 
JULIANA: No ho trobo prudent.
MOSSÈN: En so de pau se vencen els més grans enemics. Digueu-li que vingui a casa meva, que el senyor Rector li vol parlar i que s'interessa per ell...
JOAN: Amb molt de gust li diré.
MOSSÈN: Sempre l'Església per medi de la dolcesa i la mansuetud ha triomfat de tot. Després, no val res ésser bo, si no s'és una mica astut. Aneu. Compliu bé l'encàrrec.
JOAN: I si no vol venir a l'Abadia?
AMAT: Aleshores, si convé, per privar-lo de parlar se l'agafa.
JOAN: No es va tan de pressa sense motius.
AMAT: Amb la llei a la mà sempre es troben motius quan se vol condemnar un home.
JOAN: No deixa de ser una cosa molt delicada... (Desapareixen.)
MOSSÈN: Que la Verge dels Gorgs us guiï (S'alça, es passeja un instant i continua.) Ah, senyores! Per primera vegada sona en aquest poble el crit de guerra!
JULIANA: Ens defensarem.
TRINITAT: Si no ho fan els homes, ho farem nosaltres, les dones.
MOSSÈN: Les dones! Sempre he tingut tota la confiança en elles. Les dones...! Són les columnes del temple del Senyor!
JULIANA: Ah! Mossèn Gregori...! no pas jo...
MOSSÈN: Per què ho diu?
TRINITAT: Per la seva filla, probablement...
MOSSÈN: Ah...! això...
JULIANA: Quina pena, Déu meu...!
MOSSÈN: Sobre aquest punt ja li he dit altres vegades que pot tenir la consciència tranquil·la.
JULIANA: És igual... sofreixo molt per ella, Mossèn Gregori...  És cert que estic més tranquil·la que abans. Però el cor sofreix molt, el cor d'una mare. Veu? ara fa un instant ha desaparegut... A on és? Segurament en busca d'aquest home, amb el Mestre...
TRINITAT: És cert, tot d'un cop no l'hem vist més...
JULIANA: Jo sí... he vist com fugia... No he volgut dir res per son pare. Un dia, ell no s'aguantarà... Oh. Jesús!
TRINITAT: No perdi la confiança. La seva filla canviarà...
JULIANA: No... sort d'això, després de tot. Tinc esperança que la Verge obrarà un miracle. No sé per què no, veritat? No n'ha fet d'altres? Tinc aquesta esperança... li tocarà el cor, un dia...
MOSSÈN: Que és dolça aquesta paraula: esperança! Aquesta mel cristiana no s'ha d'allunyar mai del nostre cor!
TRINITAT: Llum per als ofuscats! Camí per als esgarriats! 

(…)

El cartell que il·lustra l'apunt és del TNC, l'any 2006, amb l'actriu Maria Molins en el paper de Cecília.

Joan Maragall, Excelsior

Deia Maragall l'any 1901, en un discurs al moviment orfeonístic: 'El sentiment de Pàtria us farà forts; el sentiment artístic us farà purs. (…) Ascendir, ascendir, amics meus! Terra sou, no la renegueu; més espiritualitzeu-la, feu-la anar tornant al cel. Per l'art i per la Pàtria: Excelsior!". Glòria Casals l'ha relacionat amb el mateix vitalisme d'arrel nietzchiana que uns anys abans, el 1894, havia quedar reflectit en el poema que és una declaració d'intencions de l'aventura intel·lectual modernista: Excelsior.



Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Joan Maragall

El terme llatí "Excelsior" el podem interpretar com "Més gran que...", "Per sobre de..."

Joan Maragall, La vaca cega

Joan Maragall i Gorina (1860-1911), poeta, assagista i traductor, era fill d'un industrial barceloní. El 1884 es llicencià en dret i el 1890 -un any abans de casar-se- entrà al "Diario de Barcelona" com a secretari de redacció. Les pimeres poesies de Maragall daten de 1878. Poesies (1895) fou el seu primer llibre, i després publicà Visions i cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911).  Com a assagista cal destacar els articles en castellà sobre literatura, política i temes socials; els Elogis; i els articles catalans, entre el quals sobresurt La Iglésia cremada (1909). La seva tasca de traductor fou també considerable: Novalis, Goethe i Nietzsche foren traduïts per primera vegada al català per Maragall. Fou autor, així mateix, del poema dramàtic Nausica (1910). Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans i les seves obres completes han aparegut en diverses edicions: 1912-13, 1929-30, 1947 i 1960-61.
Arthur Terry.
Extret de la introducció a Joan Margall. Antologia poètica. Ed.62 MOLC vol. 71. 

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

                                                                                     VIII - 1893






Narcís Oller, Pilar Prim (1906): primer capítol

Pilar Prim
Novel·la de costums del nostre temps

Trobareu l'edició íntegra digitalitzada de la primera edició (1906) aquí




Capítol I

La primera cosa que buscà en Deberga en entrar al moll de l’estació del Nord fou un compartiment ben buit; i ja desesperava de trobar-lo, i a punt estava d’encabir-se, tot enutjat, en un dels que menys gent contenien, quan, fent-li notar el seu criat que el conductor retirava la placa d’un reservat de senyores, va córrer a ficar-s’hi. Era a mig juliol, al bo de l’escampada estiuenca dels barcelonins. El tren anava farcit de passatgers. Trobar un compartiment buit on poder-se ajeure era treure la rifa. En Deberga, doncs, va córrer a aprofitar-se de la sort triant el racó esquerre d’allà al fons, que era el cantó més fresc. Tot satisfet de la troballa, posà al filat el sac de mà que duia, s’endossà el guardapols, encengué una cigarreta, s’estengué al divan d’utrecht vermell, i obrí un diari per fer-se millor la non-non. Però tot d’una..., rac!..., obren la portella, i (oh goig sense alegria!) de primer un criat carregat de saquets de mà, rotllos d’abrics i paraigües; després una cambrereta vistosa, amb un gran munt de capses rodones i altres andròmines que no la deixaven passar per la portella; després un noi d’uns deu anys, magret i esblanqueït, amb una cabellera que se’l menjava de viu en viu i una gran pallola a mig cap; després una senyoreta casadora, un xic anglesada; després una altra de més alta i feta, casada pel que semblava, de posat arrogant i airosa; després... (ah! gràcies a Déu!)... es tancà la portella, i les senyores i el nen, sense ni haver mirat en Deberga, van abocar-se a la finestra i es van quedar enraonant amb una colla de senyors i de criats plantats a baix al moll, mentre, a dalt, criat i cambrera es veien amb feines per a encabir en els prestatges tot l’embalum de fato que havien pujat.

Andròmina: f.  Moble, estri, etc., atrotinat, inútil.
Pallola: f.  Barret de palla d’amples ales.

Narcís Oller, Pilar Prim, síntesi per capítols




PILAR PRIM


CAPÍTOL I

Síntesi: La novel·la arrenca a l'estació del Nord de Barcelona, i aplega en un mateix compartiment de tren Marcial Deberga amb Pilar Prim, Elvira Dou i un nen d'aparença malaltissa, Enric Dou. En el trajecte que els ha de dur a Ripoll coneixem els personatges que, entre ells, s'observen i descriuen. I s'agraden. Després compartiran carruatge fins a Ribes, on coincideixen també a la fonda a dinar. A l'hora de separar-se -Deberga es queda al balneari i els Dou prendran un altre carruatge fins Cerdanya- descobreixen vincles comuns: ell és fill de Pepe Deberga, nascut a Cuba, i que el pare de la Pilar i el pare d'ell, "havien fet junts la carrera". A la fi acorden que, una hora o altra de l'estiu, s'han de retrobar...

La primera cosa que buscà en Deberga en entrar al moll de l’estació del Nord fou un compartiment ben buit; i ja desesperava de trobar-lo, i a punt estava d’encabir-se, tot enutjat, en un dels que menys gent contenien, quan, fent-li notar el seu criat que el conductor retirava la placa d’un reservat de senyores, va córrer a ficar-s’hi. Era a mig juliol, al bo de l’escampada estiuenca dels barcelonins. El tren anava farcit de passatgers. Trobar un compartiment buit on poder-se ajeure era treure la rifa. En Deberga, doncs, va córrer a aprofitar-se de la sort triant el racó esquerre d’allà al fons, que era el cantó més fresc. Tot satisfet de la troballa, posà al filat el sac de mà que duia, s’endossà el guardapols, encengué una cigarreta, s’estengué al divan d’utrecht vermell, i obrí un diari per fer-se millor la non-non. Però tot d’una..., rac!..., obren la portella, i (oh goig sense alegria!) de primer un criat carregat de saquets de mà, rotllos d’abrics i paraigües; després una cambrereta vistosa, amb un gran munt de capses rodones i altres andròmines que no la deixaven passar per la portella; després un noi d’uns deu anys, magret i esblanqueït, amb una cabellera que se’l menjava de viu en viu i una gran pallola a mig cap; després una senyoreta casadora, un xic anglesada; després una altra de més alta i feta, casada pel que semblava, de posat arrogant i airosa; després... (ah! gràcies a Déu!)... es tancà la portella, i les senyores i el nen, sense ni haver mirat en Deberga, van abocar-se a la finestra i es van quedar enraonant amb una colla de senyors i de criats plantats a baix al moll, mentre, a dalt, criat i cambrera es veien amb feines per a encabir en els prestatges tot l’embalum de fato que havien pujat.
(…)

Andròmina: f.  Moble, estri, etc., atrotinat, inútil.
Pallola: f.  Barret de palla d’amples ales.
Transcripció i síntesi de Clara Perramon




CAPÍTOL II

Síntesi: Pilar, Elvira i Enric, dalt d'un landó passen cap a Puigcerdà, des del balneari Montagut, a Ribes de Freser, on han deixat Marcial Deberga. Enfilaran la llarga carretera de la Collada de Toses (1800 m.) entre el Ripollès i la Cerdanya, i arribaran a Puigcerdà de fosc. L'endemà, Elvira escriu una carta a la seva tia Júlia, on li diu que van arribar sans i estalvis, i també la impressió que li va fer la coneixença d'en Deberga: "És guapíssim, molt fi". La carta acaba amb el desig de retrobar-se -oncles i neboda- ben aviat a Puigcerdà.


La llarga pujada de Toses, que s'emprèn eixint de Ribes a la dreta i vers el nord, no poden pas fer-la corrent, d'una estricada, ni cavalls tan fogosos com eren els de la vídua Dou. Basta saber que han de guanyar-se uns mil metres d'altitud amb un desenrotllament només de vint quilòmetres. Si es té encara en compte que la carretera es descabdella sempre en grau oberta pels esquenalls de llevant, sobre els quals el sol ponent cau de ple, pot comprendre's fàcilment la calor que havia de fer-hi en aquelles hores primeres de la tarda. Els cavalls poc van trigar a suar-hi, i els passatgers a sentir-se abaltits. Com no havia d'ésser així, amb la roentor que es desprenia del recer de la dreta, on s'arrambaven els cotxes fugint de l'avenc, més pregon a cada pas, que tenien a l'altra banda de camí? La monotonia del panorama que oferia l'estreta vall, guanyant-la, com havien de guanyar-la, tan lentament, els ensopia. Aquell espasme universal els enterbolia, i ben aviat van sentir, les senyores Dou, necessitat d'aclucar els ulls i recollir-se en les fosquedats del cotxe. Ja n'hi havia prou, de contemplar durant una hora l'hipnotitzant espurneig dels pedacets de prades i rostolls que escalaven la meitat baixa de la llarga muntanya de davant, com de veure el bosc espurnejava també en ses escarpades altures i que estenia amb pinzellada negrosa l'ombra de ses soques per la catifa verda que cobria la terra; ja n'hi havia prou, de mirar sempre aquell riuet que s'escolava silenciosament, com una cinta de vidre, a baix de tot, entre interromputs rengles de pollancres; ja n'hi havia prou, sobretot, d'apartar, enlluernada, la vista dels miserables poblets que, fugint de la canal del vent, ací i allà es redossaven a les costes, arrupits i coberts de lloses rutilants, a través de la glassa d'or que queia davant les llunyanies.
     Per això, passat el miserable lloc de Planès (d'on sortí un eixam de pobres a enrondar el comboi, pidolant amb una cantarella mandrosa i ritmada que feia riure el petit i venir nyonya als grans), aquelles senyores varen fer tancar el landó i (…)



estricada: 1- f. Estirada, estrebada. 2- Distància considerable d’un lloc a un altre.
roentor: Qualitat de roent.
espasme: m. Contracció involuntària i persistent d’un múscul o d’un grup de músculs.
landó: m. Carruatge de quatre rodes, de luxe, molt còmode per la seva suspensió. Podia anar cobert i descobert mitjançant unes poques operacions.

Transcripció i síntesi de Claudia Astilean



CAPÍTOL III

Síntesi: La Pilar gaudeix de l'estada a Puigcerdà, lluny de l'Ortal i de la seva dona, en una perspectiva ben diferent a la que manifestava Elvira a la fi del segon capítol. La Pilar l' "odiava amb tota l'ànima". Sovintegen les descripcions de la natura, en un clar paral·lelisme de la protagonista (la melangia davant del Puigmal "d'oscada i solitària cresta"). Pilar no para de pensar amb en Deberga, que s'imagina casat amb la seva filla Elvira, a qui qualifica de "dura, eixuta i amb ella sempre irreverent". És també en aquest capítol que, en un monòleg interior, Pilar ens assabenta de "l'abominable testament d'en Dou, clau de sos actuals infortunis (…) del testament d'aquell marit despòtic que (…) havia aconseguit estendre encara sa tirania de vell gelós a més enllà del sepulcre amb aquell usdrefruit condicional". El capítol s'enllesteix amb la visita de mare i fill Roig, amics dels Ortal, i retratats de manera naturalista, ratllant l'esperpent: "Ella, una dona colossal, premsada per una cotilla que li feia rebotre el pit arran de barba", és Pomposa Bach, vídua de Roig. El noi, Rossendo Roig, "era realment rodanxó, d'un limfatisme femellenc descaradament manifest (…) finor deseperadora de son cutis d'un rosa setinat (…) miop en extrem". Els Roig, que en la conversa manifesten conèixer també en Deberga, només s'han presentat al xalet amb la voluntat d'acostar Rossendo a l'Elvira…

Contra tot el que l'Elvira i sos oncles esperaven de la Pilar, aquesta, un cop instal·lada al xalet, no mostrà el menor senyal d'avorriment. Ella mateixa s'admirava de com li passaven els dies. Els matins endreçava roba, dirigia el servei, escrivia a son pare, a l'Osita March, a la Clotilde Pons (aquelles amigues seves, de col·legi, de qui la intolerant Elvira es recelava sempre), i rara volta trobava un moment per a baixar al jardí, on s'entretenien sos fills: l'Enriquet amb la cabreta; la noia llegint o dibuixant.
   "Per què avorrir-se? Què l'havia duta allí, sinó el desig vivíssim d'aconseguir la curació del noi? Ah!, i que n'anaven, d'errats, els qui traduïen son malestar dels darrers temps, i sa recança d'abandonar Barcelona, a ànsies frívoles mal reprimides! No, no sabien pas amb quin goig descansaria una temporada de la fèrula cruel i contínua de l'Ortal, aquell cunyat que ella odiava amb tota l'ànima; quin afany no posaria a rodejar el fill de ses entranyes de tots els elements necessaris per a refer-li la salut. El malestar! Per ventura no el justificava el decandiment de l'Enriquet? Calia no ésser mare com ella ho era, per a trobar exagerades ses brufades de mal humor. Aquella recança! Calia no ésser filla com ella ho era, per a no comprendre amb quin recel havia de deixar el vellet caduc de son pare, mig ferit i nafrat del cor, sota la vigilància d'aquell cunyat i sa muller, que no tenien cap parentiu amb ell ni l'estimaven gota, i sols acompanyat d'una criada vella com la Mions! (…)"

Decandiment: de decandir. v. Anar perdent la força, la vigoria.
Recança: f. Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o d’haver deixat de fer, alguna cosa.
Transcripció i síntesi de Nàstia Belyanina


CAPÍTOL IV

Síntesi: Algú ha enviat un ram de flors al xalet de Puigcerdà on s'estan la Pilar i l’Elvira. En veure’l, Elvira primer pensà que li havia enviat en Rossendo Roig, però desprès, analitzant la situació la seva mare es pregunta si, potser, no podia haver estat cosa d'en Deberga. Després, l'Elvira, es va trobarà amb el fill Roig, que li pregunta pel ram. Elvira li respon que ja es pensava que havia estat ell, cosa que ell li protesta en un castellà propi de la burgesia diglòssica: "está usted muy cruel conmigo…”. Encara una mica més tard, mare i filla són en una botiga, i la mestressa els comenta que acabava de veure "el noi del ram". Elvira, plena de dubtes no pot evitar de preguntar que com era i qui era. Finalment fan sortir el nom. Si, aclareix la dependenta: el del ram és en Marcial Deberga. El mateix que trobaran al cap de poc, vora l'estany. Elles el conviden a dinar, però en Deberga, al·legant un compromís, només acceptarà de fer un cafè amb elles.

Quatre dies després, un diumenge, a nou hores del matí, trucaren al reixat del xalet. Era un vailet que portava un gran pom de flors, sense saber declarar de part de qui.
   -Espera’t, doncs –va dir la Rosalia-, que no te’l puc prendre sense permís de les senyores.
    I, deixant mig reixat obert, va córrer cap a la casa. El vailet, llavors, tot espantat de l’interrogatori que l’amenaçava, deixà el ram a terra i fugí com un llampec. La sortida de la Pilar i sa filla a l’escalinata fou, doncs, inútil: no hi va haver altre remei que prendre el pom i seguir els comentaris que la noia havia ja començat.
   -Ve sense cap escrit ni targeta, i encarregat a un xicotet del carrer amb la consigna de guardar secret?... Creu-me, mamà: és del beneit d’en Rossendo. Vaia un tipo! –L’Elvira estava furiosa.
   La Rosalia prengué el ram i el diposità damunt la taula del menjador, davant d’aquelles senyores. Era de clavells, roses i floriols brandant entre fulles de falguera i branques d’arbrissons delicats; tot combinat perfectament i només lligat amb una esplèndida llançada de moaré blanc.
   L’enuig de l’Elvira començà a esvair-se davant del bon gust que havia inspirat la combinació del ram. "De segur que no era del beneit d'en Rossendo: potser venia de més lluny."
(…)

Brandant: [del germanisme "brand": fulla d'espasa] v 1 tr Portar a la mà (una espasa o una altra arma) movent-la amenaçadorament. L'envestí brandant la daga.  // 2 tr Fer tocar (una campana). Els escolans branden les campanes. // 3 tr Balancejar, bellugar d'una banda a l'altra. Brandar el cap, la cua.
Moaré: [ pl -és ] m. Nom genèric dels teixits en els quals hom dóna un acabat que produeix unes aigües irregulars que canvien amb la llum.
Transcripció i síntesi d'Anna Caparrós

CAPÍTOL V

Síntesi: Deberga es queda a Puigcerdà, celebrant la companyia de les noves amistats femenines, Pilar i Elvireta, ni que sigui per entreteniment. Els Roig momentàniament desapareixen però, en una excursió de dos dies a Montlluís tornen a coincidir, ara tots plegats. Una excursió a Font Romeu fa descobrir al lector la xarxa de sentiments que entre el grup circula però, molt especialment, l'episodi de la llastimosa caiguda entre donya Pomposa i Marcial Deberga, l'estiu passat a Ribes. Fins el punt que, a la darrera línia del capítol, veiem desaparèixer Deberga mitjançant una lletra de quatre ratlles…

La simpatia que aquelles dones havien despertat en l'esperit d'en Deberga havia d'ésser també molt més intensa del que ell mateix es prometia, quan, un cop a Puigcerdà, va renunciar ben aviat al pla, traçat a Ribes, de no fer altra cosa que descansar un parell de dies de l'ascensió al Puigmal, aprofitar de passada l'ocasió de saludar-les, i tornar-se'n amb sos companys a l'establiment d'on havia sortit. En havent passat dues tardes delicioses conversant amb la Pilar i l'Elvireta, de primer prenent cafè sota les acàcies del xalet, i després recorrent en carruatge les valls de les Escaldes i del Querol, per què tornar-se'n ja amb aquells companys d'ocasió, encara que el tractessin de patró Aranya? Qui el feia ja moure? La seva natural indolència, que li pervenia de sa mare, agreujada pels hàbits contrets en sa vida vagarosa de nebot viciat per una tia rica, el rebel·laren, ben aviat, contra el canvi de postura que el compliment d'aquella promesa li imposava. Com aquell parell de dies, en passaria molts d'altres, al costat d'aquelles dones; i en Deberga no era pas home de renunciar tan fàcilment a les ocasions gustoses de la vida. D'altra banda, com a bon fadrinot dels viciats i mandres que, sentint horror a la família, han votat pel celibat, no hi havia por que contragués allí cap compromís transcendental. (…)

Cautela: Prudència, prevenció, davant la possibilitat que succeeixi un fet, especialment un perill. Tenir la cautela d'assegurar els béns per perill d'incendi.
Carena: f. Línia divisòria de dos vessants en una muntanya o serralada.
Borinot: fig. Persona que mai no calla. Que hom es troba sempre al davant.
Transcripció de Laila Chkiro i síntesi de Clara Perramon


CAPÍTOL VI

Síntesi: Mare i filla, desconcertades per la sobtada partença d'en Deberga, han d'esperar el moment de fer cafè per trobar la solitud i el moment de la confidència: aleshores Elvira retreu a Pilar ser la culpable de tot per haver convidat els Roig! Però, encara pitjor, Elvira creu que això és una maquinació de la seva pròpia mare, i Pilar, aleshores, li respon dient que el seu interès per en Deberga és perquè és "l'home que més he desitjat per tu".  Enmig d'unes llàgrimes que no vessava des de petita, Elvira encara li fa jurar que no té cap interès per en Deberga! L'altre mig capítol sisè es destina a la vídua Roig, que finalment assumeix que ja no interessa a Deberga -després de la llastimosa caiguda a Ribes l'estiu pasat! I aleshores, amb tota la ràbia que portava, es presenta a casa de Pilar per malparlar de Marcial Deberga fins el punt que es delata als ulls de la seva interlocutora. Finalment la vídua Roig se'n torna ridiculitzada i feta una fera.

La sobtada marxa d’en Deberga omplí les Dou de confusions. La malícia femenina, fiant-se poc d’una excusa tan vulgar com la que ell donava, començà a esmolar-se de valent. La seva carteta fou llegida i rellegida una pila de vegades; cada una de les paraules que contenia, comentada i passada per l’alambí més subtil de la raó. Sort que, fins en sa brevetat telegràfica, era no sols atenta, sinó afectuosíssima, ja que l’autor, en regraciar ses amigues pels obsequis rebuts, deixava encara per a quan fossin a Barcelona l’ocasió desitjada de demostrar-los de manera més ferma i expressiva com agraïa "el record inesborrable que s’enduia d’aquell sojorn tan cruelment interromput". Altrament l’opinió que tenien d’en Deberga hauria rebut un cop mortal: a ell se l’hauria tingut per un vil hipòcrita i panxacontent que havia estat explorant la bona fe de dues dones amables, i, en lloc d’enyorança generosa, hauria deixat una desil·lusió tristíssima.
   Tot dinant, mare i filla no parlaren d’altra cosa; però molt més que el que gosaven comunicar-se i que el que s’atrevien a apuntar, encongides per la presència del servei i del menut, valia, encara, allò que cada una es callava, evidentment per força. Tot sovint, la que duia la paraula es quedava sense resposta de la interlocutora, una lleu onada de rubor tenyia llavors el semblant d’aquesta, i així successivament.
   Per fi pogueren prendre el cafè, ben soles, a la tauleta del jardí.

Esmolar-se: v. trans., pron. esmolar/esmolar-se. Fer agut el tall o la punta d'una eina o d'una arma // Desgastar una cosa fins a tornar-la molt prima // Aguditzar una facultat sensitiva o anímica.
Regraciar: v. Expressar gratitud a algú (per un servei rebut).
Sojorn: m. Lloc on hom s'està o sojorna.
Transcripció i síntesi d'Anna Company


CAPÍTOL VII

Havent hagut esment, l'Elvira, d'aquella visita, la Pilar no pogué deixar de relatar-li el que hi havia ocorregut; i, encara que, en aquesta ocasió, els prejuidicis de la noia l'ajudessin a posar més en clar les intencions malèvoles de la vídua Roig i a mantenir en el lloc de sempre l'amic absent, no deixà el verí de la calúmnia de produir, com sempre, els seus efectes. La indecisió, la reserva, la virada improvisa i enigmàtica d'aquell home només en veure's sorprès per ella en un moment d'emoció espontània dalt de Font-romeu, ja havien dat a l'Elvira prou que pensar; i, en aquesta situació d'esperit, li era naturalment impossible, a la noia, prendre les delacions de la Roig amb gens ni mica d'indiferència. Lluny d'això, van donar-li tant turment, que, no sabent ja com deslliurar-se'n per si sola, i cercant alhora que distracció, consell segur, va, a la fi, escriure d'amagatotis als seus oncles, invitant-los, amb més insistència que mai, a pujar. Els prestigi que aquests tenien per a ella, i sobretot l'oncle Ortal, l'enteresa de caràcter i criteri del qual ella tant admirava, li garantia la bondat d'aquell consell. I segons el que ells pensessin, segons el que ells diguessin d'en Deberga, informats com ja en vindrien de segur, s'abandonaria o no ella a l'atracció que sentia per aquest, junyint, si així calia, els impulsos del seu cor a aquella voluntat que mai no li havia desdit. Els oncles, mal l'avi Prim es quedés sol amb la Mions (cosa que havia d'enutjar no poc la Pilar), ja no es van fer pregar més, i pocs dies després arribaven a Cerdanya.
(…)

Calúmnia: f. Acusació o imputació falsa feta contra algú amb la intenció de causar dany o de perjudicar.
Absent: Adj. No present en un lloc. 
Transcripció de Sofia Lizeth Enríquez


CAPÍTOL VIII

Síntesi: Fi de l'estiu. Pilar s'assabenta de la imminent mort del seu pare estant encara a Cerdanya.

Amb tot i ésser tan desitjada per la Pilar la quietud que llavors començà a respirar-se en aquell xalet (sense forasters ni visites, ni noves, quasi, de la noia, que anava viatjant), se li hauria fet ben aviat insuportable si no hagués comprès fins a quin punt era beneficiós a l'Enriquet el continuar allí. Únicament l'abnegació de mare podia enfrenar els impulsos, que com a bona filla sentia la Pilar, de deixar aquella soledat per tornar-se'n al costat de son pare, tan inconsideradament abandonat a mans d'una criada vella com la Mions. La idea només que l'hemiplexia que patia el babo Prim pogués reproduir-se un dia trobant-se el pacient tan sol, no la deixava viure. El mancament dels Ortal a la promesa feta la tenia indignada, no el sabia perdonar; i la sobtosa escapada de la noia la submergia en un estat de defalliment i esperances tan contradictori i absurd, que, per més que ho volgué, no arribava a definir-lo.
   A tot això, aquella Cerdanya adés tan gemada, tan resplendent i plena de vida, havia anat despoblant-se i despullant-se de ses gales estivals. Dues o tres tardorades d'aquelles que, iniciant-se amb una rufagada forta, acaben per enfarinar de neu els pics més alts i les ondejades carenes de les veïnes serres, havien promogut ja la desbandada dels forasters, deixant solitaris els més animats camins, i la vila com abaltida i reclosa per les fredors d'un hivern primerenc. Ja el dia s'havia escurçat molt. (…) 

Transcripció i síntesi de Clara Perramon p-o D. Garrido

CAPÍTOL IX


Síntesi: En Deberga s'adona que s'està enamorant de Pilar Prim i que ell mateix no nota cap interès per l'Elvira. Sap que ell, en veritat, no té diners, ja que li arriben administrats per la seva tia, donya Tula i, doncs, que no pot casar-se amb ningú. Un dia, abans de posar-se a dinar tia i nebot, arriba la gran amiga de donya Tula, l'Andrea Compte i es posen a parlar. D'altra banda en Deberga va a visitar vàries vegades la Pilar a casa seva, però aquesta no vol llevar-se del llit,  cosa que comença a preocupar-lo, fins que s'adona que simplement és una excusa per no rebre'l. Després d'anar al teatre, anirà a un hotel, per parlar amb la Nodier.

Mig tremolós encara de la insòlita emoció que acabava de rebre, anant-se'n cap a casa, en Deberga es preguntava si devia estar-se enamorant de la Pilar, d'una dona més gran que ell. «Aquesta sí que fóra bona! Quin ridícul, quina brometa no en farien, els seus companys! Ell, que devia a la filla l'únic moment d'il·lusió pura que havia tingut a la vida per una dona, s'enamoraria ara de la mare? Quin absurd! quin capgirell més estrany! Ni ell mateix no s'ho explicaria. Oh! no, no: això no podia ésser! Quina aberració més gran!...»
   Però, en arribar aquí, el curs de sos pensaments les emprengué per un altre indret. En Deberga repassà la història de ses relacions amb aquelles dones. «La recordava bé: allí, dintre el vagó, la primera impressió havia estat favorable a la mare. Sí: la noia tenia el cap bonic i molt bon aire, formosa cabellera de color castany amb reflexos d’aram, naturalment prisada i molt esponjosa; faccions petites i bastant correctes; però en sos ulls d’un verdós daurat, en la comissura desdenyosa de sos llavis i en la rigidesa de son coll llarg i alterós, ell hi havia trobat una certa duresa antipàtica que ni la serietat reflexiva de la mirada, ni els sensuals encisos d’un cutis tendre i claríssim i d’un desenrotllament de pit i costats excitant, bastaven a destruir. La mare li havia agradat molt més…»

- Ufanós: Que fa ufana d’alguna cosa, se’n glorieja, s’hi fa veure.
- Otomana: Teixit de trama de cotó i ordit de seda o de llana, semblant al fai però de gra més gros.
- Mònita: Astúcia, traces, de qui sap anar al seu fi sense alarmar la gent, de qui sap trampejar les coses.
- Estaquirot: Persona aturada, inútil, que fa nosa.
- Bonyegut: Ple de protuberàncies, de bonys. No havia vist mai una paret tan bonyeguda.
Transcripció i síntesi de Yadira González


CAPÍTOL X

Síntesi: Pilar després de passar tres dies plorant, fugint i turmentant-se per la seva situació, rep una visita inesperada; la seva filla Elvira acompanyada de l'Ortal i la Julita, i un jove desconegut que provenia de Bilbao. En veure el jove intueix que seria el futur marit de la seva filla. La Pilar, però, no va voler parlar del tema del futur prometatge de l’Elvira fins que passés el funeral del seu pare. Dies després, l’Elvira i la Pilar varen tenir una conversa sobre l’Amós Echevarria. La Pilar preocupada per la seva filla va interrogar-la al lavabo ja que la mare, recordant fantasmes del passat, va voler assegurar-se de que estava realment enamorada d’aquell noi i no s’hi volia casar per influència de ningú, ni per interès. L’Elvira, amb vergonya, recordant la conversa d’ambdues a Puigcerdà, contestà que n'estava segura i que la seva decisió no havia estat influïda per ningú. La fredor de la conversa fa que la mare reflexioni si no és aquesta la característica dels fills concebuts sense amor…. El capítol s'acaba amb la coincidència de mare i filla  amb la vídua Roig al carrer Ferran. La Roig com de costum, va parlar més del que havia de parlar i va felicitar l’Elvira pel seu festeig, posant en Deberga en una mala posició, i aquesta va voler parar-li els peus, tot i que l’únic que va aconseguir va ser que la vídua Roig li recriminés que es casava per interès. Mare i filla, després d’una petita discussió amb donya Pomposa, van marxar trencant relacions amb la vídua Roig.

En Deberga tenia raó: la Pilar fugia; no es proposava sinó fugir. El calfred que havien sentit totes les fibres de son cos només al contacte de la mà d’aquell home, fou per a ella una revelació tremebunda d’amor. Mai de la vida no havia experimentat una sensació semblant, ni sentit una atracció tan dominadora envers cap home; mai un esllanguiment de voluntat i forces tan dolç, tan inefable. "Ah! amb quin gust hauria retingut en Deberga al seu costat, millor encara, l’hauria seguit a regions llunyanes, ben llunyanes, on pogués sadollar-se de sensacions verges que esborressin d'un cop tots els records amargs de la vida consumida en aquell casal! Però això era un desvari, un somni irrealitzable, que no podia acaronar una vídua amb fills, lligada per un testament despòtic com el d’aquell marit cruel. D'altra part, en Deberga, qui era, qui era? Ella encara no ho sabia prou. Ignorava com pensava, amb què comptava, si sentia per ella també amor." I en recordar les històries més o menys versemblants que li imputava la vídua Roig, en pensar en aquell caràcter enigmàtic que li havia sabut veure l’Elvireta, tota ella s’estremí. "Com havia pogut descobrir-se tant, davant d’aquell desconegut? Sols una força terrible, avassalladora com l’amor, podia encegar-la fins al punt de no saber dissimular el defalliment ni els tremolins que l’estaven delatant en acomiadar-lo. Oh, no, no!: una situació tan falsa no es podia sostenir sense arriscar-hi l'honra, l'amor de sos fills, tot! (…)"

Tremebund/a: adj. Que fa tremolar de por.
Inefable: adj. Que no es pot expressar amb paraules.
Versemblant: adj. Que té aparença de veritat.
Tremolins: m. Lleuger Tremolor.
Transcripció i síntesi d'Andrea Izquierdo

CAPÍTOL XI

Síntesi: Elvira comença a viure el seu futur casament amb vanitat, i entre mare i filla ja no es parlava més d'en Deberga. En una reunió, però, entre Robert Ortal, Julita, Pilar i Elvira apareix el tema de la dot.  Elvira és casarà amb un jove basc, ric, dòcil, de constums morigerats, que li assegurés una existència tranquil·la, una posició brillant i sòlida per a poder lluir i satisfer tots els seus gustos. A principis de setembre van fer un viatge a París, d'on tornaren tots directament a Barcelona.

Des d'aquell moment, entre mare i filla, ja no es parlà més d'en Deberga. L'innat positivisme de l'Elvira anava prenent peu davant la consideració, cada cop més clara, de l'alta posició que li oferia, en el món de la moda i dels diners, aquell jove basc. El rebombori que, de mica en mica, aquell casament aixecava, l'omplia de vanitat, li deia ben bé fins a quin punt havia estat destra en sa elecció. Tots els ensomnis, tots els ensurts i aleteigs amorosos sentits un dia Puigcerdà, li semblaven fantasies innocents. "¿Què n'hauria tret, d'aquell home seductor, però calavera, un cop passades les il·lusions dels primers temps? Ella no era de les que es deixen enlluernar per meres aparences: tenia el sentit pràctic de la vida. Un home ric, dòcil, de costums morigerats, que li assegurés una existència tranquil·la, una posició brillant i sòlida per a poder lluir i satisfer tots els seus gustos…, heus aquí el seu partit. Cap de les seves amigues de col·legi no n'havia fet, fins llavors, un de tan bo." I, orgullosa de la seva elecció, la noia Dou començava a il·lusionar-se ben de veres per l'home a qui al principi, sols havia escoltat qui sap si per enyorança o per despit. Les vehemències de passió d'aquell home, en aparença tan fred, li aribaven a l'ànima com a perfums embriagadors que l'estremien tota de frisors mai sentides, que li enfosquien la raó i la memòria, i l'ofegaven ben sovint en silencis voluptuosos. (…)

Rebombori: m. Soroll mogut per una colla, una munió...
Vanitat: f. Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d'un desig excessiu d'ésser notat i lloat de les gents.
Transcripció i síntesi de Naima Kazzout


CAPÍTOL XII

Síntesi: La història del festeig entre la Tia Tula i el coronel Marcilla va camí d'esdevenir casament. "¡Adiós mi dinero!" pensa Deberga qui, d'altra banda, s'ha d'avenir a acompanyar la parella d'ancians a la temporada del Liceu. La tia Tula ha pensat en tot i en Marcial no estarà sol: l'acompanyarà Clotilde Pons. Per la Clotilde coneixem els preparatius del casament d'Elvira; ella mateixa s'encarrega de buscar una reconciliació entre Pilar i Marcial. O com a mínim, una trobada a la tertúlia que els dimecres Pilar oferia a casa seva...

Mentrestant, a casa en Deberga ocorria un d'aquells fenòmens estrambòtics de l'histerisme que sorprenen a tothom com un miracle. La tia Tula, aquell gosset constipat de qui ningú no hauria ni donat un cèntim, es revifava, físicament i moralment, d'una manera portentosa. Arribat l'estiu, mentre en Lito les corria, aquell any, primerament per Cestona i després per les costes d'Escòcia, ella s'havia instal·lat a Sarrià, a la magnífica torre de la Compte, on es vivia en festa permanent. En aquell palau, amagat entre jardins de frondosos arbres i obert a la bona societat dels voltants, tot era xala i gatzara, reunions i cotillons. L'Andrea no sabia ja com celebrar la victòria obtinguda sobre totes ses rivals amb la conquista del general Toledo, que havia aconseguit en absolut. Un cop promesos, per no donar que dir a les males llengües i poder fer més continu el festeig amb una successió mai no interrompuda d'àpats i passeigs en cotxe, s'havien procurat, una i altre, companyia ben addicta: ella, la Tula; ell, un company d'armes, el coronel Marcilla, un homenàs de mitja edat i cara de lleopard vell, home de món, ja gastat d'ànima, i prompte, per tant, a vendre's al millor client. Potser per això (pel que pogués ésser) s'ocorregué a en Marcilla matar un xic l'avorriment fent l'aleta a la pobra Tula mentre aguantaven la capa, posats cara a cara, a la taula i al landó. (…).

Revifava: v. tr. revifar: Fer adquirir nova vida, nou vigor, a una cosa decandida, que semblava pròxima a morir, a apagar-se.
Fer l'aleta: Actitud sol·licitant de la femella per part dels ocells. p. analog. festejar una dona; afalagar insistentment algú per guanyar-li la voluntat, per ben disposar-lo a fer una cosa, per recaptar-ne un favor. / Folk. En les colles de castellers, gest que fa l'enxaneta amb la mà enlaire en el moment de coronar el castell o el pilar.
Transcripció d'Alba López i síntesi de Clara Perramon


CAPÍTOL XIII

Síntesi: Després d'una retrobada amistosa a casa la Clotilde, Pilar i Marcial Deberga continuen veient-se. Les visites d'en Deberga a la casa de la vídua no eren pas ben rebudes per part d'en Robert, qui no va trigar gaire a crear un anònim i enviar-lo a la seva neboda, afirmant què ambdós havien tingut una aventura a Font-Romeu. Poc després Pilar rep una carta inquietant de la seva filla, i a mitja lectura arriba l'Osita a la casa, que la troba feta un mar de llàgrimes: la carta rebuda no era més que un rebuig de l'Elvira a la història d'aquell anònim) i per si fos poc, s'hi afegí a tantes sorpreses l'Ortal, qui amb sa presència l'únic que va fer va ser donar un disgust quasi de mort a la Pilar. Pocs dies després l'Elvira apareix per la casa amb els oncles, però no veurien pas la Pilar, ja que el metge li demana prudència per a la salut de sa mare; la conversa amb el metge i els seus raonaments comencen a confondre-la i sentir-se culpable de les paraules escrites a la carta, i ella mateixa decideix tornar a Bilbao. Finalment, un cop restablerta, Pilar reprèn el control de la casa prohibint l'entrada d'aquells cunyats que tant mal li havien fet i immediatament es posa en contacte amb les seves amigues.


No cal dir si la nova entrada d'en Deberga a casa la vídua Dou havia d'ésser mal vista per l'Ortal. “Ell, que, per millor afermar la seva posició, cada jorn més compromesa per la mala marxa de la fàbrica, hauria volgut tenir la Pilar ben bé sota clau, com no havia de veure de mal ull la tertúlia de gent addicta i llesta que aquella havia sabut organitzar-se, i, sobretot, l'assiduïtat alarmant amb què havia començat a concórrer-hi aquell tronera, ja prou qualificat per ell de perillós quan cregué que es dirigia a l'Elvireta? El desastre llavors temut, no podia ésser més gran encara, si en Deberga arribava a enamorar la Pilar, quan aquesta, despullada del capitalet arraconat, es trobava més que mai lligada a l'usdefruit que en casant-se havia de perdre? Oh! Quin disbarat que havia fet empenyent-la a donar tots sos estalvis! Perquè... ja la voldria, aquell tronat, trobant-la pobra? I ella, ja voldria anar a compartir provacions, avesada com estava? Per romàntica que fos, a la seva edat ja es compta. I si comptava o no, la Pilar, prou que ho sabia el qui, cada any, en rendir comptes, havia hagut d'aguantar hores i hores d'interrogatori i planys. Res, res com el matrimoni d'aquesta dona per a quedar ell lliure de tota fiscalització. Un cop casada, la Pilar hauria perdut ja no sols l'usdefruit, sinó també el dret d'intervenir en l'administració que ell duia; l'Elvireta, amb a confiança cega que ell li tenia guanyada, prendria, a ulls clucs, el que li posés a la mà; l'Amós, per a qui tot això serien misèries, ni es prendria tampoc la pena de comptar-ho; i pel que feia a l'Enriquet, que en sortint de la potestat de la mare queia, per testament, sotmès a la tutela d'ell, encara menys perills i obstacles. 

Tronera: f fig. Persona disbauxada; cap de trons.
Assiduïtat: (assidu) s. XIV; del ll. assiduus, -a, -um 'que es manté incessantment al costat d'algú'.
Avesada: (avesar) v 1 tr Acostumar, habituar.
Transcripció i síntesi de Silvana Márquez

CAPÍTOL XIV

Transcripció de Clara Perramon

Pot suposar-se quin esglai devia ésser el de la Pilar quan, la vetlla del mateix dia, amb tot i les severes ordres que havia donat al servei, va veure entrar altre cop en sa pròpia cambra l'Ortal en persona sense haver-ne rebut el més petit anunci. No, no estava pas tan colrada ni cuirassada com ella es creia, quan, en veure's aquell home davant seu, amb tot i venir barret en mà, blanc com un ciri, tot encongit, capcot i tremolós de llengua…, ella reculà fins al fons de l'angle més llunyà, sense forces ni alè.
     -Dona, no t'espantis així, per mor de Déu! Qualsevol diria que et vinc a matar!
     -Què véns a fer, doncs, mala ànima? -exclamà ella, ja amb el botó elèctric als dits.
     -Vinc pel balanç, només pel balanç. Després de tant temps de tenir-lo, bé el deus haver firmat, ja. Dóna'm el balanç, amb ton conforme, i no m'hauràs d'escombrar ja més les trepitjades, si tant t'hi empenyes.
     -No és en el meu poder. Vés-te'n!… Vés-te'n d'aquí i no tornem a començar! -respongué ella, ja amb veu més forta i posat més altívol.
     -Què dius, ara? -exclamà ell tremolant més que mai-. Saps el que has fet? Saps a què t'exposes? Aquell document no és teu.
     -Vés, acusa'm, arregla't…, però fuig-me de davant. Tu i jo ja hem acabat. Escriu: jo respondré. Acut al jutge: jo em defensaré. Tu no has de sentir més la meva veu honrada, ni jo la teva, sempre emmetzinada d'hipocresia i de maldat. O te'n vas, o truco: tria tot seguit.
(…)

CAPÍTOL XV

Síntesi: La Pilar es presenta al despatx de Marcial Deberga tal i com havien quedat el dia abans. En Deberga la va fer seure en una de les butaques que hi havia vora l'estàtua d'una Venus que tant la mortificava. Ell li confessa que el dia abans no havia parat atenció a tot el que li explicà l'amiga Osita ja que es va quedà bocabadat contemplant a la Pilar. En la transcipció en estil directe hi destaquen els parèntesis que Narcís Oller fa pensar a Marcial Deberga i gràcies als quals els lectors entenem el sentit propi de les seves afirmacions… Finalment aconsegueixen parlar del motiu pel qual havien organitzat aquesta visita, això és, canviar el gerent de la fàbrica tèxtil -concretament el senyor Ortal que fins el moment és l'únic que fa i desfà. L'advocat Deberga aconsellà a la senyora que contacti amb el majordom de la fàbrica, en Josep, i així ho farà. Però arriben a la conclusió que, en cas que treguin a l'Ortal com a gerent, necessiten un substitut, i aquest podria molt ben ser en Genís Voltes. I tanmateix, l'interès de la conversa rau que ambdós personatges descobreixen que s'estimen ("Els dubtes d'algun temps, ara s'esvaïen…" pensarà la Pilar). Però, en darrera instància, també saben tots dos la realitat dolorosa: no hi ha fortuna material per cap banda.

Eren, ja, no les dotze, sinó dos quarts d'una, quan la Pilar entrà al despatx d'en Deberga, més trèmula encara, més roja i avergonyida, que el dia abans. En tota la nit no havia dormit, donant voltes i més voltes a tot el que havia vist, a tot el que havia sentit, a tot el que havia pensat i desitjat dins la casa de son ídol; casa on sols vencent fortes roentors de pudor i alarmes de consciència havia pogut tornar, després de rodar inútilment i prendre mil precaucions puerils, com si anés a dar un mal pas. 
   -L'he fet esperar molt: eh? Dispensi: quan una millor voldria complir, més destorbs solen sortir-li -s'embarbussà, intencionadament i a corre-cuita, per millor disfressar la causa veritable de l'agitació que encara duia. 
   -Passi'm lo grosser de la comparació, i li diré que un bon dinar fa de bon esperar. I el d'avui, per a mi, Pilar és exquisit – féu ell aixecant-se, abandonant la taula i mirant fixament la Pilar amb uns ulls tan plens de goig i de dolcesa que l'encengueren tota-. Vingui, Pilar, vingui, que estarem millor, aquí. Assegui's, reposi -afegí oferint-li altra volta una de les butaques de vora la Venus avorrida.
   -Tornem-hi! -pensà la Pilar sufocant-se evidentment i cercant la millor posa per a no veure l'estàtua. (…)

Trèmul: adj Tremolós.
Roent: adj Molt calent, que crema, que bull.
Destorb: m Qualsevol cosa o persona que fa nosa, que destorba.
Embarbussar-se: v Parlar de forma confusa, tallant-se, embolicant-se, de manera que gairebé no es pot entendre el que es diu.
Grosser: adj Es diu de la persona mal educada, basta, poc fina, grollera.
Transcripció i síntesi de Laura Quintana

CAPÍTOL XVI


Mentrestant, la Pilar, judicant que, davant de la urgència amb què l’havia cridat, el majordom de la fàbrica prendria immediatament el tren, anà a sorprendre'l a l'estació abans que ell pogués passar pel magatzem a veure's amb l'Ortal. 
   I tan bé com havia fet! En Josep arribava adelerat, portant pintada a la cara la seva alarma interior. L’home ja feia mesos que havia pressentit la desfeta. La inflexibilitat dels nombres ho havia de descobrir tot. "Ah! Per què havia tingut tants miraments amb el tossut de don Ortal, que, amb tota la seva presumpció, tirava a les roques aquella fàbrica, on (pobre Josep!) tenia el pa assegurat per a ell i tota la seva familia? Un cop escatida la cosa, ell i el senyor Robert no podrien pas romandre allí plegats. I, llavors, com seria judicat el seu silenci per la senyora i majora de l’establiment? Quin d’ells dos cauria? No es trencaria la corda per la part més flaca, és a dir, per la seva? El silenci del gerent, les astúcies i tracamanyes d’aquest, i la sobrietat atuïdora de la lletra de la senyora, l’havien esglaiat tot. En arribant, doncs, se n’iria de dret al magatzem a esbrinar què passava, i, si l’endemà calia, esqueixaria la grua, passés el que passés. Ja estava prou cansat de miraments i esperes". 
   -Josep! Josep! –féu el lacai de la senyora Prim agafant-lo pel braç per parar-li l’embranzida amb què travessava a cops de colze l’espessa corrua de passatgers que anaven avançant feixucs i distrets, badant uns aquí, cercant altres allà, per l’estret call tot just format pels que esperaven dins la llarga sala d’arribada-. Veniu, veniu amb mi, que la senyora us espera al cotxe. 
(…)

Adelerat: Ple de deler
Inflexibilitat: Sever, que no canvia la seva opinió respecte del que considera raonable o degut.
Presumpció: Acció de presumir alguna cosa.
Feixucs: Difícil de moure, d'alçar, a causa del seu pes.
Corrua: Munió de persones, d'animals o de vehicles que avancen els uns darrere els altres formant una llarga filera.
Transcripció i síntesi d'Eduardo Vargas Panozo


CAPÍTOL XVI,  fragment final.
Transcripció i lèxic de Fàtima Bobouh

(…)
   De sobte el cotxe parà en sec. La batzegada l'estremí tota. Mirà per la finestra: era el número 10. Sos llavis murmuraren aquell "ja no hi ha remei" que als caràcters febles sembla deslliurament i exculpació incontestable, i saltà del cupé tota resolta.
   Però, malgrat això, en trepitjar el primer graó tornà a tremolar, el rotllo de paper li caigué als peus quan s'obrí la porta, i la veu se li entelà en preguntar pel senyor Deberga.
   "La gran sala d'espera era buida, buida com sempre! Ell pobre i ella també? Ah, no! Què havia somiat, Senyor? què havia somiat?" Llavors, aquell mot estrany de la Clotilde, aquella Venus ajupida, l'efeminat tocador de més endins, els desigs sensuals i tota la seva roentor d'un dia, reaparegueren en sa imaginació de manera tan esfereïdora, que sentí impuls de fugir.
 -Si vol fer l'obsequi… - digué alhora el criat obrint la gran mampara de rutilants colors.
   "Oh, no! oh, no! Si hi entrava avui, ai! es perdria! Oh maleit testament!"
   I tot ensems, amb gran ensurt del cor, sentí la Pilar que en Marcial abandonava ràpidament son setial, i el veié aparèixer davant d'ella amb els ulls encesos d'amor, tan groc, tan ullerós, tan encorregut, com pogués estar-ho ella mateixa.
   Encara tremolà tota, i de nou pensà a fugir. Ja era tard. Per què, ni per qui, sacrificar ja amor, fortuna, vida?" L'aparició de son ídol l'encegà, i... aquella força fatal i misteriosa que ens empeny en els moments trascendentals de la passió, llançà la pobra dona esmaperduda, a arriscar la sort de son obscur destí.

esmaperdut: adj- Que està desorientat, sense saber on anar ni què fer. Si ens donen una mala notícia, ens quedem esmaperduts.
ídol: m. 1 Imatge que representa un déu o un personatge religiós. 2 Personatge famós que té moltes persones que el segueixen i l'estimen. Alguns actors han estat l'ídol d'una generació.