Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010) (Quatre poemes)

Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. És arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d'estructures, de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. Els títols de la seva obra poètica són Els pimers freds. Poesia 1975-1995 (2004), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005), Casa de misericòrdia (2007) i Misterosament feliç (2009). A les acaballes de 2010 va publicar No era lluny ni difícil.

-Ens cal amor per a fer versos?
-Ens cal amor per a fer versos, de segur. I per a fer molts altres coses, de segur. Hi ha un moment a la vida de les persones que gira al voltant d'un gran dolor, com pot ser un accident, una malaltia greu o la inesperada pèrdua d'una persona que t'és propera. Quan el dolor baixa es converteix en tristesa i la tristesa és més complexa i rica, i és gestionable. La tristesa ja es pot gestionar; en canvi, el dolor no, has de deixar que passi. I quan has deixat el dolor és el moment que has de decidir si dirigeixes la teva vida cap al camí de la por o cap al camí de l'amor. Si és el de la por, malament: ho omples tot amb coses materials. Amb cotxes, per exemple. Seràs una persona envejosa, desagraïda, sempre de mal humor. I el pou continuarà sempre buit. Ara bé, si enfiles el camí de l'amor serà tan complicat com vulguis, però és l'únic camí que tens per a fer versos. En l'altre no faràs poemes, faràs simulacres de poemes.

-Suposo que en el camí de l'amor, amb l'amor no n'hi haurà prou, oi?
-Evidentment. Ja des de l'inici del procés, aquest viatge que has de fer per a escollir el camí, només té un bagatge per a fer-lo bé, la cultura. La cultura és més important que la llibertat. Tu pots no ser lliure i ser culte. En canvi, si no ets culte, no pots ser lliure, encara que vagis a votar cada setmana. Una persona que no és culta, quan ha d'elegir, elegeix sempre com si hagués de triar entre dos detergents. En canvi, aquesta elecció de camí vital no és atzarosa. (...). Una persona sense cultura és com un ordinador que només té el hardware.

Fragments d'una entrevita de Lluís Bonada a Joan Margarit publicada a "El Temps", el 18 de gener de 2011. La fotografia és del Dep. de Cultura, CPCPTC, d'aquell cicle "La cultura popular vista per..."


No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.


Àngels Gregori, New York, New York (2010)


NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Carole King de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria «on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho».
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacel.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores, tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.


Àngels Gregori Parra 


Àngels Gregori Parra (Oliva, 1985) va guanyar l'any 2010 el Premi València de Poesia. El resultat fou l'edició de New York, Nabokov & Bicicletes. Després i abans n'hi ha hagut d'altres, i ara llegeixo que és màster en gestió cutural i llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat de Barcelona. De tot me'n felicito, com em lamento haver descobert set anys després el llibre que atzarosament em va arribar a les mans. 
La il·lustració, de Joaquim Torres-Garcia, el 1929. New York. Al Museu de Montserrat.

Jonathan Littell, Les benignes (2007), fragment inicial

                      
                             T O C C A T A



Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m'he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. I després passa el temps, la nimfosi no arriba, constatem afligits que ens quedem en larva, ¿i què fer? El suïcidi, és clar, sempre és una opció. Però, francament, el suïcidi no em tempta gaire. Hi he pensat moltes vegades, no cal dir-ho; i si hi hagués de recórrer, vet aquí com ho faria: em posaria una granada arran del cor i marxaria enmig d’un gran esclat de joia. Una petita granada rodona de la qual trauria amb delicadesa el fiador abans de deixar anar l’espoleta, tot somrient davant el sorollet metàl·lic del ressort, l’última cosa que sentiria, a part dels batecs del meu cor a les orelles. I després, per fi, la felicitat, o si més no la pau, i les parets del meu despatx decorades amb pelleringues. Ja se n'encarregarien les dones de la neteja, que per això cobren; pitjor per a elles. Però, com ja he dit, el suïcidi no em tempta. No sé per què, però, hi ha alguna cosa, potser un vell fons de moral filosòfica, que em fa dir que al capdavall no som aquí per divertir-nos. ¿Per què hi som, doncs? No en tinc ni idea; per durar, segurament, per matar el temps abans que el temps ens mati a nosaltres. I en aquest cas, com a ocupació per a les hores perdudes, escriure n'és una de tan bona com qualsevol altra. I no és que tingui tantes hores per perdre, jo; sóc un home ocupat; tinc allò que se’n diu una família, un treball, unes responsabilitats, i tot això roba temps, i no en deixa gaire per explicar els records. I de records en tinc, i una quantitat considerable, a més. Sóc una veritable fàbrica de records. Em passaria la vida manufacturant records, per bé que ara pel que em paguen és per manufacturar randa. De fet, m'hauria pogut estar d'escriure. Al cap i a la fi, no és pas una obligació. Després de la guerra, vaig ser un home discret; gràcies a Deu, mai no he tingut necessitat, com alguns dels meus antics col·legues, d'escriure les meves Memòries a tall de justificació, perquè no tinc res a justificar, ni amb un propòsit lucratiu, perquè ja em guanyo prou bé la vida. Una vegada que vaig anar a Alemanya en viatge de negocis, estava parlant amb el director d'una important empresa de llenceria, a qui volia vendre randa. Li havia estat recomanat per antics amics; d'aquesta manera, sense haver de fer preguntes, tots dos sabíem a què atenir-nos, l'un amb l'altre. Després de l'entrevista, que s'havia desplegat de manera ben satisfactòria, es va aixecar per agafar un llibre de la seva biblioteca i me'l va regalar. Es tractava de les memòries pòstumes de Hans Frank, el General-Governador de Polònia; es titulava Davant el cadafal. «Vaig rebre una carta de la seva vídua», em va explicar el meu interlocutor  (…)


LITTELL, Jonathan. Les Benignes. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, p.7-8. Traducció de Joan Pau Hernàndez

Quim Monzó. Discurs inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt (2007)

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Emili Teixidor, Pa negre (2003)

1.

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.

Ens havíem enfilat a tots els arbres de l’hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l’enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d’instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l’esquena i repartir-nos l’espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.

(...)

2.

A l'hivern era diferent. 

A l'hivern, la vida es feia al voltant de la llar de foc, a la cuina de baix que tots anomenàvem la cuina i prou i nomñés en alguns casos, la cuina de baix o la cuina d'hivern, un nom encara més escadusser. La cuina de dalt, la del primer pis, era la cuina d'estiu o dels senyors, i tenia un menjadoret al costat que donava al porxo, amb dues cantoneres plenes de copes  vaixella i les parets decorades amb plats pintats i ensafranats, porcellanes de molt mèrit, deien, enganxats amb gafets de filferro. A la cuina de dalt hi havia una altra porta que donava a un quarto de mals endreços i rebost, un lloc fosc, sense finestres, amb una porta de sortida a la sala gran.
(...)

3.

Vivíem a la prunera fins a la tardor.

Quan el dia començava a minvar, a vegades la nit ens arreplegava a dalt de l'arbre i la Ció ens havia de cridar perquè baixéssim.
   -Coi de criatures! -remugava després dels crits, quan ja ens tenia al davant-. Massa enjogassats per l'edat que teniu. Algun dia es trencarà una branca i us obrireu el cap.
(...)



Emili Teixidor, Pa negre 

Cançó del Mariscal (Dagoll Dagom, Els Pirates, 1997)

Aquest poema és un autèntic homenatge a les esdrúixoles! El text coincideix amb el recitat de la cançó, encara que difereixi un pèl amb la lletra oficial.
   Els Pirates és la versió catalana de l'opereta The Pirates of Penzance de Gilbert & Sullivan, traduïda per Xavier Bru de Sala i estrenada per la companyia Dagoll Dagom al Teatre Victòria de Barcelona el 18 de novembre de 1997.

Cançó del Mariscal

MARISCAL 
Jo sóc el mariscal de la carrera més modèlica,
i amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica,
exemple de saviesa tan extensa com endèmica,
sóc sempre el campió de la polèmica acadèmica.

Tinc grans coneixements en integrals i en matemàtica,
he escrit els manuals de la balística hidrostàtica,
calculo hipotenuses més de pressa que Pitàgores... 

(Pitàgores, Pitàgores... ja ho tinc!)

conec les tres virtuts de les arrels de les mandràgores! 

Ponç Pons, Dirty realism (Sheaffer) (1995)

DIRTY REALISM
(Sheaffer)

I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.

II

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.

III

M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.

Ponç Pons, On s'acaba el sender, Ed.62, Barcelona, 1995.



Ponç Pons, l'any 2014, publica un  quadern de notes, apunts i reflexions: El rastre blau de les formigues. Una mica de tot. "Hi ha teologia, filosofia, política, Menorca, literatura…" diu Ponç Pons en una entrevista publicada el 24/V/2014 al diari Ara.

"Tot el capvespre traginant branques mortes a una tanca on faig un gran munt per cremar. El silenci guareix, la suor purifica".

"L'austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida"

"Hi ha dues paraules que m'agradaria que quedessin associades a mi. La primera és passió. Llegeixo, escric i faig classes apassionadament: això seria l'escriviure, en certa manera. L'altra paraula és autenticitat. Durant tota la vida he cercat ser bona persona, encara que la societat m'ho posi difícil".

"Sóc una persona implicada i compromesa: cada matí ben dutxat i afaitat, me'n vaig a l'institut a fer de missioner. Fer de professor és com convertir infidels! Faig llengua i literatura catalana, però fem una mica de tot: cinema, música, art… Qualsevol cosa que els pugui interessar. Jo no estic gens aïllat. Com a professor, tinc una gran vida social. A la tarda, em poso la roba més vella que tinc, agafo la bicicleta i me'n vaig a Sa Figuera Verda. Des d'allà intento entendre millor el món i estimar-lo més".

"L'art ens humanitza i fa la vida més apassionant"

Ramon Solsona, Cerezo rosa (1991)


Cerezo rosa: 
El famós mambo de Pérez Prado dóna nom al primer conte de Llibreta de vacances, de Ramon Solsona, un volum amb onze narracions publicat el 1991 per Quaderns Crema.



CEREZO ROSA

Haver-me quedat de rodríguez està a punt de costar-me el matrimoni. M’hi he quedat mig per obligació, mig perquè em venia de gust ser lluny de la família per assaborir unes cotes de llibertat que no tenia d’ençà que em vaig casar.
     El meu soci i jo estem preparant una ambiciosa reestructuració d’Informàtica Aplicada, l’empresa que vam fundar fa tres anys i que creix com una planta silvestre. Jo m’he fet càrrec de la gerència i em passo tot el dia al despatx.
     Al despatx hi passo el dia, però les nits són meves. Per primera vegada m’he deixat dur per l’atreviment i l’instint, he prescindit del què diran, he trencat els convencionalismes en què he viscut fins ara i m’he decidit a jugar fort. Ara mateix estic vivint una experiència extraordinària: m’he enamorat d’un home.
     Ell, com jo, és casat i, com jo, s’ha quedat rodríguez. També és la primera vegada que ha engegat els prejudicis a rodar. És un amor d’estiu amb totes les de la llei: ardorós com la canícula, fresc com un gelat d’avellana.
     Davant de la perspectiva d’un estiu sense nens i sense obligacions domèstiques, jo em feia un programa mental basat en l’anarquia i en la insubmissió. Anar per casa amb els peus nus, mirar els programes de televisió que em vinguessin de gust sense que ningú hi posés objeccions, estirar-me al sofà fumant i fumant sense parar, dormir ocupant tot el llit de matrimoni. I la malèvola intenció de recuperar el temps perdut. Clar i ras: ballar i lligar. 

     La veritat és que el meu matrimoni sempre ha rutllat bé, tenim la sort d’exercir professions compatibles amb l’educació dels fills. A mi l’empresa m’absorbeix més hores de les que voldria -a vegades passo dies sencers en què només veig els nens quan dormen-, però els mestres tenen un horari mes curt i sobretot unes vacances generoses que els permeten dedicar-se als fills, cobren poc, però tenen moltes hores lliures. Nosaltres, doncs, ens compenetrem perfectament, cadascú aporta allò que té: qui fa diners aporta diners i qui té temps aporta temps.
     Ara els tinc tots al càmping, a la rulot. Vam començar amb una tenda canadenca, després en vam tenir una de dues habitacionetes, més tard en vam comprar una que plegada pesava setanta-cinc quilos i quan Informàtica Aplicada va començar a rajar una mica vam canviar la tenda per una senyora rulot. I espero desempallegar-me’n aviat, ja estic fent números per comprar-nos una casa a Port de la Selva, perquè la veritat és que odio els càmpings i els mosquits. Afortunadament només hi vaig els caps de setmana.
     Faig més o menys la vida que havia previst. Menjo fora de casa o bé compro congelats, perquè la cuina no és el meu fort, tot i que si haig d’ajudar m’arremango sense manies i si convé rento els plats o faig truites. Aprofito aquests dies per fer les truites ben crues, com a mi m’agraden. L’única cosa que no he aconseguit, probablement a causa de la meva formació, és tenir la casa cap per avall. Tot i que odio aquestes feines, no puc viure en una casa desendreçada i menys encara marxar sense tenir el llit fet, la roba al seu lloc i el terra fregat. Però sí que he ballat i he lligat.
     Els primers dies de rodríguez vaig flaquejar, en un moment de fluixedat anímica vaig estar a punt de confessar-li la depressió a la meva secretària, però el seny em va aturar a temps. Mai no he volgut tenir amb ella cap relació que no fos estrictament professional, les intimitats i les febleses es paguen una hora o altra.
     Per combatre el tedi i el desconcert dels primers dies vaig trucar a la Teresa i la vaig convidar a sopar. Com que és una bona amiga, li vaig explicar confidencialment el contrast entre els meus projectes de rebel·lió i l’enyorament que sentia de la família. Em va animar de paraula i d’obra, em va dur a ballar fins a la matinada. L’orquestra va interpretar moltes peces, però una em va tocar especialment la fibra sensible: «Cerezo rosa».
     «Cerezo rosa». Un mambo, una trompeta que arrenca mig adormida fins que troba la velocitat de creuer i navega amb una cadència tropical flanquejada de trombons. «Cerezo rosa» és el record d’un amor de joventut, la primera vegada que recordo haver ballat amb consciència del contacte físic. Va ser durant la festa major del poble on estiuejava. Les faccions s’han esborrat, però la música encara em fa sentir el mateix estremiment. «Cirerer rosa, pomera blanca» és el títol sencer. 
     L’endemà mateix vaig trobar el meu cirerer rosa. En un d’aquests locals refrigerats del centre de Barcelona que al migdia es pobla de corbates i camises de màniga curta. Qui dina sol busca la companyia del diari, d’un llibre, d’un informe tècnic, qualsevol cosa que entretingui la vista i l’enteniment. 
     El primer dia vam compartir la taula. El segon, vam parlar animadament. El tercer, ja ens esperàvem i vam anar al cine al vespre. El quart, vam anar a ballar i vam acabar al llit, al seu.
     És mes jove i més alt que jo. Ros, ulls blaus, bigoti ben retallat i una veu gruixuda ben timbrada. Té les mans rasposes.
     Ens veiem en plegar de la feina i parlem de les nostres coses. Ell, com jo, és un apassionat de la Informàtica i té una capacitat admirable per explicar de forma planera conceptes difícils. Hem passat ja moltes hores parlant de software i de les novetats que ens sorprenen dia a dia.
     Anem a sopar i a prendre copes a llocs reservats, lluny de mirades indiscretes. Ens desplacem sempre amb la moto d’ell, una Norton de museu -té encant, però jo em quedo amb la meva Kawasaki-. Després recalem a casa meva o a casa d’ell on, com a bons rodríguez, parlem dels fills, de l’escola, ens expliquem amb bon humor anècdotes conjugals. Comentem viatges, ens ensenyem fotografies i ens fem sentir mútuament les músiques preferides mentre reguem les plantes. 
     La nostra relació ha arribat al clímax aquest cap de setmana. Amb excuses poc clares vaig telefonar al càmping i vaig dir que el divendres no pujaria. Vaig notar estranyesa i mal humor a l’altra banda del fil telefònic. Ja sé que els fills m’esperen per fer una excursió pel Pirineu. Conec perfectament el programa: hores de cotxe, baixar a tocar la primera vaca que se’ns posi a l’abast, filmar en vídeo els nens tocant la vaca, espantar les mosques que vénen de la vaca, mirar de no trepitjar les femtes fresques de vaca. I no desprendre’m de l’Autan per res del món, la meva guerra contra els mosquits és una croada en legítima defensa. Odio el Pirineu. 
     Ens hem escapat a un hotel de luxe de la costa. Ens hem lliurat sense reserves, com si mai a la vida haguéssim fruït del sexe. Tot ha estat nou, fresc, sibarític, amb el punt d’excitació irracional de l’amor clandestí quan esclata. Em sentia jove, una veu interior em deia: Endavant les atxes, que l’estiu és la vida.
     Mentre tornava, amb la identitat protegida pel casc de motorista, he sentit enyorament dels nens.
     Ara sé que això s’acaba. Haurà estat un amor fugisser que ens deixarà un bell record, un regust que paladejarem en secret tota la vida. Ell serà per sempre més el meu cirerer rosa; jo, la pomera blanca. Si mai torno a sentir aquest mambo, rememoraré aquests dies deliciosos, pensaré en ell i en les seves mans rasposes. 
     Sé que s’acaba perquè tots dos estem espantats de nosaltres mateixos i tenim por d’anar massa lluny. No ens ho diem, però som conscients que el cicle natural d’aquesta aventura s’acosta a la fi. Som uns rodríguez vulgars, convencionals, la nostra capacitat de subversió és modesta, ja l’hem cremada tota, en el fons ja ens està bé la vida tal com la tenim encarrilada. 
     La veritat és que tinc ganes d’estar amb el meu marit i de jugar amb els nens i estic disposada a fer un viacrucis expiatori pel regne de les vaques. A més a més, a casa no me’n surto. No entenc com estan ordenats els armaris ni sé com funciona la rentadora. Jo només m’hi entenc amb els ordinadors, al càmping me n’hi penso pujar un de portàtil. I un litre d’Autan. 
   
Ramon Solsona, Llibreta de vacances, Quaderns Crema

Jesús Moncada, El Cafè de la Granota (1985)


Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, Baix Cinca, 1941 - Barcelona, 2005) fou narrador i traductor. Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer anegada per l'embassament de Riba-roja d'Ebre, és l'escenari principal de la seva obra literària formada per tres reculls de contes, Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999), així com de tres novel·les: Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997).

Sobre els espais literaris de la Mequinensa de Jesús Moncada, cliqueu aquí
 
    *    *    *

Amb El Cafè de la Granota, un volum de catorze narracions, Jesús Moncada reprèn la temàtica del passat mític de l'antiga població de Mequinensa, que ja havia tractat a Històries de la mà esquerra. En aquest recull hi prenen vida un seguit de personatges pintorescos i de situacions inversemblants, a través de les anècdotes i de les històries que es conten a les tertúlies del vell Cafè. Amb gran força descriptiva, humor i ironia, l'autor recrea i vivifica el batec quotidià d'un poble que només a través de les paraules dels seus habitants pot esdevenir memòria.

(Extret de la contraportada de El Cafè de la Granota editada per Ed62, el maig de 2004)

    *    *    *
El primer element, i el més important, que ajuda a configurar sensació d'unitat al recull és l'escenari espacial en què es desenvolupa l'acció dels contes, una acció que té l'epicentre, d'una manera explícita, en la vila de Mequinensa –amb escadusseres referències a poblacions de l'entorn regional més immediat (Lleida, Fraga, Torrent de Cinca, Faió, Tortosa...)–, en els seus cafès, carrers i places, en les mines del seu terme municipal i en els llaüts amarrats als molls de l'Ebre. I els personatges que hi apareixen retratats –llaüters, minaires, pagesos, botiguers...– són gairebé sempre, tant els masculins com els femenins, habitants de la plàcida, riallera i calmosa vila de Mequinensa.

(Extret de l'estudi preliminar d'Hèctor Moret a l'edició publicada a la nova col·lecció Educació. d'Ed62. Si en voleu més, cliqueu aquí). El plànol és fet del mateix Jesús Moncada.

    *    *    *

Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: [...] es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular [...] ha acumulat amb el pas dels anys. (p. 21)

Emili Bayo i Mercè Biosca, Guia de lectura de Jesús Moncada. Citat al recull didàctic del seminari  El gust per la lectura del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya: La Mequinensa de Jesús Moncada (Històries de la mà esquerra, El Cafè de la Granota i Calaveres atònites). Si en voleu més cliqueu aquí

    *    *    *

De El Cafè de la Granota, un els catorze contes:


Preludi de traspàs

Ara, l'àvia està esfereïda: no ho diu perquè les paraules no li surten, se li assequen a la gola. Però tots ho sabem. Mou sense parar la nineta embogida de l'ull dret, un ull que manté esbatanat a tothora, com si no hi tingués parpella. Tan aviat guaita la tia Ramona, que no es belluga mai de la capçalera del llit, com afitora la meva mare, la tia Teresa o qualsevol de les parentes i veïnes que acudeixen a vetllar-la, a fi de fer-li de més bon passar el tràngol de la mort. Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs, ja ho diu la tia Ramona, i ella hi té la mà trencada en agonies. Hi ha persones que s'avien a la mort d’una manera calmosa, sense neguits ni enrenous, i es fonen amb placidesa. Es clar que no tothom arriba a l’extrem de l'oncle Orestes, que en pau descansi, el qual digué a la seva dona: "Mira, Teresa, em sembla que sóc a les acaballes; així que, mentre prepares el sopar, aprofitarè per a morir-me»; i, en tornar ella a l'habitació, després de ficar la verdura al tupí -aquella nit feien bledes- ja el trobà de cos present. Amb l'àvia, però, les coses no lliscaran amb tanta finor, amb l'àvia patirem molt. Té massa por, i tots els massa són dolents, fins i tot per morir-se. Ha tingut adormida la llavor d'aquesta feredat a la seva ànima més de vint anys i ara aprofitant el seu decandiment -que sempre arriba, sempre, segons ens diu la tia Ramona als joves- li ha germinat a les entranyes i les hi ha omplert d'arrels insidioses que no la deixen expirar amb tranquil·litat.

Tanmateix, la culpa no és més que seva. Si no hagués fet el que va fer, ara, les coses li anirien d'una altra manera. I el que va fer, ho sabem tots. Si algú ho oblida tenim la tia Ramona per a fer-nos-en memòria. La tia Ramona es recorda de tot: té presents els anys de les riades -les del Segre i les de l'Ebre-, els noms dels llaüts que ha vist navegar, els aniversaris de família. i no se li despinten de l'esma ni baralles, ni bateigs, ni bodes, ni aparicions de difunts, ni particions de terres. ni les darreres paraules dels moribunds. Què serà el que no recordi la tia Ramona, quines galindaines no hi entafora, a la seva memòria? El senyor Honorat, l'apotecari, el qual, segons veus volanderes, li va escalfar el llit manta vegada, i la coneix pam a pam, assegura -quan té la nit de rom i melangies, ja que, si no va mau, no bada boca-, que la tia Ramona recorda fins i tot els records dels altres.

¿Qui recordà, si no, en passar el que va passar, el començament d'aquella història? Com hauríem sabut allò de la figuera si no hagués estat per la tia Ramona? Gràcies a ella, vam assabentar-nos del dia, i fins i tot de l'hora, que l'avi, en tornar una tarda de treballar de la mina, va anunciar a la seva dona que pensava plantar una figuera al pati. «Una figuera, Joaquim?», es veu que esclafí l'àvia, abans d'encetar una retòrica que no s'acabava mai sobre els desavantatges d'aquella pensada: que si taparia el sol, que si no li deixaria lloc per estendre la bugada, que si les arrels esquerdarien les parets, i que si això i que si allò, i que si tomba i que si gira. Fins que l'avi en tingué prou, tallà el sermó amb un cop de puny damunt la taula i féu saber que, l'endemà, plantaria la figuera. Si la tia Ramona no hagués recordat això, com hauríem pogut entendre el que va passar després? Ja que, ni ella mateixa, que era germana de l'avi i visqué sempre amb ells, no té memòria que la seva cunyada hagués fet mai més menció de la figuera, ni tan sols quan li va privar d'estendre la bugada, ni el munt de vegades que les arrels esquerdaren la paret del galliner. Ningú no hauria sospitat que l'àvia -la gata moixa, la mosca balba! - havia covat el seu ressentiment durant anys i panys per la qüestió de la figuera; ningú no ho hauria dit, fins el dia que la va serrar.

La tia Ramona recorda fil per randa aquell dia, i, des que l'àvia és a punt de morir, encara el té més present, no se li'n va del cap. Com podria -diu ella, sempre que en parla, i en parla sempre- oblidar el xerric de la serra amb què la seva cunyada, obstinada, tossuda, ressentida, va tallar la soca de l'arbre? L’avi, en sentir-ho, no digué res -feia un quart d'hora escàs que el pobret acabava de morir-se- però es va encarcarar de tal manera –es veu que de la ràbia- que la tia Ramona, la tia Teresa i la tia Carme necessitaren Déu i ajut per acabar d'amortallar-lo.

     -     -     -     -     -

I, ara, l'àvia està espantada, albira el final i no vol morir-se, perquè sap que el seu marit l'espera fa quinze anys per demanar-li comptes. Tot just el recordo, l’avi; jo era encara molt jovenet quan ell va faltar. Tanmateix, pel que he sentit contar a la tia Ramona, sembla que sempre tenia la pólvora a torrar. No voldria trobar-me a la pell de l'àvia per res del món. Segur que ella, ara que es veu el trill als garrons, n’està ben penedida del que va fer; la cosa, però, no té remei, i per això la por se la menja, per això l'ull dret li lluu com si el tingués embogit. També li lluiria igual l'esquerre, si no fos que la malaltia l'hi va assecar i li quedà mort, com el d’una nina.

Miquel Martí i Pol, Ara mateix (1981)

Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.



(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

Joan Vinyoli, Damunt la sorra (1979)

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
                                Llavis extensos
com una migdiada.
                            I escoltem les ones
caient, blanes, dormint.
                                  Que el sol penetri
fins a la sang.
                    Però l'amor no basta.
Fem per manera de pujar l'escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                           Gaudim sense metàfores.

                                                                                           Publicat a Cercles (1979)

Quim Monzó, Uf va dir ell (1978) Dos contes



—UF, VA DIR ELL

PRENGUEREN cafè i talls de sara. — Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no hauria pogut badar-la). Ella ni se’l mirà (feia taaanta calor i la finestra, com sempre, tancada…) —La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va respondre (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). —Si vols, tanca-la, va dir, perquè li semblà que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no s’aixecà de la cadira ni féu cap comentari. Semblava que el temps els aixafés en silenci. Agafà la tetera i, lentament, abocà cafè dins la tassa (feia ja un any que s’havia trencat la cafetera i van decidir no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, utilitzarien la tetera per al cafè). Una mosca volava a l’entorn del pastís. Alçà la mà per a emprenyar-la, però pensà que era un esforç massa gran per a la poca nosa que la mosca li feia, així que la deixà fer. La mà quedà suspesa a l’aire, ensopida durant uns segons. Després la baixà lentament i la deixà sobre la taula. —Crec, digué ell ensumant lleugerament l’aire, que aquesta calda atrau les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que viva, que s’arrapava a l’únic pam net de mur blanc-brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i penetraria dins de l’habitació. —, acordà ella, dipositant l’esguard sobre la tassa i colpejant-la monòtonament amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —Podries deixar de fer soroll?, demanà ell, tip. Ella llençà la cullereta sobre la taula i el cop fou suau, tou, de color taronja. —Abans, era ell qui encara xerrava, els migdies d'estiu no eren tan càlids. —Tot es capgira. Estaven d’acord. Van quedar en silenci mentre l’udol del sol àlgid planava sobre totes les testes: les dels lents homes al carrer, les dels nens a la platja, orbs d’aspror. Barrejaren les cartes i escapçaren el pilot. Ella tenia un full.
     Quan se n’adonaren, ja era fosc el cel i negra la llum. Accionaren l’interruptor de la lampareta i recolliren la baralla. Amb l’aparell de comanament a llarga distància, encengueren el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que menjaren. Esgotats els programes, els himnes i les banderes, la tele s’inundà de pluja i ells s’adormiren a les butaques. Aleshores, pels volts de mitjanit, entraren per la finestra les colomes rosades i els galls negres de canyamel i els cérvols daurats i les gavines de lapislàtzuli i les caderneres d’ivori i les heures multicolors i les girafes d’heliotrop, tan rialleres. S’hi estigueren fins la matinada i, quan el sol es llevà, marxaren lentament; de tal manera que quan ell i ella es despertaren (el sol feria ja el mur blanc, davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no hauria pogut badar-la).



SPLASSSHHF

SPLASSSHHF: em submergeixo dins l’aigua perquè fa calor i estic suant i la pell em put i estic esgotat i el líquid és fresc i transparent i les gotes de l'splash del meu més aviat tosc contacte budellenc amb la superfície sensualment oscil·lant i amoral de la Mediterrània es perden entre l’escuma blanca que craqueja i es desfà, dispersa per la sorra de la platja i faig unes braçades, aixacumfa, aixacumfa, aixacumfa i em meravello de la meva pell coppertonejada i surto de l’aigua, apol·lo estiuenc, blup, fardant més que Johnny Weissmuller i faig un tomb amb intencionalitat contornejant i exhibicionista entre la xarxa que tricoten els esguards tediosos, ociosos, famèlics i socarrimats de quatre ties nòrdiques que dissimulen darrera d’horribles ulleres de sol, fent veure que llegeixen el Bunte o l’Stern, com si els importés una puta merda quin vestit de plàstic metal·litzat ha dissenyat el xorra del Rabanne o les bragues que utilitza la fulana de l’Schmidt, o el color de les mandarines que es menja, amb aquests llavis de maduixa, la Carolina de Mònaco, noieta que, entre d’altres coses, ha ereccionat en mi un sobtat interès per l’aristocràcia, especialment la seva, i per la sang blava que circula per aquestes venes que corren, folles i disperses per les seves sines, albarcocs, préssecs, cames tibades, fruits frescos per a rebolcar-s’hi i plorar la teva rialla els teus ulls les teves dents i demanar EXIGIR la socialització del món, no pas per res —el món se’ns en fot— sinó per tu, Carolina, i camino, doncs, vers el passeig marítim o com li diguin per aquí, mentre el sol ens clivella de pur deshidratament (és migdia i no haurien d'existir aquelles ombres tan enormes, però ja se sap que sempre anem de cul, c'est à dire amb l'hora estranya), xino-xano fins al bar de la plaça, on demano un combinat de noranta-cinc peles i una cervesa fresca —n'hauríem de dir biera, què collons!—i me la prenc i veig als pàises, eh, xavals, què?, doncs mira, res, ah, buenu, ja veus, ens veiem més tard, sí, al Western Saloon i pago i me'n vaig a la chambre de la pensió i dormo una estona perquè estic esgotat, cony, tant de ballar (ja fa quatre dies que sóc aquí) i com si res, això és un fàstic, tant Lloret, noi, vine a Lloret que lligaràs i ni una merda consagrada, tio, què vols fer-hi?, un altre any no m'enxamparan: em desperto a les nou i encara no és negra nit, baixo al carrer i me'n vaig al bar de les hamburgueses, a marcar-me'n una amb càtsup i ceba i una volldamm. Que putes!, amb la calda que fa i ells amb la samarreta blanca a les aixelles suades i el barretet al cap, al capdamunt de la cabellera, tota bruta i rinxolada i fins l'esquena, una cheese-burguer, please, me la menjo de dues queixalades, després me'n vaig, són les deu i camino entre el riu de gent que comença a "omplir-ho tot, i em foto a una sala d'esports i jugo dues partides al millón, però a la segona no he tingut sort i he fet falta a la primera bola, TILT!, i toco pirandó i me'n vaig a la bolera, al bar de la bolera, millor dit, i em prenc una altra cervesa, en diré biera, cccccrrrrrrrrrrccccccc!!, el relliscós soroll de la bola, escurçant la distància, plopf!, crroooocccc i ja m'ensopeix tot això, així que foto el camp i em compro unes french fries a un bar blanc, de formica — ¿o és fòrmica? — i plàstic, i vaig introduint-me-les dins de la boca, assegut a un banc del passeig, cara al mar amb la samarreta nova i suada — més que res a les aixelles — que em vaig comprar, en vermell, ahir, i em miro el celot, tan gran i fosquíssim i ple de groguencs punts blancs, en fi, filosofies ara!, llenço la caixeta oliosa on estaven les frites i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, què hi ha?, el Perlanca que va de passeig, amunt i avall, què anem al Western Saloon?, sí, i el soroll —música— que et cau al damunt és massa, too much que diuen els que volen fardar de políglotes, i ens anem cap a un racó i seiem i és ple de peluts i ties boníssimes, més fredes i distants que l’hòstia, i el cambrer, un cap-rossenc, two beers, what?, two beers!, two beers!?!?, YEAH!!, ja no pots ni cridar ni parlar perque ni se’t sent, el merder tan considerable i la música, rollingstones dels vells temps, tio, picar de mans a fi i efecte de seguir el ritme, un Chuck Berry del 58, reserva de cava carta blanca, mmmm, bé doncs, ens porten les beers, trenta peles and five for the boys a la que et despistis, OK, començo a estar a to, bbbffffff, vacances somiades, una tia que està començant a ballar, ooh, rossa, cabell llis i suau, ulls com pous com ous com bous, tan tous, llavis com matalassos i el mamellam que s’esvera a cada contorsió, fins que arriba el goril·la, això no és una boîte, ja ho sabíem, tio, doncs no es pot ballar i la tia es detura, un rictus de frustració creua els matalassos, a fotre’s i a seure i a beure més cervesa, fins que sortim i ens despengem per un carreró petitó i em foto de lloros contra un arbret: senyal inequívoca o així d’una very interesting col·locació, paperina o gavardina, i m’assec. Seiem, Perlanca, a la vorera de la voravia —no us estranyeu: tinc un amic que és de l’Òmnium— i escoltem el silenci, és tan estrany el silenci i la paret blanca, mmmm, ¿anem a una discothèque?, anem i en cerquem una, a una cantonada esmoladíssima, llums blaves i magentes, pst, estarà bé, podríem haver anat al Revolution, massa lluny, aquí ballem i ja està bé, buenu, i ens llancem a la pista, hop!, què bé i demanem un cubalibre i ens porten un raf, quines coses, al capdavall tant se val, això és vida i no les vuit hores diàries a l'oficina, està bé, aquesta cançó, és Rosana de los Diablos, què maca!, hi ha unes estrangerotes que deunidó, seiem, a veure si descanso una mica, i els llums: groc, vermell llepat, verd, blau, l'spot blanc: flash flash flash flash i tot que dóna voltes, uuuop, si lligués alguna cosa…, però aquest any és fatal: ni el Barça guanya la lliga, així que ja em direu com poden anar les vacances, i aquest any sense el Michels ja veurem…, el tio aquest, l'alemany, el nou, no sé ni com es diu, ja veurem, et diré…, i vaja!, unes ties, aquí al costat nostre, una mica bledes i un tant nassudes, no estan bones però què vols fer-hi? semblen del país, hola tia, què?, quin rotllo, com ho fem, Perlanca?, més raf, valor, quina calda, el Perlanca s'està embrancant, avui està més fi que no pas jo, i les ties responen, ara que són més faves…, ara ballem, el Demis Roussos, we shall dance, we shall dance, que fi, encara que un xic passat, però va bé per a estar junts, com s'arramba!, pla o projecte and so on, a veure, com et dius? eh?, Mariantònia, però em diuen Tonyi, d'on ets?, d'HospitaletDelLlobregat, ah, jo sóc de Manresa però ara visc a SanAdriànDelBesós, treballo de dependenta a ElCortelnglés, a ElTallBritànic?, ha ha ha, què graciós!, sí, a la secció de perfumeria, però estudio secretariat, això està bé: progressar, sí, de vacances?, sí, amb la meva amiga, la Mariangústias, Angie per a les amigues, Angie?, com la dona del David Bowie, ja saps, la cançó dels rol·lingestons: Aaaaaangie, Aaaaaaangiiie, que modern, noi; tu estàs al corrent de tòt, psssé…, quina calor que fa aquí, oi?, sí, ens n'anem?, ens n’anem tots quatre, passegem ara, i ens prenem un quantró amb gel a la barra d’un bar pollós i nederlanditzant. Són simpàtiques, una mica espesses i xorres, però mira…, podríem anar al meu apartament, diu el Perlanca, com si d’aquella merda de cambra se’n pogués dir apartament, a veure quina cara posen: abaixen els ulls i es miren, així: ràpid, el Perlanca ha anat massa de pressa, uf, tinc uns discos bons, a escoltar música, insisteix, buenu, diuen les ties, cony!, fins i tot anirà bé, comprem una gèlida ampolla de xampany, xampany bo, l’ocasió s’ho mereix: un Delapierre, i pugem a la seva habitació: una habitació d’hotel, és clar que millor que la meva i, ja l’hem cagada, el llit ben a la vista, el primer que s’ha vist en entrar, enooooorme, al bell mig de l’escenari. Les ties s’han quedat parades, amb la mosca al nas, seiem?, posa un disc dels Beatles, oh, qué bonito, nos gustan los Beatles, diu la Mariangústias, i obro la finestra perquè fa calor i m’agrada el cel, tan fred i tan blau i tan llunyà (tinc ànima de poeta) i calculo: deuen ser les dues o les tres de la matinada, ppfff, encara és d’hora, el xampany!, el xampany!, que bé!, riem, està fresquet!, sí, és que el xampany cal servir-lo fresc, diu el Perlanca, ah, obre la boca la Tonyi i m’assec a la seva vora i parlem de música, tu, a Barcelona, què fas?, estic a una agència de publicitat, oh, què interessant!, sí, i tu els diumenges què fas?, vaig a ballar amb les amigues, sí?, i li passo la mà per l’esquena, amb suavitat, seda lliscant sobre seda, no diu res, presiono lleugerament amb les puntes dels dits sobre el seu braç, a l’alçada del bíceps, l’acosto a poc a poc i no diu res, cony, vaig a posar llum indirecta, diu el Perlanca, ok, i apaga una bombeta, estem així, doncs, llum garbellada i vaig i me la morrejo, apa, i no diu res. El Perlanca ha desaparegut amb la Mariangústias, són a la cambra del costat, la del Ricardu, que se n’ha anat a Cadaqués, amb el jet set, a menjar-se una paella, i el disc, aquí, que ja s’ha acabat i va girant incansablement per la mateixa estria, sense disparar-se, potser una volva de pols, o potser està ratllat, crac crac, ningú no es mourà per a canviar-lo, li passo la mà per sota de la brusa, i em respon millor del que esperava, vaja: descordem botons i cremalleres i estels rosats i llunes d’argent damunt del sofà, uf, i la beso més, bullo, aquesta cintura…, no, em diu, així no, és que no prenc pilules, saps?, ah!, podem fer marxa enrera, o no, espera, el Perlanca té una goma d’aquelles, you know, crec, truco a la porta, toc toc, Perlanca, deixa’m…, puc passar?, entro, passo i surto, mira, ah, que bé, és segur?, sí, anglès, garantitzat, crac crac, diu el tocadiscos, ah, buenu, a veure, oh, quina cosa, vine aquí, m’agrades molt, tu també, ets molt simpàtic, em diu i penso que té la cara plena de grans i aquest nas enorme…, com un lloro o una garsa, sí, dic, oh, què et passa?, diu, què em passa?, penso i em miro, cony, no ho sé, ara…, què et passa?, diu ella, no ho sé, mai no m’havia passat, li dic, no ho entenc, m’emprenyo, no t’excito…, em diu i abaixa la cara, entristida, què dius?, li dic, sí, sí, m’excites quantitat, però no ho entenc, vaja, noi, no sabem què fer, crac crac, diu el tocadiscos; ella dissimula arreglant coixins i mirant de cua d’ull, jo tracto de concentrar-me, pensar en aquestes corbes o en alguna foto del Playboy, a veure…, merda, dic, quina lata, deu haver estat la gometa, no sé, vaja, un cop que lligo, penso, i li dic: escolta, ho sento, no et preocupis, diu la Tonyi, i tracta de somriure, com traien-li importància a la cosa, mentre es va vestint a poc a poc i mira per la finestra i se sent remor del carrer i la música de la ràdio del veí, Rosana de los Diablos, quina cançó, està bé, és bonica, no?, diu la Tonyi, sí, dic jo i somriu —tristament?— i jo penso quina frustració, quina collonada, merda, i obro l’ampolla i em prenc un cynar.

Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) (fragment inicial)














Te deix, amor, la mar
com a penyora


     Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.
     No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i «golondrinas» ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.
     Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava…
     Érem més joves, menys conscients, plens d’una innocència perversa, quasi maligna, d’àngel rebel. Em sap greu emprar aquests mots, que potser et faran pensar que sent remordiments, que no estic tranquil·la amb la meva consciència. Tenia quinze anys —una cançó del Dúo Dinámico, el conjunt de moda, parlava de nines tendres com flors i tu, per fer-me enrabiar, la cantaves—. Tenia quinze anys, i ells foren, en part, la causa del nostre trencament. Em complau, per altra banda, pensar que vaig arribar a tu en el moment més crític de la meva adolescència, quan començava d’ésser una dona, i que tu influïres poderosament perquè acabés de ser tal com ara sóc. Durant aquell curs, el curs de cinquè, vaig baratar els mitjons de colors per mitges fines; vaig estrenar les primeres sabates de tacó i un vestit de festa. Era vermell, de vellut, lleugerament escotat. Me’l posava els dimarts per anar al concert del Teatre Nou. Teníem entrades de franc que enviava al col·legi el Patronat dels Amics de les Arts. A tu no t’agradava com desgraciava la música aquella orquestra provinciana que feia tot el que podia amb els violins, les trompes, els timbals..., malgrat el resultat grinyolenc i esquerdat de la seva actuació. Però venies i t’asseies en una butaca prop de la nostra llotja, tancaves els ulls mentre els llums restaven apagats, il·luminat tan sols l’escenari. De tant en tant m’adonava d’un pipelleig, obries lleugerament les parpelles i de cua d’ull em miraves. Un dia em vas dir—sortíem d’un concert d’escoltar Bach—, que jo et fitorava amb l’esguard. Em preguntares què et volia demanar amb aquella manera de mirar-te, com si et busqués l’ànima. Jo et vaig contestar—me’n faig creus, de la meva sinceritat— que sempre mirava així quan algú em cridava l’atenció. I fou llavors quan tu, per primera vegada, posares les teves mans sobre els meus cabells. Em feres tremolar de cap a peus i vaig empegueir-me. 
     M’agradaven tant les teves mans! Són tan formoses encara! —dits llargs, pell blanca, ungles polides—. Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats, per la ciutat. Em mostrares molts de racons que, temps ençà, del temps de la teva adolescència, quan et nasqué l’afició de caminar horabaixa, molta estona, per llocs solitaris, descobrires. Els meus ulls que eren els teus —jo veia el món com tu el miraves— captaren matisos, colors, formes, detalls que a tu et semblaven sorprenents i nous. M'afalagava tant d'interessar-te, que m’esforçava per endevinar i traduir les teves reaccions fent-les passar per meves, quasi inconscientment. I avui encara, a vuit anys de distància, sóc capaç d’entusiasmar-me recorrent des d’aquí, ulls clucs, el barri mariner del Carme, el Putxet, ple de costes, escales, manxetes i olor de peix, que t’evocava algun indret de Nàpols, a la vorera esquerra del moll. Els nins anaven despullats, jugaven amb cans i moixos, i les dones, escambuixades, brutes, xerraven cridant damunt dels portals. O també puc, sols em falta el teu contacte, seguir el teu pas morós pels vells carrers empedrats, de façanes senyorials, camí de la Seu —traspasso la Porta del Mar, fa pudor d’encens… 
     Sortíem al camp algunes tardes, l’aigua esclatava a les síquies i els ametllers començaven d’enllestir un cel de neu entre les seves branques. Amb tu vaig conèixer dos pobles abandonats, Fosclluc, d’on sortia por, i Biniparraix, arrasat per un temporal, que trobàvem després de caminar bastant, muntanya amunt, entre petits boscos d’alzines i pins i garrigues de mates i romaní... No solíem parlar mentre durava l’excursió. El teu braç cenyia la meva esquena. De tant en tant, el meu cap es repenjava sobre la teva espatlla i tu em besaves com ningú no ho ha fet mai. 
     Anava descobrint el món de la mateixa manera que l’amor em descobria a mi per fer-me seva. No era als llibres, ni a les pel·lícules, on aprenia a viure la història de la nostra història. Aprenia a viure, aprenia a morir de mica en mica—però això no ho sabia aleshores—, quan, abraçada a tu, em negava a deixar passar el temps. Volia per sempre més romandre al teu costat, sentir el frec dels teus llavis, de la teva pell. I el món des dels teus braços era bell i trist com nosaltres, tenia un color indefinible, entre blau i lilós, a estones fosforescent, sota un maquillatge de neons.
     La boira agonitza, densa, lenta, als carrers, es fon a les clavegueres, s’esfuma entre els cotxes aparcats. La tristor d’aquestes hores, glaçada als polsos, glaçada a les llàgrimes glaçades, em retorna a tu, avara sobretot d’aquella claredat empeltada de besos que estimàrem. Estimàrem tantes i tantes coses! 
    La terra humida després de la pluja, l’esplet de roselles entre el blat, les terrasses dels cafès plenes de sol, els nins, les oronelles, les platges desertes, les nits de les nostres imaginàries cites, i l’amor per damunt de tot, l’amor de què mai, per aquella època, no parlàvem. 
     Les nostres relacions duraren vuit mesos i sis dies exactament. Foren trencades a causa de l’escàndol públic i de la teva por d’enfrontar una situació de doble responsabilitat. No tingueres prou forces, ni prou confiança en mi; t’obsessionava la idea que jo algun dia et faria retret d’aquell amor que anomenàvem amistat. T’amenaçaren en nom de la moral i els bons costums, et parlaren de conducta corrompuda, de perversió de menors, reberes anònims plens d’insults morbosos... Jo vaig haver de suportar rialletes i comentaris a mitja veu; més d’una vegada les companyes canviaven el tema de la conversa quan jo m’acostava, però ningú, tret de mon pare, no s’atreví a parlar-me a la cara, enfrontant-se amb la realitat. Tenc present encara la ganyota del seu rostre crispat, el to agre de la seva veu, però he oblidat les seves paraules, retenc tan sols dues frases que —com la tornada porfidiosa d’un anunci publicitari, que se’t fica al cap, i repeteixes mentalment sense voler— m’han acompanyat tot sovint: «Aquest és el camí de la depravació. T’enviaré a Barcelona, si això dura un dia més». Ara puc explicar-t’ho. Llavors t’hauria fet molt de mal i jo volia evitar, per tots els mitjans, el teu patiment. Et vaig mentir. A mi ningú no m’havia dit res. Tothom es comportava com sempre. El meu pare m’enviava a passar l’estiu fora de Mallorca com a premi a les bones notes que havia tret als exàmens de juny. 
     Foren dies de fel, nafrats per absurdes llenderades de ràbia, llefiscosos per les baves dels llimacs. Em sentia buida, borda, distant, quasi no em coneixia. Començava a odiar la gent, la ciutat, i aquell estiu tan tendre que començava. I tot l’amor, aquella immensa capacitat d’amor, es nodria únicament de tu i, sense dispersar-se gota, a tu retornava. La darrera tarda, érem al passeig marítim, tenies el cotxe aparcat davant del port. Vaig posar-me a plorar —eren tants els motius!— buscant refugi als teus braços, que em rebutjaren. La dansa de mil llumetes reflectint-se a la badia em feia pessigolles als ulls. Entre les llàgrimes veia bocins de barques i trossos de mar. Tu tenies els nirvis a flor de pell; la mateixa tensió que t’esgotava posava un rictus tràgic al teu rostre. Sense mirar-me vas girar-te cap a mi i amb un gest de desolació em passares una mà pels cabells com la primera vegada. Vaig tancar els ulls i vaig dir-te que t’estimava. Tu em feres callar; com un autòmat et sortien les paraules de la boca: 
     —Això no pot continuar. Hem de posar punt final a les nostres relacions que no tenen cap sentit. De sobte una bafarada d’olor de mar em féu marxar enmig de les ones. L’aigua trucava al vidre de l’ull de bou. Reflectia la calma del cel un color d’un blau intensíssim que em feria l’esguard i no sabia ben bé si era el color de la mar o el dels teus ulls. Érem a la llitera. A la cabina, que era per a vuit, només hi restàvem nosaltres. Espurna d’ones, ales de gavines, regaleres de dofins, s’entraven pel vidre rodó de lluna plena, lluna de migdia, però, del nostre ull de bou. Lentament vas començar a despullar-te, t’anaves traient la roba sense mirar-me amb un gest que volia ser natural i que ara l’endevino impregnat de candor malaltís. Et cobrires el cos amb un llençol: potser tenies por de la meva por en veure’l nu, potser m’havies vist fugir rabent, espantada davant l’espectacle que, per primera vegada, s’oferia al meu davant. T’assegur que no em vaig esverar. Em bategaven els polsos amb força i dins meu anava arromangant els vels del més bell somni d’adolescent. Sempre m’havia semblat esplèndid, el teu cos; sentia en aquells moments curiositat, ganes de saciar els ulls mirant-lo tanta estona com volgués. Per això vaig destapar-lo. I aparegué —me’n sentia creadora, ja que eren els meus ulls els que així el veien—, estatuari, perfecte. Els meus dits, com en un ritu, la llenegadissa dansa dels meus dits sobre la teva pell, tornaren a dibuixar els teus llavis i una per una les formes del teu cos. Llavors tu em demanares, amb el tacte més que amb la veu, permís per despullar-me. Volies fer-ho tu, insistires, per assaborir amb morositat els moments que ens separaven de l’instant aquell en què, a la fi, em veuries nua, allargant, amb la intenció de perpetuar-los, aquells minuts, malgrat la urgència del teu desig. Cada segon que passava —al rellotge de les nostres venes era la plenitud de migdia—, tremolava el meu cos acariciat per les teves mans, ens acostava amb fortíssims reclams a qualque misteriós, inefable lloc. Un lloc fora del temps, de l’espai, un migdia, un vaixell, fet a la nostra mida i on cauríem sense salvació. Sense salvació, doncs aquella era l’única manera de salvar-nos, perquè allà baix, al regne de l’absolut, de l’inefable, ens esperava la bellesa, que es confonia amb la teva-meva imatge quan em mirava a l’espill de la teva carn. I al recer segur, a l’escletxa més íntima del teu cos, allà, començava l’aventura, no dels sentits, de l’esperit, millor, que em portaria a conèixer el darrer batec del teu ésser, abocada, ja, per sempre més, al misteri de l’amor i de la mort... Anava i tornava de la petita cabina al teu cotxe. Del passat present al present momentani. La teva tendresa era aspra aleshores, quan decidires que durant aquell estiu no ens havíem de tornar a veure, perquè tu no volies que ningú et culpés de marcar la meva vida per sempre. Posares l’auto en marxa. Et vaig demanar que no ens n’anéssim, necessitava prometre’t, amb totes les meves forces, de no oblidar-te mai. El teu rostre trist tenia una expressió distant quan em prohibires que t’escrivís i em demanares tot el contrari del que jo t’oferia: l’oblit. 
     Vaig passar l’estiu a casa dels meus oncles en una platja de moda. L’activitat del descans —banyar-me, prendre el sol, fer l’aperitiu, dinar, donar un volt, anar al cinema o a ballar— m’avorria. El meu capteniment era ben estrany: m’il·lusionava només tot el que encara no havia començat.
     No vaig oblidar-te. Cada nit t'escrivia i em guardava, curosament, les cartes en un calaix tancat amb pany i clau imaginant que un dia tu les llegiries una per una. Eren dues unces de felicitat, ja ho sé, pensar que les meves cartes formaven un caramull ben espès i podrien ocupar-te moltes hores de lectura, hores en que tornariues, inexorablement, a mi. Estava gelosa de tot el que tu feies i jo no ho sabia. De les teves anades i vingudes per ciutat, de la gent que t'envoltava, de la teva feina. Aquell estiu tenies el projecte …

Miquel Martí i Pol, L'Elionor (1972) (Ant 46)



L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".


                                      La fàbrica (1972)


La fotografia és de Lewis Hiner, feta a Carolina del Nord l'any 1908. Hiner té una impressionant col·leció de nois i noies treballant i és un testimoni de primer ordre per entendre com va ser d'alienant la industrialització.

Joan Brossa, Poema (1970) (Ant 43)


Poema (1970) recollit a Poemes visuals, Barcelona, 1975.


JOAN BROSSA 
(Barcelona 1919-1998)

Poema. Comentari de text.
Extret de Antologia de la poesia catalana, edició de Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià. Castellnou edicions. Poesia, clàssics catalans. Barcelona, 2005. 

Dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista plàstic i poeta, així es descrivia ell mateix. El seu interès pel món de la imatge l'ha dut a ser un dels principals introductors de la poesia visual a la literatura catalana. Vinculat des de sempre a l'avantguarda, va ser un dels fundadors de la revista Dau al set el 1948. Tanmateix és un poeta polimòrfic, com diu Glòria Bordons*, ja que ha treballat totes les formes: des de les més clàssiques, el sonet i l'oda, o la sextina dels trobadors, passant per les formes populars i la poesia escènica per arribar, a partir de 1950, a la poesia quotidiana o antipoesia en una voluntat de reflectir la realitat del carrer de la manera més directa possible, quasi una acta notarial de la realitat més prosaica. En els anys quaranta havia fet alguns cal·ligrames, però serà en els anys seixanta que la poesia visual centrarà el seu interès, la paraula ja no és suficient i cal recórrer a la visualització material del poema. Per a Brossa la poesia visual és en paraules seves: "la recerca d'un nou terreny entre allò visual i allò semàntic". El material que utilitza és molt variat: il·lustracions, cartes, documents, números, dibuixos i sobretot lletres solitàries que esdevenen les protagonistes dels seus poemes visuals. D'aquesta manera pot expressar en un llenguatge internacional les seves crítiques a la societat i dir tot el que pensa, demostrant que la poesia és la millor arma que existeix, com ho demostra "Poema", el cos del qual és una pistola.

(*) Joan BROSSA, Antologia polimòrfica. Edició a cura de Glòria Bordons. Barcelona, Galàxia Gutenberg- Cercle de Lectors. 2001.



Brossa visual, per Jordi Coca


Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava «poesia» tot el que feia perquè considerava que no hi havia diferències entre els diversos gèneres. I és que la seva obra creativa abasta la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. Però sempre amb un reconeixement desigual… Per això, commemorant l'aniversari de la seva mort, el diari Ara va publicar un suplement íntegre del dominical "AraTu" amb el títol 15 anys sense Brossa, amb la voluntat de retre homenatge "a un artista lliure, coherent i al·lèrgic a les repeticions". El dossier l'encapçalava un magnífic article de Jordi Coca: Brossa visual. És aquest:


BROSSA VISUAL


L'any 1967 Joan Brossa havia publicat molt poc i era vist com un epígon poètic de l’avantguardisme foixià, com un dramaturg absurdista i com un company de viatge d’artistes plàstics com ara Tàpies, Ponç, Cuixart i la resta de noms que formaven part de Dau al Set. Alguna personalitat destacada de les nostres lletres m’havia arribat a dir que Brossa era un pallasso, segurament perquè ja se li sabien les aficions a la màgia i al music-hall. En tot cas, conèixer-lo personalment va suposar entrar en contacte amb un creador perfectament coherent, perfectament lliure i sempre disposat a evitar les repeticions artístiques adotzenades. Fes el que fes, Brossa sempre era poeta: poeta de la paraula, poeta de la imatge,
poeta de les arts escèniques, poeta del cinema i de l’escultura…

Una altra brama que circulava a finals dels seixanta veia Brossa com un creador bàsicament elitista, cosa que en teoria suposava donar l’esquena als problemes socials. Tant era que el 1951 hagués editat Em va fer Joan Brossa –el recull poètic escrit sota la influència del poeta marxista João Cabral de Melo–, un llibre que denota una profunda preocupació social i que, tal com assenyala Pere Gimferrer, va visualitzar “la superació del cercle viciós que feia de l’avantguardisme i el realisme dues tendències irreconciliables”. En la mateixa línia, Brossa editava l’any 1961 Poemes civils, però com que no militava en el realisme social sempre va ser vist amb reserves.

L’evidència que gairebé ningú no s’interessava per ell feia que acumulés un gran nombre d’obra inèdita i que no se li tingués en compte, per exemple, que el 1956 havia fet el primer poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales del passeig de Gràcia de Barcelona, o que el 1959 iniciés la primera suite de poesia
visual, tot i que hi ha intents anteriors que es remunten al 1941. Les poques estrenes teatrals eren minoritàries i solien acabar amb xiulets i escridassades. En conjunt, l’obra de Brossa era desconeguda i valorada com una frivolitat. Tanmateix, el 1970 van començar a canviar les coses. D’una banda es va editar el primer volum de l’obra poètica, Poesia rasa, amb un pròleg elogiós de Manuel Sacristán, un marxista-comunista que estava per damunt de qualsevol sospita. El 1971 apareix el meu llibre sobre Brossa, el primer que s’editava sobre el conjunt de la seva obra, i en què es publicaven alguns poemes visuals i obres de teatre, altament visuals, com Sord-mut, que havia estat escrita el 1947. El 1973 surt el primer volum de la Poesia escènica, amb pròleg de Xavier Fàbregas, i el llibre de poesia visual Suite, que era del 1959.


S’iniciava, doncs, el reconeixement del món brossià, que, bàsicament, trobava l’expressió més feliç en la poesia visual i els poemes objectes. En realitat, tant en la seva obra literària com en el teatre hi ha característiques visuals essencials i, de fet, es podria parlar d’una mena de protopoesia visual únicament escrita. Però és en el seguit d’exposicions dedicades als poemes objectes, a la poesia visual i als cartells on es fa evident –primer a Catalunya i després arreu– que Joan Brossa comença a ser admirat i imitat. Entre el gran nombre d’exposicions importants cal destacar la que es va fer a la Fundació Miró el 1986, la del Museu Centre d’Art Reina Sofia el 1991 i la que l’Ajuntament de Barcelona va produir el 1994 al Palau de laVirreina.

Es multipliquen les traduccions de la seva obra, els premis i els reconeixements i, enconjunt, es comença a entendre la gran unitat de la producció brossiana. Quan fa cartells o objectes poètics, quan concep un espectacle de màgia o fa un guió de cinema, quan escriu llibres en què recupera mètriques com ara la sextina, o grans volums de bibliòfil amb artistes plàstics, Brossa sempre és el mateix. El seu univers es basa en la força d’una mirada que mai no és convencional i que transforma el que mira: l’alteració d’una lletra en el mot carnaval expressa l’essència mateixa d’aquesta festa; la desaparició de les lletres C, E i H d’un abecedari esdevé la més gran elegia possible dedicada al Che; l’absurd de la roda quadrada, les tapes de taüt i el barret de copa, la butaca amb cua…

El món de Brossa, amb una mitologia pròpia d’anticlericalisme, odi als burgesos i reivindicació de la menestralia aparentment ingènua i artesanal, es dota d’una força enorme pel fet d’esdevenir, alhora, l’hereu més profund i complet de Marcel Duchamp, i l’admirador de Stéphane Mallarmé, de Richard Wagner, del transformista Leopold Fregoli i del cineasta George Méliès. En conjunt, tots aquests creadors podrien aplegar-se sota una divisa central de Brossa: cal no confondre fantasia i imaginació. La fantasia engavanya, la imaginació allibera.

Si bé està clar que en la seva obra tot és u, cal admetre que el reconeixement del conjunt ha estat desigual. La Poesia escènica, per exemple, encara no ha trobat una expressió plenament feliç. Hi ha intents minoritaris, bàsicament liderats per Hermann Bonnín des de l’Espai Joan Brossa, i alguns muntatges mé o menys reeixits de Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver, de Joan Ollé i de Jordi Mesalles, però, això de banda, els dos intents que s’han fet al TNC han estat un error. S’ha volgut veure en Brossa únicament un teatre d’acció, de music-hall i d’estriptis, quan en realitat Brossa també construeix el seu teatre com un gran viatge per la diversitat dels gèneres escènics.

Avui Brossa ja és un clàssic, però corre el perill de quedar tancat en els tòpics que s’han construït al seu entorn. De fet, Sacristán ja va dir en el seu pròleg del 1970 que hi ha una “història de la poesia de Brossa”, una evolució que cal tenir sempre present. Brossa no és el dramaturg de les serpentines i el confeti, ni és el poeta avantguardista que feia coses visuals. Brossa és la coherència, l’autenticitat i el convenciment que en art les repeticions sempre són una equivocació.

Jordi Coca




La fotografia, publicada a les pàgines centrals del suplement dominical AraTu, anava acompanyada d'un peu de Robert Ramos i es titulava "Un món propi": Joan Brossa, fotografiat al seu estudi de la Travessera de Gràcia de Barcelona el 8 de març de 1983. S'hi va instal·lar l'any 1958 i va ser el seu espai íntim i el seu refugi cretaiu durant 35 anys. Les vistes i alçada d'aquest estudi, en personal desordre brossià, li van inspirar el poemari Vint-i-una odes, un goig, una dansa i un sonet. El 1987, amb l'ajut econòmic de l'Ajuntament de Barcelona, es va traslladar a un nou estudi, al mateix edifici del carrer Gènova on vivia amb la seva companya Pepa Llopis.