Gabriel Ferrater, Les dones i els dies












La platja

El sol se l'ha menjat. Anava sola, 
descalça com la mar, vestida com
la mar, amb brusa blanca i slacks verds,
i era rossa com l'aire, lluminosa
com el lleó de fúria total.
   Se'ns l'ha menjat. Fem-nos canilla d'ira.
Tallem el vent de llauna amb la cisalla
dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.
Lladruquegem la mar, la disfressada.



A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs de l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs 
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.




Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                              "Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers -Què són?"
                                                        Paletes:
manca una casa a la mançana.

                                                  "Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany. "
                                                    Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna. 



Si puc

Alguna cosa ha entrat 
dins alguns vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar (1967). Fragments

"El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l'ocell a la branca."

La prosa de Rodoreda em fascina. A Jardí vora el mar, com en tota la seva obra saps que és ella només començar. Sembla que la veu de l'autora et parli i et vagi dictant el text.

Contràriament al que havia sentit Jardí vora el mar no és una novel·la menor, simplement és extraordinària, o per dir-ho en paraules del seu editor, Joan Sales: "Jardí vora el mar és una novel·la excel·lent publicada enmig de dues obres mestres".

La història gira entorn d'un jardí d'una casa d'estiueig situada vora el mar. Narrada pel jardiner que hi viu tot l'any, Rodoreda ens descobreix tot un univers sense pràcticament sortir de la casa i el jardí. Són sis capítols que es corresponen als estius dels senyors de la casa i alguns veïns que van guanyant protagonisme. Sota l'amable aparença de les flors i les plantes -personatges secundaris indiscutibles- s'hi amaguen vides tristes i infelices. Vides d'una gent satisfeta materialment, però buida emocionalment.

Jardí vora el mar és un monòleg d'un jardiner sense nom que gràcies a les tafaneries i enraonies del servei sap tot el que succeix. Des del jardí les flors i les plantes són testimoni de les vides dels amos i les senyores. Realisme, cruesa i tristor amb el mar de fons.

Fragment del blog Lectures de l'Espolsada.

- - - - - - -

En el seu moment més productiu, Mercè Rodoreda (…) redactà una nova versió de la novel·la, ara Jardí vora el mar, que apareix el 1967 amb la datació: Ginebra 1 - 17 setembre 1959; desembre 1966. Com ella mateixa recorda, es tracta de la primera novel·la després del gran marasme.

Al pròleg de Mirall trencat, document magnífic per a conèixer la «poètica», l’autora confessa:

Al cap d’anys de no poder escriure res –llevat d’alguns contes– perquè requereix esforç i jo tenia coses més importants a fer com és ara sobreviure, se’m va imposar, podria dir, Jardí vora el mar. Igual que en el conte «Tarda al cinema» del recull Vint-i-dos contes, vaig adoptar la narració en primera persona, el monòleg interior. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. «Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors». Jardí vora el mar, [...] cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres. 
(Mercè Rodoreda. Del Pròleg a Mirall Trencat)

En efecte, a Jardí vora el mar trobem molts elements que, si tenim present la data de redacció inicial, fan via a les altres obres. El relat ve formulat per una sola veu, el monòleg, si bé aquí, escadusserament, es tracta d’una veu masculina. Veu més que no pas acció, perquè, de fet, més que d’un protagonista cal parlar d’un recontador expectant. Són els altres qui donen moviment i posen en joc la trama, mentre la veu redueix la seva activitat a l’observació. L’argument girarà entorn de l’amor i de les dificultats per viure’l, per conservar-lo, enmig de desenganys, misteris i triangles sentimentals. Totes les parelles, el jardiner-Cecília, Francesc-Rosamaria, Sebastià-Eulàlia... veuen com es fon el desig.

Ferran Gadea i Gambús. Mercè Rodoreda. Perfils d’una narrativa. Departament d'Educació, Fundació Mercè Rodoreda. 2008, any Rodoreda.
- - - - - - -

Per a les proves de Selectivitat...

La presència del mite en aquesta novel·la. El distanciament. La consciència de la mort. El sentit tràgic. L’aigua com a element simbòlic. El behaviorisme: tècniques de construcció. Eugeni i Rosamaria: infantesa i record. Els dos camins fonamentals de coneixement de les relacions amoroses. El diari d’Eugeni. Mar i jardí: el suïcidi d’Eugeni. La impossibilitat de recuperació del passat.

_ _ _ _ _ _

Tot seguit, les primeres tres pàgines de l'obra i alguns fragments de cada capítol, on ja trobem condensats tots els seus ingredients.



JARDÍ VORA EL MAR
de Mercè Rodoreda.

Edició de Club Editor, Barcelona 1989. 


Dieu est au fond du jardin
                         Robert Kanters


I


A mi sempre m'han agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l'Excelsior les temporades d'estiu quan venien amb els seus amics. N'hi havia un que pintava el mar. Feliu Roca es deia. Havia fet exposicions a París i em penso que a Barcelona és conegut i que ha guanyat molts diners amb aquesta estesa de blau. L'havia pintat de totes maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes. Verd, de color de por. I gris, de color de núvol. Marines. Deia que feia marines i els seus amics li deien que havia de fer taques que és el que més agrada als americans. I s'enreien i li deien que el mar ja hi havia hagut massa pintors que l'havien pintat, i el noi… Un galant xicot amb el cabell tirant a ros i uns ulls blaus una mica adormits, com ensonyats. De vegades quequejava. Quan no li sortien els colors com ell volia: vull dir això de la barreja. I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner… Li ho deia per fer-lo content i aleshores m'explicava que quan hauria pintat el mar de totes les maneres que el mar es pot posar, em pintaria a mi, assegut al sol. No me'l creia, no… Cada estiu, quan venia, jo estava content de tornar-lo a veure i em penso que ell també estava content de veure'm a mi. Sis estius… Tot plegat, sis estius, amb un hivern dolent… Una de les amigues -eren dues i venien sempre- es deia Eulàlia. L'altra es deia Maragda.  Feia de modista i havia estat mestressa de la senyoreta Rosamaria, que de jove havia treballat amb ella, i d'això els venia l'amistat. Quan tornaven del bany, al matí, jo procurava trafeguejar per les paneres d'aquí a la vora. Per aquesta, coberta de baldirons; per sentir-les enraonar. I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners… i tant de tot… dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com l'Eugeni.


La primera vegada que els senyorets van venir va ser a començaments de la primavera, poc després d’haver-se casat. A ell ja el coneixia. L’havia vist dues vegades; quan va venir a mirar la finca per comprar-la, i una altra vegada quan va venir a veure com anaven les reformes que feia fer. Aquesta segona vegada em va dir que se’m quedava, que ja li anava bé com a jardiner. Havien fet el viatge de nuvis per l’estranger i van fer una passada curta per aquí. Moltes passejades i estones al mirador guaitant l’anar i el venir de les onades i el cel amb tot el que s’hi belluga i ben al costat l’un de l’altre i de vegades abraçats. Si era de dia, quan m’acostava, tossia per avisar-los, i encara que no és cap pecat que dos casats s’abracin pensava que els molestaria que els veiés. La Quima, la cuinera, ja va venir aquells dies. Després van agafar el costum de llogar-la per la temporada, perquè la cuinera que tenien a Barcelona a l’estiu anava a veure la família. La Quima em feia explicar tot el que feien pel jardí i jo li feia explicar tot el que feien per la casa perquè ella sabia moltes coses per la Miranda, una de les cambreres, que era del Brasil. Aquesta Miranda duia un vestit negre, tan estret per tot el cos, que el tenia prim com una serp, que més li hauria valgut anar sense. I un davantal, de punta, petit com la mà. I es feia dir sí senyor. Ara que no em podia explicar molt perquè passava poc. De vegades, el senyoret Francesc posava una oliva a la boca de la senyoreta Rosamaria i ella l’agafava amb les dentetes... Ell, es veu que n’estava com boig. La Quima em va dir que quan la Miranda li ho explicava, ella, la Miranda, que més aviat era de color de pegadolça, es tornava blanca. D’enveja, deia la Quima. Es veu que aquestes del Brasil són així. Un dia que ells havien sortit a passejar amb el cotxe, la Quima em va fer pujar a dalt, i jo tenia molta por que tornessin i ens atrapessin, i em va dir: «Veurà quines joies...! El senyoret Francesc és un dels homes més rics de Barcelona.» I em va ensenyar moltes coses i totes va dir que eren de brillants; i un collaret, també, amb una pera verda que penjava al mig. Gent rica de debò. I confiada. Per entre les escletxes de la persiana vam mirar el jardí. La torre i les terres d’aquí al costat aleshores eren un camp d’herba i sargantanes.
        Se’n van anar i van dir que pel juny vindrien amb uns amics. Em van donar les claus i em van deixar amo de la casa que, de tant en tant, havia d’airejar. Quan vaig rebre la carta que deia que tornaven, vaig estar content. Tal com m’encarregaven vaig llogar la Quima per l’estiu, i estava vermella d’alegria perquè el senyoret Francesc, a la carta, deia que li agradava molt la manera com feia els llenguados al forn. La Miranda va venir dos o tres dies abans amb maletes grosses i sense badar boca. Jo, cap a les plantes, a fora. I ella, a la pols, a dintre. Van venir per mar. Al cap de tres dies vam sentir la sirena del barquet i de seguida el vaig veure que s’anava acostant i quan va ser prou a la vora van baixar la llanxa motora i ja es van quedar a la platja perquè anaven de bany i van començar a nedar i una de les amigues es va posar a patinar per damunt de l’aigua com una figureta. Van dur un professor que els ensenyava allò dels patins i la senyoreta Rosamaria, per riure, em va preguntar si m’agradaria aprendre’n i li vaig dir que jo ja havia fet salat. Em va preguntar si tenia cap flor malalta i li vaig dir que, gràcies a Déu, totes estaven bé de salut. Van agafar la Mariona de cambrera: una noia del poble que jo coneixia de vista, molt joveneta, petita i polida com un palet.
          A les nits, des del passeig dels til·lers i les moreres, mirava sovint l’habitació d’ells. Sempre m’ha agradat passejar pel jardí a la nit, per sentir-lo respirar. I quan em cansava me n’anava xino-xano cap a la meva caseta i sentia el viure tranquil de tot el que és verd i de colors a l’hora de la llum. Vaig començar a adonar-me que algú passejava pel jardí a altes hores de la nit. Em vaig posar a l’aguait i vaig veure que era la Miranda. Em va molestar molt perquè es passejava amb una branca a la mà i m’anava clavant patacades a les plantes. Una nit em vaig fer veure i la vaig escridassar de mala manera.
          -La Miranda? –em va dir un dia la Quima-. No m’agrada. No es fiï de la gent que està desperta a l’hora de dormir. El que voldria la Miranda... però em sembla que el senyoret només té ulls per una cosa... Pot estar ben descansada la senyoreta Rosamaria.
          -Hi ha homes que els agraden les persones que vénen de lluny, i poder pensar en arbres i en plomes de colors; els ve de gust... –li vaig dir. I la Quima em va dir que era boig de tancar i que em retiraria la paraula. No tan boig. La Miranda, fent el distret, posava paranys.
(…)


fragment final del Cap. I:

L'endemà, mentre mirava si podia salvar les carolines i arrencava els llopins, una camioneta es va parar a l'entrada i el que anava al costat del xofer va baixar i va trucar. Va deixar molts paquets i va dir que tot estava pagat. Eren paquets plens de peus d'ànec i d'ulleres per anar per sota de l'aigua. També hi havia respiradors.
        Amb el Feliu vam anar una estona al mirador. L'aigua era clara i els vèiem tots els moviments. La senyoreta Rosamaria també es ficava a dins. Al cap de quatre dies ja en sabien i anaven a torrar-se més lluny. Quan ja en van saber prou se'n va anar a Barcelona i fins l'any que ve.


Devia fer un mes que eren fora. Una tarda m'estava prop de l'entrada mirant unes plantes que no acabaven d'anar bé, tan distret que ni el vaig sentir venir.
       –Sap si és per vendre?
       Era un senyor de més de mitja edat, molt ben vestit, una mica vermell de cara i amb el cabell espès i blanc.
        –Dispensi… vaig dir tot girant-me.
       Voldria saber si aquest terreny és per vendre el senyor em parlava de darrera d'on ara hi ha la barana de boixos.
       No li ho podria dir vaig contestar tot tirant-me la gorra una mica endarrera. Jo sabia que el camp havia estat de vell Farreres, que havia viscut molts anys a Tarragona i que havia mort ric. Havia deixat un fill. Però aquest fill mai no l'havíem vist al poble. Ja fa molts anys que el veig així, aquest camp…  Com si no tingués amo.
       No sap amb qui podria parlar, per comprar-lo?
       Després de molt rumiar li vaig dir el nom del vell que havia mort i li vaig explicar que potser el fill vivia i que era tot el que podia dir. Va treure una llibreteta i es va apuntar el que jo li deia i després em va preguntar el nom dels meus amos. L'hi vaig dir, tot i que no em feia cap gràcia, i encara no se n'anava. Aleshores em va preguntar si el poble era un poble tranquil, si la gent era bona gent i tot de coses així. Quan em va haver fet cantar prou, em va dir que de jovenet havia anat a Amèrica a fer diners i que n'havia guanyat molts. Que tenia una filla molt aviciada que s'havia de casar a fi d'any i que, per fer-la contenta, buscava una propietat amb jardí vora el mar i en aquest poble.

Transcripció d'Andrea Izquierdo


II

(…)
Vaig néixer a les 12 del migdia amb una creu al paladar. Tot el poble va venir a mirar-me-la. La vida, de petit, me la vaig passar amb un pam de boca oberta. La meva mare sempre em tenia net i endreçat, a punt d'ensenyar-me. «Obre la boca, que vegin la creu.» Quan li explicava aquestes coses, el senyor Bellom m'escoltava molt quiet i, si m'aturava, deia: «Continuï, continuï…» I jo continuava. Quan vaig començar a pensar, sempre estava esporuguit per dintre, de ser tan diferent de tothom. Si sortia a jugar davant de casa, les criatures del carrer em voltaven i volien que els ensenyés la creu. Quan vaig ser una mica més gran, un matí que m'havia quedat sol a casa perquè estava constipat, em vaig acostar al mirall, vaig obrir la boca tirant el cap endarrera i no vaig veure res. És veritat que ja feia temps que ningú no em parlava de la creu. Vaig pensar que els grans potser tenien els ulls diferents dels petits. I, més endavant, vaig pensar una altra cosa: que la creu se m'havia anat fonent mentre perdia la innocència.

          Però el que li agradava més al senyor Bellom era que li parlés de la Cecília. El primer dia, a la meva caseta, es va quedar plantat davant del balancí. «Era el balancí de la Cecília –li vaig dir–. I aquesta cinta que hi tinc lligada a la barana era la cinta amb què la Cecília es lligava els cabells.» I el senyor Bellom va dir: «¿Era la seva senyora?» «Sí. I de cabells en tenia tants i eren tan fins, que si no se'ls lligava se li escampaven: li fugien de les agulles.» I li vaig ensenyar el prestatget amb la llantieta: «L'encenc cada divendres». Darrera de la llantieta, el retrat de la Cecília i, davant, un palet. El senyor Bellom va agafar el retrat, se'l va mirar una estona i el va tornar al seu lloc. «Però ¿què és un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?» –li vaig dir.
           I no li vaig explicar, perquè tenia por de cansar-lo, que la Cecília siempre duia vestits de color lila. Vestidets de teixit d'un quadret lila i blanc. Però, de lluny, semblaven de color de lila llis. Tenia els ulls tirant a verd, menuts, una mica enfonsats, molt lluents. Més aviat baixa que no pas alta, i molt prima, amb el ventre ficat endins. La pell torrada, més pujada de color a l'estiu. Els cabells era el que tenia més bonic: rossos com el sol i llargs com una cascada. I quan vaig tornar del cementiri vaig arrencar a cops de puny contra l'eucaliptus fins que em va rajar sang. «¿Em vols pentinar?», em preguntava. I s'asseia i la pentinava amb una pinta de color de mel. I quan jugàvem pel llit a pegar-nos, de vegades jo em lligava el coll amb els seus cabells i rèiem. Érem un. Com l'eucaliptus, jo vivia alt i tranquil. Amb els braços ben clavats a les espatlles i els peus ben plantats a terra. I en el moment de morir… se'm va morir a les mans, es pot dir com un ocell… em vaig escampar tot. Com si m'haguessin fet a miques i les haguessin llençades.
(…)


IV

Pel mes de febrer vaig començar a aixecar el cap, amb els dies que s’allargaven i el març a les envistes. Van tornar els paletes a la torre i tot anava agafant vida de mica en mica. Vaig fer piles amb les fulles podrides i les vaig dur darrera de la casa amb el carretó. I, ara un dia, ara un altre, les anava enfonsant a la terra que es tornava negra com la nit. El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l’ocell a la branca.           
         Aquell any, la primera que va venir va ser la senyoreta Eulàlia. Em va fer molta alegria tornar-la a veure. Estava més prima. Em va explicar que havia passat part de l’hivern a l’estranger i que havia vingut abans que els altres perquè volia aprofitar el temps fins a la tardor. Que sort havia tingut de pintar i que no pensava en res més. Tot i que em va dir que el metge li havia trobat una feblesa al cor, i que es cansava molt, feia bona cara i semblava refeta del disgust.
          Els primers dies a penes es movia de la casa. Un dematí que vaig trobar-la mig encantada prop de les moreres em va dir:
          –¿Sap què voldria pintar? Unes flors blaves, d’enfiladissa, que em sembla que es diuen llàgrimes de Sant Josep. En voldria posar un pom a la finestra de la casa de vostè, que té aquells vidres petits, i pintar-ho tot. En el jardí no n’hi deuen haver, ¿oi?
          No n’hi havia, és clar. Són unes flors enganxoses, que no valen res... Li vaig dir que uns veïns de la Quima en tenien a l’eixida i que si els en demanava n’hi donarien un feix. 
          Va estar contenta. Quan parlava, sempre ho estava, però quan no deia res se li veia molta tristesa als ulls.
(…)

Transcripció d'Anna Caparrós


V

(…)
–Avui tindrem gresca.
        Era la Mariona que havia anat a escombrar el mirador i venia a dir-me bon dia. Jo estava esmorzant.
        –Que en va passar alguna, ahir, amb la festa?
        –No ho sé. Però aquesta nit la barca vermella es deu haver deslligat. La tenen al mig del mar com un esclop.
        –Ja els ho has dit?
        –Que s'ho pensi. Potser es creurien que l'he deslligada jo. ¿Sap? La Miranda, que es va passar la nit servint, diu que els invitats van anar-se'n carregats de gladiols. Els treien dels gerros. No se'ls havia de deixar prendre.
        –Em van dir que els havia de tallar tots. Si et penses que no em fa pena...
        Van anar a buscar la barca en Feliu i el dels patins, amb la llanxa motora. La van dur a remolc. Fins al vespre no es va començar a dir que l'Eugeni havia desaparegut. Tothom ho comentava a la seva manera. Ningú no ho va ensopegar. La senyoreta Maragda deia que segurament els havia volgut fer una broma i que quan menys s'ho pensarien se'l trobarien al davant. El senyor Bellom anava de la seva torre a la nostra com un desesperat i es veu que la Maribel estava al llit bocaterrosa, plorant i plorant.
        Al vespre van anar a casa dels senyorets per no estar sols.
        –Si hagués passat alguna desgràcia, se sabria... –deia el senyor Bellom.
        –Calmi's –li va dir el senyoret Francesc–. Ahir es devia cansar d'estar a la festa i se'n devia anar en algun poble d'aquí als voltants. Deu estar dormint en alguna fonda.
        Seien tots al menjador i la Mariona els servia cafè. El senyor Bellom es va posar una mà davant de la boca i es va pessigar el llavi a poc a poc.
        –Si estigués dormint en alguna fonda... tot estaria arreglat. Però el cotxe és al garatge... ¿I per què es pensen que deu estar dormint en una fonda?
        –No ho sé....
        Després la Mariona em va dir que la senyoreta Rosamaria estava tranquil·la. Havia sentit que deia a la senyoreta Magda:
        –Que tothom faci el que vulgui... Tothom... He après a ser mesella.
        A l'últim, el senyor Bellom, cansat d'esperar, va dir que s'hauria de telefonar a la policia. El senyoret era del parer de no fer res encara i el va mig convèncer dient-li que les males notícies se sabien de pressa. I el senyor Bellom anava fent que sí amb el cap. Tot d'una es va aixecar:
        –¡Això no està bé! ¡No està gens bé! ¡Està molt malament!…
        Li van fer veure conyac. La seva filla s'havia mig endormiscat a la butaca. Al cap de dues o tres hores van començar a trobar que potser sí que haurien fet ben fet d'avisar la policia perquè la cosa ja començava a ser alarmant. Però no van fer res.
        I l'endemà el van trobar, l'Eugeni. No gaire lluny. A la platja. Amb la cara desfeta perquè les onades l'havien fet topar tota la nit contra les roques. El vaig anar a veure, estirat damunt de la sorra, abans que el recollissin, i em vaig treure la gorra i em vaig senyar. El van enterrar al cementiri del poble, com un cristià, perquè van dir que havia mort d'accident.
       –Vostè s'ho creu, que ha mort d'accident? –em va preguntar la Quima–. ¿Oi que no? ¡Jo tampoc! Nedava com un anguila…
        Però va quedar ben entès que havia estat un accident i el van dur al cementiri, per entre fonolls, amb capellà i creu alçada. Ara, que el dol que hi va haver a casa el senyor Bellom no es pot explicar amb paraules. Vam estar tres o quatre dies sense veure'ls. Però abans d'acabar la setmana el senyor Bellom em va venir a trobar, tot aixafat, i se'm va asseure al balancí i jo no vaig gosar dir-li res. Es va començar a gronxar a poc a poc i s'hi va passar mitja hora, com si no fos d'aquest món, i quan es va posar a parlar, entre unes coses i unes altres em va dir que tenia por; que, encara que no era ben segur, semblava que la Maribel estava embarassada. Va ser aleshores que va començar a beure fort. Jo, alguna vegada, veia la Maribel camí del cementiri.
          Els senyorets se'n van anar a Barcelona i la senyoreta Eulàlia a Nova York, a fer l'exposició. Abans d'anar-se'n, el senyoret Francesc em va venir a trobar i em va dir que estellés la barca vermella i que la cremés.
(…)

Transcripció de Nàstia Belyanina 

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962). Alguns comentaris i fragments


La plaça del Diamant comença així: "La Julieta va venir expressament a la  pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols". Mentre escrivia aquesta primera frase no podia pas pensar ni remotament que, un quart de segle després, de la meva novel·la se n’haurien fet tantes edicions catalanes i tantes traduccions estrangeres. 
   Quan la vaig escriure no recordava gaire com era la plaça del Diamant de debò. Només recordava que, quan tenia tret­ze o catorze anys, una vegada, per la festa major de Gràcia, vaig anar amb el meu pare a seguir carrers. A la plaça del Diamant havien aixecat un envelat. Com a d’altres places, és clar; però el que sempre més he recordat és aquell. En passar-hi pel davant, tot ell una capsa de música, jo, a qui els meus pares prohibien de ballar, en tenia unes ganes desesperades i anava com una ànima en pena pels carrers guar­nits. Potser per culpa d’aquesta frustració, al cap de molts anys, a Ginebra, vaig començar la meva novel·la amb aquell envelat. 

(…)

De coses (de mobles, de rellotges, d’agulles de rellotge, de pèndols de rellotge, de pintures, de formes i colors de buta­ques i sofàs, de llums d’oli i de llums de peu, de catifes i de dossers reials), en totes les novel·les se n’ha parlat. De Balzac a Proust passant per Tolstoi, per citar només els que fan més efecte. Les coses tenen una gran importància en la nar­ració i l’han tinguda sempre, molt abans que Robbe Grillet escrivís Le voyeur. A La plaça del Diamant, de coses n’hi ha moltes: l’embut, el cargol marí, les nines de la casa dels hules… hi ha tots els detalls de mobles, de timbres elèc­trics i de portes de la casa on va a treballar. Hi ha les mone­des d’or de mossèn Joan que aquest dóna a en Quimet per si en tenen necessitat. Hi ha les balances dibuixades a la paret de l’escala. I el ganivet, símbol sexual, amb què a  l’acabament del llibre la Colometa escriu el seu nom a la porta de la casa on havia viscut. 
   Però a La plaça del Diamant no solament hi ha coses; hi ha sobretot el personatge de la Colometa. Me’l va sugge­rir la protagonista d’un conte meu escrit feia temps, intitulat Tarda al cinema, que figura en el recull Vint-i-dos contes i està inspirat al seu torn en el Candide.

(…)

Vull tornar-hi a insistir. perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d'amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. El moment en què la Colometa, de tornada de la mort del seu passat, entra a casa seva mentre va naixent el dia i abraça el seu segon marit, l'home que l'ha salvada de totes les misèries de la vida, és una escena d'amor profund. "I vaig pensar que no volia que se'm morís mai..." I li fica el dit al melic "perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i em deixés sense Antoni". I el mot contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d'alegria. Uns quants ocells, per exemple. "I dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria el cel... el cel que de vegades un ocell esbarriava... un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l'aigua amb el bec... o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s'hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents..."

La plaça del Diamant és lluny de mi. Com si no fos jo qui l'hagués escrita. Molt lluny. En aquest moment, en el punt d'acabar aquest pròleg, em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S'aixeca la tramuntana i me'ls castigarà. Vaig a veure què passa amb el vent i les flors.

Mercè Rodoreda
Romanyà de la Selva, 1982
Tres fragments amb l'inicial i el final del Pròleg de l'autora a l'edició de Club Editor

- - - - - - - - - - - - - - - -

La Plaça del Diamant, escrita en 1960 i publicada al cap de dos anys, és la seva obra mestra. Els mots de Meredith, que duu per lema, la defineixen amb tota exactesa: "My dear, these things are life." I, en efecte, la novel·la no és sinó la història senzilla d'una dona de les capes populars barcelonines i, a través de les seves ingènues possibilitats de visió i de comprensió, dels grans esdeveniments col·lectius que hagué de viure. Res, doncs, de planteigs psicològics o històrics, d'aventures d'un gruix argumental important, sinó, tot simplement, fluència de la vida quotidiana feta de petits incidents, mecànica i sana, i per això mateix, plena de dramatisme. Colometa, la protagonista, ens explica en primera persona, a través d'un monòleg elàstic i matisat, meitat coherent meitat incoherent, el seu prometatge, el casament, el naixement dels seus fills, la repercussió que la proclamació de la República i el tràgic esclat de la guerra civil tingueren dins el si de la petita pàtria familiar, l'enrolament del marit en les milícies i la seva mort al front, la fam, la solitud i la desesperança, la idea del suïcidi, un nou matrimoni, la pau interior que gairebé desemboca en la follia, el casament final de la seva filla. (...)

Fragment del Pròleg de Joaquim Molas a La meva Cristina i altres contes, de Mercè Rodoreda (Ed. 62, maig de 1967)

- - - - - - - - - - - - - - - -

Mercè Rodoreda aconsegueix, per mitjà de la seva novel·la (La plaça del Diamant) fer sentir al lector que els éssers humans som fràgils i, al mateix temps, que cada persona esdevé important perquè la forma en què desxifra el món és única i, doncs, irrepetible. L'autora encamina el lector dins d'una paradoxa.
   Com ho aconsegueix?
   Els personatges de La plaça del Diamant tenen malsons i acaronen, mengen i beuen, gaudeixen de l'amistat i passen penes. No oblideu la cita de Meredith amb què l'autora encapçala la novel·la: "My dear, these things are life". També, com els humans, aquests éssers ficticis perden el fil quan la mà negra de la guerra els llença els uns contra els altres, quan escombra la vida quotidiana dels carrers i de dins de les cases. I aquest fil, molts no el recuperen; entre ells, la protagonista. O podem convenir que el recupera després d'una transformació profunda?
   L'autora ens ofereix molt més que la història d'aquella gràcil dependenta de pastisseria de barri de Gràcia, la Natàlia. Ens regala una meditació profunda i ben distreta sobre el blanc i el negre dels individus, de les seves relacions, de la societat on viuen, i de l'univers sencer. Crec que és sobretot per aquest motiu que la seva obra no ens deixa indiferents.
    Encara vull anar més enllà. La lectura de La plaça del Diamant ens inclina a ser bons o, pel cap baix, millors del que som. Ben cert que ho aconseguiríem si fóssim capaços d'extreure l'ensenyança d'aquest bell recorregut novel·lat.

Fragment del Postfaci de Maria Barbal a l'edició de Club Editor Jove, 25a. edició. Barcelona, 2005

- - - - - - - - - - - - - - - - -


La Plaça del Diamant


I

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.
     Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit...

(…) 

Quan el vals es va acabar la gent va començar a sortir. Jo vaig dir que havia perdut la Julieta i aquell noi va dir que ell havia perdut en Cintet i va dir, quan estarem ben sols, tota la gent desada a dintre de les cases i els carrers buits, vostè i jo ballarem un vals de punta a la plaça del Diamant... volta que volta... Colometa. Me'l vaig mirar molt amoïnada i li vag dir que em deia Natàlia i quan li vaig dir que em deia Natàlia encara riu i va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa. Va ser quan vaig arrencar a córrer i ell corria al meu darrera, no se m'espanti... ¿que no veu que no pot anar tota sola pels carrers, que me la robarien?... i em va agafar pel braç i em va aturar, ¿que no veu que me la robarien, Colometa? I la meva mare morta i jo aturada com una bleda i la cinta de goma a la cintura estrenyent, estrenyent, com si estigués lligada en una branqueta d'esparreguera amb un filferro. 
     I vaig tornar a córrer. I ell al meu darrera. Les botigues tancades amb la persiana de canaleta avall i els aparadors plens de coses quietes com ara tinters i secants i postals i nines i roba desplegada i pots d'alumini i gèneres de punt... I vam sortir al carrer Gran, i jo amunt, i ell al meu darrera i tots dos corrent, i, al cap d'anys, encara de vegades ho explicava, la Colometa, el dia que la vaig conèixer a la plaça del Diamant, va arrencar a córrer i davant mateix de la parada del tramvia, ¡pataplaf!, els enagos per terra. 
     La nanseta de fil es va trencar i allà van quedar els enagos. Vaig saltar per sobre, vaig estar a punt d'enganxar-m'hi un peu i vinga córrer com si m'empaitessin tots els dimonis de l'infern. Vaig arribar a casa i a les fosques em vaig tirar al llit, al meu llit de noia, de llautó, com si hi tirés una pedra. Tenia vergonya. Quan em vaig cansar de tenir vergonya, em vaig treure les sabates d'un cop de peu i em vaig desfer els cabells. I en Quimet, al cap d'anys, encara ho explicava com si fos una cosa que ens acabés de passar, se li va trencar la cinta de goma i corria com el vent…

Transcripció de Brigitte Castell
Toia: f. Ram de flors / Col·loquialment, persona poc destra, sense nervi. Aquest futbolista és una toia. 


II

Va ser molt misteriós. M'havia posat el vestit de color de fusta de rosa, una mica massa prim pel temps, i tenia pell de gallina tot esperant en Quimet en una cantonada. Des de darrera d'una persiana de ballesta, al cap d'una estona de fer els gegants, em va semblar que algú em mirava, perquè vaig veure que les ballestes, d'una banda, s'havien mogut una mica. Amb en Quimet havíem quedat que ens trobaríem a la vora del Parc Güell. Va sortir un nen d'una entrada, amb un revòlver al cinturó i una escopeta apuntada, i va passar fregant-me les faldilles i cridant, meequi… meequi..
(...)
   En Quimet m'havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc; però no li vaig dir res perquè vaig pensar que potser l'havia entès malament i el que s'havia equivocat era jo i com que ell no va dir ni mitja paraula d'excusa...
(…) 

Transcripció de Clara Perramon


III

Me'l vaig trobar plantat a la cantonada, de sorpresa, un dia que no havia de venir a buscar-me.
   -No vull que treballis més per aquest pastisser! He sabut que va darrera les dependentes.
   Em vaig posar a tremolar i li vaig dir que no cridés, que no podia deixar la casa així, de qualsevol manera i sense educació, que, pobre home, no m'havia dit mai una paraula més enllà de l'altra i que despatxar dolços m'agradava i que si em feia plegar a veure què… Em va dir que a l’hivern, una tarda, quan ja era fosc, havia vingut a mirar com treballava. I va dir que, mentre acompanyava una clienta a triar una capsa de xocolatins a l’aparador de la dreta, el pastisser em seguia amb els ulls, no a mi, sinó al meu darrera. Li vaig dir que anava massa lluny i que valia més que ho deixéssim córrer si no em tenia confiança.
(…)

Transcripció de Yarely Brineth Alvarez Romero
Despatxar: v. Vendre (un gènere) en una botiga
Pastisser: m. Persona que té per ofici fer pastissos o vendre’n


IV

-Trobo que fas ben fet de casar-te jove. Necessites un marit i un sostre.
   La senyora Enriqueta, que vivia de vendre castanyes i moniatos a la cantonada de l'Smart a l'hivern i cacauets i xufles per les festes majors a l'estiu, sempre em donava bons consells. Asseguda davant meu, totes dues al peu del balcó de la galeria, de tant en tant es tirava les mànigues amunt; per tirar-se-les amunt callava i quan les tenia amunt tornava a enraonar. Era alta, amb boca de rap i amb nas de paperina. Estiu i hivern, sempre, duia mitges blanques i sabata negra. Anava molt neta. I li agradava molt el cafè.
(…)

Transcripció de Clara Perramon


V

La vigília del dia dels rams, el meu pare em va preguntar quan ens casàvem. Anava cap al menjador, davant meu, amb els talons de les sabates molt gastats de la banda de fora. Li vaig dir que no ho sabíem… quan el pis estaria llest.
   -¿Que us falta gaire?
   Li vaig dir que no li ho podia dir perquè depenia del temps que hi haguéssim de dedicar. Que a la paret hi havia almenys cinc gruixos de paper i que en Quimet no volia que n'hi quedés ni un perquè volia les coses ben fetes i per la vida.
   -Fes-lo venir a dinar, diumenge.
   Ho vaig dir a en Quimet i se'm va posar com una vespa.
   -Vaig anar a demanar-li la teva mà i va fer el desmenjat i em va dir que jo era el tercer i que a veure si seria l'últim, per fer-me'n venir més ganes, ¿i ara em convida? Un cop serem casats...
   Vam anar a beneir. Al carrer hi havia nens amb palmons i nenes amb palmes…
(…)

Transcripció de Blanca Cuesta
Desmenjat: adj. Que no té gana, que no troba gust a menjar.
Beneir: v. Acció d'invocar la protecció de Déu sobre algú o alguna cosa.


VI

Va dir que em portaria a ensenyar-me a mossèn Joan. I mentre hi anàvem em va sortir que havíem de pagar el lloguer del pis a mitges. Com si fóssim amics. Em va costar crits a casa perquè el meu pare m'administrava els cèntims que em quedaven després que la seva senyora havia retirat el que valia el menjar. A l'últim el meu pare va dir que sí, que pagués la meitat del lloguer. Però en Quimet això del lloguer m'ho va dir mentre anàvem a veure mossèn Joan.
   Mossèn Joan semblava fet d'ala de mosca; vull dir el vestit. D'aquesta mena de color de negre passat. Ens va rebre com un sant. En Quimet li va dir, a mi, això de casar-me… és un moment, i com menys es gasti millor i si es pot acabar en cinc minuts en comptes de deu, millor. Mossèn Joan, que coneixia en Quimet de petit, es va posar les mans obertes damunt dels genolls, es va decantar endavant i, amb els ulls emboirats, perquè es veu que els anys se li havien posat als ulls, va dir, no t'ho creguis. El matrimoni és una cosa per la vida i s'hi ha de donar importància.
(…)

Transcripció de Clara Perramon


VII

Ja feia dos mesos i set dies que ens havíem casat. La mare d'en Quimet ens havia regalat el matalàs i la senyora Enriqueta el cobrellit, antic, amb flors de ganxet que sortien enfora. La tela del matalàs era blava, amb un dibuix de plomes lluents i arrissades. El llit era de fusta clara.
(…)

Transcripció de Clara Perramon


VIII

I va fer la cadira. S’havia passat moltes nits fent els plànols i venint a dormir quan jo ja dormia. Em despertava i em deia que el més difícil era trobar l’equilibri. Ho discutia amb en Cintet i amb en Mateu els diumenges que feia mal temps, que els passàvem a casa. Era molt estranya: mig cadira, mig balancí, mig butaca, i va estar molt temps a fer-la. Mallorquina, va dir que era. Tota de fusta. Només es gronxava una mica. I va dir que li hauria de fer un coixí del mateix color que els serrells del llum. Dos: un per seure i un altre per posar-hi el cap. En aquella cadira només hi podia seure ell.
  –És cadira d’home, va dir. I la hi vaig deixar estar. Va afegir que l’havia d’encerar cada dissabte perquè la fusta havia de treure tot el llustre i lluir les aigües. Assegut a la cadira, posava una cama sobre de l’altra. Si fumava, per treure el fum a fora, tancava una mica els ulls d’una mena de manera com si tot ell s’emmelés. Ho vaig explicar a la senyora Enriqueta.


(…)

Tenia els cabells com un bosc, plantats damunt del cap rodonet. Lluents com xarol. Se’ls pentinava a cops de pinta i a cada cop de pinta se’ls allisava amb l’altra mà. Quan no tenia pinta se’ls pentinava amb els dits de les mans ben oberts, de pressa, de pressa, com si una mà empaités l’altra. Si no se’ls pentinava, li queia un ble damunt del front, que tenia ample i una mica baix. Les celles eren espesses, negres com els cabells, damunt d’uns ulls menuts i lluents de ratolí. Les vores dels ulls sempre les tenia humides, com una mica untades, i li feia molt bonic. El nas no era ni massa ample ni massa estret, ni tirant amunt, que no m’hauria agradat gens. Les galtes eren plenes, rosades a l’estiu, vermelles a l’hivern, amb una orella a banda i banda una mica desenganxada de la part de dalt. I els llavis els tenia sempre encesos i eren grossets; el de baix sortit enfora. Quan parlava o reia, se li veia la cadeneta de les dents, ben posades a cada forat de geniva. Tenia el coll sense nervis. I al nas, que com he dit no era ni massa ample ni massa estret, hi tenia, a cada forat, un enreixadet de pèls per aturar el fred i les polsegueres. Només, darrera de les cames, més aviat primes, les venes se li inflaven com serps. Tot el cos era llarg i rodó on calia. La post del pit alta, les anques estretes. El peu llarg i prim amb la volta una mica aplanada i si caminava descalç picava de talons. Era bastant ben fet i li ho vaig dir, i va voltar a poc a poc i em va preguntar, ¿et sembla?

(...)

Per això no podia explicar la nit de nuvis a la senyora Enriqueta, perquè el dia del casament, quan vam arribar al pis, en Quimet em va fer anar a buscar provisions, va barrar la porta i va fer durar la nit de nuvis una setmana. Però el que vaig explicar a la senyora Enriqueta va ser el cas de la reina Bustamante i va dir que sí, que era horrorós, però que encara era més horrorós el que li feia el seu marit, que ja feia anys que la pluja el regava i que les malves li florien al damunt, que la lligava al llit crucificada perquè ella sempre volia fugir. I quan es posava una mica tossuda a voler saber la nit de nuvis procurava distreure-la, i una bona distracció va ser el balancí. I la història de la clau perduda.

Transcripció de Mateo Hinojosa i Clara Perramon.
Serrell: f. Part de fils, de passades o d'ambdues coses alhora, a les vores d'una manta, d'una tovallola, d'una catifa, etc., que hom deixa sense teixir perquè serveixin d'ornament fent-hi algun treball, com és ara agrupar-los en feixos.
Llustre: m. Brillantor d'un objecte brunyit. Donar llustre a un mirall, a un moble / Preparació a què se sotmet un objecte perquè brilli.
Emmelar-se (S’emmelés): v tr. Untar amb mel, posar mel. Emmelar una llesca de pa, una beguda. Fig. El seu cant emmelava l'aire


IX


Una nit vam voltar pels carrers amb en Cintet, després d'haver sortit del Monumental, fins a les dues. I quan vam arribar davant de casa i en Cintet ja se n'anava, no vam poder entrar. La clau de la porta del carrer, desapareguda. En Quimet va dir que me l'havia donada a mi perquè la guardés en el portamonedes. En Cintet, que havia sopat a casa, va dir que li semblava que havia vist en Quimet com la despenjava del clau de darrera de la porta del pis, que era on estava sempre, i que en Quimet se l'havia ficada a la butxaca.
(…)

Transcripció de Johnser Izquierdo


X

La mare d’en Quimet em va senyar el front i no va voler que li eixugués els plats. Jo, estava així. En havent rentat els plats va tancar la cuina i ens vam asseure a la galeria coberta de parra d’una banda i de llàgrimes de Sant Josep de l’altra i en Quimet va dir que tenia son i ens va deixar; va ser quan la mare d’en Quimet em va explicar el que li havien fet en Quimet i en Cintet quan eren petits, un dijous a la tarda, que en Cintet sempre els passava a casa d’ells. Em va dir que ella havia plantat jonquilles, tres dotzenes de jonquilles, i que cada dematí així que es llevava anava a mirar com anaven creixent. Diu que les jonquilles sortien molt a poc a poc de les cabeces per fer-se desitjar i que a l’últim la tija estava coberta de poncelletes fent processó. Que per les poncelletes ja es podia endevinar el color que tindrien les flors. (...)

Tarnscripció de Clara Perramon

XI 

I el primer crit em va eixordar. Mai no hauria pensat que la meva veu pogués anar tan lluny i durar tant. I que tot aquell patir em sortís fet crits per la boca i criatura per baix. En Quimet anava amunt i avall del passadís resant parenostres l’un darrera de l’altre. I una vegada que la llevadora va sortir a buscar aigua calenta li va dir groc i verd, me n’hauria ben pogut estar... La seva mare quan veia que jo tenia un moment de descans s’acostava, si veiessis en Quimet com pateix... La llevadora va fer passar una tovallola per entre les columnes del llit i me la va fer agafar de cada punta perquè m’ajudés a fer tota la força del morir. I quan tot estava a punt d’acabar-se, es va trencar una columna del llit i vaig sentir una veu que deia, i de tant fora de mi que estava no vaig poder saber de qui era la veu, ha estat a punt d’escanyar-lo. (...)

Transcripció de Clara Perramon


XII

La senyora Enriqueta agafava el nen a coll, que es deia Antoni, i cridava, ¡la castanya!, ¡la castanyeta! I el nen reia i ella l’acostava a mirar les llagostes i de seguida feia cara d’amoïnat. I treia saliva, brrrrrr... brrrrrr...  En Quimet es queixava altra vegada de la cama, que li feia mes mal que mai, perquè a més a més de la cremor, tan aviat a dintre de l’os com al voltant, li feia fiblada al costat contrari, cap a la banda de la cintura. Tinc el nervi atacat, deia. Un dia la senyora Enriqueta em va dir que l’havia trobat molt ple de salut i molt sa i jo li vaig dir que es passava les nits en blanc martiritzat.
    –Encara t'ho creus? Si té una rosa a cada galta i els ulls com el diamant.
(…)

Transcripció de Diego Muñoz
Fiblada: m. Dolor agut i sobtat comparable al que fa una punxada de fibló.
Martiritzar: v. Turmentar cruelment.


XIII

Vam fer el colomar. El dia que en Quimet havia triat per començar-lo es va posar a ploure a bots i barrals. I va instal·lar la fusteria al menjador. Al menjador es serraven els pals, es preparava tot; la porta, acabada de dalt a baix, va pujar del menjador al terrat amb balcó i tot. En Cintet venia i ajudava i el primer diumenge que va fer bo tots érem al terrat a mirar en Mateu que feia una finestra a la golfa, amb pit ample, perquè els coloms, abans de volar cap a terra, poguessin estar quiets i rumiar on anirien. Em va buidar la golfa de totes les coses que jo hi tenia: el cove de la roba, les cadires mitjanes, la caixa de la roba bruta, el cistell de les gafes

   –A la Colometa la traiem de casa.
(…)

Transcripció de Míriam Muñoz Lapeira
Gafes: f. Agulles d’estendre la roba
Esbatec: m. Cadascun dels moviments d’una ala, alot, etc.
Parrupeig: v. Acció de parrupejar / Parrupejar: parrupar / Parrupar: fer el colom o la tórtora, produir el seu cant.


XIV

L’olor de carn, de peix, de flors i de verdures es barrejava i, encara que no hagués tingut ulls, de seguida hauria en­devinat que m’acostava a la plaça de vendre. Sortia del meu carrer, i travessava el carrer Gran, amb tramvies amunt i avall, grocs, amb campaneta. Amb el conductor i el cobrador amb vestits ratllats de ratlles fines que tot ple­gat feia gris. El sol venia tot sencer de la banda del Pas­seig de Gràcia i ¡plaf! per entre els rengles de les cases queia damunt de l’empedrat, damunt de la gent, damunt e les lloses dels balcons. Els escombriaires escombraven, amb les grans escombres de branquillons de bruc, com si fossin fets de pasta d’encantament: escombraven els reguerons. I m’anava ficant en l’olor de la plaça de vendre i en els crits de la plaça de vendre per acabar a dintre de les empentes, en un riu espès de dones i de cistells. La meva musclaire, amb maneguins blaus i davantal amb pitet, om­plia mesures i mesures de musclos i petxines, ja rentats amb aigua dolça però que encara duien enganxada pels dintres, i l’escampaven, olor de mar. Dels rengles de les tripaires sortia l’olor fada de mort. El rebuig de les bèsties tot servia per ser venut damunt de fulles de col: els peus de cabridet, els caps de cabridet amb l’ull de vidre, els cors partits, amb un canal buit al mig, embussat per una gleva de sang presa: un glop de sang negra... Dels ganxos pen­javen els fetges molls de sang per dintre i les tripes humi­des i el cap bullit i totes les tripaires tenien la cara blanca, de cera, de tant estar a la vora d’aquells menjars sense gust, de tant bufar les freixures de color de rosa, girades d’es­quena a la gent, com si fessin un pecat... La meva peixate­ra, amb dents d’or i rient, pesava palangres i a cada escata hi havia, petita que gairebé no es veia, la bombeta que penjava damunt de la panera de peix. Les llísseres, les lluer­nes, els llobarros, les escórpores de cap gros, que semblaven acabades de pintar, amb fes espines a la ratlla de l’esque­na com les punxes d’una gran flor... tot sortia d’aquelles onades que a mi em deixaven buida quan m’hi asseia al davant, a cops de cua i amb els ulls fora del cap. Les cols de paperina me les guardava la meva verdulaire, vella, prima i sempre de negre, amb dos fills que li cuidaven els horts...

I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus mal­decaps petits es van començar a tornar maldecaps gros­sos.
(...)


XV

En Quimet va dir que el nen necessitava aire i carretera: prou terrat i prou galeria i prou jardinet de la iaia. Va fer una mena de bressol de fusta i el va enganxar a la moto. Agafava el nen com si fos un paquet, que només tenia mesos, el lligava al bressol i s’enduia un biberó. Quan els veia marxar sempre pensava que no els tornaria a veure. La senyora Enriqueta em deia que en Quimet era poc ex­pressiu però que estava com boig amb la criatura. Que el que feia no s’havia vist mai. I jo, així que marxaven, anava a obrir el balcó del carrer per sentir de seguida els mecs mecs de la moto quan tornaven. En Quimet treia el nen del bressol, gairebé sempre adormit, pujava els graons de l’escala de quatre en quatre i me’l donava, té, va ple de salut i de vent. Dormirà vuit dies seguits sense parar.

I al cap d’un any i mig, just al cap d’un any i mig d’ha­ver tingut el nen, ¡la sorpresa! Altra vegada. Vaig tenir un embaràs molt dolent, malalta sempre com un gos. En Qui­met de vegades em passava un dit per sota dels ulls i deia, violetes... violetes... serà una nena. I a mi em feia mal aquell patir de veure’ls sortir amb la moto i la senyora En­riqueta em deia que m’havia de dominar perquè, si patia massa, la criatura que s’estava fent es posaria del revés i me l’haurien de treure amb ferros. I en Quimet vinga dir que a veure si trencaria la columna, que si de cas la torna­va a trencar la que tornaria a posar l’hauria de posar amb una ànima de ferro a dintre. I deia que ningú no podia saber les ballades que li costava i les que li costaria aquell ball a la plaça del Diamant. Violetes... entre violeta i vio­leta, el nassarró de la Colometa. Violetes... violetes...

Va sortir nena i li van posar Rita. Per poc que m’hi quedo, perquè la sang em fugia de dintre com un riu i no me la podien aturar. L’Antoni es va engelosir de la nena i l’havia de vigilar molt. Un dia el vaig trobar enfilat en un tamboret, al costat del bressol: ficava una baldufa al coll de la nena i quan vaig arribar la nena ja estava mig morta, amb el seu caparró de coco com una xineta... Vaig pegar a l’Antoni per primera vegada i al cap de tres hores enca­ra plorava i la nena també, tots dos plens de mocs i de misèria. I l’Antoni, mentre li pegava, petit com era, petit com un tap, em clavava cops de peu a la cama amb tota la seva ràbia i va caure de cul. Mai no m’havia mirat ningú amb tanta ràbia com el nen mentre li pegava. (...)


XVI

I aleshores van venir aquella cosa. En Quimet, de vegades, tenia com una mena d’angúnia. I deia, tinc angúnia, i no parlava de la cama, només de l’angúnia que tenia al cap d’una estona d’haver menjat; això que menjava amb molta gana. I quan s’asseia a taula, tota anava bé, i al cap de deu minuts d’haver acabat ja li començava l’angúnia. La feina baixava una mica a la botiga i jo pensava que potser deia que tenia angúnia per no dir que estava amoïnat, perquè la feina baixava… Un dematí, quan desfeia el llit, vaig trobar, a la banda on dormia en Quimet, una mica de beta com si fos un budell amb les vores fent anada. Ho vaig embolicar amb un paper blanc de carta i quan va venir en Quimet li ho vaig enseyar i va dir que s’ho enduria i aniria a la farmàcia a ensenyar-ho i va dir que, si era budell, estava perdut. A la tarda no em vaig poder aguantar i amb el nen i la nena vaig anar a la botiga. En Quimet es va enfadar i va dir què anàvem a fer i vaig dir que passàvem però em va entendre i va enviar l’aprenent a buscar xocolata pels nens. Així que l’aprenent va haver tancat la vidriera va dir: no vull que aquest noi ho sàpiga perquè ho sabrien les pedres al cap de cinc minuts
(…)

Transcripció d'Scarlett Pacheco


XVII

I la feina anava malament. En Quimet deia que la feina se li girava d’esquena però que tot es posaria bé a l’últim, que la gent estava alterada i no pensava a fer-se restaurar els mobles ni a fer-se’n fer de nous. Que els rics feien l’empipat amb la república. I els meus nens... Jo no sé, perquè ja se sap que una mare sempre exagera, però eren dues flors. No eren per guanyar cap primer premi, però eren dues flors. Amb uns ullets... amb uns ullets que miraven i quan miraven amb aquells ullets... No sé en Quimet com tenia valor de renyar el nen tan sovint. Jo el renyava alguna vegada, però només quan me’n feia alguna de molt grossa; si no, li ho deixava passar tot. La casa no era com abans; no era com quan em vaig casar. De vegades, per no dir sempre, semblava els encants. I no parlem de quan vam fer el colomar, que va ser la bogeria, tot brut de serradures i encenalls i puntes de parís tortes... I la feina es girava d’esquena i tots plegats teníem molta gana i en Quimet amb prou feines el veia perquè ell i el Cintet no sé quins embolics tenien. I jo no podia estar amb les mans plegades i un dia em vaig decidir a buscar feina per treballar només els dematins. Tancaria els nens al menjador, avisaria bé el nen, que si li parlava com si fos una persona gran m’escoltava i un dematí passa de pressa.
(…)

Transcripció de Jénnifer Pérez
Empipat: [derivat de pipa] Significat primitiu de ‘atipar’, procedent de la idea de conducte, propi de la pipa, que fica alguna substància a la boca, d’on prové el seu sentit d‘atipar-se moralment d’una cosa.
Encenalls: f. Cadascun dels trossos prims de fusta que es fan quan hom la treballa amb el ribot o una altra eina semblant, i que surten enrotllats en espiral.
Terrabastall: m. Estrèpit que fa una cosa grossa en caure a terra.


XVIII

La cuina era al costat del menjador i també donava a la ga­leria i damunt dels fogons hi havia una campana de xeme­neia de cuina antiga, i aquesta campana de xemeneia de cuina antiga, tot i que no la feien servir perquè guisaven amb gas, es veu que estava plena de sutge i quan estava a punt de ploure queien grumolls de sutge damunt dels fogons. Al fons del menjador hi havia una porta vidriera que donava a un passadís i en aquest passadís hi havia un armari antic molt alt i ample i, quan hi havia quietud a la casa, era una gran serenata de corcs. Aquell armari era la menjadora dels corcs. De vegades se sentien a primera hora del dematí i tot, i ho vaig dir a la senyora:
     —¡Com més aviat se’l menjaran, millor!

Doncs vam anar pel passadís de l’armari i vam entrar en una sala i alcova que havien fet moderna i n’havien ar­rencat les vidrieres que separaven i només quedava l’arc del bastiment. A la sala d’aquesta sala i alcova hi havia un altre armari de caoba negra, amb el mirall tot picat. Sota mateix de la finestra que tocava al sostre, com la finestra del men­jador, i per on havia sortit la veu de la senyora quan m’ha­via dit cridant que tombés la cantonada, hi havia un toca­dor també amb el mirall picat i, a un costat, un lavabo nou amb aixeta de níquel. A l’alcova hi havia, a banda i banda, prestatges fins al sostre plens de llibres i, en el fons, una llibreria armari, de fusta a baix i armari de vidres a dalt, i un dels vidres estava tot estrellat. La senyora em va dir que l’havia estrellat la seva filla, la mare del nen groguet que ens seguia tota l’estona, i que l’havia estrellat tirant amb un revòlver de vent que els reis havien dut al nen: un revòlver de vent, amb ventosa de goma. Es veu que la filla, que devia ser molt capsigrany, volia tocar la bombeta que penjava d’un fil elèctric damunt de la taula, però per falta de punteria, en comptes de tocar la bombeta, va estrellar el vidre de l’ar­mari de dalt de la llibreria.
     —Ja veu, va dir la senyora.
(...)

XXI

Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d’hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n’hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant, se’n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se’n van anar cap a la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per sota dels llits i me’ls vaig trobar a l’habitació fosca on, quan l’Antoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda a terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van alçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms d’allà dintre... ¡I la gran comèdia! Es veu que ja feia temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora. Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven al colomar fent la volta. I era així que els meus fills havien après a estar quiets, per no espantar els coloms i tenir la seva companyia. En Quimet ho va trobar molt bonic i va dir que el colomar era el cor, d’on surt la sang que fa la volta al cos i torna al cor i que els coloms sortien del colomar que era el cor, donaven la volta pel pis que era el cos i tornaven al colomar que era el cor. I va dir que havíem de mirar de tenir més coloms, que vivien a la bona de Déu i sense donar feina. 

(…) 

fragment final
La casa que ens faríem havia de ser a la part alta de Barcelona. Els coloms els tindria en una torre especial, amb una rampa que pujaria fent cargol fins a dalt de tot i la paret de la rampa estaria plena de covadors i al costat de cada covador hi hauria una finestreta i a dalt hi hauria una terrassa coberta d’una teulada amb punxa i per sota de la teulada els coloms es llençarien a volar pel Tibi i pels voltants. Deia que els coloms el farien un home conegut, perquè quan tindria casa pròpia i no hauria de treballar a la botiga, faria barreja de races i algun dia guanyaria un premi de criador de coloms. Però que, de totes maneres, com que l’ofici d’ebenista li agradava molt, faria fer a en Mateu un cobert i tindria taller i només faria mobles pels amics; perquè treballar li agradava, la cosa que l’amoïnava, només, era haver de tractar amb senyors de mala fe, perquè ja n’hi havia que eren bellíssimes persones, però n’hi havia tants de mala fe que de vegades li feien perdre el delit de treballar. Quan venien en Cintet i en Mateu, tot era fer projectes, fins que un dia la senyora Enriqueta em va dir que de cada tres parelles de coloms en Quimet en regalava dues, només per l’alegria de donar... I tu, treballant com una beneita

Transcripció de Daniel Toledano
Covador: m. lloc disposat a pondre i covar els ous de les gallines.
Ebenista: m. persona que treballa fustes fines, especialment per fer-ne mobles.
Tibi: pop. Tibidabo, muntanya vora Barcelona.


XXII

Només sentia parrupeig de coloms. Em matava netejant els coloms. Tota jo feia pudor de colom. Coloms al terrat, coloms al pis; els somiava. La noia dels coloms. (...)

Transcripció de Clara Perramon

XXIII

Al cap d'una setmana justa d'aquella visita, la mare d'en Quimet va morir. Ens va venir a avisar una veïna a la matinada. Vaig deixar els nens a casa de la senyora Enriqueta perquè en fes el que volgués i amb en Quimet vam anar-la a veure. En el picaportes hi havien lligat una gran llaçada negra, i la mica d'aire gris d'un dia de tardor que començava la feia voleiar. Al dormitori de la morta hi havia tres veïnes. Havien tret les cintes dels quatre poms del llit i la del capdamunt de la creu. Ja l'havien vestida. Li havien posat un vestit negre amb un coll de tul que s'aguantava amb barnilles fines i tot el baix de la faldilla estava adornat amb un peluix. Als preus del llit hi havia una corona molt grossa, de fulles verdes, sense cap flor. 
(…)

Transcripció de Nordín Ait.
Llaçada: f. Banda amb què hom cenyeix alguna cosa formant llaç.
Voleiar: v. Fer donar un o més tombs enlaire (a algú o alguna cosa).
Tul: m. Teixit de seda, cotó o fibres sintètiques, de malla reixada, fet amb una o més sèries de fils d'ordit que s'entortolliguen entre ells.


XXVI

I mentre em dedicava a la gran revolució amb els coloms va venir el que va venir, com una cosa que havia de ser molt curta. De moment ens vam quedar sense gas. Vull dir que no pujava al pis i a casa dels meus amos no baixava al soterrani. El primer dia ja vam haver de fer el dinar a la galeria amb un fogó de terra grisa lligada amb ferros negres, i amb carbó d'alzina, que vaig haver d'anar a buscar, cames ajudeu-me.
(…)

Transcripció de Nàstia Belyanina


XXVII

La senyora Enriqueta deia que tot allò era fora de mida, que li havien fet malbé el negoci. Tot a passeig. I a veure què passaria amb el que tenia al banc. Es va posar a vendre botons i lligacames de senyor, per terra, al carrer de Pelayo. En Quimet el veia poc molt poc, amb prou feines si, de vegades, venia a dormir. Un dia em va dir que la cosa es posava negra i que hauria d'anar al front d'Aragó. I em va dir que havien pogut treure mossèn Joan. I que mossèn Joan, amb vestits d'en Mateu i amb un camió que els havia procurat en Cintet, havia passat la frontera. Té, em va dir. I em va donar dues monedes d'or i va dir que mossèn Joan les hi havia donades per mi i els nens, que potser les necessitaríem més que no pas ell, perquè ell, fos on fos que anés a parar, Déu l'ajudaria i no el deixaria morir mentre no fos la seva hora. I vaig guardar les dues monedes i en Quimet va afegir que no deixés els meus amos, que sempre, amb el temps que feia que els servia, em podrien treure d'un mal pas i que encara que la cosa es posés negra s'acabaria aviat i que no hi havia més remei que passar pel camí estret. I va dir, sembla que la Griselda va amb un de molt sonat i no vol saber res d'en Mateu... Desgràcies. 
   Se'n va anar al front d'Aragó i jo vaig anar fent com sempre. Si em posava a pensar em trobava voltada de pous i a punt de caure a qualsevol. Fins que va venir el discurs del senyor del guardapols, un dia a la una, abans d'anar-me'n cap a casa.
(…)

Transcripció de Lisa Belyanina


XXVIII

Érem una colla, la colla de la neteja. Quan em ficava al llit, tocava la columna que havia trencat quan va néixer l'Antoni i que en Quimet havia canviat rondinant, i tocava les flors del cobrellit de ganxet que sortien enfora, i tocant la columna i les flors, em semblava, a les fosques, que tot era igual, que l'endemà em llevaria a preparar l'esmorzar per en Quimet, que un diumenge aniríem a veure la seva mare, que el nen estava tancat i plorant a l'habitació on havíem tingut els coloms i que la pobreta Rita encara havia de néixer…  I si anava més lluny pensava en el temps en què venia dolços, en aquella botiga tan plena de vidre i de mirall, tan perfumada, i que tenia un vestit blanc per posar-me i podia passejar pels carrers… 
(…)

Transcripció de Najat Ben Mousa


XXX

Un dia, de bon dematí, quan anava a treballar, vaig sentir que em cridaven des d’un cotxe que passava. Vaig girar-me, el cotxe es va parar i, vestida de miliciana, en va saltar la Julieta, molt prima, molt blanca de cara, amb els ulls plens de febre i cansats. Em va preguntar com estava i jo li vaig dir que molt bé, amb en Quimet al front d’Aragó; i em va dir que m’havia d’explicar moltes coses, que si encara vivia al mateix pis i que el diumenge, si jo volia, li agradaria passar la tarda amb mi. Em va dir, abans de tornar a pujar al cotxe, que havien matat el pastisser a la Rabassada, els primers dies de la revolució, perquè tenia uns grans embolics de família, entre un nebot que protegia i un altre nebot que no volia protegir perquè era un nebot gandul i aquest nebot es veu que l’havia fet matar com si fos una mala persona i un traïdor. I em va dir que ella estava enamorada d’un noi que també era al front. I se’n va anar cap a l’automòbil i jo me’n vaig anar cap a la meva feina.
   I el diumenge va venir. Des de les tres que l’esperava. La senyora Enriqueta m’havia vingut a buscar els nens i se’ls havia enduts a casa seva perquè uns coneguts li havien regalat unes quantes llaunes de confitura d’albercoc i els faria berenar. Jo li vaig dir que m'havia de quedar perquè em vindria a veure la Julieta, que era encarregada de colònies de nens refugiats perquè en venien de tot Espanya. I la senyora Enriqueta se'n va anar amb els nens i la Julieta va venir i de seguida va dir-me que tenia molta por que li matessin el promès i que si se li moria ella es tiraria al mar perquè estava molt enamorada i que havien dormit una nit junts, sense que passés res; i és per això que estava tan enamorada, perquè era tan bon noi i que li semblava que se l'estimava, a ella, com pocs saben estimar. La nit l'havien passada junts en una torre requisada on ell feia guàrdia perquè no sé de quin partit va dir que era. Diu que va arribar a entrada de fosc i era el mes d'octubre i es va trobar, en obrir el reixat, que el va obrir empenyent-lo molt fort perquè una última pluja havia apilotat sorra al darrera, amb un jardí ple d'heures i boixos i xiprers i grans arbres i el vent arrossegava fulles d'una banda a l'altra i tot d'una, ¡zisss!... una fulla a la cara com una mort que s'aixequés. I la casa estava tota voltada de jardí i entre les ombres i l'anar i venir de les branques i la casa amb totes les persianes tancades i aquell vent i les fulles passejant-se i volant, caminava amb el cor encongit. Ell li havia dit que l'esperaria a l'entrada del reixat, però que si no hi era, que entrés de seguida al jardí perquè valia més que els veïns no la veiessin. I ell va trigar i ella plantada allí mentre s'anava fent fosc i més fosc i els xiprers tremolant sense parar gronxaven com l'ombra de molts morts apilotats, els xiprers negres, que són arbres de cementiri. Quan ell va arribar diu que encara estava més espantada perquè no li veia la cara, no sabia si era ell. I de seguida van entrar a la casa i la van resseguir amb una llanterneta i feia olor d'abandonat i els passos ressonaven com si altres persones també caminessin per altres habitacions i ella pensava que potser eren les ànimes dels amos d'aquella casa, que els havien picat sense deixar-ne ni un per remei, i això l'esfereïa. Era una casa amb salons grans i cortines i balcons amples i sostres molt alts i una sala amb parets de mirall que s'hi veien ells dos de cara i d'esquena i de costat i les ombres d'ells també ballaven i el reflector de la llanterneta era pertot arreu al seu voltant i la branca d'un arbre, flic, flac, picava els vidres, els fregava, segons si el vent volia que els fregués o els piqués. Van trobar un armari de paret ple de vestits de nit i d'abrics de pell i diu que ella no es va poder aguantar i es va posar un d'aquells vestits, un de negre amb tuls que volaven...
(…)

Transcripció d'Anna Caparrós i Alin Nicorescu
Milicià,-ana: m. militar, de la milícia.
Confitura: (de confit) f. Fruita confitada que es prepara trossejant-la a petits bocins.




XXXI


Tots els llums eren blaus. Semblaven el país dels màgics i era bonic. Així que queia el dia tot era de color blau. Havien pintat de blau els vidres dels fanals alts i els vidres dels fanals baixos i a les finestres de les cases, fosques, si es veia una mica de llum, de seguida xiulets. I quan van bombardejar des del mar, el meu pare va morir. No per culpa de cap bomba del bombardeig, sinó perquè, de l'espant, se li va parlar el cor i s'hi va quedar. Em costava d'adonar-me que era mort perquè ja feia temps que era com si fos mig mort… com si no fos res meu, ni res que jo pogués voler com a meu, com si quan es va morir la meva mare el meu pare també s'hagués mort. La senyora del meu pare va venir a dir-me que havia mort i a veure si podia ajudar-la amb alguna cosa per pagar l'enterrament. Vaig fer el que vaig poder, que no era gaire, i quan ella se'n va anar, un moment, només un moment, dreta al mig del meu menjador, em vaig veure petita amb un llaç blanc a dalt del cap, al costat del meu pare, que em donava la mà i anàvem per carrers amb jardins i sempre passàvem per un carrer de torres que hi havia un jardí amb un gos que, quan passàvem, es tirava contra el reixat i lladrava; un moment em va semblar que tornava a estimar el meu pare o a semblar-me que, molt lluny, l'havia estimat. El vaig anar a vetllar i només el vaig poder vetllar dues hores perquè l'endemà m'havia de llevar dematí per anar a netejar despatxos. I a la senyora del meu pare es pot dir que no la vaig veure mai més. Em vaig endur un retrat del meu pare que la meva mare havia dut tota la seva vida en medalló i el vaig ensenyar als nens. I amb prou feines si sabien qui era. 
(…)

Transcripció de Laila Chkiro
Reixa: m. Conjunt de barres, paral·leles o entrecreuades, que separen un ambient o protegeixen una obertura.
Vetllar: v. Tenir cura de la seguretat, la conservació, etc., d'algú o d'alguna cosa. Vetllar per la salut de la família.


XXXIV

Altra vegada un tramvia va haver de parar en sec mentre travessava el carrer Gran; el conductor em va renyar i vaig veure gent que reia. A la botiga dels hules em vaig aturar a fer veure que mirava, perquè si vull dir la veritat he de dir que no veia res: només taques de colors, ombres de la nina... I de l’entrada sortia aquella olor antiga d’hule que, pel nas, se’m ficava al cervell i me l’enterbolia. L’adroguer de les veces tenia la botiga oberta. Una minyona escombrava el carrer davant de la pensió de la cantonada i, en el bar, havien posat una vela d’un altre color i tornaven a tenir bótes amb flors. Vaig anar cap a la porta del jardí i, d’esma, vaig estirar la porta pel pany i vaig haver de fer molta força; sempre havia costat d’obrir, però amb el temps que havia passat encara costava més. A l’últim la vaig poder obrir una mica i, per l’escletxa, vaig passar mà per treure la cadena del ganxo... i tot d’una em vaig repensar i vaig enretirar la mà

Transcripció d'Anna Company


XXXV

No en tenia ni cinc per anar a comprar el salfumant. L'adroguer de sota ni em mirava i em penso que no era perquè fos dolent sinó perquè li feia por, amb tants milicians com havien vingut a casa. I com una il·luminació vaig pensar en l'adroguer de les veces. Aniria amb l'ampolla, demanaria el salfumant i quan hauria de pagar obriria el portamonedes i diria que m'havia deixat els cèntims a casa, que ja passaria a pagar l'endemà. Vaig sortir de casa sense portamonedes i sense ampolla. No m'hi vaig veure amb cor. Vaig sortir, no sé a què fer. A sortir, només. Els tramvies corrien sense vidres, amb reixats de mosquit. La gent anava mal vestida.
(…)

Transcripció de Monir El Baghdadi
Veces: f. Grana de la veça, globulosa i bruna, emprada com a aliment dels ocells.
Reixat: m. Tanca formada per barres, fils, etc., entrecreuats o paral·lels que deixen intersticis entre si.


XXXVI

Vaig sortir de casa amb el portamonedes a dintre de la mà, un portamonedes petit, només pels cèntims, i el cabàs amb l'ampolla. Vaig baixar l'escala com si fos una escala que s'acabés molt lluny i, a l'acabament, hi hagués l'infern. Feia anys que no l'havien pintada. I si es duia un vestit fosc i fregava la paret, la paret l'emblanquinava. Fins a alçada de braç era plena de dibuixos, de ninots i de noms; tot mig esborrat. Només es veien dares les balances, perquè el que les havia dibuixades les havia marcades molt endins. El passamà era humit i enganxós. Havia plogut tota la nit. Com a l'escala de davant de l'armari de la casa dels meus senyors, l'escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella amb el cantell de fusta. Em vaig asseure a terra. Era molt d'hora i no se sentia cap remor. Vaig mirar l'ampolla, i a la llum migrada de l'escala, brillava, i vaig pensar en les coses que havia vist el dia abans, i vaig pensar que ho devia fer la debilitat, i vaig pensar que m'agradaria poder baixar l'escala botent com una pilota, avall, avall… i ¡pam! a baix de tot. Em vaig aixecar i em va costar d'aixecar-me. Les frontisses se m'havien rovellat. 
(…)

Transcripció de Sofia Lizeth Enríquez
Cabàs: m. Receptacle fet de llata o d'espart, amb dues anses, que serveix per transportar terra, pedres, sorra, etc.
Frontisses: f. Conjunt de dues planxetes subjectes per un de llurs costats a un mateix eix al voltant del qual, poden girar, cosa que permet variar la inclinació de l'una respecte a l'altra .
Migrar: v. Fer consumir, decandir.


XXXVIII

Em va costar d’aixecar el cap, però de mica en mica tornava a la vida després d’haver viscut en el forat de la mort. Els nens havien perdut la figura de ser nens només fets d’ossos. I les venes se’ls apagaven de color sota la pell tranquil·la. Anava pagant els lloguers endarrerits, més que no pas amb els diners que guanyava, amb els diners que estalviava, perquè l’adroguer sempre, a l’hora de plegar, em deia, tingui. Alguna paperina d’arròs esmicolat, alguna paperina de cigrons petits. I deia que sempre tenia una mica més de racionament del que havia de tenir. La botiga no era com abans de la guerra, però era una bona botiga... i amb els llegums, per acompanyar-los, queia algun retalló de començament de pernil o de cansalada, perquè els llegums no estiguessin sols... Molta cosa. Molta. Per nosaltres no es pot explicar el que tot allò era. Sortia amb les meves paperines i pujava al pis corrent i sempre m’aturava a tocar les balances. I els nens m’esperaven i venien a rebre’m amb els ulls oberts, ¿què portes? I posava les paperines damunt de la taula i entre tots triàvem els llegums i si eren llenties i sortien pedres, les feien botre per terra i després les guardaven. I quan feia bo, a la nit, pujàvem al terrat i ens assèiem a terra, jo al mig i un a cada banda, de la mateixa manera que quan dormíem. I de vegades, si el temps era calent, ens quedàvem adormits fins que la llum del dia ens posava vermell davant els ulls i ens despertava i corríem cap al pis amb els ulls mig tancats per no desvetllar-nos i dormíem damunt d’una flassada perquè no teníem ni un matalàs...

Transcripció d'Andrea Izquierdo
Adroguer: m. persona que té una botiga on es venen espècies i altres articles de consum corrent.
Retall: m. Tros sobrant de paper, de roba, de pell, de carn, etc., resultant de retallar una cosa.
Flassada: f. Manta quadrangular teixida de llana o de cotó, generalment amb lligats i color diversos, que hom usa com a abrigall en el llit.


XXXIX

Vaig tocar les balances i vaig acabar de baixar. Era una tarda de diumenge mig ennuvolada, però sense pluja, sense sol i sense aire. Em costava una mica respirar, com els peixos quan els treuen del mar. L'adroguer m'havia dit que entrés per la porteta del pati, que ja estaria oberta, com de costum, perquè era l'única porta que es podia disposar el diumenge. No es passaria pas el temps alçant i abaixant la persiana de ferro canaleta, si tenia visites. I no sé per què, tot i que l'anava a veure, i que estava decidida d'anar-hi, la prova que ja m'havia posat en camí, caminava d'esma i perdia el temps mirant-me a tots els vidres dels aparadors i em veia passar a dintre dels vidres, on tot era més fosc i més lluent. Els cabells em feien nosa. Me'ls havia tallats jo mateixa i me'ls havia rentats i els sentia que feien una mica el que volien.

(…)


Transcripció de Naima Kazzout.
Canaleta: f. Estria o canal d'una columna.
Esma: Perdre l'orientació, la facultat de saber per on es va o què es fa.


XL

Vaig pujar al pis com una mosca balba i, tot i que no volia anar-hi i tot i que no volia dir res a ningú, a les deu no em vaig poder aguantar més: vaig agafar els nens i me'n vaig anar volant a casa la senyora Enriqueta, que ja es pentinava per ficar-se al llit. Vaig posar els nens davant el quadro de les llagostes i els vaig dir que les miressin i amb la senyora Enriqueta ens vam tancar a la cuina. Li vaig explicar què em passava i li vaig dir que em semblava que ho havia entès, però que em semblava que no ho havia acabat d'entendre. I ella em va dir, el devien esguerrar a la guerra, és ben bé el que et penses i per això es vol casar amb tu, perquè amb tu ja es troba amb una famÌlia feta, i molts homes, sense família, són com una ampolla buida navegant damunt del mar.   –I com ho dic als nens?
   –Els ho dius de seguida que a ell li hagis dit que sí, i com una cosa de les més naturals que corren. I què saben…
   Vaig estar uns quants dies rumiant i el dia que em vaig decidir, després d'haver sospesat molt el pro i el contra, vaig dir a l'adroguer que sí, que ens casaríem; li vaig dir que havia trigat a dir-li-ho perquè m'havia agafat de sorpresa i com més temps passava més la sorpresa anava creixent i que em feien respecte els nens, que eren més grans dels anys que tenien, perquè la guerra i la gana els havien fet créixer l'enteniment més aviat. Em va agafar una mà, i la mà d'ell tremolava, i em va dir que no em podia pensar quin jardí li acabava de posar a dintre.
(…)

Transcripció d'Alba López
Esguerrar: v.Tallar un membre o una part del cos (a algú), o ferir algú danyant-lo greument en una part del cos.


XLIII

Vaig veure caure moltes fulles i vaig veure néixer molts brots. Un dia, mentre dinàvem, la Rita va i diu que vol aprendre idiomes i només idiomes, per poder ser empleada d'aviació. De les que van en els avions i ajuden els passatgers a lligar-se el cinturó perquè no fugin enlaire i els porten licors i els posen un coixí darrera del cap. I l'Antoni, a la primera paraula de la Rita, sí. A la nit vaig dir a l'Antoni que, abans de dir sí, havíem d'haver parlat ell i jo i pensar si estava bé anar amb avió i va dir que potser hauria estat una bona cosa parlar-ne abans, però que si la Rita s'havia ficat al cap de volar, no en trauríem res de fer-li les mil advertències. Em va dir que, els joves, se'ls ha de deixar tranquils, perquè saben més que no pas els vells, que caminen a recules com els crancs. I va dir que feia molt de temps que necessitava dir-me una cosa, que si encara no me l'havia dit era perquè jo semblava una persona amb poques ganes d'enraonar i amb poques ganes d'escoltar, però que ja que fèiem conversa per això de la Rita, necessitava dir-me que mai de la vida no havia estat tan feliç com d'ençà que ens tenia tots tres a casa, i que m'havia de dir gràcies perquè amb la felicitat que duia a sobre tenia sort i les coses li anaven bé encara que les coses no fossin com abans. I que tots els diners que tenia eren per nosaltres. I es va adormir.

(…)

Transcripció de Nabil Mehand
Recules: Paraula que s'utilitza en la locució "a recules", que significa "cap endarrere".
D'ençà: Cap al temps present, a partir d'un moment passat.
Advertències: Notícia o informació que es dóna algú, especialment per avisar-lo o aconsellar-lo sobre alguna cosa


XLIV

Un vespre, quan el noi se n'anava cap al seu dormitori, l'Antoni li va dir que no se n'anés, que segués una estona amb nosaltres, que li agradaria parlar amb ell. Jo ja havia desparat la taula i ja tenia el cobretaula posat i al mig el gerro de les senyores amb els vels i les cabelleres, amb les flors que ja feia temps que havia canviat perquè les roses i les margarides s'havien descolorit i empastifat i en comptes d'aquelles flors hi tenia tulipes i branques d'ametller. L'Antoni va dir al noi que li agradaria saber si havia pensat què volia fer quan seria gran, que potser, com que era estudiós i seguia bé els estudis, li agradaria seguir carrera i que comencés a rumiar quina carrera li agradaria seguir. Que s'ho rumiés amb calma, que no li contestés a l'acte, que tenia temps de sobres. El noi l'escoltava amb els ulls baixos i quan l'Antoni va parar d'enraonar, va alçar el cap, de primer em va mirar a mi i després va mirar l'Antoni, i va dir que no havia de rumiar res perquè havia fet la tria ja feia temps. Va dir que ell no tenia ganes de seguir carrera, que els estudis que feia els feia per saber algunes de les coses que s'han de saber, perquè és necessari fer estudis i que estava molt content de fer-los, perquè el polien, però que ell era pràctic i que no es volia moure de casa i que tot el que li demanava era que el deixés ser adroguer com ell perquè, va dir, vostè cada dia es farà més gran i necessitarà més que l'ajudin. L'Antoni havia gafat una mica de molsa i feia boleta. I li va dir, t'he de fer una reflexió: fer d'adroguer és una feina per no morir-se de gana. Però és una feina de poc lluïment. 
   I encara va dir, i vinga pastar la boleta de molsa, que potser deia el que deia per fer-lo content a ell i que donava la conversa per oberta i no per tancada i que el deixava pensar-s'hi tant com volgués.
(…)

Transcripció de Laura Quintana
Cabellera: f. Conjunt dels cabells d’una persona, especialment quan són molts i llargs. Una abundant cabellera. Cabellera desfeta, esbandida, esbullada.
Polir: v. Donar (a alguna cosa) tota la correcció, la perfecció, possibles, donant-li l’última mà, revisant-la acuradament. Polir un escrit.
Adroguer: m. i f. Persona que té una adrogueria o que hi despatxa.
Molsa: f. Planta de la divisió dels briòfits, fixada al substrat per mitjà de rizoides, de caulidis amb fil·lidis disposats a l’entorn i espores que originen un protonema filamentós. Creix en ambients obacs i humits. Pop. utilitzada per a la base de les figures del pessebre.


XLVII

La Rita va fixar el dia per casar-se davant de tots i va dir que deia que sí per no veure més en Vicenç amb cara d’ànima en pena i fent-se tot el barri seu fent creure que era una víctima. I fent-la passar a ella, només amb aquella cara i sense dir ni mitja paraula, per una mala noia. I que amb la fama que li feia, si no es casava amb ell s’hauria de quedar per vestir sants, i tampoc no li agradava, perquè ella tenia ganes, ja que no podia fer el que s’havia proposat de servir en un avió, d’entrar en un cine o un teatre, molt ben vestida i amb un home que fes goig al seu costat, i en Vicenç, ella ja ho reconeixia, feia goig. L'única cosa que la molestava,  i era el que la molestava més de tot, era que en Vicenç fos del barri…
(…)

Transcripció d'Àxel Velasco.
Desfici: m. Agitació deguda a un mal físic o moral que provoca intranquil·litat, a una cosa que despacienta fortament, a les punyides d'un desig violent.


XLVIII

I va venir el casament. Tota la nit havia plogut i a l'hora d'anar a l'església queia l'aigua a portadores. La Rita es va vestir de núvia perquè jo vaig voler que es vestís de núvia, perquè un bon casament és un casament amb la noia vestida de núvia. I vam fer el casament i, al mateix temps, la celebració de l'aniversari del meu casament amb l'Antoni. La senyora Enriqueta, que es feia vella de pressa, va regalar el quadro de les llagostes a la Rita, perquè sempre te'l miraves quan eres petita... L'Antoni va donar molts cèntims perquè no fos una noia sense dot. En Vicenç va dir que tan li feia, tot i que ho agraia, perquè ell es casava amb la Rita amb dot o sense dot, i la Rita va dir que el dot li serviria per quan es separés d'en Vicenç. La Rita, quan es va casar, tenia de tot. Vam fer el dinar en el bar d'en Vicenç, a la sala de festes, que ja estava engrandida perquè ja tenia la botiga del saboner feia temps, i tot el de dalt va anar a baix i per les parets hi havia garlandes d'esparreguera amb roses blanques de paper, perquè les de debò s'havien acabat. I van lligar cintes als llums i penjaven amb una rosa de paper lligada al capdavall i a més a més hi havia fanalets vermells que van encendre de dia. Els mossos no es podien bellugar de tan emmidonada que duien la camisa. Els pares d'en Vicenç van baixar de Cadaqués, vestits de negre i molt enllustrats de sabata, i els meus fills i en Vicenç i l'Antoni, tots, van voler que jo em fes un vestit de seda de color de xampany. I que em posés un collaret llarg de perles de cria . En Vicenç, sense sang a la cara perquè havia arribat a aquell dia després de molt dir que no hi arribaria mai, semblava que l'haguessin matat i que després l'haguessin tornat a fer viure per força. La Rita de mal humor perqué quan va sortir de l'església se li va mullar la cua i el vel.
(…)

Transcripció de Christian Yungan