Joan Vinyoli, Damunt la sorra (1979)

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
                                Llavis extensos
com una migdiada.
                            I escoltem les ones
caient, blanes, dormint.
                                  Que el sol penetri
fins a la sang.
                    Però l'amor no basta.
Fem per manera de pujar l'escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                           Gaudim sense metàfores.

                                                                                           Publicat a Cercles (1979)

Quim Monzó, Uf va dir ell (1978) Dos contes



—UF, VA DIR ELL

PRENGUEREN cafè i talls de sara. — Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no hauria pogut badar-la). Ella ni se’l mirà (feia taaanta calor i la finestra, com sempre, tancada…) —La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va respondre (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). —Si vols, tanca-la, va dir, perquè li semblà que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no s’aixecà de la cadira ni féu cap comentari. Semblava que el temps els aixafés en silenci. Agafà la tetera i, lentament, abocà cafè dins la tassa (feia ja un any que s’havia trencat la cafetera i van decidir no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, utilitzarien la tetera per al cafè). Una mosca volava a l’entorn del pastís. Alçà la mà per a emprenyar-la, però pensà que era un esforç massa gran per a la poca nosa que la mosca li feia, així que la deixà fer. La mà quedà suspesa a l’aire, ensopida durant uns segons. Després la baixà lentament i la deixà sobre la taula. —Crec, digué ell ensumant lleugerament l’aire, que aquesta calda atrau les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que viva, que s’arrapava a l’únic pam net de mur blanc-brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i penetraria dins de l’habitació. —, acordà ella, dipositant l’esguard sobre la tassa i colpejant-la monòtonament amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —Podries deixar de fer soroll?, demanà ell, tip. Ella llençà la cullereta sobre la taula i el cop fou suau, tou, de color taronja. —Abans, era ell qui encara xerrava, els migdies d'estiu no eren tan càlids. —Tot es capgira. Estaven d’acord. Van quedar en silenci mentre l’udol del sol àlgid planava sobre totes les testes: les dels lents homes al carrer, les dels nens a la platja, orbs d’aspror. Barrejaren les cartes i escapçaren el pilot. Ella tenia un full.
     Quan se n’adonaren, ja era fosc el cel i negra la llum. Accionaren l’interruptor de la lampareta i recolliren la baralla. Amb l’aparell de comanament a llarga distància, encengueren el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que menjaren. Esgotats els programes, els himnes i les banderes, la tele s’inundà de pluja i ells s’adormiren a les butaques. Aleshores, pels volts de mitjanit, entraren per la finestra les colomes rosades i els galls negres de canyamel i els cérvols daurats i les gavines de lapislàtzuli i les caderneres d’ivori i les heures multicolors i les girafes d’heliotrop, tan rialleres. S’hi estigueren fins la matinada i, quan el sol es llevà, marxaren lentament; de tal manera que quan ell i ella es despertaren (el sol feria ja el mur blanc, davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no hauria pogut badar-la).



SPLASSSHHF

SPLASSSHHF: em submergeixo dins l’aigua perquè fa calor i estic suant i la pell em put i estic esgotat i el líquid és fresc i transparent i les gotes de l'splash del meu més aviat tosc contacte budellenc amb la superfície sensualment oscil·lant i amoral de la Mediterrània es perden entre l’escuma blanca que craqueja i es desfà, dispersa per la sorra de la platja i faig unes braçades, aixacumfa, aixacumfa, aixacumfa i em meravello de la meva pell coppertonejada i surto de l’aigua, apol·lo estiuenc, blup, fardant més que Johnny Weissmuller i faig un tomb amb intencionalitat contornejant i exhibicionista entre la xarxa que tricoten els esguards tediosos, ociosos, famèlics i socarrimats de quatre ties nòrdiques que dissimulen darrera d’horribles ulleres de sol, fent veure que llegeixen el Bunte o l’Stern, com si els importés una puta merda quin vestit de plàstic metal·litzat ha dissenyat el xorra del Rabanne o les bragues que utilitza la fulana de l’Schmidt, o el color de les mandarines que es menja, amb aquests llavis de maduixa, la Carolina de Mònaco, noieta que, entre d’altres coses, ha ereccionat en mi un sobtat interès per l’aristocràcia, especialment la seva, i per la sang blava que circula per aquestes venes que corren, folles i disperses per les seves sines, albarcocs, préssecs, cames tibades, fruits frescos per a rebolcar-s’hi i plorar la teva rialla els teus ulls les teves dents i demanar EXIGIR la socialització del món, no pas per res —el món se’ns en fot— sinó per tu, Carolina, i camino, doncs, vers el passeig marítim o com li diguin per aquí, mentre el sol ens clivella de pur deshidratament (és migdia i no haurien d'existir aquelles ombres tan enormes, però ja se sap que sempre anem de cul, c'est à dire amb l'hora estranya), xino-xano fins al bar de la plaça, on demano un combinat de noranta-cinc peles i una cervesa fresca —n'hauríem de dir biera, què collons!—i me la prenc i veig als pàises, eh, xavals, què?, doncs mira, res, ah, buenu, ja veus, ens veiem més tard, sí, al Western Saloon i pago i me'n vaig a la chambre de la pensió i dormo una estona perquè estic esgotat, cony, tant de ballar (ja fa quatre dies que sóc aquí) i com si res, això és un fàstic, tant Lloret, noi, vine a Lloret que lligaràs i ni una merda consagrada, tio, què vols fer-hi?, un altre any no m'enxamparan: em desperto a les nou i encara no és negra nit, baixo al carrer i me'n vaig al bar de les hamburgueses, a marcar-me'n una amb càtsup i ceba i una volldamm. Que putes!, amb la calda que fa i ells amb la samarreta blanca a les aixelles suades i el barretet al cap, al capdamunt de la cabellera, tota bruta i rinxolada i fins l'esquena, una cheese-burguer, please, me la menjo de dues queixalades, després me'n vaig, són les deu i camino entre el riu de gent que comença a "omplir-ho tot, i em foto a una sala d'esports i jugo dues partides al millón, però a la segona no he tingut sort i he fet falta a la primera bola, TILT!, i toco pirandó i me'n vaig a la bolera, al bar de la bolera, millor dit, i em prenc una altra cervesa, en diré biera, cccccrrrrrrrrrrccccccc!!, el relliscós soroll de la bola, escurçant la distància, plopf!, crroooocccc i ja m'ensopeix tot això, així que foto el camp i em compro unes french fries a un bar blanc, de formica — ¿o és fòrmica? — i plàstic, i vaig introduint-me-les dins de la boca, assegut a un banc del passeig, cara al mar amb la samarreta nova i suada — més que res a les aixelles — que em vaig comprar, en vermell, ahir, i em miro el celot, tan gran i fosquíssim i ple de groguencs punts blancs, en fi, filosofies ara!, llenço la caixeta oliosa on estaven les frites i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, què hi ha?, el Perlanca que va de passeig, amunt i avall, què anem al Western Saloon?, sí, i el soroll —música— que et cau al damunt és massa, too much que diuen els que volen fardar de políglotes, i ens anem cap a un racó i seiem i és ple de peluts i ties boníssimes, més fredes i distants que l’hòstia, i el cambrer, un cap-rossenc, two beers, what?, two beers!, two beers!?!?, YEAH!!, ja no pots ni cridar ni parlar perque ni se’t sent, el merder tan considerable i la música, rollingstones dels vells temps, tio, picar de mans a fi i efecte de seguir el ritme, un Chuck Berry del 58, reserva de cava carta blanca, mmmm, bé doncs, ens porten les beers, trenta peles and five for the boys a la que et despistis, OK, començo a estar a to, bbbffffff, vacances somiades, una tia que està començant a ballar, ooh, rossa, cabell llis i suau, ulls com pous com ous com bous, tan tous, llavis com matalassos i el mamellam que s’esvera a cada contorsió, fins que arriba el goril·la, això no és una boîte, ja ho sabíem, tio, doncs no es pot ballar i la tia es detura, un rictus de frustració creua els matalassos, a fotre’s i a seure i a beure més cervesa, fins que sortim i ens despengem per un carreró petitó i em foto de lloros contra un arbret: senyal inequívoca o així d’una very interesting col·locació, paperina o gavardina, i m’assec. Seiem, Perlanca, a la vorera de la voravia —no us estranyeu: tinc un amic que és de l’Òmnium— i escoltem el silenci, és tan estrany el silenci i la paret blanca, mmmm, ¿anem a una discothèque?, anem i en cerquem una, a una cantonada esmoladíssima, llums blaves i magentes, pst, estarà bé, podríem haver anat al Revolution, massa lluny, aquí ballem i ja està bé, buenu, i ens llancem a la pista, hop!, què bé i demanem un cubalibre i ens porten un raf, quines coses, al capdavall tant se val, això és vida i no les vuit hores diàries a l'oficina, està bé, aquesta cançó, és Rosana de los Diablos, què maca!, hi ha unes estrangerotes que deunidó, seiem, a veure si descanso una mica, i els llums: groc, vermell llepat, verd, blau, l'spot blanc: flash flash flash flash i tot que dóna voltes, uuuop, si lligués alguna cosa…, però aquest any és fatal: ni el Barça guanya la lliga, així que ja em direu com poden anar les vacances, i aquest any sense el Michels ja veurem…, el tio aquest, l'alemany, el nou, no sé ni com es diu, ja veurem, et diré…, i vaja!, unes ties, aquí al costat nostre, una mica bledes i un tant nassudes, no estan bones però què vols fer-hi? semblen del país, hola tia, què?, quin rotllo, com ho fem, Perlanca?, més raf, valor, quina calda, el Perlanca s'està embrancant, avui està més fi que no pas jo, i les ties responen, ara que són més faves…, ara ballem, el Demis Roussos, we shall dance, we shall dance, que fi, encara que un xic passat, però va bé per a estar junts, com s'arramba!, pla o projecte and so on, a veure, com et dius? eh?, Mariantònia, però em diuen Tonyi, d'on ets?, d'HospitaletDelLlobregat, ah, jo sóc de Manresa però ara visc a SanAdriànDelBesós, treballo de dependenta a ElCortelnglés, a ElTallBritànic?, ha ha ha, què graciós!, sí, a la secció de perfumeria, però estudio secretariat, això està bé: progressar, sí, de vacances?, sí, amb la meva amiga, la Mariangústias, Angie per a les amigues, Angie?, com la dona del David Bowie, ja saps, la cançó dels rol·lingestons: Aaaaaangie, Aaaaaaangiiie, que modern, noi; tu estàs al corrent de tòt, psssé…, quina calor que fa aquí, oi?, sí, ens n'anem?, ens n’anem tots quatre, passegem ara, i ens prenem un quantró amb gel a la barra d’un bar pollós i nederlanditzant. Són simpàtiques, una mica espesses i xorres, però mira…, podríem anar al meu apartament, diu el Perlanca, com si d’aquella merda de cambra se’n pogués dir apartament, a veure quina cara posen: abaixen els ulls i es miren, així: ràpid, el Perlanca ha anat massa de pressa, uf, tinc uns discos bons, a escoltar música, insisteix, buenu, diuen les ties, cony!, fins i tot anirà bé, comprem una gèlida ampolla de xampany, xampany bo, l’ocasió s’ho mereix: un Delapierre, i pugem a la seva habitació: una habitació d’hotel, és clar que millor que la meva i, ja l’hem cagada, el llit ben a la vista, el primer que s’ha vist en entrar, enooooorme, al bell mig de l’escenari. Les ties s’han quedat parades, amb la mosca al nas, seiem?, posa un disc dels Beatles, oh, qué bonito, nos gustan los Beatles, diu la Mariangústias, i obro la finestra perquè fa calor i m’agrada el cel, tan fred i tan blau i tan llunyà (tinc ànima de poeta) i calculo: deuen ser les dues o les tres de la matinada, ppfff, encara és d’hora, el xampany!, el xampany!, que bé!, riem, està fresquet!, sí, és que el xampany cal servir-lo fresc, diu el Perlanca, ah, obre la boca la Tonyi i m’assec a la seva vora i parlem de música, tu, a Barcelona, què fas?, estic a una agència de publicitat, oh, què interessant!, sí, i tu els diumenges què fas?, vaig a ballar amb les amigues, sí?, i li passo la mà per l’esquena, amb suavitat, seda lliscant sobre seda, no diu res, presiono lleugerament amb les puntes dels dits sobre el seu braç, a l’alçada del bíceps, l’acosto a poc a poc i no diu res, cony, vaig a posar llum indirecta, diu el Perlanca, ok, i apaga una bombeta, estem així, doncs, llum garbellada i vaig i me la morrejo, apa, i no diu res. El Perlanca ha desaparegut amb la Mariangústias, són a la cambra del costat, la del Ricardu, que se n’ha anat a Cadaqués, amb el jet set, a menjar-se una paella, i el disc, aquí, que ja s’ha acabat i va girant incansablement per la mateixa estria, sense disparar-se, potser una volva de pols, o potser està ratllat, crac crac, ningú no es mourà per a canviar-lo, li passo la mà per sota de la brusa, i em respon millor del que esperava, vaja: descordem botons i cremalleres i estels rosats i llunes d’argent damunt del sofà, uf, i la beso més, bullo, aquesta cintura…, no, em diu, així no, és que no prenc pilules, saps?, ah!, podem fer marxa enrera, o no, espera, el Perlanca té una goma d’aquelles, you know, crec, truco a la porta, toc toc, Perlanca, deixa’m…, puc passar?, entro, passo i surto, mira, ah, que bé, és segur?, sí, anglès, garantitzat, crac crac, diu el tocadiscos, ah, buenu, a veure, oh, quina cosa, vine aquí, m’agrades molt, tu també, ets molt simpàtic, em diu i penso que té la cara plena de grans i aquest nas enorme…, com un lloro o una garsa, sí, dic, oh, què et passa?, diu, què em passa?, penso i em miro, cony, no ho sé, ara…, què et passa?, diu ella, no ho sé, mai no m’havia passat, li dic, no ho entenc, m’emprenyo, no t’excito…, em diu i abaixa la cara, entristida, què dius?, li dic, sí, sí, m’excites quantitat, però no ho entenc, vaja, noi, no sabem què fer, crac crac, diu el tocadiscos; ella dissimula arreglant coixins i mirant de cua d’ull, jo tracto de concentrar-me, pensar en aquestes corbes o en alguna foto del Playboy, a veure…, merda, dic, quina lata, deu haver estat la gometa, no sé, vaja, un cop que lligo, penso, i li dic: escolta, ho sento, no et preocupis, diu la Tonyi, i tracta de somriure, com traien-li importància a la cosa, mentre es va vestint a poc a poc i mira per la finestra i se sent remor del carrer i la música de la ràdio del veí, Rosana de los Diablos, quina cançó, està bé, és bonica, no?, diu la Tonyi, sí, dic jo i somriu —tristament?— i jo penso quina frustració, quina collonada, merda, i obro l’ampolla i em prenc un cynar.

Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) (fragment inicial)














Te deix, amor, la mar
com a penyora


     Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.
     No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i «golondrinas» ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.
     Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava…
     Érem més joves, menys conscients, plens d’una innocència perversa, quasi maligna, d’àngel rebel. Em sap greu emprar aquests mots, que potser et faran pensar que sent remordiments, que no estic tranquil·la amb la meva consciència. Tenia quinze anys —una cançó del Dúo Dinámico, el conjunt de moda, parlava de nines tendres com flors i tu, per fer-me enrabiar, la cantaves—. Tenia quinze anys, i ells foren, en part, la causa del nostre trencament. Em complau, per altra banda, pensar que vaig arribar a tu en el moment més crític de la meva adolescència, quan començava d’ésser una dona, i que tu influïres poderosament perquè acabés de ser tal com ara sóc. Durant aquell curs, el curs de cinquè, vaig baratar els mitjons de colors per mitges fines; vaig estrenar les primeres sabates de tacó i un vestit de festa. Era vermell, de vellut, lleugerament escotat. Me’l posava els dimarts per anar al concert del Teatre Nou. Teníem entrades de franc que enviava al col·legi el Patronat dels Amics de les Arts. A tu no t’agradava com desgraciava la música aquella orquestra provinciana que feia tot el que podia amb els violins, les trompes, els timbals..., malgrat el resultat grinyolenc i esquerdat de la seva actuació. Però venies i t’asseies en una butaca prop de la nostra llotja, tancaves els ulls mentre els llums restaven apagats, il·luminat tan sols l’escenari. De tant en tant m’adonava d’un pipelleig, obries lleugerament les parpelles i de cua d’ull em miraves. Un dia em vas dir—sortíem d’un concert d’escoltar Bach—, que jo et fitorava amb l’esguard. Em preguntares què et volia demanar amb aquella manera de mirar-te, com si et busqués l’ànima. Jo et vaig contestar—me’n faig creus, de la meva sinceritat— que sempre mirava així quan algú em cridava l’atenció. I fou llavors quan tu, per primera vegada, posares les teves mans sobre els meus cabells. Em feres tremolar de cap a peus i vaig empegueir-me. 
     M’agradaven tant les teves mans! Són tan formoses encara! —dits llargs, pell blanca, ungles polides—. Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats, per la ciutat. Em mostrares molts de racons que, temps ençà, del temps de la teva adolescència, quan et nasqué l’afició de caminar horabaixa, molta estona, per llocs solitaris, descobrires. Els meus ulls que eren els teus —jo veia el món com tu el miraves— captaren matisos, colors, formes, detalls que a tu et semblaven sorprenents i nous. M'afalagava tant d'interessar-te, que m’esforçava per endevinar i traduir les teves reaccions fent-les passar per meves, quasi inconscientment. I avui encara, a vuit anys de distància, sóc capaç d’entusiasmar-me recorrent des d’aquí, ulls clucs, el barri mariner del Carme, el Putxet, ple de costes, escales, manxetes i olor de peix, que t’evocava algun indret de Nàpols, a la vorera esquerra del moll. Els nins anaven despullats, jugaven amb cans i moixos, i les dones, escambuixades, brutes, xerraven cridant damunt dels portals. O també puc, sols em falta el teu contacte, seguir el teu pas morós pels vells carrers empedrats, de façanes senyorials, camí de la Seu —traspasso la Porta del Mar, fa pudor d’encens… 
     Sortíem al camp algunes tardes, l’aigua esclatava a les síquies i els ametllers començaven d’enllestir un cel de neu entre les seves branques. Amb tu vaig conèixer dos pobles abandonats, Fosclluc, d’on sortia por, i Biniparraix, arrasat per un temporal, que trobàvem després de caminar bastant, muntanya amunt, entre petits boscos d’alzines i pins i garrigues de mates i romaní... No solíem parlar mentre durava l’excursió. El teu braç cenyia la meva esquena. De tant en tant, el meu cap es repenjava sobre la teva espatlla i tu em besaves com ningú no ho ha fet mai. 
     Anava descobrint el món de la mateixa manera que l’amor em descobria a mi per fer-me seva. No era als llibres, ni a les pel·lícules, on aprenia a viure la història de la nostra història. Aprenia a viure, aprenia a morir de mica en mica—però això no ho sabia aleshores—, quan, abraçada a tu, em negava a deixar passar el temps. Volia per sempre més romandre al teu costat, sentir el frec dels teus llavis, de la teva pell. I el món des dels teus braços era bell i trist com nosaltres, tenia un color indefinible, entre blau i lilós, a estones fosforescent, sota un maquillatge de neons.
     La boira agonitza, densa, lenta, als carrers, es fon a les clavegueres, s’esfuma entre els cotxes aparcats. La tristor d’aquestes hores, glaçada als polsos, glaçada a les llàgrimes glaçades, em retorna a tu, avara sobretot d’aquella claredat empeltada de besos que estimàrem. Estimàrem tantes i tantes coses! 
    La terra humida després de la pluja, l’esplet de roselles entre el blat, les terrasses dels cafès plenes de sol, els nins, les oronelles, les platges desertes, les nits de les nostres imaginàries cites, i l’amor per damunt de tot, l’amor de què mai, per aquella època, no parlàvem. 
     Les nostres relacions duraren vuit mesos i sis dies exactament. Foren trencades a causa de l’escàndol públic i de la teva por d’enfrontar una situació de doble responsabilitat. No tingueres prou forces, ni prou confiança en mi; t’obsessionava la idea que jo algun dia et faria retret d’aquell amor que anomenàvem amistat. T’amenaçaren en nom de la moral i els bons costums, et parlaren de conducta corrompuda, de perversió de menors, reberes anònims plens d’insults morbosos... Jo vaig haver de suportar rialletes i comentaris a mitja veu; més d’una vegada les companyes canviaven el tema de la conversa quan jo m’acostava, però ningú, tret de mon pare, no s’atreví a parlar-me a la cara, enfrontant-se amb la realitat. Tenc present encara la ganyota del seu rostre crispat, el to agre de la seva veu, però he oblidat les seves paraules, retenc tan sols dues frases que —com la tornada porfidiosa d’un anunci publicitari, que se’t fica al cap, i repeteixes mentalment sense voler— m’han acompanyat tot sovint: «Aquest és el camí de la depravació. T’enviaré a Barcelona, si això dura un dia més». Ara puc explicar-t’ho. Llavors t’hauria fet molt de mal i jo volia evitar, per tots els mitjans, el teu patiment. Et vaig mentir. A mi ningú no m’havia dit res. Tothom es comportava com sempre. El meu pare m’enviava a passar l’estiu fora de Mallorca com a premi a les bones notes que havia tret als exàmens de juny. 
     Foren dies de fel, nafrats per absurdes llenderades de ràbia, llefiscosos per les baves dels llimacs. Em sentia buida, borda, distant, quasi no em coneixia. Començava a odiar la gent, la ciutat, i aquell estiu tan tendre que començava. I tot l’amor, aquella immensa capacitat d’amor, es nodria únicament de tu i, sense dispersar-se gota, a tu retornava. La darrera tarda, érem al passeig marítim, tenies el cotxe aparcat davant del port. Vaig posar-me a plorar —eren tants els motius!— buscant refugi als teus braços, que em rebutjaren. La dansa de mil llumetes reflectint-se a la badia em feia pessigolles als ulls. Entre les llàgrimes veia bocins de barques i trossos de mar. Tu tenies els nirvis a flor de pell; la mateixa tensió que t’esgotava posava un rictus tràgic al teu rostre. Sense mirar-me vas girar-te cap a mi i amb un gest de desolació em passares una mà pels cabells com la primera vegada. Vaig tancar els ulls i vaig dir-te que t’estimava. Tu em feres callar; com un autòmat et sortien les paraules de la boca: 
     —Això no pot continuar. Hem de posar punt final a les nostres relacions que no tenen cap sentit. De sobte una bafarada d’olor de mar em féu marxar enmig de les ones. L’aigua trucava al vidre de l’ull de bou. Reflectia la calma del cel un color d’un blau intensíssim que em feria l’esguard i no sabia ben bé si era el color de la mar o el dels teus ulls. Érem a la llitera. A la cabina, que era per a vuit, només hi restàvem nosaltres. Espurna d’ones, ales de gavines, regaleres de dofins, s’entraven pel vidre rodó de lluna plena, lluna de migdia, però, del nostre ull de bou. Lentament vas començar a despullar-te, t’anaves traient la roba sense mirar-me amb un gest que volia ser natural i que ara l’endevino impregnat de candor malaltís. Et cobrires el cos amb un llençol: potser tenies por de la meva por en veure’l nu, potser m’havies vist fugir rabent, espantada davant l’espectacle que, per primera vegada, s’oferia al meu davant. T’assegur que no em vaig esverar. Em bategaven els polsos amb força i dins meu anava arromangant els vels del més bell somni d’adolescent. Sempre m’havia semblat esplèndid, el teu cos; sentia en aquells moments curiositat, ganes de saciar els ulls mirant-lo tanta estona com volgués. Per això vaig destapar-lo. I aparegué —me’n sentia creadora, ja que eren els meus ulls els que així el veien—, estatuari, perfecte. Els meus dits, com en un ritu, la llenegadissa dansa dels meus dits sobre la teva pell, tornaren a dibuixar els teus llavis i una per una les formes del teu cos. Llavors tu em demanares, amb el tacte més que amb la veu, permís per despullar-me. Volies fer-ho tu, insistires, per assaborir amb morositat els moments que ens separaven de l’instant aquell en què, a la fi, em veuries nua, allargant, amb la intenció de perpetuar-los, aquells minuts, malgrat la urgència del teu desig. Cada segon que passava —al rellotge de les nostres venes era la plenitud de migdia—, tremolava el meu cos acariciat per les teves mans, ens acostava amb fortíssims reclams a qualque misteriós, inefable lloc. Un lloc fora del temps, de l’espai, un migdia, un vaixell, fet a la nostra mida i on cauríem sense salvació. Sense salvació, doncs aquella era l’única manera de salvar-nos, perquè allà baix, al regne de l’absolut, de l’inefable, ens esperava la bellesa, que es confonia amb la teva-meva imatge quan em mirava a l’espill de la teva carn. I al recer segur, a l’escletxa més íntima del teu cos, allà, començava l’aventura, no dels sentits, de l’esperit, millor, que em portaria a conèixer el darrer batec del teu ésser, abocada, ja, per sempre més, al misteri de l’amor i de la mort... Anava i tornava de la petita cabina al teu cotxe. Del passat present al present momentani. La teva tendresa era aspra aleshores, quan decidires que durant aquell estiu no ens havíem de tornar a veure, perquè tu no volies que ningú et culpés de marcar la meva vida per sempre. Posares l’auto en marxa. Et vaig demanar que no ens n’anéssim, necessitava prometre’t, amb totes les meves forces, de no oblidar-te mai. El teu rostre trist tenia una expressió distant quan em prohibires que t’escrivís i em demanares tot el contrari del que jo t’oferia: l’oblit. 
     Vaig passar l’estiu a casa dels meus oncles en una platja de moda. L’activitat del descans —banyar-me, prendre el sol, fer l’aperitiu, dinar, donar un volt, anar al cinema o a ballar— m’avorria. El meu capteniment era ben estrany: m’il·lusionava només tot el que encara no havia començat.
     No vaig oblidar-te. Cada nit t'escrivia i em guardava, curosament, les cartes en un calaix tancat amb pany i clau imaginant que un dia tu les llegiries una per una. Eren dues unces de felicitat, ja ho sé, pensar que les meves cartes formaven un caramull ben espès i podrien ocupar-te moltes hores de lectura, hores en que tornariues, inexorablement, a mi. Estava gelosa de tot el que tu feies i jo no ho sabia. De les teves anades i vingudes per ciutat, de la gent que t'envoltava, de la teva feina. Aquell estiu tenies el projecte …

Miquel Martí i Pol, L'Elionor (1972) (Ant 46)



L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".


                                      La fàbrica (1972)


La fotografia és de Lewis Hiner, feta a Carolina del Nord l'any 1908. Hiner té una impressionant col·leció de nois i noies treballant i és un testimoni de primer ordre per entendre com va ser d'alienant la industrialització.

Joan Brossa, Poema (1970) (Ant 43)


Poema (1970) recollit a Poemes visuals, Barcelona, 1975.


JOAN BROSSA 
(Barcelona 1919-1998)

Poema. Comentari de text.
Extret de Antologia de la poesia catalana, edició de Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià. Castellnou edicions. Poesia, clàssics catalans. Barcelona, 2005. 

Dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista plàstic i poeta, així es descrivia ell mateix. El seu interès pel món de la imatge l'ha dut a ser un dels principals introductors de la poesia visual a la literatura catalana. Vinculat des de sempre a l'avantguarda, va ser un dels fundadors de la revista Dau al set el 1948. Tanmateix és un poeta polimòrfic, com diu Glòria Bordons*, ja que ha treballat totes les formes: des de les més clàssiques, el sonet i l'oda, o la sextina dels trobadors, passant per les formes populars i la poesia escènica per arribar, a partir de 1950, a la poesia quotidiana o antipoesia en una voluntat de reflectir la realitat del carrer de la manera més directa possible, quasi una acta notarial de la realitat més prosaica. En els anys quaranta havia fet alguns cal·ligrames, però serà en els anys seixanta que la poesia visual centrarà el seu interès, la paraula ja no és suficient i cal recórrer a la visualització material del poema. Per a Brossa la poesia visual és en paraules seves: "la recerca d'un nou terreny entre allò visual i allò semàntic". El material que utilitza és molt variat: il·lustracions, cartes, documents, números, dibuixos i sobretot lletres solitàries que esdevenen les protagonistes dels seus poemes visuals. D'aquesta manera pot expressar en un llenguatge internacional les seves crítiques a la societat i dir tot el que pensa, demostrant que la poesia és la millor arma que existeix, com ho demostra "Poema", el cos del qual és una pistola.

(*) Joan BROSSA, Antologia polimòrfica. Edició a cura de Glòria Bordons. Barcelona, Galàxia Gutenberg- Cercle de Lectors. 2001.



Brossa visual, per Jordi Coca


Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava «poesia» tot el que feia perquè considerava que no hi havia diferències entre els diversos gèneres. I és que la seva obra creativa abasta la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. Però sempre amb un reconeixement desigual… Per això, commemorant l'aniversari de la seva mort, el diari Ara va publicar un suplement íntegre del dominical "AraTu" amb el títol 15 anys sense Brossa, amb la voluntat de retre homenatge "a un artista lliure, coherent i al·lèrgic a les repeticions". El dossier l'encapçalava un magnífic article de Jordi Coca: Brossa visual. És aquest:


BROSSA VISUAL


L'any 1967 Joan Brossa havia publicat molt poc i era vist com un epígon poètic de l’avantguardisme foixià, com un dramaturg absurdista i com un company de viatge d’artistes plàstics com ara Tàpies, Ponç, Cuixart i la resta de noms que formaven part de Dau al Set. Alguna personalitat destacada de les nostres lletres m’havia arribat a dir que Brossa era un pallasso, segurament perquè ja se li sabien les aficions a la màgia i al music-hall. En tot cas, conèixer-lo personalment va suposar entrar en contacte amb un creador perfectament coherent, perfectament lliure i sempre disposat a evitar les repeticions artístiques adotzenades. Fes el que fes, Brossa sempre era poeta: poeta de la paraula, poeta de la imatge,
poeta de les arts escèniques, poeta del cinema i de l’escultura…

Una altra brama que circulava a finals dels seixanta veia Brossa com un creador bàsicament elitista, cosa que en teoria suposava donar l’esquena als problemes socials. Tant era que el 1951 hagués editat Em va fer Joan Brossa –el recull poètic escrit sota la influència del poeta marxista João Cabral de Melo–, un llibre que denota una profunda preocupació social i que, tal com assenyala Pere Gimferrer, va visualitzar “la superació del cercle viciós que feia de l’avantguardisme i el realisme dues tendències irreconciliables”. En la mateixa línia, Brossa editava l’any 1961 Poemes civils, però com que no militava en el realisme social sempre va ser vist amb reserves.

L’evidència que gairebé ningú no s’interessava per ell feia que acumulés un gran nombre d’obra inèdita i que no se li tingués en compte, per exemple, que el 1956 havia fet el primer poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales del passeig de Gràcia de Barcelona, o que el 1959 iniciés la primera suite de poesia
visual, tot i que hi ha intents anteriors que es remunten al 1941. Les poques estrenes teatrals eren minoritàries i solien acabar amb xiulets i escridassades. En conjunt, l’obra de Brossa era desconeguda i valorada com una frivolitat. Tanmateix, el 1970 van començar a canviar les coses. D’una banda es va editar el primer volum de l’obra poètica, Poesia rasa, amb un pròleg elogiós de Manuel Sacristán, un marxista-comunista que estava per damunt de qualsevol sospita. El 1971 apareix el meu llibre sobre Brossa, el primer que s’editava sobre el conjunt de la seva obra, i en què es publicaven alguns poemes visuals i obres de teatre, altament visuals, com Sord-mut, que havia estat escrita el 1947. El 1973 surt el primer volum de la Poesia escènica, amb pròleg de Xavier Fàbregas, i el llibre de poesia visual Suite, que era del 1959.


S’iniciava, doncs, el reconeixement del món brossià, que, bàsicament, trobava l’expressió més feliç en la poesia visual i els poemes objectes. En realitat, tant en la seva obra literària com en el teatre hi ha característiques visuals essencials i, de fet, es podria parlar d’una mena de protopoesia visual únicament escrita. Però és en el seguit d’exposicions dedicades als poemes objectes, a la poesia visual i als cartells on es fa evident –primer a Catalunya i després arreu– que Joan Brossa comença a ser admirat i imitat. Entre el gran nombre d’exposicions importants cal destacar la que es va fer a la Fundació Miró el 1986, la del Museu Centre d’Art Reina Sofia el 1991 i la que l’Ajuntament de Barcelona va produir el 1994 al Palau de laVirreina.

Es multipliquen les traduccions de la seva obra, els premis i els reconeixements i, enconjunt, es comença a entendre la gran unitat de la producció brossiana. Quan fa cartells o objectes poètics, quan concep un espectacle de màgia o fa un guió de cinema, quan escriu llibres en què recupera mètriques com ara la sextina, o grans volums de bibliòfil amb artistes plàstics, Brossa sempre és el mateix. El seu univers es basa en la força d’una mirada que mai no és convencional i que transforma el que mira: l’alteració d’una lletra en el mot carnaval expressa l’essència mateixa d’aquesta festa; la desaparició de les lletres C, E i H d’un abecedari esdevé la més gran elegia possible dedicada al Che; l’absurd de la roda quadrada, les tapes de taüt i el barret de copa, la butaca amb cua…

El món de Brossa, amb una mitologia pròpia d’anticlericalisme, odi als burgesos i reivindicació de la menestralia aparentment ingènua i artesanal, es dota d’una força enorme pel fet d’esdevenir, alhora, l’hereu més profund i complet de Marcel Duchamp, i l’admirador de Stéphane Mallarmé, de Richard Wagner, del transformista Leopold Fregoli i del cineasta George Méliès. En conjunt, tots aquests creadors podrien aplegar-se sota una divisa central de Brossa: cal no confondre fantasia i imaginació. La fantasia engavanya, la imaginació allibera.

Si bé està clar que en la seva obra tot és u, cal admetre que el reconeixement del conjunt ha estat desigual. La Poesia escènica, per exemple, encara no ha trobat una expressió plenament feliç. Hi ha intents minoritaris, bàsicament liderats per Hermann Bonnín des de l’Espai Joan Brossa, i alguns muntatges mé o menys reeixits de Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver, de Joan Ollé i de Jordi Mesalles, però, això de banda, els dos intents que s’han fet al TNC han estat un error. S’ha volgut veure en Brossa únicament un teatre d’acció, de music-hall i d’estriptis, quan en realitat Brossa també construeix el seu teatre com un gran viatge per la diversitat dels gèneres escènics.

Avui Brossa ja és un clàssic, però corre el perill de quedar tancat en els tòpics que s’han construït al seu entorn. De fet, Sacristán ja va dir en el seu pròleg del 1970 que hi ha una “història de la poesia de Brossa”, una evolució que cal tenir sempre present. Brossa no és el dramaturg de les serpentines i el confeti, ni és el poeta avantguardista que feia coses visuals. Brossa és la coherència, l’autenticitat i el convenciment que en art les repeticions sempre són una equivocació.

Jordi Coca




La fotografia, publicada a les pàgines centrals del suplement dominical AraTu, anava acompanyada d'un peu de Robert Ramos i es titulava "Un món propi": Joan Brossa, fotografiat al seu estudi de la Travessera de Gràcia de Barcelona el 8 de març de 1983. S'hi va instal·lar l'any 1958 i va ser el seu espai íntim i el seu refugi cretaiu durant 35 anys. Les vistes i alçada d'aquest estudi, en personal desordre brossià, li van inspirar el poemari Vint-i-una odes, un goig, una dansa i un sonet. El 1987, amb l'ajut econòmic de l'Ajuntament de Barcelona, es va traslladar a un nou estudi, al mateix edifici del carrer Gènova on vivia amb la seva companya Pepa Llopis.

Ferran Planes, El desgavell (1969)

Publicat en ple estat d'excepció el març de 1969, El desgavell es va exhaurir en poques setmanes. L'autor era un desconegut entre la gent de lletres, un franctirador que no tenia res a perdre si cantava la canya. Això és el que fa aquesta crònica de la República, la guerra i l'exili: explicar el que la vida en aquells anys virulents i moguts ensenya sobre els homes. «Era propòsit meu encapçalar aquest llibre amb un altre títol: La conya. Reconec que no en sabria trobar cap altre que encaixés tan encertadament amb el meu propòsit», avisa Ferran Planes.
(De la contraportada de l'edició de Club Editor, el novembre de 2010)


     Soldats sense armes, vestits com els de la guerra del 14, devíem semblar poilus (*) ressucitats, fantasmes de vint-i-cinc anys enrera que tornaven per ajudar els nous combatents que ja portaven armes una mica —no gaire— més modernes. I, com que no enteníem del tot el seu mecanisme, col·laboraríem amb pics i pales, rasclets i escombres, a fi de netejar i polir el gran esvoranc que les màquines excavadores anaven obrint, esventrant la terrai posant-la a punt per recobrir-la amb cuirasses de ciment, perfilades de torretes, minades de passadissos, plenes de canons i metralladores on tot havia estat matemàticament calculat per assegurar que els boches mai més, però mai més, no poguessin trepitjar el sòl de França.
     N'hi havia per plorar i riure, car, com tothom sap i veurem després, tot allò no va servir de res.
     Si hem de dir la veritat, no sabíem de bell antuvi ni ben bé on érem ni quina era la finalitat d'aquelles obres. Corria la versió que allò era com una segona línia Maginot, una zona de reserva de la primera. Això ens tranquil·litzava; i ho confirmava el fet que no sentíem mai cap tret ni cap canonada, ni vèiem avions, ni moviments massius de tropa propis de les proximitats dels fronts de guerra . Fins que un dia… Però no ens precipitem. Ja arribarà després. 
(…)

Ferran Planes, El desgavell. 
Fragment del Cap. V, La masia de Frankaltroff, a la Lorena
Pàg. 63, de l'edició de Club Editor, Barcelona, novembre de 2010.

(*) Poilus: Literalment, peluts. En francès el terme poilú designa un soldat ras, valent i coratjós, que tornava de la guerra amb bigoti i llarga barba, en una metàfora de la seva virilitat. El terme es va acabar imposant especialment a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la seva guerra de trinxeres: a tots aquells soldats els anomenaven poilus, i els seus uniformes, vint-i-cinc anys després destinats a cobrir les Companyies de Treballadors Estrangers, tenien l'efecte que Planes descriu: poilus ressucitats! Precisament la foto recull el grup d'en Planes (el segon des de l'esquerra) i Amat Piniella, a la dreta, amb ulleres.

Vladímir Nabòkov, Curs de literatura europea (1980)

Durant més de vint anys, Vladímir Nabòkov (Sant Petersburg, Rússia, 1899- Montreux, Suïssa, 1977) va fer classes de literatura universal a diferents universitats. Tot i que mai va arribar a reunir els continguts en un llibre -tot i tenir-ne el desig, segons manifestà a moltes entrevistes-, dels apunts i anotacions del mestre en va sortir pòstumament un Curs de literatura europea que els editors van fer començar amb una introducció ("Bons lectors i bons escriptors") i acabar amb "endreça" que trobareu més avall sencera: L'Envoi.


El meu curs és, entre d'altres coses, una mena d'investigació detectivesca a l'entorn del misteri de les estructures literàries.

Quan llegim, hem de fixar-nos en els detalls, acaronar-los.


Fragments de la introducció,
"Bons lectors i bons escriptors"

"(…) La literatura no va néixer el dia que un noi va arribar corrent de la vall neanderthal cridant "el llop, el llop", amb un enorme llop gris a punt d'encalçar-lo; la literatura neix el dia que un noi arriba cridant "el llop, el llop", sense que cap llop el persegueixi. Que aquell pobre noi acabés devorat per un animal de debò, per haver mentit tantes vegades és només un accident. Entre el llop dels boscos i el llop de la història increïble hi ha un espurnejant terme mig. Aquest terme mig, aquest prisma, és la literatura.

La literatura és invenció. La ficció és ficció. Qualificar un relat d'història verídica és un insult a l'art i a la veritat. Qualsevol gran escriptor és un entabanador, com ho és l'arxitramposa Natura. La Natura sempre ens enganya (…) L'autor literari no fa sinó seguir l'exemple de la Natura.

Tornant un moment al noi cobert de pells de xai que crida "el llop, el llop", podem exposar la qüestió d'aquesta manera: la màgia de l'art era en l'espectre del llop que ell inventa deliberadament, en el seu somni del llop; més tard la història de les seves bromes va esdevenir un bon relat. Quan finalment es va morir, la seva història va arribar a ser un relat didàctic, explicat de nit, vora la llar de foc. Però ell va ser el petit mag. Ell en va ser l'inventor. (…)"

“Literature was not born the day when a boy crying "wolf, wolf" came running out of the Neanderthal valley with a big gray wolf at his heels; literature was born on the day when a boy came crying "wolf, wolf" and there was no wolf behind him.” 




Endreça final, text íntegre

L'ENVOI

Pot ser que a algú de vosaltres li sembli que, en les presents i en alt grau irritants circumstàncies del món, l'estudi de la literatura sigui una pèrdua d'energia; sobretot l'estudi de l'estructura i l'estil. La meva opinió és que, per certs temperaments -i cadascú té un temperament diferent-, l'estudi de l'estil pot semblar sempre, en qualsevol circumstància, una pèrdua d'energia. Però a part d'això, crec que en tots els esperits, els uns inclinats envers allò artístic, els altres envers allò més pràctic, hi ha sempre una cèl·lula receptiva per les coses que trascendeixen les espantoses preocupacions de la vida quotidiana.

Les novel·les que hem estudiat no us ensenyaran res que pugueu aplicar a cap problema evident de la vida. No us ajudaran ni a l'oficina ni a l'exèrcit ni a la cuina ni en una llar d'infants. De fet, els coneixements que he provat d'impartir aquí són luxe pur. No us ajudaran a comprendre l'economia social de França ni els secrets del cor d'una dona o d'un jove. Però pot ser que us ajudin, si heu seguit els meus ensenyaments, a sentir la pura satisfacció que transmet una obra d'art inspirada i precisa i aquesta sensació de satisfacció a la vegada produeix un sentiment d'autèntic consol mental, el consol que un hom pot sentir quan pren consciència, malgrat tots els seus errors i totes les espifiades, que la textura interior de la vida és també matèria d'inspiració i precisió.

En aquest curs he mirat de revelar el mecanisme d'aquestes joguines meravelloses que són les obres mestres de la literatura. He tractat de fer de vosaltres bons lectors, capaços de llegir llibres, no pas amb l'objecte infantil d'identificar-vos amb els personatges, ni amb l'objecte adolescent d'aprendre a viure, ni amb l'objecte acadèmic de dedicar-se a les generalitzacions. He mirat d'ensenyar-vos a llegir llibres per amor a la seva forma, a les seves visions, al seu art. He tractat d'ensenyar-vos a sentir un estremiment de satisfacció artística, a compartrir no pas les emocions dels personatges del llibre, sinó les emocions de l'autor: les alegries i les dificultats de la creació. No hem parlat de llibres; hem anat al centre d'aquesta o aquella obra mestra, al cor viu de la matèria.

Ara el curs s'acaba. El treball amb vosaltres ha estat una agradable associació entre la font de la meva veu i el jardí de les vostres orelles: les unes obertes, d'altres tancades, molts molt receptius, alguns senzillament decoratius, però tots ells humans i divins. Alguns de vosaltres seguireu llegint grans llibres, d'altres deixareu de llegir grans obres un cop haureu acabat els estudis; i si algú es pensa que no pot desenvolupar la seva capacitat e plaer llegint els grans artistes, aleshores és preferible que no els llegeixi. Al capdavall, hi ha d'altres emocions en d'altres camps: l'emoció de la ciència pura és tan plaent com la de l'art pur. El principal és experimentar aquest pessigolleig en qualsevol compartiment del pensament o de l'emoció. Ens arrisquem a perdre el millor de la vida si no sabem provocar aquesta excitació, si no aprenem a elevar-nos una mica més d'on acostumem a estar, per tal de collir els fruits més excelsos i madurs de l'art oferts per al pensament humà  

“In this course I have tried to reveal the mechanism of those wonderful toys — literary masterpieces. I have tried to make of you good readers who read books not for the infantile purpose of identifying oneself with the characters, and not for the adolescent purpose of learning to live, and not for the academic purpose of indulging in generalizations. I have tried to teach you to read books for the sake of their form, their visions, their art. I have tried to teach you to feel a shiver of artistic satisfaction, to share not the emotions of the people in the book but the emotions of its author — the joys and difficulties of creation. We did not talk around books, about books; we went to the center of this or that masterpiece, to the live heart of the matter.” 
― Vladimir Nabokov, Lectures on Literature

Vladímir Nabòkov, Parla, memòria (1966)


El bressol sondrolla dalt d’un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. Malgrat que ambdues són bessones idèntiques, l’home, com a regla general, esguarda l’avenc prenatal amb més assossec que aquell al qual es dirigeix (a més o menys quatre mil cinc-cents batecs de cor per hora). Conec, però, un jove patidor de cronofòbia que experimentà una mena de pànic en mirar per primera vegada unes pel·lícules filmades a casa seva unes quantes setmanes abans del seu naixement. Va veure un món que era pràcticament inalterat -la mateixa casa, les mateixes persones- i després s’adonà que ell allà era absolutament inexistent i que ningú no s’afligia per la seva absència. Va entreveure la seva mare fent adéu amb la mà des d’una finestra del pis de dalt, i aquest gest desconegut el pertorbà com si fos un misteriós comiat. Però allò que l’esparverà particularment fou la visió d’un cotxet de nen nou per estrenar plantat allà al porxo, amb l’aire pretensiós i usurpador d’un taüt; fins i tot allò era buit, com si, en el curs invers dels esdeveniments, àdhuc els seus ossos s’haguessin desintegrat.
          Aquest tipus de fantasies no són alienes al jovent. O, per expressar-ho altrament, allò primer i darrer tendeix a tenir un punt d’adolescent -llevat, potser, que estigui dirigit per alguna venerable i rígida religió. La natura espera d’un home adult que accepti aquests dos buits negres, al davant i al darrere, tan flegmàticament com accepta les extraordinàries visions d’entremig. La imaginació, el goig suprem de l’immortal i de l’immadur, hauria d’ésser limitada. Per tal de fruir de la vida, no n’hauríem de fruir massa.
           Em rebel·lo contra aquest estat de les coses. Sento l’afany de fer sortir la meva rebel·lió a fora i de vigilar la natura. Un cop rere l’altre, la meva ment ha fet esforços colossals per distingir la més tènue de les clarors personals en la tenebra impersonal a ambdues bandes de la meva vida. Que aquesta obscuritat és causada simplement pels murs del temps que em separen a mi i als meus punys masegats del món lliure de l’eternitat és una creença que comparteixo de bon grat amb el salvatge empastifat amb les pintures més cridaneres. He viatjat enrere en el pensament -un pensament que s’anava esvanint a mesura que avançava- fins a regions remotes, on he cercat a les palpentes alguna eixida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides. Tret del suïcidi, ho he provat tot. M’he llevat la identitat per tal de fer-me passar per un espectre convencional i esmunyir-me dins de regnes que ja existien abans que jo fos concebut. He suportat mentalment la companyia degradant de senyores novel·listes victorianes i coronels retirats que recordaven haver estat, en vides anteriors, missatgers esclaus en una carretera romana o savis sota els salzes de Lhasa. He escorcollat els meus somnis més antics a la recerca de claus i d’indicis -i permeteu-me de dir de seguida que rebutjo completament el món vulgar, tronat i fonamentalment medieval de Freud, amb la seva recerca maniàtica de símbols sexuals (com buscar acròstics baconians a les obres de Shakespeare) i els seus petits embrions amargs espiant, des dels seus amagatalls naturals, la vida amorosa de llurs pares.

sondrollar:
v 1 intr 1 Balancejar-se fent sotracs com fan certs bressols. La barca sondrollava a causa de la tempesta.
2 Trontollar.
2 tr Fer sondrollar. L'onatge sondrollava la barca.

avenc:
m. Cavitat natural constituïda essencialment per un pou d’accés i eix verticals o molt inclinats.


Nabòkov qualifica Parla, memòria d'"autobiografia reviscuda". L'obra abasta des de la primera consciència de la infantesa -agost de 1903- fins a el maig de 1940, a punt d'embarcar als Estats Units. Enmig, trenta set anys que expliquen la infantesa i l'educació -en una família noble russa: més de cinquanta criats i una relació exagerada de mainaderes, institutrius angleses i preceptors privats. Hi ha anècdotes, és clar, però amb més reflexió no pas nostàlgia. El record de la mare, al segon capítol: "Estimar amb tota l'ànima i deixar la resta al destí era la senzilla regla a la qual s'atenia. "Vot zapomni (recorda això)" deia amb to conspirador tot atraient la meva mirada sobre aquesta o aquella cosa…".

Recordar, sí, però més enllà d'un exercici nostàlgic. Més enllà de les vacances a Biarritz i els trens de luxe, més enllà de la pobresa postrevolucionària. Més enllà de la mort del seu pare, arrenglerat per decisió pròpia a la intel·liguentsia de Rússia, diputat liberal, opositor del tsar, perseguit pels bolxevics i assassinat finalment el 1922 a Berlín. Més enllà de la seva passió per l'entomologia, "Nabòkov estableix la força del record personal com la constructora de la identitat". La frase, del blog de Jordi Galves, em penso que resol tota la lectura: "no hi ha dol, no hi ha nostàlgia, tan sols una vocació crítica i sincera per a la felicitat, per a l’entusiasme".

Nabòkov, l'infant feliç, l'adolescent torbat, l'alumne singular a l'escola Tènixev de Sant Petersburg. Només cal percebre el ressentiment del mateix director davant d'aquell nen que arribava en automòbil i xofer a l'escola -i no a peu o en tramvia, com els altres. I sí, podia ser també una criatura irritant -les seves tietes, ¿no l'haguessin volgut sempre un nen "normal"? Però Nabòkov ja no podia ser normal. És singular però, sobretot, singularitza tot allò que ha viscut.

Parla, memòria també recull els anys d'exili a Crimea del sud i, després, a l'Europa occidental; el pas de tres anys per Cambridge -sense posar els peus a la biblioteca!- o la vida dels exiliats russos a Alemanya en temps de Hitler. També hi ha pàgines que reflecteixen uns primers idil·lis més o menys romàntics, com el de Pòlenka, la filla del cotxer en cap a la propietat d'estiu de Vira, quan el jove Nabòkov torna de les seves passejades en bicicleta: "[Pòlenka] Mirava com m'acostava amb una resplendor meravellosa de benvinguda al rostre, però a mesura que m'apropava, es reduïa a un mig somriure, després a una feble llum a les comissures dels seus llavis premuts, i finalment, àdhuc això s'esvania, de manera que quan arribava fins a ella no hi havia asolutament cap expressió en la seva bonica cara rodona. Tan aviat com havia passat, però, i girava el cap per fer una darrera mirada abans d'accelerar el pas a la pujada, els clotets ja hi tornaven a ésser, l'enigmàtica llum tornava a jugar en els seus estimats trets. Mai no li vaig parlar, però molt de temps després d'haver deixat d'anar en bicicleta a aquella hora, la nostra relació ocular fou renovada de tant en tant durant dos o tres estius…"

Al capdavall, quan Nabòkov anava a visitar la seva mare a Praga, durant l'exili europeu, la recorda entre llibres i mobles decrèpits. "Una caixa folrada amb roba verda aguantava les petites fotografies descolorides dins de marcs a punt de caure a trossos, que a ella li agradava de tenir prop del sofà. En realitat no li feien falta, perquè res no s'havia perdut. Així com una companyia d'actors ambulants s'emporta a tot arreu, mentre encara recorden els papers, una bruguera ventosa, un castell embolicat amb boira, una illa encantada, ella conservava tot allò que la seva ànima havia emmagatzemat". Doncs aquesta deu ser la tesi: mentre puguem fer parlar la memòria, res no s'haurà perdut.

Truman Capote, A sang freda (1965)

Fins a un matí de mitjan novembre de l’any 1959, ben pocs americans —i també ben pocs veïns del mateix Estat de Kansas— havien sentit parlar de Holcomb. Com les aigües del riu, com els conductors de la carretera i com els trens grocs del Santa Fe corrent pels rectes rails, mai no s'havia deturat al poble cap tragèdia excepcional. Els dos-cents setanta habitants de Holcomb estaven contents que les coses anessin així, satisfets de viure immersos en una vida ordinària: treballar, caçar, veure la televisió, esperar els actes escolars, assistir al cor de l'església…


1. El darrer que els va veure vivents

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l'oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l'Estat en diuen «cap enllà». Un centenar de quilòmetres a l'est de la frontera amb Colorado, la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l'aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l'Oest Mitjà. L'accent local, espinat pel deix de la prada, té un to nasal característic de les hisendes, i els homes —o molts d'ells— porten els estrets pantalons fronterers, barrets Stetson i botes de taló alt i punta afuada. La terra és plana, i el panorama corprèn per la seva gran extensió. Cavalls, ramats de bestiar boví i una munió de sitges blanques que s'eleven majestuoses com un temple grec són visibles ja molt abans que el viatger arribi al poble.

Holcomb també és visible de molt lluny. No és que hi hagi gaires coses dignes de ser vistes. Simplement una casual concentració d'edificis, migpartida per la via principal del tren Santa Fe; un caseriu atzarós que pel sud limita una allargassada del riu Arkansas (i allí pronuncien marcadament les tres síl·labes: Ar-kan-sas), pel nord una carretera, la ruta 50, i tant per la banda de l'est com per la de l'oest es perd en la prada immensa i els camps de blat. Després de la pluja, o quan la neu es desfà, els carrers sense nom, sense ombra, sense paviment, passen de la pols més espessa al fang més brut. A un extrem del poble s'alça una vella i rígida estructura estucada, i al terrat hi ha un rètol lluminós que diu DANSA, malgrat que ja ningú no balla al local i el rètol està apagat des de fa anys. A prop hi ha un altre edifici amb un rètol inoportú, pintat amb or de full en una bruta vidriera, que diu BANC DE HOLCOMB. Inoportú perquè l'antic banc va plegar l'any 1933 i les seves dependències foren transformades en apartaments, i ara és un dels dos edificis d'aquesta mena que hi ha a la vila. L'altre és una esviduada residència que diuen el Professorat perquè hi viu una bona part dels membres de la facultat escolar local. Però la majoria de les cases de Holcomb són d'una sola planta, amb estructura de fusta i amb un porxo a la part davantera.

Avall, cap a l'estació, l'encarregada de la correspondència —una dona esprimatxada, que porta una jaqueta de cuir i texans i calça botes de vaquer— regeix la ruïnosa oficina de correus. L'estació mateixa, amb la seva malmesa capa de pintura sulfurosa, és igualment malenconiosa. Els famosos trens expressos Chief, Super-Chief i El Capitán hi passen cada dia, però mai no s'hi aturen. Mai, en general, no hi para cap tren de passatgers; només, de tant en tant, algun comboi de càrrega. Amunt, cap a la carretera, hi ha dues estacions de servei per als automobilistes. L'una dobla les seves activitats i té una botiga de queviures precàriament proveïda, i l'altra té feina extra com a cafè. El Cafè Hartman, on la propietària —la senyora Hartman, doncs— serveix sandvitxos, refrescos, cafè i cervesa de tres graus i dues dècimes. (Holcomb, com tot l'Estat de Kansas, es manté en un règim de llei seca.)

I això, realment, és tot. O ho serà quan haurem inclòs al rengle d'edificis importants el de l'Escola de Holcomb, d'esplèndid aspecte, que manifesta una aparença que la comunitat per altra part dissimula: que els pares que envien llurs fills al modern i eficientment equipat establiment (s'hi ensenya des del parvulari fins al batxillerat, i una flota d'autoòmnibus transporta els estudiants, que habitualment hi són en nombre de tres-cents seixanta, de vegades procedent de regions allunyades no menys de vint-i-cinc quilòmetres) són, en general, gent benestant. Hisendats, molts d'ells descendents d'alemanys, d'irlandesos, de noruecs, de mexicans i de japonesos. Crien ovelles i bestiar boví; cullen blat, sorgo, llavors de pastura i remolatxa sucrera. El negoci de granja és sempre arriscat, però a Kansas de l'Oest els qui s'hi dediquen se senten com a jugadors d'atzar nats, perquè es baten amb una dèbil precipitació pluvial (uns cinquanta centímetres de mitjana anual) i amb angoixosos problemes de regadiu. Això no obstant, els set darrers anys han estat, venturosament, poc secs. Als grangers del comtat de Finney, al qual pertany el poble de Holcomb, els han anat bé les coses. Han fet bon diner no solament com a benefici dels treballs agrícoles, sinó també gràcies a l'explotació a fons dels recursos del gas natural, i els guanys es veuen en la nova escola, en els confortables interiors de les cases de camp i en les altes i inflades sitges.

Fins a un matí de mitjan novembre de l’any 1959, ben pocs americans —i també ben pocs veïns del mateix Estat de Kansas— havien sentit parlar de Holcomb. Com les aigües del riu, com els conductors de la carretera i com els trens grocs del Santa Fe corrent pels rectes rails, mai no s'havia deturat al poble cap tragèdia excepcional. Els dos-cents setanta habitants de Holcomb estaven contents que les coses anessin així, satisfets de viure immersos en una vida ordinària: treballar, caçar, veure la televisió, esperar els actes escolars, assistir al cor de l'església i a les reunions del Club 4 Hacs. Però llavors, a les primeres hores d'aquell matí de novembre —un diumenge—, uns sons estranys esclataren violentament en la normal successió dels sorolls nocturns de Holcomb: l'agut crit histèric dels coiots, el sec esgarrapar de les desherbadores i els planys puja-i-baixa dels xiulets de les locomotores. A aquella hora ningú de l'adormida Holcomb, ni una ànima, no va sentir-los: quatre trets en ratxa que, dit d'una vegada, posaren fi a sis vides humanes. Però, temps després, els veïns del poble, abans no gens temorencs ni desconfiats els uns dels altres, que mai no tancaven llurs portes, deixaren anar la fantasia i van reviure, una i altra vegada, les lúgubres explosions que estimulaven flames de desconfiança, el resplendir de les quals feia que molts veïns es miressin estranyament els uns als altres, com forasters.

                Fragment inicial de A sang freda, traducció d'Avel·lí Artís Gener


Truman Capote, en una foto de 1966.

Mario Benedetti, Corazón coraza (1963)

Corazón coraza

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.



Mario Benedetti (Uruguai 1920-2009), del llibre Noción de Patria (1962-1963)

Vicent Andrés Estellés, Els amants (1971)

                                  ELS AMANTS            


                                                                                  La carn vol carn 
                                                                                               Ausiàs March


No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

                                                        Llibre de meravelles (1971)

Vicent Andrés Estellés, L'Hotel París (1954)

L’Hotel París

XXI

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaires que treballen la nit
de cap d’any i els forats de les piques i hi ha
l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s’emborratxa de vi
i pixa per l’escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l’escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
i l’ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s’han mort els dos intoxicats
l’altre dia i la mare i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se’l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes del comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.


                                                        Burjassot, 1954

Publicat per Edicions 62,  Barcelona, 1973