Quim Monzó. Discurs inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt (2007)

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Emili Teixidor, Pa negre (2003)

1.

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.

Ens havíem enfilat a tots els arbres de l’hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l’enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d’instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l’esquena i repartir-nos l’espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.

(...)

2.

A l'hivern era diferent. 

A l'hivern, la vida es feia al voltant de la llar de foc, a la cuina de baix que tots anomenàvem la cuina i prou i nomñés en alguns casos, la cuina de baix o la cuina d'hivern, un nom encara més escadusser. La cuina de dalt, la del primer pis, era la cuina d'estiu o dels senyors, i tenia un menjadoret al costat que donava al porxo, amb dues cantoneres plenes de copes  vaixella i les parets decorades amb plats pintats i ensafranats, porcellanes de molt mèrit, deien, enganxats amb gafets de filferro. A la cuina de dalt hi havia una altra porta que donava a un quarto de mals endreços i rebost, un lloc fosc, sense finestres, amb una porta de sortida a la sala gran.
(...)

3.

Vivíem a la prunera fins a la tardor.

Quan el dia començava a minvar, a vegades la nit ens arreplegava a dalt de l'arbre i la Ció ens havia de cridar perquè baixéssim.
   -Coi de criatures! -remugava després dels crits, quan ja ens tenia al davant-. Massa enjogassats per l'edat que teniu. Algun dia es trencarà una branca i us obrireu el cap.
(...)



Emili Teixidor, Pa negre