Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (1961) Introducció i fragment inicial












BEARN
O LA SALA DE LES NINES

          Els meus ulls ja no saben
          sinó contemplar dies
          i sols perduts…
                 SALVADOR ESPRIU
                 Cementiri de Sinera



INTRODUCCIÓ

          Carta de don Joan Mayol, capellà de Bearn,
          a don Miquel Gilabert, secretari del senyor
          Cardenal Primat de les Espanyes
                                                         Bearn, 1890



Benvolgut amic:
     Ignor si quan aquest escrit arribi a les teves mans ja sabràs la infausta nova: els senyors moriren fa prop de dos mesos, la darrera nit de Carnaval, en circumstàncies més aviat misterioses. Bearn ha estat fins ara ple d'escrivans, missèrs, creditors que aixecaven actes i redactaven inventaris. Duim una temporada sense repòs. Tothom s'ocupa dels interessos materials dels difunts, que a la fi es reduiran a no-res, i són pocs els qui s'aturen a resar-los un Parenostre. Jo mateix, encarregat de guardar la casa, no dispòs d'una hora seguida, i quan arriba la nit i qued tot sol, em sent amb l'esperit tan contorbat que no tenc forces per comanar-los a Déu, en tal forma que si no fos per la missa que els dedic els matins, crec que haurien passat a l'Altre Món ben lleugers d'equipatge. En moments com aquests, l'espectacle de l'egoisme humà sembla que tanqui les portes a tota idea de redempció.
      Els nebots arribaren trenta-vuit hores després de la desgràcia, quan els senyors ja estaven enterrats. Feia anys que no posaven els peus a Bearn. Jo t'assegur, Miquel, que per aquesta doble mort no hauran hagut de tapar cap pou. Dona Magdalena elogià les porcellanes del saló i els germans s'interessaren pel pinar de Sa Cova, que ells suposaven tallat d'estona. No vaig creure necessari dir-los que, si no tallat, està venut i cobrat per endavant, i vaig defugir de respondre a tota qüestió referent a darreres voluntats fins que ens comuniquin de Madrid quin és el darrer testament dels difunts (dit sigui entre nosaltres, em consta que no en feren cap en tota la seva vida). S'interessaren també per les joies de la senyora i pels doblers que hi pogués haver a la casa, però el jutge, que se'ls anticipà, havia tancat i segellat tots els calaixos, cosa que m'alliberà de donar explicacions. La neboda, a darrera hora, hauria volgut veure la famosa sala de les nines, que els senyors no mostraren mai a ningú, i jo, creient interpretar la voluntat dels difunts, vaig fer veure que havia perdut la clau. Se n'anaren un poc recelosos i no els he tornat a veure.
      Se n'hi haurien anat doblement si haguessin sabut que a un enfony del meu lligador, entre dues posts, hi ha dos mil duros que el senyor em donà fa cosa de mig any, amb instruccions ben concretes, com aniràs veient. Perquè, morts els senyors, tu ets l'única persona que estim de cor i en qui puc confiar les meves dificultats i tribulacions. Necessit exposar-te un cas de consciència. Pensa-ho abans de continuar la lectura: tot quant et dic ho has d'admetre com en confessió. Si no estiguessis dispost a rebre les meves confidències (que, t'ho avís, et contorbaran i et faran perdre la tranquil·litat) és cert que cremaràs aquestes pàgines sense passar endavant.
     Tu, Miquel, has estat i ets amic de la meva vida, en l'accepció plena de la paraula. No podré oblidar mai la misericòrdia que em demostrares quan en moments d'angúnia, perquè la tragèdia era fresca, et vaig confiar aquella desgràcia, per no dir aquell crim, que em va acabar de decidir a renunciar al món per a sempre. El dia que et vaig conèixer feia una setmana justa d'allò d'en Jaumet. Jo, que no he conegut ni pares ni germans, vaig trobar en tu primerament l'amor de germà i després aquella miraculosa comunitat de criteri que és la mercè més gran que Déu Nostre Senyor pot dispensar a dos homes. Ni tu ni jo (arcades ambo, com deia, mig seriós mig en broma, el vell rector del Seminari) no oblidarem els diàlegs davall el lledoner del pati gran, comentant sant Agustí i Descartes. Les nostres intel·ligències s'obrien al mateix temps davant la meravella d'aquest món moral que, quan un l'arriba a entreveure, constitueix una palpable revelació de la presència divina. El senyor em deia aleshores de vegades, perquè ell era així, que quan jo fos vell i examinàs la meva existència, comprendria que hi hauria mancat, com si fos una salsa picant, un sol ingredient, que és el Dimoni. Eren coses del senyor, que ell no deia perquè les prenguessin seriosament.
     El senyor posseïa una ànima generosa, confiada i oberta. Totes les seves errades, que foren grosses, mereixerien atenuants i disculpes en gràcia a la intenció, a la seva confiança en la misericòrdia i al seu amor a les criatures i a la naturalesa. El seu cos ja és pols -aquell cos al qual ell no havia regatejat plaers- i ara sols queda l'ànima en presència del Déu viu que l'ha de judicar. Preguem que les seves culpes li siguin perdonades.
     Necessit consultar-te els dubtes que em crea aquesta doble mort i les instruccions que em donà el senyor, juntament amb els dos mil duros que tenc amagats. Sembla impossible que un home tan esburbat com ell en matèries econòmiques hagués pogut arreplegar una quantitat d'aquesta magnitud, que bastaria per viure a una família. L'esforç que això li deu haver representat (baldament sapiguem que quan una d'aquestes cases fa ull sempre queda qualque cosa pels racons) fa pensar en el gran interès que el senyor tenia per les comandes que m'ha fetes, ell, decantat pels anys ja feia estona de tantes coses. Si els jutges i els creditors que estudien la liquidació dels difunts sabessin que jo, altre temps porqueret i avui pobre capellà sense més benefici que la missa, guard tants de doblers, creurien potser que els he robat i, ja posats a suposar, no seria inversemblant que m'atribuïssin la mort dels senyors, esdevinguda amb una hora d'interval, quan ningú no s'ho esperava. Aquests perills no componen res devora les preocupacions d'índole moral que se'm plantegen.
     Abans que m'aconsellis, és necessari, emperò, que coneguis perfectament el problema. L'amor i la fidelitat que m'inspira el senyor poden extraviar el meu criteri. La consulta no és senzilla i m'he vist obligat a començar de molt enrera. Ressenyar-te les particularitats d'aquella vida per mi tan estimada, malgrat els seus gravíssims errors, ha constituït un lenitiu per a la meva solitud. He de reconèixer que el mòbil de la meva narració, escrita en el transcurs d'aquestes nits interminables, no és, potser, únicament un escrúpol de consciència, sinó la fruïció de fer reviure la figura familiar i venerada que acab de perdre. Amb ella desapareix tot un món, començant per aquestes terres que m'han vist néixer i que s'hauran de treure a subhasta perquè els creditors ja han notificat que no volen esperar. Els nebots, ni tenen doblers per fer-se càrrec de les hipoteques ni, avesats a la vida de ciutat, estimen res d'aquí. Quedaria una darrera esperança: diuen que ha arribat d'Amèrica un parent dels senyors que s'ha fet milionari amb capses de cartó. Pareix mentida que ningú pugui arribar a esser un personatge venent capsetes, però ell es presenta amb molta de pompa, carregat d'or i decidit a enlluernar tot Mallorca amb un automòbil elèctric que ja ha mort dues ovelles. A les targetes de visita, davall el nom, hi posa Cartoenvases, cosa que ningú sabia què vol dir fins que ha resultat qu es tracta de les famoses capsetes. Doncs bé, aquest personatge —perquè ho hem de dir així— se suposa que tal vegada compraria la possessió, evitant que anàs a mans estranyes. Ja sé que, als senyors, això de cartoenvases no els agradaria gens, i sembla a més a més que la mare d'aquest capitalista estava separada des de feia algun temps del seu marit, un Bearn desencaminat, quan va néixer l'infant; cosa que donà lloc a comentaris. Però els anys ens ensenyen a no ser massa exigents. Per a mi, que em trob ja a mig camí de l'existència, aquest Bearn-de-capses-de-cartó no passaria d'ésser un intrús; emperò és segur que en aquests moments ja s'està congriant una nova generació disposada a associar aquestes velles terres a la personalitat de l'intrús i a experimentar davant d'aquesta unió, senyor i terres, que ella creurà proveïda de fortes arrels, els mateixos sentiments que jo, des de nin, he experimentat davant don Toni. Escorcollant per l'arxiu de la casa no deixaríem de trobar situacions semblants, perquè la realitat només radica en nosaltres mateixos i tira al cap i a la fi tota la seva continuïtat d'una cosa tan màgica i tan convencional com és un nom. Deu, ja ho sabem, va crear el Món per mitjà del Verb.
     El senyor exercia sobre mi com una fascinació. Dona Maria Antònia, que era tan bona, no m'inspirà mai l'interès d'aquella ànima que se disputaven Déu i el Dimoni sense que a l'hora d'ara (aborrona sols de pensar-ho) es pugui saber qui ha guanyat en la lluita. Potser en aquesta angoixa radica l'amor que sempre li he professat i potser sigui ella, l'angoixa, aquella salsa que segons el senyor necessiten els plats per esser mengívols. Una cosa que no et vull amagar és que en aquest plet moral sols podré admetre una solució que no s'oposi a les darreres voluntats del senyor i que en cas de sortir una divergència em reserv el dret d'acudir fins a Roma. Si el mateix Papa em negava el consentiment, em veuria forçat a acatar els seus designis: emperò, si això hagués de succeir, deman i esper de la Misericòrdia Divina que la mort véngui abans a alliberar-me de les meves tribulacions.
    Per a millor comprensió del problema he dividit l'exposició d'aquella vida estranya en tres parts, com si es tractàs d'una novel·la. La primera es podria titular Sota la influència de Faust i respon a l'època tempestuosa. La segona discorre més bé dins la calma d'aquestes muntanyes i es podria dir (si bé en un sentit un poc irònic, perquè la calma era més aparent que real) La pau regna a Bearn. Respecte a la tercera, constitueix un epíleg escrit poc després, amb motiu d'una visita recent, estranya i desconcertant.
   Una darrera observació és que no t'espantis de veure consignades algunes frivolitats i algunes crueses a les meves pàgines. Ten en compte que he de presentar el senyor tal com fou en vida, i que des del moment que sotmet la seva figura al judici de l'Església mai no retrataré prou la realitat dels fets, encara que per damunt de totes les incomprensions possibles, quedarà Déu, que constitueix la comprensió infinita.


Misser: m. Tractament donat antigament a persones d’autoritat i a la gent de lletres / m. A Mallorca i Menorca, advocat
Enfony: m. Lloc de mals endreços / m. Cofurna / m. Cavitat estreta.
Lligador: m. 1. Moble en forma de taula amb calaixos i mirall, d'ús generalment femení, per a pentinar-se i arreglar-se / 2. Cambra destinada a la mateixa finalitat, on pot ésser instal·lat el moble lligador. 
Arcades ambo: Locució llatina utilitzada per Virgili a la VII Ègloga (v.4) referint-se a dos pastors de l'Arcàdia, Tirs i Coridó. Vol indicar -fins a vegades en sentit pejoratiu- dues persones de caràcter semblant o interessos comuns.
Esburbat -ada: Adj, Eixelebrat. Que obra sense mirament
Fer ull una casa: expressió que significa "fer fallida".
Doblers: m.pl. Diners en general. Origen medieval: un dobler era una moneda que valia dos diners. 
Lenitiu: adj i mas. Que té la virtut de lenificar o mitigar /  Fer menys viu un dolor.




PRIMERA PART: 
SOTA LA INFLUÈNCIA DE FAUST

                                         I

     Suposat que mai no arribares a venir a Bearn, et diré que es tracta d’una possessió de muntanya situada prop d’un llogaret d’unes quatre-centes ànimes que s’anomena, també, Bearn. S’ignora si la possessió prengué el nom del poble o si fou el poble que rebé el nom de la finca. Cada any, el dia de Sant Miquel, que és la festa patronal, el predicador al·ludeix que aquestes terres pertanyen als senyors des de la Conquesta. Potser és veritat, encara que manquen els documents que ho acreditin. “Sa nostra estirp -solia dir don Toni- és tan antiga que no té data. Es perd dins sa fosca”. La tradició oral, emperò, que els ha fets respectables i indiscutibles no ha arribat a ésser reconeguda oficialment. Els senyors, llevat de don Toni, que va sortir afrancesat, foren sempre bastant indiferents en matèria d'erudició. Encara no fa cent cinquanta anys, un dels rebesavis, don Toni també de nom, fou un esperit primitiu del qual conten moltes malifetes, encara que segurament n'hi posen més que no en feia. Els vells recorden una glosa que diu així:

                     Jesús es troba en el cel,
                     i a Moreria l'infeel.
                     A l'Infern hi ha el Dimoni,
                     i a Bearn hi viu don Toni.

     El senyor se'n reia, d'aquestes coses. "Al manco -deia- aquest no perdia es temps". Els altres foren més assenyats. Vivien al camp. Ignoraven o desdenyaven els refinaments de Ciutat. Ciutat, en correspondència, els ignorava a ells.
     Des del poble a Bearn, a peu, hi ha prop d’una hora de camí, emperò les cases no es veuen fins que hi som damunt, a causa dels accidents del paratge. Bearn està, doncs, imaginativament, enfora de remeis. Les terres són pobres, plenes de roquissars i boscs salvatges. Aquí, farà ja trenta-vuit anys, vaig venir al món, fill d’un jornaler i d’una collidora. No conserv memòria dels meus pares. De la meva mare he sentit dir que fou molt bella, amb els ulls negres. Als set anys em destinaren a guardar porcs, però el senyor disposà quasi tot d’una que m’enviassin a un col·legi de Ciutat. Record com si fos ara la feta. Era un horabaixa d’estiu i jo havia duit la guarda devora s’Ull de Sa Font quan passaren els senyors. Vivien temporades llargues a Ciutat i, quan venien, el respecte, la por o l’empegueïment em feien fugir sempre que els veia. Quasi no m'atrevia a mirar-los més que a l'església del poble, el dia de Sant Miquel, en què els posaven dues cadires de vellut vermell devora l'altar. 
     Dona Maria Antònia era molt bella, i don Toni, magre i esvelt, una mica menut, se li assemblava, tot i essent  lleig. Eren cosins germans. Malgrat que somreien quasi sempre, imposaven perquè pareixien d’una substància diferent de la dels pagesos, com a més nova i lluminosa; avui encara no ho sabria explicar. El vestit hi podia influir sens dubte; però crec que es tractava d’una qualitat més immaterial, quasi màgica, que es desprenia del nom feudal i pastorívol de Bearn, reverenciat cada any des de damunt la trona el dia de la festa. Regularment per devers Sant Miquel sol ploure a la muntanya i així la història de la vella família va enllaçada, tant com als fets d’armes dels conqueridors, a les primeres fresques i a la verdor alegre de les primeres pastures.
     -Mira, Tonet, quin infant –digué dona Maria Antònia-. T’has fixat en ets ulls?”.
     El senyor em mirà i no digué res. Dona Maria Antònia semblava consirosa.
     -No sé qui me recorda –digué.
     Ell callava. L’endemà m’enviaren al col·legi dels Ligorins. Vaig tornar per les vacances de Pasqua. Els meus protectors no eren a la possessió. Madò Francina em digué que “el senyor s’havia embarcat” i que dona Maria Antònia es trobava a la posada de Bearn, que és una casa de pedra devora l’església. Em semblà veure qualque misteri darrera les seves paraules. Hi era, en efecte. Tothom en xerrava a sotaentesos, en veu baixa, i jo, per més que parava esment, no comprenia res. Per altra part, el que hagués pogut arribar a aclarir, hauria estat sols l’aspecte extern de la qüestió. Anys més tard, el senyor, que tenia en mi i en quasi tothom
una confiança grossa, me n’anà descobrint el mecanisme psicològic en unes converses llargues, que s’assemblaven a la confessió. No sé tanmateix fins a quin punt podien esser considerades com a tals, malgrat la seva sinceritat, i comprenc que t’espantarà, com a mi m’espanta, que a l’hora d’ara, després de tants anys com ja duc de capellà a la casa, jo no pugui afirmar que en tota la seva vida s’hagi confessat una sola vegada. La seva ànima era clara i canviant com el vidre. Precisament perquè es tractava d’un home sincer, no es podia saber mai com era, igual que no és possible endevinar quines seran les imatges que s’aniran reflectint damunt un cristall. És curiós que aquestes persones que no s’han tancat dins un sistema, tal vegada per no prescindir de cap aspecte de la veritat, sien les que se’ns apareixen com a més trapasseres. Si a això hi afegim que els senyors són acostumats de petits a les fórmules amables que no estan fetes per esser preses al peu de la lletra, però que les persones de poc món les hi prenen, tindrem un altre dels motius que feien desconfiar de Don Toni. La gent vulgar creu que només els maleducats són sincers, perquè no sap desxifrar els valors convencionals i sobreentesos de les formes. Per a aquests pagesos el senyor no era bo d’entendre. Crec que ja t’he dit, per exemple, que acostumava a dur perruca blanca i hàbit franciscà. Els qui relacionaven la seva vida passada i les seves converses, no sempre edificants, amb aquell hàbit, només hi veien la dissonància, que certament existia, però hi haurien pogut veure també les analogies (vida recollida, amor als temes de l’esperit) que no eren menys reals. No sabent parlar més que una llengua, s’admiraven d’aquell home que en parlava unes quantes. El senyor era fonamentalment ben intencionat, malgrat que alguns dels seus actes hagin estat desastrosos; però ell creia que els desastres eren ocasionats més per un error de la intel·ligència que per una maldat voluntària, que es negava a admetre.
(…)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada