El Llibre d'Esther apareix a l'Antic Testament, i explica la vida d'una noia òrfena jueva que va arribar a ser reina de Pèrsia. L'obra sembla que va ser escrita cap al segle IV aC i està ambientada en l'exili jueu a Babilònia, quan el rei persa Assuerus busca una nova esposa després de repudiar la seva, Vashti, per un escàndol amb uns ambaixadors. La historicitat del relat és qüestionada: alguns estudiosos defensen que el rei persa podria haver estat Artaxerxes, però d'altres veuen el conte tot just com una història didàctica, on els jueus poden salvar-se per ells mateixos.
El Llibre d’Esther explica la situació del poble jueu deportat a Pèrsia, que és objecte de persecució i aniquilació per part d’Aman, un dels consellers principals del rei Assuerus, per haver refusat la religió de l’estat. Els fets succeeixen a la ciutat de Susa, a on el rei té la seva cort i palau. La reina Vasthi ofèn al seu espòs el rei Assuerus, i aquest la repudia. Assuer busca una nova esposa entre totes les dones joves i entre d’altres, els emissaris del rei troben Esther i la porten, juntament amb les altres noies, davant el rei. El rei, impressionat per la seva bellesa i la seva gràcia, la tria per tal que sigui la seva esposa. Però Esther és jueva i malgrat estar mal vist, continua fidel a la seva fe, i lluita per l’alliberament del seu poble. El seu oncle Mardoqueu és un defensor dels drets dels jueus i té una gran influència sobre Esther, a qui recorda quina és la seva obligació. Esther, finalment, convenç el rei Assuer perquè deixi de perseguir el poble jueu. A més, Assuerus castiga Aman per haver estat l’instigador de la persecució, i és executat, mentre que Mardoqueu és anomenat ministre en el seu lloc. Com a resultat de la intervenció d'Esther, els jueus van poder continuant vivint sota els sobirans perses amb una certa protecció. La història acaba amb la celebració dels jueus. A partir d'aquesta data, l'1 de juliol, es commemora cada any la salvació del poble jueu en una festa anomenada Purim, on es llegeix el Llibre d'Esther dues vegades. La història de la reina Esther ha estat des d'aleshores font d'inspiració artística, des de les pintures de Rembrandt o Tintoretto, fins a compositors com Händel o —contemporàniament— pel·lícules com One night with the King, de l’any 2006. Esther —o avui majoritàriament Ester— en hebreu (אֶסְתֵּר) significa "estel".
Salvador Espriu anirà més enllà del text bíblic i no limita el seu interès a la narració d’un poble oprimit i amenaçat d’extermini, sinó que remarca el caràcter dictatorial del règim d’Assuerus i en denuncia l’opressió i la injustícia. Aman ja no és un simple personatge de la història, sinó que esdevé el símbol de tots els tirans. Espriu converteix la història bíblica també en un al·legat contra la dictadura del general Franco i en una denúncia contra el genocidi cultural que volia imposar a Catalunya. Aquesta identificació dels pobles de Catalunya i d’Israel és un dels nostres més grans mites, sobretot si pensem que l’obra d’ Espriu va ser escrita en el moment en què les Nacions Unides acceptaven la creació del nou Estat d’Israel, en un temps que fou també d’esperança per al poble de Catalunya.
Extret de la Viquipèdia i DD.AA.
Salvador Espriu
Primera història d'Esther
Improvisació per a titelles
ALTÍSSIM: Que Déu us doni sempre la seva llum. Jo, l'Altíssim, cec d'aquesta parròquia de Sinera, tinc missió de convocar nens i crescuts… no a la "Sala Mercè", ara de magna esbaldida, que tant li convenia…, sinó al jardí dels cinc arbres, sota el roser de la pell leprosa, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil, avui, una tarda d'estiu, sense cap núvol al cel, segons quedo notificat per la xerra caritativa de la Neua. Mossèn Silví Saperes, el nostre propi senyor ecònom, us convida als putxinel·lis de Salom, a mirar i aprendre la bíblica i vera història de la bona reina Esther. Veniu, amb la quitxalla, vilatans, patricis, homes, dones i compatricis! Les hores s'afeixuguen, hi ha molta calma a mar, xisclen pels rials les orenetes. ¿On trobareu més divertiment i més amable aire, per un preu, diguem la suposició, gairebé de franc? Promès, ho deixo al fibló de cada consciència: que la voluntat fixi l'entrada. Rotlleu-vos, doncs, a pler, entorn del petit teatre. Feu via, que ja el rei s'emprova la corona del seu càrrec, el gran rei, a Susa, lluny d'aquí, prop d'aquí, potser davant aquests mateixos nassos. Els ninots parlaran i ballaran, moguts per la misteriosa traça de l'Eleuteri, el fill de la Marieta, el noi de la casa del costat, que un dia s'escolarà, com sabeu, sense temps ni d'un badall, les cames ben tallades, arreplegat per una màquina… Però avui Salom li encarrega encara de comandar la bellugor dels seus titelles. Procureu de distreure-us una estona i oblidar-vos de tot el mal que ens ha de succeir. Després, quan el sol s'hagi post i l'Hereu Quiliè camini contra la fosca de Sinera amb la canya d'encendre els fanals, anireu xano-xano a sopar i a esperar la son i la gràcia d'un nou matí per a qui arribi. I prego al selecte d'amainar gatzara, car la representació comença. ¿Estàs a punt, rei de Pèrsia?
REI: Calma, favor, una mica. Enfilo l'estrada del meu setial, a perorar des d'allí amb la majestat que m'escaigui. Saludo amb la prèvia, de tota manera, el públic. Abillat de rei, figura que sóc l'amo de cent vint-i-set províncies, els noms de les quals, un darrera l'altre, em jugo un pam de mànec d'aquest ceptre, pedreria inclosa, que no sabria recitar de cor ni el bon minyó del noi de la senyora Martina, aquí tan valent empolistrat de pitet i marinera, ni potser tampoc, el mateix doctor Pericot, i ja veieu de quina carta me n'arribo a anar. Em dic, víctim, Assuerus, acerba mena de bunyol de vent per a la sencera vida, que Salom ha provat sense èxit de desinflar amb les martingales més subtils de la metonomàsia. Incomptable el nombre dels meus súbdits, no dibuixaries tampoc límit a les meves riqueses. Regno des de fa tres anys i, no gens cruel d'entranya (ho juro!), porto escapçada una grossa justa de germans, de senzill i àdhuc de doble vincle, tant per evitar que hom m'engavanyi el fruir tranquil del dia de demà, com per respecte al principi d'upa de sotmetre't de grat als costums d'on et trobis, i jo sóc a Pèrsia i Mèdia, països que gaudeixen, gràcies a aquestes i altres mides discretíssimes, d'una avançada envejable sanitat pública. Els sacerdots del foc sancionaren, endemés, la profilaxi i m'ompliren els narius d'encens absolutori. I no surto avui, d'altra banda, a parlar de rigors i misteris del govern, sinó a anunciar-vos el gran banquet del vi, al meu palau, amb el qual commemoro... No recordo el que assegura el majordom de torn que commemoro. Això sí: de pedreny senyorívol, passaré, amb el somriure als llavis, per pur dret d'obligació, amargues estones de coragre. M'acompanyen ministres, prínceps, generals i eunucs—ecs!—, dels quals hi ha a la cort, malgrat la meva repugnància, una escarafallosa munió, genuïna pesta. Vénen amb mi...
ALTÍSSIM: Afluixa, para, que el plançó de la senyora Martina se'ns mostra vehement a etzufar-nos ell tot solet les llistes.
REI: Engega, doncs, sense ensopecs, Tianet, bufó.
TlANET: Mehuman, Bizta, Harbona, Hegai, Bigtan, Teres, Abagta, Atac, Zetar, Carcas...
REI: Uns quants eunucs d'entre els de més supòsit. I els prínceps...
TlANET: Memucan, Carsena, Aman, Sethar, Admata, Tarsis, Meres i Marsena.
ALTÍSSIM: Una estampeta de premi, representant la gloriosa santa Rita, de part de mossèn Silví, per al local fenomen. Que Déu ens el conservi i ens el faci créixer tan eixerit i aplicat com al present observes. I mira també, no et torbis, com surten a l'escenari els anomenats i dansen segons l'humor de l'Eleuteri. Ah, Nani Valls, arrenca de fagot i timbales! Guarneix i subratlla amb xim-xim condigne la magnificència del gran monarca, la pompa d'un jorn apoteòtic.
BIGTAN: Apoteòtic!
Aquest mot exòtic
em torna neuròtic,
prostàtic, cianòtic,
elefantiàtic,
penibètic, tític
i àdhuc apoplèptic
i arterioscleròtic.
REI: La son ja no agafo
ni prenent hipnòtic,
excitat en veure'm
tan apoteòtic.
MEMUCAN: Oh senyor despòtic,
fel·loplàstic, mític!
El vil fang demòtic
et saluda extàtic,
mefític, luètic.
REI: Un perill ben crític
de trasbals eròtic.
MEMUCAN: El teu jou sincrètic,
paterno-asiàtic,
fins permet que un òptic
sigui matemàtic.
COR DE TITELLES: Sobirà estrambòtic:
sense accent emfàtic
ni tampoc escèptic,
entonem un càntic
d'amor patriòtic.
Que puguis, oh màstic
elàstic!, al pòrtic
del palau fantàstic,
seure majestàtic,
per mil anys de fàstic,
com avui, simpàtic
jorn apoteòtic.
UN TITELLA: Tic, tic.
REI: ¿Al reial «Cor de l'Esperança», o desvergonyiment o cues? Botxí, localitza'm el bronquític responsable de les notes subversives i talla'l de seguida a trossets, d'acord amb certa llei que sancionàrem.
TITELLA: S'arrossega un verm badoc, fill de marfanta, en demanda de clemència. Si s'abellia la víscera de la pietat autocràtica a concedir-me una sola paraula vivificadora de perdó, m'agemoliré, rebuig de tènia, fins a fer-li eternes mambelletes.
BOTXÍ: Bastarà ajupir-te, manu, per tal que un servidor t'amidi còmodament tendrums i molses i et festegi amb cortesia les costelles i altres diverses mostres de cocals. I no se m'atabuixi en la comesa, que prou la ganiveta és esmolada.
TITELLA: Apoteòtic, poteòtic, oteòtic, teòtic, eòtic, òtic, tic, ic!…
ALTÍSSIM: Ai, ja no piula el malastruc!
BOTXÍ: Al cuc no resta suc ni bruc: menda, la justícia, no li pot arranar més l'alè. Amb permís, m'emporto les deixalles, a aprofitar-les per a la grípia del bestiar del Compare Flac.
BIGTAN: Escenes com aquesta es descabdellen sovint a Susa, sobretot en el transcurs de les freqüentíssimes diades apoteòtiques. La severitat de les ordenances va aconseguir, però, cal convenir-hi, que els perses cantin unànimes i amb força harmonia. Pregunteu qui sóc? Bigtan, capità de la guàrdia del palau, company de Teres, i integro, amb l'al·ludit, la secreta oposició del rei, agreujats contra ell d'ençà que, després de resseguir, un vespre mortal, les aixetes del casalici —car el tirà baladrejava, o embriac o foll, que sentia degotar-li des d'alguna la sangota dels germans damunt la clepsa—, ens regalà en recompensa, mofant-se de nosaltres, no un elefant, com pels cànons pertocava, sinó un ase salvatge, un dimoni d'onagre, el qual esmicolà una amor de barcades de terrissa de ca «Els Nois Grossos», importades de Sinera a nòlit nostre. Assuerus rigué, en saber-ho, fins a pèrdua d’esma, i actualitza encara, vingui o no a to, a les tertúlies, el record de la lletja facècia. I Teres i jo, vexats sempre i empobrits a partir d’aleshores, ens dediquem a ensalivar dolceses de venjança i esperem, vetllem i conspirem.
MARDOQUEU: El Sant d'Israel ha posat Mardoqueu a la porta del palau per destorbar els susdits propòsits i endegar després els afers a profit de la nissaga de Jacob. Mentrestant, suporto pruïja de mentagra i armo, les vetlles d'hivern, a redós de braser, belles partides de tuti amb Secundina.
SECUNDINA: Sí, mi-te’l, quin remei li queda a una? És un vell pelut, sutjós, amb crostam a la barbassa. Una al·lota de posat esquerp ve a portar-li aquí la minestra, car ell no m’abandona mai l’entrada, vigila que vigilaràs, no sé a quin aguait, vigila que vigilaràs. Quan juguem, és llestíssim a adjudicar-se atots per al seu guany, amb tant d’abús, que m’enquimero i m’entren ganes de clavar-li amb l’escombra un juli d’escaiença i de llançar-lo, esbalandrat, a les desemparances del carrer. Sinó que a l’acte m’assereno i em faig: «Bah! ¿Una, amb tants maldecaps i la feina dels encàrrecs, Secundina aquí, Secundina allà, sola i sempre amatent a la porta? Anem, tolera l'avi i les seves patotes, perquè t'entreté, t'ajuda i serveix encara, certus, de companyia.»
AMAN: Detesto el captaire garoler que xiuxiueja de sol a sol amb la portera i no s'alça ni saluda quan travesso el cancell. En enlairar-me a primer ministre —i sóc, pels senyals, a les envistes del cobejat triomf—, encetaré una política d’extermini contra els jueus, culpables únics, com és notori, de tots els mals que trobessis a Pèrsia, i enllestiré l'escàndol del repugnantíssim ancià d’aquella raça. Avui, tanmateix, distraguem-nos una estona dels nostres antics odis i lliurem-nos a les delícies del convit.
REI: Tens cori-mori, Aman? Verdeges, sembla. Atansa't, amic, no et decandeixis. I vosaltres també, senyors: heus aquí el xarel·lo, el do de les vinyes àuries de Sinera, tramès, sense reparar en despeses, dels propis prodigiosos cellers de can Nineta. Beveu-ne a tentipotenti, que ningú no es constrenyi. Beveu a pòtils, si voleu, car no m’acabareu els barralons.
CORTESANS: L’exclusiva munificència del príncep ens engreixa a rebentar en aquests temps admirables.
REI: Xo, aduladors, conducta! De tota manera, gràcies, gràcies: celebro l’alegria. M'escarrasso a acontentar-vos, és la veritat. Fins al punt d’ordenar que vingui la reina Vasthi a amenitzar-nos el fraternal, a arrodonir la festa. L’esvelta, petita, bellíssima Vasthi, la meva feliç vida. Prepareu-vos, nobles, a contemplar com camina l’alba, el lliri dels jardins del cel. Esclaves, agenceu Vasthi. Que es presenti davant nostre, amb la corona i l’aspecte rutilant de les solemnitats.
VASTHI: No vull venir.
UN EUNUC: Senyor, la reina diu que no vol venir.
REI: Com, com, com? A vegades sordejo.
VASTHI: Car Assuerus, brau marit,
assabenta’t pel meu crit
que refuso d’assistir
al banquet magne del vi.
REI: ¿Ho motiva la salut
o ja em tractes de llanut?
Se’t sorolla una denteta,
em prepares la traveta
o sospites que les noies
del servei t’afanen joies?
Si t’espanta la fatiga,
et duran, gentil amiga,
en baiard, ben ajaguda,
a l’indret de la beguda.
O potser un de l’ajust
t’ha donat qualque disgust?
VASTHI: No, no em sento gens cansada
ni m’han pres cap arracada.
Als calaixos res no falta,
no tinc aire de malalta,
i ningú del teu favor
no m’entenebreix l’humor.
REI: Vasthi meva, t’he passat
mil capricis, de bon grat.
Ara pensa, mira bé
el que més a tots convé.
VASTHI: No t’enganyaré a petons
ni m’empescaré raons.
Net i clar: no vull venir,
ve-t’ho aquí, pobra de mi!
REI: Aconsella’m, Memucan.
Has vist mai un cas semblant?
Em decanto pels ulls grossos
o li trenco part dels ossos?
MEMUCAN: Famós rei, et desplaurà
el discurs d’un ancià.
REI: Tant se val! Belluga els llavis:
esperem de tu mots savis.
MEMUCAN: Permet, doncs, que t’obri el pit
i declari el meu neguit.
Si li feies ara el tato,
deixaràs seny i gaiato,
oh suprem pastor de Mèdia!
Considera la tragèdia
dels teus súbdits, endemés:
un fatal, tètric procés.
Tots, llevat d’alguns porucs
i del gremi dels eunucs
som, evidentment, casats.
REI: El més gran dels disbarats,
amollar-te al matrimoni.
MEMUCAN: En donem pla testimoni.
Però l’ordre social
es recolza en aquest mal.
REI: Prossegueix, ensumo on vas,
solemníssim taujanàs.
MEMUCAN: Quan les dames del país
endevinin mig somrís
de victòria al rebel rostre,
notaràs, monarca nostre,
com no queda bri de pau
a cap casa ni palau.
Car és cert que, si no t’alces
a dictar fort escarment,
des d’aquest precís moment
elles portaran les calces.
REI: Les senyores manaran?
Llur costum, vell Memucan.
MEMUCAN: Mes d’ara endavant sens límits,
els agosarats i els tímids.
Les mullers no fermarem
ja mai més dintre l’harem.
I seran, desvergonyides,
els corcons de nostres vides.
REI: Calla, prou! Quina sentència
em proposa la prudència?
MEMUCAN: Si la llesta gata maula
no t’honora avui a taula,
foragita-la del llit
conjugal, ans de la nit.
REI: Decidir-se pel repudi
és un pas digne d’estudi.
Altrament, perdo, amb l’esposa,
llum, estrella, somni, rosa.
MEMUCAN: Sacrifica't per l’esclat
i el prestigi de l’Estat,
pel sofert sexe viril
i altres coses per l'estil.
REI: Sigui! Aparto la perversa
del meu tàlem i conversa.
I deseu-la en un convent,
a pa i aigua, per turment.
VASTHI: No podràs. Corro a Sinera,
amb galant, cotxe i cuinera.
Menjarem, durant la fuga,
pinyonets, matafaluga,
raïm, menta, melmelada,
rogerons, carn de becada.
I diré que l’euga pari
a l’hostal de Mont Calvari.
REI: Se m’escapa qui millor
m’entenia el païdor.
Quant d’enuig, dol i tristesa,
amb la intimitat malmesa!
Em retiraré a recés,
a queixar-me, cavallers.
MEMUCAN: No t’escau la mala ganya:
et convé nova companya.
ALTÍSSIM: Galiveu tràfecs d’embut:
o casori o solitud.
CORTESANS:Visca el nostre salvador,
vencedor d’un escurçó,
del verí de les femelles!
T’ofrenem llor i poncelles.
ALTÍSSIM: Palatins, funesta gisca.
CORTESANS: Visca el rei Assuerus, visca!
ALTÍSSIM: Mentre el rei se'ns amaga a purgar el fel de la seva desil·lusió, els cortesans es basquegen a triar-li una altra dona. Després de mastegar-ne penjaments, afirmen ara, sense envermellir, que les noces són, en aquestes circumstàncies, el desideràtum per a Assuerus. Cal o no junyir-te? Plet antic com el món: no t'hi encaparris, creu-me.
(…)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada