Mercè Rodoreda, Aloma (1936) (Primers capítols: 1-4)










Aloma és una novel·la de Mercè Rodoreda publicada l'any 1938, en plena guerra civil. Trenta anys després Rodoreda la revisà a consciència i, publicada per Edicions62, la seva popularitat va ser tanta que fins la companyia Dagoll Dagom l'any 2008 va fer-ne un musical.

Aloma és una novel·la psicològica on es tracten les relacions entre una dona jove i un home més gran que ella. L'acció té lloc a Barcelona el 1934. La protagonista —Aloma— és una adolescent que viu amb el seu germà Joan, la dona d'aquest, Anna, i el seu fill Dani. És una noia ingènua, tímida, amb poca autoestima i sobretot molt solitària, marcada per l'experiència de créixer sense pares i pel suïcidi del seu germà gran Daniel. La quotidianitat d'Aloma es trenca quan el Robert, el germà de l'Anna que viu a Amèrica, ve a passar una temporada a casa seva...



Mercè Rodoreda
A L O M A
Premi Crexells 1937


     I

I bé, tot m'apareix en la forma
més grollera, més repugnant.
          Tolstoi. Anna Karènina.


    —L’amor em fa fàstic! 
     Havia pensat tota la tarda en aquell pobre gat i, sense voler, va tancar el reixat d’una revolada. A dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886. Havien comprat el reixat feia uns quants anys, a preu de ferro vell, en l'enderroc d'una finca expropiada per eixampla. La casa de seguida va semblar més senyora. I el jardí. Abans tenia una porteta de fusta i si el que hi entrava era massa alt s'havia d'ajupir una mica.
     El reixat, més ample, va deixar passar més aire i els arbres va semblar que se n'adonessin. El taronger, amb les taronges agres com fel, tenia les fulles més verdes. Els rosers feien més roses. Era una pena que per aquell carrer no hi passés mai ningú. Acabava dos jardins més enllà amb una paret alta, el vent a penes movia les herbes que naixien ran de les pedres i hi havia una gran quietud com si cada dia fos diumenge.

     Es deia Aloma perquè un oncle de la seva mare ho havia volgut. Era un home estrany que tothom respectava i que havia envellit tot d’una, tancat a casa, amb una manta damunt dels genolls. Llegia Llull en havent sopat. Ben assegut a la seva butaca, mentre els seus amics, que l'anaven a veure dos vespres cada setmana, jugaven a escacs. Ell no jugava mai. Llegia:

     Les condicions totes que Evast desitjava en sa muller eren en Aloma, i aquells qui cercaven muller per a Evast segons sa voluntat, foren certificats de les bones costumes de Aloma.*
            * Ramon Llull: Llibre d'Evast e d'Aloma, e de Blanquerna son fill. Llibre I, cap. I.
     
      En sortir de l'església, un cop la cerimònia acabada, va dir:
     —He deixat que els padrins fessin el que volguessin i la criatura es dirà Àngela, Rosa i Maria; jo sempre li diré Aloma. És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic. Si em voleu fer content, digueu-li aquest nom.
      A la mare li va agradar i a l'hora del refresc va fer minvar la gatzara:
     —No crideu tant, que Aloma dorm.

     
    El soroll del reixat la va sobresaltar: havia sortit d'amagat del nen i va tenir por que l'hagués sentida. Però la casa estava quieta i,  després d'escoltar una estona, se'n va anar carrer avall.
    L'hora era bona de respirar. En un jardí feien foc i es sentia l'espetec dels branquillons. A dalt d'una paret molt vella hi havia un gruix de molsa i al mig del carrer, en un sot ple d'aigua, es veia un tros de cel amb un núvol blanc. Més enllà, vora de la casa nova, les branques del desmai a penes es movien. Era una tarda de començaments de primavera amb orenetes xisclant pel cel. L’aire arrossegava una mica de fum i Aloma gairebé va aturar-se: «És l’olor que agradava més al meu germà.» S’havia matat a divuit anys; es deia Daniel. Havia deixat un paper escrit per a ella: «Tot és trist i no tinc ganes de viure més, Aloma. Una abraçada ben forta.» Les lletres eren altes i amples, de persona orgullosa. A ella, després de tant de temps, li quedava encara una mica d'angoixa. El veia estirat, blanc com la cera, i pensava que no li parlaria mai més, amb aquella veu xopa de tendresa, de les coses que li agradava fer. Un dia, Joan, el seu germà gran, va cremar els llibres i els escrits que Daniel havia deixat. Ho havia anat esquinçant tot, a fora plovia, i el vent, de tant en tant, girava la pluja contra els vidres. Els papers es van tornar cendra i Aloma va plorar tota la nit. Joan deia que Daniel s’havia matat perquè els llibres l’havien fet tornar boig. La vida era una cosa esgarrifosa. Arraulida entre els llençols pensava sovint en el seu germà mort. Quan la casa reposava. Però els records s’anaven aprimant: primer el color dels ulls i la manera de somriure, de seguida el to de la veu. I com més el perdia més s’adonava del buit que havia deixat al seu costat. Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que, com ella, passava d'un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada a la tristesa més negra. Ara tindria vint-i-tres anys i respirarien junts aquella olor de fulles cremades i de primavera a punt d'esclatar. I tot seria diferent. 
     Es va recordar del telegrama que havien rebut a mig matí. Era del seu cunyat, el germà d’Anna, que vivia a Amèrica. Deia que aniria a passar una temporada amb ells. De moment havia estat molt contenta. Potser animaria una mica la casa. I en tota la tarda no hi havia tornat a pensar. 



   En una finestra hi havia un gat negre assegut. L'altre era blanc. La primera vegada que l’havia vist, aquell dia que amb el mànec del rasclet feia caure fulles grogues d’una branca, ja tenia un blanc empastifat de bèstia abandonada. Havia saltat de la paret i quan ella es va girar per mirar-lo va recular esporuguit. Però es va avesar a anar al jardí. S’estava quiet en un racó, estirat sobre un tou de fulles seques, i al més petit trepig obria els ulls —uns ulls verds, amb les nines fosques, partides per una ratlla negra. Aviat va tenir la panxa molt grossa. Caminava a poc a poc i feia uns miols que a penes es sentien. De vegades es quedava aturat com si no sabés on anar, amb una pota del davant arronsada.
    —No vull gats a casa; porten malalties —va dir Anna quan va veure que Aloma s’hi entendria. 
     Van avisar el nen que no el toqués. No li deixaven portar ni una mica de menjar ni una engruna de pa al jardí. Però el nen mirava el gat des de la finestra i s’hi fonia. «Me l’estimo», deia de vegades, «perquè té la cara trista.» 
     Malgrat aquella guerra sorda el gat seguia anant al jardí. Si veia algú fugia; quan el jardí estava desert tornava al seu racó, vora les flors de senyoreta. Va tenir els gatets i ningú no va saber on els havia amagats. Hi anava cada dia una hora o altra una mica més brut i una mica més magre. 
     —Deu dormir en una carbonera. 
     Va passar més d’un any. El gat sempre feia aquell posat de resignació i tenia una gatinada rera l’altra. Un matí van trobar gatets darrera d’una llata, al costat del galliner. 
     —Vigila que el nen no se n’adoni. Potser estan malalts. 
     La cua se li pelava. Li van sortir crostes a les orelles. Però els gatets l’esperaven desficiosos i s’amorraven a les mamelles petites i espremudes.
     Van estar una temporada sense veure’l i van pensar que algú l’havia recollit. Fins que un dia es van adonar que estava mig adormit a dalt de la paret del capdavall del jardí. Aloma va pujar al banc i se li va acostar. Li va veure els ulls estriats de sang. El gat va fer un miol molt feble i va baixar com va poder, per l’heura. Tenia una pota trencada. Quan Aloma es va ajupir per mirar-li el mal, va recular tot d’una i va esbufegar rabiós.    
     —Encara no s’ha mort? —deia Joan cada matí quan obria els finestrons.    
     Gairebé no es movia del jardí. Tomava a engruixir- se. Estava clapat de mal i deixava un coixí de pèl a tot arreu on s’ajeia.    L’altre va saltar al jardí una tarda de fred i de vent. Era blanc i negre, superb, amb el coll gruixut i la pell llustrosa. Es va acostar a la gata a poc a poc i Aloma, que els mirava des de la finestra, va veure que la gata s’anava arraconant. Va provar d’enfilar-se al taronger, però estava acabada i es va posar a vomitar amb unes grans extremituds. El gat no la deixava. Era una persecució tenaç, i els miols es barrejaven amb el vent que xisclava. Aviat va ser negra nit i Aloma va tancar la finestra. Li havia vingut mareig.
     L'endemà van trobar la gata estirada al carrer, encarcarada. El vigilant l'havia matada d’un cop de garrot entre les orelles mentre estava gatinant.    

     
    Quan va arribar a la primera travessia es va posar a caminar amb més calma. A la banda de ponent hi havia un núvol que tenia les vores de color de taronja. Semblava una balena adormida i la cua se li anava desfent a poc a poc. Aloma va ensopegar i es va adonar que ran de la vorera creixia una mata verda com la pedra d’un anell que havia vist feia pocs dies en un aparador. S’havia quedat enlluernada. «Si algú me l’hagués regalat potser ja el tindria en el calaix dels embolics; no sé què ho fa, però tot em cansa.»    
     Anava carrer avall respirant l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi. Eren gairebé les sis i si volia trobar obert havia de cuitar. Li feia una gran il·lusió de comprar-se les cortines, però sempre havia tingut vergonya d’entrar en una botiga on no la coneguessin. Per què no hi havia anat Anna a comprar-les-hi? Anna no volia sortir mai: tot l’amoïnava i la marejava. Era molt pesada i segons quins dies no podia aguantar-la. Què li devia haver trobat el seu germà?    
     Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.
     A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.    
     No es podia entretenir més. Va baixar les escales i va comprar el bitllet. Com sempre, es va asseure en un banc i es va posar a comptar les columnes. N’hi havia... Tot d’una es va adonar que s’havia equivocat d’andana i que en comptes d’anar a la Plaça de Catalunya hauria anat a parar a les Planes. Ja li havia passat altres vegades: era massa distreta i no es fixava mai en res. Va tornar a dalt i va baixar per l’altra escala en el moment que el seu tren frenava. Va triar un seient en un costat on no hi havia ningú. Els anuncis començaven a passar l’un darrera l’altre: Cacao Boldor, Perfums Magenta, Lady X... Els sabia de memòria: primer el més petit, amb una tassa blanca fumejant, el de les gardènies, el de la sirena... De tant en tant passava un llum vermell. Veia la seva mà reflectida en el vidre de la finestreta amb el bitllet entre els dits. A Provença no va pujar ni baixar ningú. Les portes es van tancar amb un esbufec i el bressoleig del tren va abaltir-la. Li semblava que no es pararia mai més. Li hauria agradat travessar una terra pelada i fosca, amb un riu al mig i una mica de lluna al cel, sense saber quines coses trobaria a l'acabament. El tren tot d'una va fer una volta i es va aturar.
     Va pujar l'escala a peu. L'escala automàtica no li agradava: quan els graons s'aplanaven tenia por que els talons se li quedessin enganxats. Un noi li va tirar una flor en castellà. «Si un dia em caso serà amb algú que parli com jo; però amb una dent del mig una mica més damunt de l'altra i amb aquestes mans tan petites no em voldrà ningú.» En el quiosc dels diaris hi havia revistes descolorides que devia fer molt de temps que estaven penjades. Al mig del passadís queia aigua del sostre i a terra hi havia serradures escampades.
     Se'n va anar Rambla avall. Les parades estaven atapeïdes de flors. A la primera hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses; més boniques que les del seu jardí. Sant Jordi s'acostava. Li va fer pena no poder-ne comprar. Havien d'estalviar molt i mai no podien arribar a tenir les coses que els feien més falta. Va veure una senyora amb els cabells blancs i la cara desfeta a dins d'un cotxe molt llarg. Per què no havia de ser per a una noia, tot aquell luxe? Li va fer angúnia el que acabava de pensar. Al capdavall estava bé que els vells tinguessin comoditats. I anar sempre en cotxe devia ser poc divertit.  Els pobres et devien mirar amb enveja. No tots, és clar, perquè n'hi havia que pensaven que el món no tenia remei. Com aquell paleta que els havia tapat les goteres a l'hivern: quatre criatures, quatre anys treballant poc, la dona morta. Havia hagut de dur-ne tres a l'hospici. I posar una menuda de tretze anys a servir. Ho explicava sense queixar-se, com si fos la cosa més natural del món.
     Li va semblar que la seguien. «Tan mal vestida que vaig i amb un taló que se'm torça...» Li agradava que la seguissin i que li diguessin coses pel carrer. Ho explicaria a l'Anna. «M'ha seguit un jove molg elegant...» Va mirar de cua d'ul i va veure un home d'uns cinquanta anys, amb bigoti, i amb la pell de color d'oliva. Duia un barret d'ales amples i un mocador de seda al coll. Es va posar a caminar de pressa. A la Portaferrissa va entrar a la botiga i el va deixar plantat.
     Va trigar a decidir-se perquè totes les robes li agradaven. A l'últim se'n va quedar una de molt transparent, amb ratlles blanques i blaves. Dels diners que s'havia endut li havien sobrat quatre pessetes. «Em compraré un llibre», va pensar, «una novel·la d'aventures, sense enamorats.» Se l'hauria d'amagar per entrar a casa. Diria a Anna: «Saps? Han costat el que havíem dit; ni un cèntim més ni un cèntim menys.» Es posaria el llibre a dintre de l'abric, sota el braç, i només hauria de vigilar que no li caigués a terra. Després l'amagaria a dalt de l'armari.
     Caminava contenta perquè s'havia adonat que els arbres ja tenien brots nous. Quan va arribar a la Plaça de Catalunya va veure que tothom es girava. La Rambla s'havia animat molt, es sentia una gran cridòria, i al fons, per damunt de la gent, es veien unes quantes banderes. Un noi que passava anava dient a tothom que al carrer de la Canuda hi havia guàrdies civils a cavall. Una onada de gent la va voltar i durant una estona no va veure res. Tot d'una es va trobar al costat d'una senyora escabellada que plorava perquè li havien arrencat una màniga. Li anava a dir alguna cosa per consolar-la però li van donar una empenta i va caure de genolls a terra. Quan es va poder aixecar, la senyora ja no es veia i gairebé tothom havia fugit. Es van sentir uns quants trets.
     Sense saber com, es va trobar en el soterrani davant del quiosc dels diaris. Assegut a terra, d'esquena a la paret, hi havia un home amb la galta plena de sang. Un senyor i una senyora el van ajudar a aixecar-se i li van preguntar si volia que l'acompanyessin a una farmàcia. La senyora li va donar un mocador.
     —Què ha passat?
     Els que anaven baixant dels trens no gosaven sortir a fora.
     — No res; una manifestació.
     Passat l'espant, Aloma es va acostar al quiosc i va començar a triar el libre. N'hi havia molts, però els títols no li agradaven. Els que tenien les cobertes massa llampants li feien angúnia. En va agafar un de color de taronja.
     — Quant val aquest?
     — Miri al darrera; al costat. Cinc pessetes.
     — I aquest?
     De seguida va veure que no arribava a quatre pessetes. «Una mena d'amor.» L'hauria d'amagar bé . «No em deurà agradar, però no puc estar una hora triant.» Li feia vergonya fullejar-lo. A l'últim va pensar: «No ho duc pas escrit a la cara que sóc una noia; podria ser casada, i, si ho fos, podria llegir els llibres que volgués.» Feia molt de temps que tenia ganes de comprar un llibre que no s'assemblés als que el seu germà li feia llegir.
     — Em quedaré aquest—. Va deixar les quatre pessetes damunt del taulell. —Amb el que sobra doni'm contes per a un nen.
     La venedora pensaria que tenia un nen i no s'estranyaria que comprés aquell llibre.
     La gent que s'havia ficat al soterrani començava a perdre la por i a sortir. Aloma va baixar a l'andana i va pujar al tren.
     Pensava en tot el que li havia passat. Va acostar la cara al vidre de la finestra i es va mirar. Les mans li tremolaven una mica. Era la primera vegada que feia una cosa d'amagat i li dolia pensar que no podria llegir el llire al jardí, asseguda en el banc, sota les branques de la morera. De què els servia la morera ara que no tenien cucs? Quan les móres eren negres queien per terra i ho empastifaven tot. Valdria més tenir un arbre que fes fruita de debò. Un cirerer, carregat de cireres, per a poder escopir els pinyols al sortidor, cap a la nimfa dreta al mig de l'aigua. Els cucs de seda eren tous i descolorits, com l'Anna; no entenia que el seu germà se n’hagués pogut enamorar. Quan els tocava s’arronsaven i només de pensar-hi li venia una mena de mareig. Hi havia moltes coses que li repugnaven. Però, fet i fet, devia ser com tothom. Un dia Coral li havia dit que les criatures de bolquers li feien fàstic perquè eren un farcell de brutícia. Un farcell... El cor se li va estrènyer. On era el paquet de les cortines? Tenia el llibre i el portamonedes a la falda, i al seient del costat no hi havia res. Va pensar en tot el que havia fet des que havia sortit de la botiga. No les havia perdudes pel carrer perquè recordava que mentre corria duia el paquet agafat contra el pit... I tot d'una va ser com si el veiés damunt de la pila dels diaris. L’hi havia deixat per poder triar el llibre. Si volia trobar-lo no tenia més remei que tornar enrera.    
    Va baixar a l’estació de Gràcia. Abans d’anar a la taquilla va mirar si tenia prou diners per a comprar el bitllet. Els justos. Però no en tindria per a tornar. «Que en sóc de ruca..., si no hagués comprat el llibre ara no hauria de patir.» Ja eren tres quarts de vuit. Hauria plorat de ràbia. Va demanar el bitllet, va tornar a l’andana i va agafar el primer tren que va aturar-se. Si hagués gosat hauria esquinçat el llibre davant de tothom. Dos seients més endavant hi havia una senyora que duia un gran barret amb una fantasia de brillants clavada a l’ala. Devia sentir que la miraven perquè va girar el cap i es va quedar una mica de perfil. El tren corria i els vagons s’anaven gronxant. Tornem-hi. Va donar el bitllet. Aquella tarda hauria valgut més que no s’hagués mogut de casa. Ara estaria asseguda al jardí, mirant les estrelles: «si és que n’hi ha». Quan havia parat de córrer entre la gent que cridava havia vist que el cel estava molt ennuvolat. Es va acostar al quiosc.    
     —No ha trobat un paquet?    
     La dona que li havia venut el llibre la va mirar una estona i va preguntar a l’home que despatxava a l’altre cap:    
     —No has trobat un paquet?    
     L’home va dir que no i la dona va anar plegant diaris. Tot d’una va mirar Aloma i li va dir que no recordava d’haver-la vista. La mirava amb un ull mig tancat, desconfiada, plantada darrera del taulell com si fos de fusta. A Aloma li van venir ganes de tirar-li els diaris per terra. La dona li va preguntar com era el paquet, perquè en tenia tres, semblava mentida que hi hagués tanta de gent distreta. Aloma li va explicar que era un paquet vermell, no gaire gros.    
     —És aquest?    
     Aloma va dir que sí i sense donar-li les gràcies va pujar l’escala de pressa.    
     A fora la gent anava i venia com si no hagués passat res. S’havien encès els anuncis lluminosos i els núvols, al damunt, semblaven més negres. El cel era baix, i costava de respirar. Va enfilar el carrer de Pelai per la banda trista. Plaça de la Universitat, Muntaner... Abans d’arribar a la Diagonal van començar a caure gotes; unes gotes espaiades que feien grans rodones a terra. Aviat la pluja es va fer més espessa. Aloma va apressar el pas. Estava molt nerviosa, però va pensar que més aviat hauria d’estar contenta. «Al capdavall no he perdut res.» Així que arribaria a casa es canviaria la roba. Es ficaria al llit d'hora. El nen li diria mentidera, perquè a la tarda, quan ja estava a punt de sortir, li havia promès que no es mouria de casa. Només hauria faltat que se l’hagués endut. Sort que anava sola. Tenia l’esquena i els braços xops i les sabates plenes d’aigua. Però la pluja era bonica i no feia cap mal. Si fossin cops de bastó...    
     El carrer estava desert. De tant en tant passava un tramvia tocant la campaneta. Un auto la va esquitxar de dalt a baix.    
     A penes si va adonar-se’n. Feia un moment que darrera la remor de la pluja sentia una música que s’anava enfortint a mida que caminava. Sortia d’una finestra baixa entreoberta. Per l’escletxa va veure una gran aranya de cristall. Es va aturar, clavada a la paret, mal protegida de la pluja per un balcó. No sabia què era aquella música però es va quedar a escoltar-la perquè de mica en mica li anava duent records de quan era petita. Amb Daniel, el seu germà mort, de vegades anaven al Turó Park. Hi havia una gàbia, gran com una casa, plena d’ocells de tota mena. I paons que desplegaven la cua de tant en tant. En una placeta feien titelles i algunes tardes no se’ls entenia per culpa dels xiscles de les noies que havien pujat a les muntanyes russes. Hi havia un quiosc per als músics. Eren de la Creu Roja i duien un vestit ratllat de blanc i de vermell. Tocaven aquella música que sortia del saló de l’aranya, per la finestra mal tancada. Amb el seu germà s’asseien en un graó de l’escala de marbre, arraconats cap a la banda dels bambús, i escoltaven tot mirant el cel blau. Quanta de gent barrejada...! Hi havia l’home que s’enlairava amb aquella bomba tan bonica i que costava tant d’inflar. Quan li tallaven les cordes se n’anava amunt i es sentien uns grans picaments de mans; l’home, del paner estant, saludava. Els matins d’hivern, agafats de la mà, caminaven donant cops de peu a les fulles dels plàtans que cobrien els caminets. Sovint el vent n’empenyia unes quantes i les deixava planes damunt dels herbeis després d’haver-les fet córrer sobre les seves cinc puntes. De vegades jugaven a dir de pressa el nom d’una barraca on hi havia una dona grossa, vestida de gitana, que explicava a la gent tot el que els passaria: Zasmarrakatruki. Sis vegades seguides, sense entrebancar-se. Ell en sabia més. Ella s’embarbussava. «És igual, seràs una gran noia.» Abans d’anar-se'n s’aturaven una estona davant del water-chute.    
     Abans que la música s’acabés, Aloma es va posar a caminar altra vegada carrer amunt. Estava cansada. Va trencar cap a la dreta, va passar per davant d’unes quantes cases amb les portes tancades, van venir els jardins, i es va ficar al seu carrer. Es sentia plena de tendresa com si les coses haguessin canviat. Va veure la seva casa mal aclarida per la llum una mica verda del fanal. Algú, de vegades, els robava la bombeta de damunt del reixat. Amb l’abric havia pogut salvar el llibre de la pluja. El paquet no. Però tant se valia: al capdavall bé haurien hagut de rentar la roba abans de fer les vores perquè no s’encongís i les cortines no quedessin curtes a la primera bugada. Li feia il·lusió de pensar que quan obriria els finestrons la claror entraria a través de la tela fina. Les volia arrugades de dalt a baix; ja feia un mes que havia comprat les barretes.    
    Des de fora va aixecar la lleba del reixat passant la mà per entre els ferros. Les frontisses van grinyolar. Les hauria d’untar amb oli.
     Joan l’esperava dret al peu dels quatre graons de l’entrada.    
    —On vas a aquestes hores?    
    D’una correguda va travessar el tros de jardí entre el reixat i la casa.    
    —Si sabessis l'ànsia que ens has fet passar... Diuen que a la Rambla hi ha hagut soroll.    
    —Ja us ho explicaré. Deixeu-me anar a canviar la roba.
     Joan va tancar la vidriera i va seguir Aloma fins al menjador. Dani, assegut a taula, menjava un plat de sopes.    
     —M’has enganyat, lletja.    
     Anna va sortir de la cuina tot eixugant-se les mans amb el davantal.    
     —Quin cap que tens... Un dia que surts i ens has de fer patir.
      Aloma li va donar el paquet de les cortines. Quan es va girar per anar-se’n, el seu germà li va passar la mà per l’esquena.    
     —No entenc com t’has pogut mullar tant, del tren fins aquí.    
     —No ho entens? Surt una mica i ho entendràs.    
     Va fer un esforç per dominar la violència que li començava a alterar la veu. Tenia ganes d’estar sola per a poder amagar el llibre.
     —M’han passat moltes coses, ja us ho explicaré.    
     —Què t’ha passat?    
     —Torno de seguida.    
     En el moment de travessar la porta del menjador la veu d'Anna va aturar-la.    
     —Escolta; amb en Joan hem pensat que podríem posar les cortines a la cambra del meu germà.


Per rumiar...
-L'amor em fa fàstic - D'on surt el nom d'Aloma? - Daniel, la mort - Una primavera a punt d'estrenar -El jardí. La gata que gatinava. La vida i la mort - Anticipació de Coral: les criatures li fan fàstic - Despistada o somiatruites? La lectura - Per qui seran les cortines: anticipació de Robert




     II

No ho trobeu? És tan bonica que vénen ganes
de clavar-li les dents.
          Marcel Proust. Un amor de Swan,


Al rellotge del menjador, que sempre anava endavant, van tocar les vuit. Ja hi devia haver les ampolles de la llet damunt de la taula. Una gallina es va posar a escatainar com si s'hagués tornat boja. Era la gallina negra que acabava de fer l’ou.    
     Aloma es va estirar entre els llençols tebis. Va sentir cops a la paret. El nen l’avisava, com cada dia, perquè anés a vestir-lo. De vegades, si no feia fred, en comptes de trucar entrava corrent i es ficava al llit amb ella. Era manyac com un cadell. Es van sentir més cops i Aloma va cridar 
     —Cap a la bodega, amb l’almirall i tot! Vaixell pirata a la vista.    
     Els cops van parar; la morera fregava els vidres de la finestra. Quin llibre! Feia escruixir. L’havia tancat cap al mig, torbada, però l’havia tornat a obrir. Tenia mal de cap i no sabia si era per culpa del llibre o perquè s’havia mullat tant. O per culpa d’haver dormit poc i malament. Havia posat una camisa amanyogada al peu de la porta perquè no sortís claror per l’escletxa. Si haguessin passat el seu germà o la seva cunyada i haguessin vist que tenia el llum encès a altes hores de la nit, quina excusa hauria pogut donar?    
     Va saltar del llit i es va acostar a la finestra. Feia sol i les fulles dels arbres brillaven. El xàfec del vespre havia rentat totes les plantes, les teulades de les cases del pendís, les cols dels horts de més enllà. Només la casa abandonada, clapada de taques d’humitat, semblava més trista. Durant dos o tres anys hi havia viscut una família molt estranya. El pare treballava a la companyia d'electricitat; era un d’aquells homes que s'enfilen pels pals amb uns ganxos als peus. El devien pagar malament perquè passaven una gran misèria. Anna sempre deia que li feien por. Tots anaven espellingats: la dona, l’home, la filla i el fill. La filla tenia el cap com un fregall, les cames tortes, les dents grogues i corcades. La mare no es devia pentinar mai i es lligava els cabells greixosos amb una veta. «Si no es poden comprar una pinta —deia la senyora Baixeres—, que es pentinin amb els dits.» Ningú del veïnat no els estimava. Cap al tard, la mare i els fills sortien a recollir llenya. Tornaven carregats amb branquillons i herba seca, i la noia duia un cabàs ple de papers bruts. Caminaven a poc a poc, sense badar boca. Feia tres mesos que havien desaparegut. La noia s’havia casat. Tenia catorze anys, el seu marit divuit; més pobre que ells, encara. El vell que els havia llogat la casa els tenia arrendat un tros de camp; quan li van dir que marxaven va respirar. Almenys trobaria la verdura que plantaria. El petit, deia, era un lladregot. Però devien passar tanta gana...    
     Aloma es va posar de puntetes i es va estirar. Va sentir que Joan caminava pel passadís i, després, li va semblar que enraonava amb el nen. Anna devia estar preparant els esmorzars. Aviat li arribaria el germà. Es deia Robert.    
     —Potser té ganes de casar-se i ha pensat en tu —li havia dit Joan, rient. 
     Ella s’havia girat indignada:    
     —No penso casar-me.
     Abans d’apagar el llum havia amagat el llibre a dalt de l’armari. No el trobaria ningú. Anna no feia dissabtes, i menys el de la seva cambra. Havia somiat el gat. Ressuscitava i li deia: «No et deixis enganyar; no et casis. Duia ulleres, i sabates a les potes del darrera.» Feia cara de savi. El pèl li lluïa, net d’aquella ronya que l’havia fet patir tant quan era viu. D'un bot s’havia enfilat a dalt de l’armari, havia agafat el llibre amb les dents, l’havia tirat a terra, i havia dit: «Llegeix, llegeix...»    
     Va anar al bany. Joan l’havia fet posar temps enrera amb els diners d’una paga de Nadal. Les aixetes degotaven sempre. La banyera estava escrostonada. La va omplir fins a la meitat; primer banyaria el nen, després aprofitaria l’aigua per a ella. L’escalfador s’espatllava sovint i feia soroll de caldera vella. Tot d’una les flametes es van abaixar. Aloma va anar fins a l’escala i va cridar: 
     —Anna, tanca el fogó, que no puc escalfar l’aigua; el gas no puja.    
     Quan el fogó de la cuina estava encès el gas no tenia prou força per arribar a dalt. Va tornar al bany i les flames eren altes. Amb una tovallola al braç va anar a buscar el nen.
     —Hem de fer un pensament, capità. La goleta perilla, la latitud no està prou bé, la rosa dels vents giravolta. El naufragi s’acosta.
     —Què dius? —va preguntar el nen obrint un ulls molt rodons.
     —Que ja és hora d’abandonar el lloc d’honor. Tenim la bandera esquinçada i la gent recula. Per la vida i per la glòria. Per la neteja de la pell!    
     Va agafar el nen d’un braçat, li va fer un petó a cada galta, i se’l va endur.    
     —Apa, que fa bon dia.    
     —Què és la rosa dels vents?    
     —Una rosa molt airejada.    
     —I una galeta?    
     —Goleta, ruc.    
     —Què és una goleta?    
     —Una barca de molta valentia.    
     —Per què van en barca els pirates?    
     —Per poder-se tirar a l'aigua. De cap!    
     —No em cremis!    
     L’aigua era bona, dolça de tocar.    
     —Posa els peus a terra, sense por. I ara frega’t. Amb l’esponja ben ensabonada. Espavila’t.
     Se’n va anar a obrir les finestres i a desfer els llits. Quan va haver vestit el nen va començar a preocupar-se d’ella. Després de banyar-se, l’aigua de la dutxa, més freda, li va punxar l’esquena i el pit com una pluja d’agulles. Feia un abril una mica insegur. L’hivern havia estat trist. Tancats sempre a casa, sense res per distreure’s, sense que passés mai res. Les tardes al menjador, cosint rampoines. El nen no podia anar al col·legi encara perquè els diners no arribaven. De què els servia que la casa fos d’ells? Potser hauria valgut més vendre-la i llogar un pis petit. Segur que els haurien sobrat diners per a poder comprar tot el que els feia falta. Fins aleshores només els n’havia costat: drets reals, plusvàlua, cens, impost de millores... Però era la seva casa i estava segura que no podria viure en una altra. Hi havia nascut i s’hi havia fet gran; havia passat tota la vida entre aquelles parets. Va tornar a obrir la dutxa. I fins al cap de vuit dies, que allò de banyar-se sencer no es podia fer sovint. El seu germà guanyava poc; mai no havia tingut iniciativa. Es conformava i, a la seva manera, era feliç. No havia volgut que ella treballés, tant que li hauria agradat... Si s’havia fet la il·lusió que el cunyat d’Amèrica se n’havia d’enamorar... Per què no ho deia clar que els feia nosa? Devia pensar: si Aloma es casés seria una boca menys; podríem respirar una mica.    
     —La llet ja és freda —va cridar Anna.    
     —Ja vinc.    
     Va agafar la combinació. Estava tota sargida i tenia els tirants esmolats.    


     Després de dinar va desparar la taula i van començar a cosir les cortines. Havien rentat la roba a la nit i Anna l’havia planxada a mig matí. Aloma apuntava les vores amb agulles, per poder-les embastar. Treballava d’esma, sense mirar-s’hi gaire.    
     —Vols dir que no me les podria quedar jo? Al teu germà tant li faran...    
     —Te les quedaràs quan se n’anirà. La cambra està molt deslluïda i l’hauríem de fer pintar. Però val més no pensar-hi. Almenys que tingui cortinetes noves.    
     Van treballar una estona sense enraonar. A l’últim, Aloma va posar la feina damunt de la taula i va dir:    
     —Deixa’m la clau del calaix dels retrats.    
     Anna es va treure de la butxaca tres o quatre claus lligades amb un cordill i les hi va donar. Aloma va aixecar-se. Per la finestra va veure que el nen estava jugant a fer fang vora del galliner, sota de la parra retorta. S'havia fet un forn amb tres rajoles i preparava pans de barra i de crostons. Li van venir ganes d'anar-hi, però va pensar que Anna s’enfadaria. Quan va ser a dalt va treure un feix de retrats del calaix de la calaixera, es va asseure i se’ls va posar a la falda. N’hi havia molts que ni sabia de qui eren. El nen, de bolquers. La cara no havia canviat gaire; potser no tenia les galtes tan rodones. Portava una camisona molt curta i un llacet a cada espatlla. El seu germà gran, quan tenia deu anys, amb la cara bonica. Un d’ella, dreta, amb un ram de flors a la mà. «Estigues quieta, nena, que ara sortirà un ocellet...» Encara se’n recordava. Duia unes faldilles estufades. Un avi amb boina i bigoti. Els pares, de nuvis, amb els llavis que encara semblava que els tremolessin. Dos o tres senyors que no coneixia. Per què els havien de guardar? El germà d’Anna. Devia ser bastant alt. Cabells ondats, la mirada dreta. Mai no s’havia fixat en aquell retrat. Va agafar-lo i se’l va endur al menjador.    
     —És el teu germà, oi?    
     Anna va alçar el cap.
     —Qualsevol diria que és la primera vegada que el veus.
     Aloma el va tornar a mirar per damunt de l’espatlla de la seva cunyada.    
     —No us assembleu gens. Tu tens la cara més aviat flonja. Per què se’n va anar?    
     —Per que vols que se n’anés? Els homes fan el que els sembla.
     Gairebé mai no pensava en aquell cunyat llunyà; com si no existís. Per a ella només existien les coses que tenia a la vora o les que podia imaginar del tot. Però aviat estaria amb ells. Va mirar si hi havia prou fil a l’agulla i es va posar a cosir. Amb el cunyat a casa tindrien més feina: més roba per rentar, més plats. Se’l trobaria pertot arreu.    
     Anna cosia amb l'esquena corbada. Sempre estava una mica trista i només s’animava quan Dani estava malalt. Aleshores feia les coses sense queixar-se, anava d’una banda a l'altra, deia el que s’havia de fer, però li durava poc. Semblava que li haguessin cremat les il·lusions.    
     Quan va plegar de cosir, Aloma va anar a dalt i va posar el retrat al seu lloc, a sota de la pila. Cap a la banda del port es sentia una sirena. Sempre igual. Aviat seria hora de començar a fer el sopar. La tarda s’acabava i el cel s’anava tornant de color de jacint. Vindria la nit. I el matí, i una altra tarda. I la pluja i el sol, l’estiu, la tardor i l’hivern..., tot aniria tornant fins al dia que es moriria, com el seu germà, com tothom. No tenia ganes d’anar a baix.    
     —Només voldries fer les coses que et vénen de gust —li havia dit Joan una vegada—. Es fa el que s’ha de fer; amb ganes o sense.
     Va mirar el jardí i no va veure el nen; devia estar assegut en el banc del capdavall. El vell Cabanes alçava la lleba del reixat. Què li devia haver passat que, en comptes d’anar-hi al migdia, hi anava a la tarda? Li donaven les deixalles per a les gallines. No trucava mai perquè era com de casa. Duia una gorra amb la visera greixosa i no es treia la pipa de la boca, una pipa vella amb les vores recremades que només netejava quan ja no tirava gens. Aloma es va decidir a baixar.    
     Anna acabava de donar la notícia al vell.    
     —Deurà venir carregat de diners. És a dir, si no fa com jo
     Va començar a parlar del Perú i dels anys que hi havia passat. Quan va veure que no l’escoltaven, va preguntar:    
     —Quan arriba?    
     —El mes entrant.    
     —Casat?    
     —Per merèixer —va dir Anna.    
     El vell va mirar Aloma una estona com si no l’hagués vista mai.
     —Té, noia, el cabàs.    
     Aloma va anar a la cuina i va abocar les fulles de col i les peles de patata i de ceba. Ja havia separat el que havia de donar a les seves gallines. El vell Cabanes no li agradava gaire. Durant dotze anys havia deixat els fills i la dona abandonats. Deien que havia hagut de fugir de Barcelona perquè havia fet un desfalc. Després havia tomat i vivia a casa seva com si fos un foraster. Se’l veia tranquil, amb la seva aviram i el seu gos, un gos llop que passava moltes nits lladrant o plorant. Els fills a penes el saludaven. Tot plegat no s’acabava d’entendre. Però si algun dia no hi anava el trobava a faltar: de vegades, sobretot de més joveneta, l’havia deixada bocabadada amb les seves històries d’indis o explicant- li la vida d’aquell home que sempre reia perquè li havien esquinçat la boca.    
     Mentre sopaven, Joan va dir rient:    
     —A veure si a l’últim podré tenir la màquina de retratar. El teu germà potser me’n regalarà una.    
     El nen va deixar la cullera a dintre del plat. Els ulls li brillaven:
     —Oi que em retrataràs quan la tinguis?

    
     Aloma es va tancar a la seva cambra i es va recolzar a l'ampit de la finestra. El cel encara no era ben negre. Hi havia ombres més fosques en el cor dels arbres. Brillava la primera estrella, molt blanca. Les cases a penes es veien, una mica esborrades entre la foscor, amb un llumet groc de tant en tant, i la nit semblava que respirés. Li havia vingut una mica de tristesa. Es va estrènyer el pit amb els braços i va posar el cap al cantell de la paret. S’hauria quedat allí molta estona si hagués tingut algú al costat que li hagués besat la cara, les mans, el dit que s’havia tallat feia dies i que encara li feia mal. Sentia obscurament la poesia pobra de la seva casa, del seu carrer, d'aquelles estrelles petites que anaven sortint. Era un llanguiment dolç a tot el cos, amb la frescor de la paret a la galta.


III

Per què aquestes coses i no pas d'altres?
          Beaumarchais.

     L’abril havia passat de pressa carregat de flors i amb moltes pluges. Anna va obrir els finestrons de la cambra d’Aloma quan tot just es feia de dia. El cel era fosc i tenia una mica de claror rosada a un costat. Aloma no havia dormit gens. El seu cunyat arribava aquell matí i ella i Joan l'havien d’anar a rebre. Veuria el mar. Tant de temps sense anar-hi, com si no existís, sempre ficada a casa. Recordava l’aigua del port, bruta, amb els vaixells grans i la pudor de quitrà. La renglera de les grues. I Montjuïc a dins, estimbat. Quan Anna se’n va anar, es va ben acotxar i va tancar els ulls. Li agradava sentir del llit estant els sorolls de fora: el tramvia que passava lluny, una botzina. Gairebé a sota de la finestra, el gall que havia nascut pel febrer va fer un espinguet; encara no tenia tota la cua. Aloma va saltar a terra i va anar a mirar el jardí. A aquella hora el veia poques vegades. Però va agafar fred i es va tornar a ficar al llit d’un bot. Les coses eren boniques; la vida no gaire. I com si amb l’ensopiment no n’hi hagués prou hi havia les malalties. I la gent que no sabia estar quieta. Tan poc que costava. Va pensar en les corredisses de la Rambla, feia un mes. Per què hi havia de pensar? Era una pobra noia que no entenia res i que no sabia res de res. Encara no devia tenir eixuta l’única combinació que es podia posar i l'hauria de fer assecar a cops de planxa. En comptes de comprar-se el llibre més li hauria valgut comprar un tros de roba per fer-se’n una de nova. Un dia, un conegut del seu germà els havia dit:    
   —Els pobres es volen divertir i els diners no els arriben. Ser pobre és una desgràcia, entesos. Però els que neixen esguerrats, què?    
   Potser tenia raó, però quan veia un paleta a dalt d’una bastida o un d’aquells homes que baixen a les clavegueres, trobava que si tot el mal que feien era mirar de distreure’s una mica...
   —Encara ets al llit? —li va dir Anna tot traient el cap per la porta.    
   —No dormo, no.    
   —Fareu tard. I si el nen es desperta anirà mort de son tot el dia. No et cridaré més. Ja ho saps que tens la combinació xopa?    
   —Posa la planxa que baixo de seguida.    


    Va sortir de casa amb el seu germà. Estava contenta. Aviat podria mirar el mar i les onades. I el cel que no s’acabava mai. Hi havia rosada damunt de l’herba que creixia al peu del reixat. Tot era diferent, tan d’hora. L’aire semblava nou, les cases tenien els balcons tancats. Va mirar de reüll el seu germà que no badava boca. No sabia ben bé per què, però ja feia temps que el trobava canviat.
   Van pujar al tramvia del carrer de Muntaner. No hi havia ningú. Quan es van haver assegut, Joan va pagar els bitllets.    
   —Escolta; et voldria dir una cosa. No te n'he volgut parlar davant de l’Anna perquè ja saps com és. I tu i jo no estem mai sols. Tinc un projecte. M’agradaria que em donessis el teu parer.
   Parlava amb una mena de neguit sense mirar-la.    
   —He pensat que podríem vendre la casa.    
   —Ara?    
   Com que veia que el seu germà estava violent va fer el que va poder per dissimular la sorpresa.    
   —Ja veuràs... Si ens la paguessin bé, amb els diners podríem fer alguna cosa. De la casa, què en fem?    
   Aloma no va dir res.    
   —Recordes aquells senyors que van venir a l’hivern? Un amic d’ells tenia ganes de comprar-la, i sembla que encara en té.    
   Ella se'n recordava molt.    
   —Vas dir que eren uns companys del despatx...    
   Tot d’una va pensar que l’havia enganyada i la veu se li va enfosquir. Joan va adonar-se’n:    
   —No t’ho vaig dir perquè no era segur que la cosa anés endavant... Ara m’agradaria que em diguessis què en penses. Ben mirat, no et necessito. Però si dius no, serà no. Ja en tornarem a parlar.    
   Tota l’estona que van ser dalt del tramvia es va anar repetint: no em necessita. Vendre’s la casa. Tan seva, tan de tots. Alguna vegada, quan estava molt ensopida, també ho havia pensat, que se l’haurien pogut vendre. Però ho pensava només per pensar-ho. Ara que el seu germà en parlava, l’esgarrifava imaginar-se vivint en un pis sense gens de jardí. Recordava l’angúnia del seu pare, poc abans de morir-se, per aquell testament que havia fet quan només tenia els dos fills. La pena, en els darrers moments, de no haver-ne fet un de nou on constés la filla, tan petita. I aquella darrera recomanació: —No us separeu mai; tu, Joan, estima-la. No deixeu aquesta casa; si mai ho heu de fer penseu que a tots us considero igual. L’última mirada del pare havia estat per a ella, perquè era una noia i li devia saber greu d’anar-se’n deixant-la tan indefensa. El seu germà havia dit amb una veu emocionada, que el pare ja no devia sentir: «Me l’estimaré sempre.»    
   A la Plaça de Catalunya van baixar del tramvia i van agafar un taxi. Li va semblar que tot el perfum de la Rambla entrava per la finestreta. En una cantonada, recolzats a la paret, hi havia dos mariners. Una vegada n’havia vist un de molt a la vora: tenia els cabells i les celles tan rossos que semblaven blancs. Estaven preparant les parades dels diaris: se’n veien moltes piles per terra. I les parades dels ocells. Una mica més avall del Liceu tres o quatre noies enraonaven com si es barallessin. Una portava un vestit blau elèctric molt escotat. Joan va dir:    
   —No entenc com poden aguantar aquesta vida.    
   Quan van arribar al port el sol ja era una mica alt. El voltava un tel de boira que s’anava desfent. Faltava mitja hora perquè arribés el vapor.    
   —Què deu venir a fer el germà d’Anna?    
   —Què vols que vingui a fer? Deu venir a reposar una temporada.
   —Només?    
   —Ja ens ho deurà explicar.    
   Joan mirava dues senyores molt ben vestides que es passejaven amunt i avall i no estava per ella. El mar feia una olor molt forta. Una barqueta que estava quieta a la vora d’un remolcador es va engegar tot d’una cap a la sortida del port. De mica en mica el moll s’anava omplint. L'aigua i el sol posaven teranyines de claror a la proa d’un vaixell que tenia el nom escrit amb lletres estranyes. La cadena de l'àncora tibava. Hi havia una llum tan blanca que feria els ulls.    
   Es va sentir una sirena i Aloma va veure un gran vaixell que s’anava acostant. Hi havia molts passatgers a la coberta; d’una xemeneia sortia una gran fumera negra. La sirena, que havia parat una estona, va tornar a sonar.    
   —És aquest?    
   —Fins ara no te n’adones?    
   Tothom mirava. Uns mariners feien baixar una passarel·la amb dues cordes que servien de barana. A l’altre costat de la tanca que privava l’entrada al moll hi havia molta gent aturada. Es sentia una gran cridòria i la sirena va tornar a sonar.    
   Joan va girar el cap i va veure que Aloma somreia.    
   —De què rius?    
   —D’uns versos que, no sé per què, m’han vingut a la memòria
   —Uns versos?    
   —Sí; eren a la gramàtica d’estudi:         
             «Estos, Fabio, ¡ay dolor!, que ves ahora,      
             campos de soledad, mustio collado,      
             fueron un tiempo Itàlica famosa...»       
   —Calla, beneita.    
   —No te’ls havien ensenyat, a tu?    
    Joan no va contestar-li: tenia la mirada clavada en un passatger que començava a baixar la passarel·la. Duia un vestit gris clar i semblava que busqués una cara coneguda. Aloma va sentir que Joan li agafava el braç i li deia:    
   —És el germà d’Anna.



IV

Cap a la fi del passeig Julià
remarcà que ella es ruboritzava molt.
      Stendhal, El roig i el negre.    


   No li va agradar gens: massa pàl·lid, amb la mirada febrosa, a penes més alt que ella. Els cabells lluents, decantats cap a la dreta.
   —On s’ha ficat la meva germana?    
   —Ha tingut por d’emocionar-se i s’ha quedat a casa. De moment no et coneixia.    
   —Fa tants anys que no ens hem vist...    
   Els dos cunyats es van donar la mà rient. Robert va girar el cap
   —I tu deus ser Aloma?
   Quan va veure que la mirava li van venir ganes de fugir. Ell li va agafar les mans.    
   —Sí, sóc Aloma.    
   Aleshores el va mirar de dret: tenia els ulls brillants com els mirallets que el sol posava damunt de l’aigua, uns ulls que feien angúnia. Joan, que s’havia apartat una mica, se’ls va acostar i va dir:    
   —Anem?    
   —He de passar la duana. Aquest noi em porta les maletes.    
   Els dos homes es van posar a caminar i Aloma, per no anar al costat d’ells, va fer veure que buscava alguna cosa en el portamonedes. Robert va girar-se i la va esperar.    
  —Per què et quedes endarrera?    
   Potser no era tan desagradable com li havia semblat.    
   Mentre obrien les maletes ella mirava per una finestra els pals i les banderoles dels vaixells. Li va passar pel costat un home molt alt amb un mico a l’espatlla. El vell Cabanes deia que en un país d’Amèrica hi havia tarongers que feien unes taronges que quan eren madures encara tenien la pell verda, i uns homes que a l'arribada dels vaixells es llançaven al mar i agafaven amb la boca les monedes que els tiraven des de dalt: uns homes prims, de color de cacauet. També explicava que una vegada havia escanyat una serp, gruixuda com una cuixa, que es passejava per la teulada de la seva barraca. I que en aquelles terres, amb el sol tan fort i amb tantes pluges, es veia créixer les verdures. Un dia preguntaria a Robert si tot allò era veritat. Els pals es gronxaven i l’aire duia olor d’aigua salada. A penes sentia la remor de la gent, els crits dels mossos que anaven amunt i avall amb els equipatges, el soroll de les rodes damunt de l’enrajolat. Un altre crit de sirena la va treure del seu encantament. Aloma... Dit per una veu que no estava acostumada a sentir, el seu nom li havia semblat una mica estrany.
   Ja tenia ganes de ser a casa. Sempre volia sortir-ne i quan feia una estona que n’era fora es delia per tornar-hi. La gent li agradava molt poc i tot la cansava. Dani devia trobar-la a faltar. A la tarda tindrien visites i tampoc no podria estar per ell. Hi aniria la senyora Concepció, xerraire i arrugada com una bruixa. Coral. I Maria Baixeres, que es passava la vida darrera del balcó guaitant, amb els finestrons mig tancats, les anades i vingudes dels veïns. Hi anirien per veure aquell parent que es morien de ganes de conèixer. 
   —Ja és hora que puguem fugir d’aquest enrenou. Em pensava que no acabaríem mai.    
   Van sortir al passeig amb les maletes i van cridar un taxi. La maleta gran, que era la que havien deixat a la vora del xofer, tenia enganxats uns papers blaus amb lletres blanques. Robert es va asseure al costat d’Aloma i Joan en un dels seients que es plegava.
   —Que petita que trobo Barcelona! La Rambla... Deu ser per culpa dels dies que he passat veient només el mar.    
   —Doncs és gran —va contestar Aloma, una mica seca.    
   —També ets patriota, tu?    
   Joan va riure; ella no. Si Barcelona li semblava petita no era per culpa del mar. Per què no s’havia quedat allà d’on venia, si tant li agradava? Es va adonar que l'estava mirant. Potser la trobava bonica.    
   Durant una estona Joan i Robert van parlar de coses que a ella tant li feien: de Buenos Aires, de la crisi, de si hi hauria guerra. Van travessar la Plaça de Catalunya.    
   —Quan me’n vaig anar encara hi havia palmeres, em sembla.
   Una mica més enllà es van posar a parlar dels fets d'octubre. Aloma va estar a punt de demanar-los que callessin, però no va gosar. Era com si encara veiés aquell camió ple de forats de bales; a dins hi havia quedat una gorra bruta de sang. També es veia sang damunt de l’empedrat. El camió havia baixat pel carrer de Salmeron amb el conductor mort. Un home s’hi havia pogut enfilar i l’havia frenat quan ja estava a punt d’estavellar-se contra una barricada. Hi havia molts nois joves ferits i una noia amb les cames trencades.    
   Robert va canviar de conversa.    
   —Buenos Aires no és com abans, però s’hi pot viure, per anar endavant s'ha de treballar molt, estalviar, viure com un pobre per anar-se fent ric. Córrer més que els altres. Però si no t’agafa la febre de tornar a casa la vida no hi és dolenta. Jo no em puc queixar.    
   —A un home solter tot li és més fàcil —va dir Joan. Però quan tens una família... Si estàs sol és diferent.    
   Robert no va dir res. El moviment del cotxe l’havia anat acostant a Aloma. Quan va apartar-se, ella el va trobar a faltar. Tenia la veu càlida i arrossegava una mica les paraules. A Aloma li va semblar que, quan Joan havia dit «si estàs sol és diferent», ell hauria hagut de dir alguna cosa. Potser tenia una amiga. Només de pensar-ho es va engelosir. Es va mirar les mans que ell li havia agafat quan eren al moll i les va trobar més boniques del que pensava.    


   Quan van arribar, Anna i Robert van abraçar-se.    
   —Estic molt content, però no vull ser una càrrega. Si no fóssiu vosaltres hauria d'anar a l’hotel.    
   —Ara no és hora de parlar d'això.    
   —És que vinc per una temporada llarga i estaré més tranquil si em teniu com a dispeser.    
   —Ja ens vagarà de parlar-ne.    
   Anna va demanar a Aloma que acompanyés Robert a la cambra que li havien preparat. Dani estava molt distret donant corda a un auto vermell que l’oncle li havia dut.    
   Tot pujant l’escala Aloma no sabia de què parlar. Es sentia cohibida. Li feia vergonya que no estigués tot com havia d’estar. Quan va obrir la porta, Robert va dir:    
   —Molt bonica
   Aloma va veure que la mirava a ella i les galtes li van començar a cremar. Robert es va acostar a la finestra i va enretirar una cortina per mirar a fora. Sense girar-se va dir:    
   —Després pujaré les maletes amb el teu germà. Anem?    
   Al passadís va assenyalar la porta que hi havia al davant de la seva:    
   —Qui dorm aquí?    
   —Jo.    
   Durant el dinar Dani no va parar de fer preguntes però com que no estaven per ell es va ensopir una mica.    
   —Et quedaràs molt temps? —va preguntar al seu oncle.    
   Robert li va contestar molt seriosament:    
   —Depèn. Encara no ho sé.    
   Anna entrava i sortia de la cuina. L’arribada del seu germà l’havia deixada mig estabornida. A l’hora del cafè va estar una estona quieta, mirant el nen que s'havia adormit amb el cap i els braços damunt de la taula.    
   —Deu haver menjat massa i demà potser estarà malalt.
   —No et preocupis, no tindrà res.    
   Joan fumava un gran cigar que li acabava de donar el seu cunyat.
   —Veig que sou feliços —va dir-li Robert—. Quan tornaré allà baix ens haurem d’escriure més. I ens enviarem retrats. A Aloma no l’hauria coneguda.    
   Anna va tornar a sortir de la cuina i va preguntar al seu germà:
   —Has vingut per casar-te?    
   Joan va girar el cap i la va mirar:    
   —Fas unes preguntes...    
   —No penso casar-me mai —va dir Robert sense fer cas de Joan.
   —Jo tampoc —va dir Aloma. No sabia per què, però les paraules de Robert l'havien molestada.    
   —I jo que et tenia per una mosca morta.    
   La veu de Joan tenia un to burleta.    
   —No sé què vols dir.    
   —Aquí n’hi ha una. —Dani s’havia despertat i assenyalava el cordó del llum. Cap a la meitat hi havia una mosca enganxada.    
   —I de l'estiu passat. Quasevol diria que en aquesta casa no hi ha dones.
   Anna, que s’enduia les estovalles a la cuina per espolsar-les es va girar de cara al seu marit i va esclatar:
   —Quan les minyones se’m posaran bones em preo­cuparé d’enterrar les mosques.
   Dani va fer un xisclet d’excitació. Aloma va trobar que aquell dia Anna s’hauria hagut d’aguantar el malhumor.

   El primer que es va presentar va ser el vell Cabanes. Anava net com una patena. Va travessar el jardí amb aquella manera de caminar banzim-banzam, com un vell llop de mar, i, després de donar la mà a Robert, es va asseure ple de satisfacció i va estirar les cames. Sense omplir la pipa, va treure l’encenedor que tenia una gran cua de ble i el va mirar una estona.
   —Quins països aquells, oi?
   La senyora Concepció no va trigar ni cinc minuts.
   —He vingut corrent per conèixer-lo. Sempre em par­len de vostè.
   Com que no tenia ganes d'escoltar la conversa, Alo­ma va sortir al jardí amb Dani.
   —Aquesta senyora —va dir el nen— no m’agrada.
   —Calla!
   Valia més que ho hagués dit al jardí que no pas al menjador. Aloma el va agafar per la mà i se’l va endur fins al reixat perquè veiés arribar les altres visites. Com que des de dintre no haurien vist res, van sortir al car­rer. Coral acabava de tombar la cantonada. Duia les gui­neus argentades que li acariciaven les galtes de color de rosa, i les mitges de gasa. Dani no li treia els ulls de sobre.
   —És més maca que tu —va dir en veu baixa.
   Aloma va sentir una fiblada al pit. Sempre havia tro­bat que Coral era molt bonica i li hauria agradat assemblar-s’hi. No li faltarien enamorats. Per què hi anava tan aviat si no la veien gairebé mai?
   Coral li va fer un petó a cada galta:
   —Ja és aquí?
   Aloma va pensar: «Si no ho sabessis del cert no hau­ries vingut.» I se’n van anar tots tres cap a dins.
   La senyora Concepció explicava les penes d’una pa­renta i tothom estava quiet; però quan les van veure, Joan i Robert van alçar-se. Coral va deixar les guineus damunt d’una cadira, es va asseure amb una cama da­munt de l’altra i es va posar a parlar d’Amèrica com si hi hagués viscut tota la vida. Robert l’escoltava en­cantat. Al cap d’un moment el vell Cabanes va fer un badall i quan va veure que tothom el mirava va dir que se n’havia d’anar. Aloma, que estava prop de la vidriera, va acompanyar-lo. Hauria volgut endur-se’n el nen, però va veure que estava al costat de Coral amb la boca ba- dada i no va gosar cridar-lo. Mentre obria el reixat, el veII va dir:
   —Aquestes noies només van on senten olor. —I se’n va anar carrer avall amb la pipa apagada a la boca.
   Aloma va tornar al menjador de mala gana. La mo­lestava haver de passar la tarda veient com Robert no Ireia els ulls de les cames, tan ben fetes, de Coral. A ella també li hauria agradat que els homes la miressin, que només estiguessin per ella, sobretot un home com Robert que havia corregut molt de món. Robert i Coral s'havien quedat una mica separats dels altres i parla­ven en veu baixa. Anna escoltava la senyora Concepció, i Joan, al seu costat, mirava de tant en tant la parella amb els ulls distrets. Tot d’una Coral es va posar a riu­re molt fort, com si amb Robert es coneguessin de tota la vida. Joan es va girar tan de pressa que la senyora Concepció va callar un moment. Dani estava mig ador­mit en un racó. Aloma se li va acostar:
   —Ja tens son?
   No va esperar que li contestés perquè en aquell mo­ment van trucar a la vidriera. Era Maria Baixeres. Va entrar amb molta calma i de seguida va donar una mala mirada a Coral. No la podia sofrir; sempre havia trobat que feia més goig que la seva filla, que s’havia de casar aviat. Així que va poder va fer canviar la conversa. Te­nia uns veïns nous que havien entrat uns mobles bruts i amb teranyines a les potes. El noi gran semblava ma­laltís i es passava hores a la galeria, prenent el sol i llegint. No deia res a ningú: —Com el vostre Daniel.
   —Per què no vas a buscar els pastissos? —va dir Joan.
   S’havia alçat de la cadira com si l’haguessin punxat i va mirar Aloma amb pena. La senyora Baixeres s’ha­via tornat vermella. «Ho ha dit sense voler, n’estic segu­ra», va pensar Aloma tot anant cap a la cuina. Quan va tornar amb els pastissos i l’ampolla de vi bo tots es van acostar a la taula. Al nen li havia passat la son. Aloma va dir que no volia menjar res; li hauria agradat, però de vegades tenia una mena de necessitat de no fer el que feien els altres. Coral menjava a poc a poc i sem­blava que jugués amb la forquilleta de plata; tenia els dits llargs i blancs i les ungles rosades. Aloma va pen­sar: «Si hagués de rentar plats i fregar rajoles com jo...» S’estava dreta, amb els braços creuats a l’esquena com quan es passejava pel pati del col·legi el poc temps que hi havia anat, just per aprendre de llegir i d’escriure. Mirava aquella mà delicada. Com era possible ser tan bonica? Tots els seus somnis acabaven de la mateixa manera: assemblar-se a Coral. Fina, però una mica des­carada. Graciosa. Un dia que el seu germà estava empi­pat perquè li havia contestat malament, el va mirar una estona i li va dir: «Si sóc barroera i esquerpa és perquè no vull que vegin com sóc i es riguin de mi.»
    Coral bevia gairebé sense tocar la copa amb els lla­vis. Joan se li havia acostat. «El meu germà també?» Va sentir una barreja d’angúnia i de por. Només havia begut una mica, però tenia els ulls brillants i estava mig decantat sobre Coral, que reia sense parar. Anna i Maria Baixeres enraonaven baixet, i la senyora Con­cepció les escoltava amb una rialleta de conill. Aloma estava segura que no sabia què deien perquè no parava de mirar cap a la banda de Coral. Es va sentir la veu de Joan:
    —Algun dia haurem d'anar d’excursió.
    —Si m’hi dueu amb cotxe...
    Coral va riure com si hagués dit una cosa molt gra­ciosa i va encendre un cigarret. La senyora Concepció va tossir.
    —El nen se us enfitarà.
    Aloma va anar a l’altra banda de la taula:
    —Dani, no mengis més dolços, que et faran mal.
    No hauria pogut explicar per què tenia aquella an­gúnia. Ningú no havia fet res que no es pogués fer. El seu germà i Robert estaven al costat de Coral. Tan exa­gerada, sense aquella tendresa que de vegades l’ofegava a ella... Hi havia moments que odiava tothom: menys el nen.
    
    Havien encès el llum del menjador perquè ja vesprejava, i Aloma, que tenia ganes d’estar sola, va entrar a la cuina. Amb la porta ajustada sentia una mica es­morteïdes les rialles de Coral i la veu del seu germà. Va anar a les fosques fins a la finestra: una boira lleu­gera s’havia estès per entre els arbres. Pensava en el matí, en el mar, en l’enrenou del port. A la duana, Ro­bert havia saludat una noia que estava esperant que li miressin les maletes; la devia haver coneguda durant el viatge. Es va girar d’esquena a la finestra i amb les mans a la cara es va posar a plorar. Al cap d’un mo­ment va sentir passos. A penes va tenir temps d’encen­dre el llum i de fer veure que omplia un vas d’aigua. Era Anna. Va entrar sense fer soroll i va agafar un plat de l’armari. Quan va estar segura que la veu li sortiria natural, Aloma va dir:
    —Has vist Coral, quin goig que fa?
    No va gosar dir-li el que pensava: que hi havia anat a enamorar Robert. Anna també ho devia pensar; o que hi havia anat a enamorar-los tots dos. Com que no va contestar-li, Aloma, amb por d'haver-la molestada, se li va acostar:
    —Vigila que el nen no mengi més.
    —L’hauria de renyar tota l’estona i ja n’estic cansada.
    Anna va sortir de la cuina a poc a poc com si li cos­tés de caminar. Aloma va mirar-la: «Pateix i el meu ger­mà no se n’adona; què espera Coral per anar-se’n? Val­dria més que se n’anessin tots i no tornessin més.»
    Va sentir el timbre del reixat i, abans d’entrar al menjador, es va passar una mica d’aigua pels ulls. Ha­via arribat Mercè, que era l’única persona que li agradava:
    —Cada dia fas més goig, Aloma.
    Coral va aixecar-se:
    —Perdoneu que me'n vagi, però ja és molt tard.
    Va mirar els dos homes, que estaven drets al costat de la taula:
    —És tan fosc que si algú no m’acompanya m’entre­bancaré.
    —T’acompanyarem Robert i jo —va dir Aloma de pressa. No volia que Joan sortís perquè Anna li feia pena.
(...)

V

Tot ha de ser singular en la vida
d'una noia com jo.
      Stendhal, El roig i el negre.    

—Encara no se sap què ha vingut a fer el teu germà? 
   —Suposo que ha vingut a veure'ns.
   —No m'ho vols dir?
   Van sentir un gran terrabastall i van sortir corrent de la cuina. Dani eastava enfilat al bufet i havia fet caure una pila de plats.
   Aloma va dir en veu baixa:
   —No li diguis res; si l'esveres el faràs caure.

Malaltia de Dani, torns de vetlla, visitres del metge, el negoci que diu Joan que farà, "Estava segura que no l'estimava ningú, però l'amor no devia adobar res. Per a una dona la vida era fer el menjar, netejar la casa. Els homes..."

(...)

Va pensar en quan era petita i sortia al carrer a mirar els reguerons que hi deixaven les pluges i les sargantanes que hi prenien el sol. «La vida pot canviar —va dir-se—, i qui sap si tindré sort.»


VI

Els sentiments de l'home
són confusos i barrejats.
      Benjamí Constant, Adolf.    

Anna va entrar; era de nit i venia del jardí. Havia estat molta estona al peu del reixat.
   —No sé per què triga tant.
   Aloma es va adonar que havia plorat:
   —El deuen haver entretingut. Altres vegades ha vingut més tard i no t'has preocupat gens.

Robert dona diners a Anna, Joan arriba tard, Dani no acaba de posar-se bé i li recomanen un canvi d'aires. Anna va a cals Vidal a demanar si els deixen un espai a l'hisenda d'Agramunt, i li diuen que sí, però els Vidal no estan bé: estan a punt de separar-se.

   —Separar-se, quan es tenen fills, no està bé —va dir Aloma.
   Estava furiosa. Robert va mirar la seva germana:
   —Hi deu haver d'altres coses...
   —Encara seria pitjor.
   Joan, que havia obert el diari, va alçar el cap:
   —Calla! Què saps tu?
    Es devia adonar que havia parlat amb massa violència perquè va somriure i va afegir:
   —Què saps tu de la força de les passions? 
   Aloma, sense mirar-lo, li va contestar:
   —Les passions s'aguanten.


VII

Pensava quer era molt dolç de sentir-se estimat.
      Benjamí Constant, Adolf.  

     Es va ajupir i va passar la mà plana per terra; en el moment d’enretirar el llit havia trepitjat alguna cosa i el dibuix de les rajoles no li deixava veure què era. Va trobar dues pessetes en una sola peça. Devien ser de Robert i li devien haver caigut quan vetllava el nen. Les va deixar damunt d’una cadira.
    Havia de fer un bon dissabte per treure els micro­bis, però abans de començar es va tirar al llit d’un bot i va abraçar el coixí. Es sentia feliç i no sabia per què. «Què tinc avui que ahir no tingués?» Potser l’estimaven tots: el nen i els altres. La vida era bonica i no sabia com esbravar aquella alegria que li devia venir del sol, de l’aire, d’aquelles parets lletges, però tan seves. Li hau­ria agradat tenir un promès lluny per poder-li escriure cartes i dir-li tot el que volgués sense por. Estava tan contenta que li semblava que ja el tenia. Per què no li havia d’escriure? Guardaria les dues pessetes: Robert ni s’adonaria que les havia perdudes.
    Va saltar del llit i es va posar a fer la feina de pres­sa. Quan va haver acabat va baixar a buscar sobres i paper. Dani la va veure.
    —Què vols fer amb aquest paper?
    Aloma li va agafar el nas i li va estirar una mica.
    —És per fer ninots. Estàs content?
    Al vespre, mentre Anna preparava el sopar, va aga­far la ploma i l’ampolla de la tinta de l'escriptori i s'ho va endur a dalt. Durant el sopar no va badar boca. Joan li va preguntar:
    —Que no et trobes bé?
    Va aixecar el cap i els va mirar tots amb els ulls molt oberts, com si li estranyés de veure’ls.
    —Jo? Molt bé. Per què m’ho preguntes?
    —Estàs ensopida.
    —Ensopida? —va saltar Anna—. No ha parat de can­tar en tot el dia. Pobre marit el dia que en tingui.
    Aloma es va adonar que Robert la mirava mig rient.
    —Ja saps que no penso casar-me. Si un dia trobo algú que m’agradi, li ho diré, i si es cansa de mi que em deixi. No vull res per força.
    —No sé per què dius aquestes coses.
    —Per ganes de dir-les.
    Va recordar el casament de Joan i d'Anna: el vel deixat per una amiga, el vestit blanc que ella havia aju­dat a fer. L’església era gelada i la sagristia trista. Joan estava molt enamorat. Els primers temps, sempre que els trobava per la casa, els trobava abraçats.
    Després de rentar els plats amb Anna van pujar jun­tes a dalt. Quan ja feia una estona que no sentia gens de soroll es va asseure al llit i es va posar a escriure. Tenia el paper damunt d’una capsa i l’ampolla de la tinta a la tauleta de nit.
    «Estimat:
    »He estat malalta i els vidres de la meva finestra, en apropar-m’hi, ara que ja estic convalescent, s’han en­telat amb...»


VIII

Cap a la fi del passeig Julià
remarcà que ella es ruboritzava molt.
      Stendhal, El roig i el negre.    


   No li va agradar gens: mass


IX

Cap a la fi del passeig Julià
remarcà que ella es ruboritzava molt.
      Stendhal, El roig i el negre.    


   No li va agradar gens: mass





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada