Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (1994) Notes i capítols 1 i 2.

El violí d'Auschwitz
Al camp d'extermini d'Auschwitz, les condicions de vida són infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort són companys habituals dels reclusos com en Daniel, un lutier jueu de Cracòvia (Polònia), que sobreviu en aquest infern treballant de fuster. El comandant del camp, Sauckel, afeccionat a la música clàssica, descobreix l'autèntic ofici d'en Daniel i decideix posar-lo a prova: li haurà de construir un violí que tingui un so perfecte. En Daniel es posa a l'obra, però no es pot ni imaginar el càstig que l'espera si no compleix bé l'encàrrec.
Maria Àngels Anglada
Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les. De jove, anà a viure a Barcelona per estudiar a la Universitat (...) on es va llicenciar en Filologia Clàssica. (...) L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort, l'abril de 1999.

La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència. (...) La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l'any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes (...) El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. (...) Als anys noranta obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.
Extret de la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Literatura concentracionària
Sota el concepte de "literatura concentracionària" agrupem aquelles obres escrites per supervivents de camps de concentració nazis. El seu testimoni, fruit del coneixement directe, ha tingut un abast universal, amb obres com ara Si això és un home de Primo Levi o també El fum de Birkenaude Liana Millu, per posar dos exemples traduïts al català. També el manresà Joaquim Amat-Piniella va escriure la novel·la K L Reich, fruit d'aquella monstruosa experiència que van compartir, també, molts d'altres catalans republicans. Segons David Serrano, "Amat comparteix bona part dels codis, els recursos, les metàfores, els temes i els pretextos d’autors que, per diversos que siguin, tots reconeixem com d’un mateix univers: Antelme, Celan, Semprún, Levi, Arendt, Wiesel, Kertész, Traverso...". Posteriorment, d'altres autors han recollit la temàtica concentracionària en novel·les, algunes de les quals força populars entre els lectors de secundària, com ara L'amic retrobat (1960), d'Arthur Koestler , El noi del pijama de ratlles (2006), de John Boyne o, és clar, de Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (1994).
La foto correspon a un grup de nens a Birkenau

El camp d'Auschwitz-Birkenau
El camp de concentració i d'exterminació d'Auschwitz-Birkenau fou un complex format per diversos camps de concentració, d'experimentació mèdica i d'extermini en massa de presoners construït pel règim de l'Alemanya nazi, després de la invasió de Polònia el 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial. Auschwitz, situat a 60 km a l'oest de Cracòvia, fou una combinació d'extermini massiu i industrialitzat, i explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya. En cinc anys, vora 1,3 milions d'homes, de dones i d'infants (el 90% jueus) hi foren assassinats. D'aquests, 900.000 immediatament a la sortida dels trens que els havien portat fins al camp, a les cambres de gas. La resta moriren de malalties, malnutrició, maltractaments o sàdics experiments. Sens dubte, aquest camp d'extermini ha estat considerat el símbol del genocidi del poble jueu; el símbol de la Xoà (l'Holocaust del judaisme).
Extret de Viquipèdia. La foto, de l'Auschwitz Album, mostra un grup de jueus hongaresos el maig de 1944.


L'ofici de lutier
Un lutier és un artesà que fabrica, repara o restaura els instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels o, també, guitarres. El terme deriva del provençal luth (llaüt) i passa al francès luthier, lutier o violer, en català. L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El lutier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental.
Extret de Viquipèdia. La foto mostra un lutier contemporani: el gallec Anxo Cabreira, establert als USA, i pertany a musicaantigua.com, edició de desembre de 2015.

Per saber-ne més: http://www.edu365.com/eso/muds/catala/lectures/violi/index.htm




       El violí d'Auschwitz

          Maria Àngels Anglada


                                                                   A les víctimes
                                                                   In memoriam


               Reconeixença
               L'autora expressa la seva gratitud
               al luthier Ramon Pinto i Comas
          


Nota:
Els documents que encapçalen els capítols són autèntics. Cfr.:
Reimund Schnabel: Macht ohne Moral. Eine Dokumentation über SS, Editorial Röderberg-Verlag. Frankfurt, 1957.
Traducció al castellà: Poder sin moral - Historia de las SS. Editorial Seix-Barral, SA, Barcelona, 1966. 


- - -





Guàrdia del ghetto 6


Litzmannstadt, 1 de desembre de 1941 

Afer: ús d'arma de foc

El dia 1 de desembre de 1941, des de les 14 hores fins a les 16 hores vaig romandre en el lloc de guàrdia núm. 4 de la Hohens-teinerstrasse. Cap a les 15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del ghetto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets.    
   Classe d'arma: carrabina 98. 
   Munició emprada: dues càpsules.

Signat: 
 NAUMANN 

 Guàrdia de reserva 
1a. Companyia - Bat. Ghetto




- - - 



                                                          Desembre de 1991

Sempre em costa d'adormir-me, la nit que he tocat en un concert. Em va tornant a la memòria, com si m'anés passant una cinta gravada que es repetís. Però aquest concert, a més, havia estat força peculiar, celebrat el mateix dia que s'havia mort Mozart, feia dos- cents anys. Havíem tocat a Cracòvia, ciutat de bons músics, en una sala, habilitada com a auditori, de la bellíssima «Casa Veneciana». El temps era molt fred, i això ens havia entrebancat de passejar-nos gaire per la ciutat, tan plena d'obres d'art. Tot just al migdia, quan el sol escampà la boira, vaig fer un volt per la Ryneck Glowny, abans de tornar a l'hotel. 
     A la primera part, tot i que el concert fos dedicat a Mozart, Virgili Stancu, el pianista del nostre trio, havia accedit al suggeriment dels organitzadors polonesos creant amb el seu art de sempre els preludis de Chopin que tenia en dits. A la segona part, ell i jo havíem fet la sonata en mi bemoll, que Mozart escriví per a una violinista que admirava molt, Regina Strinassacchi. Ens quedàrem també a escoltar l'orquestra que va interpretar la Simfonia Concertant KV 364, de forma impecable, remarcant tots els plans sonors i deixant entreveure aquell fons dramàtic darrera el graciós i savi trenat del fraseig. 
     M'havia cridat especialment l'atenció el so del violí solista. El tocava una dona, ja gran, la primera violinista de l'orquestra, amb extrema afinació i, m'havia semblat, amb veritable passió continguda. 
     Tenia els ulls tristos, quan no tocava. 
     Era nit enllà, enyorava l'Electra i em semblava que encara sentia el so d'aquell violí. No és que fos molt potent; vellutat i ple, sí que ho era. No pas, és clar, un instrument construït pels grans mestres de Cremona. Potser sí, però, pensava, un violí de l'antiga escola polonesa. S'hauria salvat, doncs, de tantes destruccions, un Mathaeus Dobrucky, de Cracòvia? Rumiant-ho bé, però, el seu color m'havia semblat d'un vermellós més fosc, no tan transparent. No era inversemblant, tampoc, que fos una obra alemanya, o tirolesa, fet per algun membre d'aquella interminable nissaga de violers, els Klotz.
     —No, ja veus que no és un Klotz. 
     M'ho va dir somrient, però l'alegria no habitava el seu somriure. Era l'endemà del concert. La nit abans havia decidit preguntar-li directament, a la violinista, l'origen de l'instrument, i m'havia submergit per distreure'm de cabòries, en la lectura d'una excel·lent novel·la d'intriga d'Eric Ambler, que a mi em procuren un son plàcid i profund. 
     Ens trobàvem a l'Escola Superior de Música de la ciutat —no en diuen conservatori— on m'havien convidat. Havia admirat, a l'ample vestíbul, els retrats a l'oli de tota aquella sèrie de magnífics músics polonesos, des dels més antics fins al meu col·lega Wienasky. Després havia anat a una aula més aviat petita, per a impartir una classe magistral, allò que ara és moda dir-ne una «master class». 
     En acabat, la dona em va posar el violí a les mans, el seu. El vaig provar: les seves cordes em responien tal com jo els demanava, com el fang dòcil a les mans que el modelen. Era una petita meravella.
     —Suposo que no te'n voldries pas desprendre.
     —Per res del món! —em contestà—. Ni que em morís de gana. És tot el que em queda de la meva família. Sí —continuà—, aquest violí el va fer el meu oncle Daniel amb les mides dels Stradivarius. No el canviaria per cap!
     —És clar, ja ho entenc, que el valoris tant.
     —Oh no, no ho pots pas entendre. N'hauries de saber tota la història.
     Una gran ombra de tristesa li ennuvolà els ulls clars, accentuà les arrugues d'un rostre bell. Es passà la mà, innecessàriament, pels blens de cabells rossos i albejants. Respirava més de pressa, quasi feixugament.
     Vam haver de callar, perquè m'havia compromès a assistir, a la sala d'actes, a la interpretació dels alumnes grans de corda, que ens van oferir l'«Intermezzo», de Penderecki, tants anys rector de l'Escola. Tot seguit hi havia una petita festa, que semblà més aviat cansar a la meva col·lega:
     —No n'estàs cansat, de la festa?
     M'ho va preguntar molt aviat. Jo no ho estava, però m'havia encès la curiositat i l'interès.
     —No em fa res de deixar-la, ara ja he complert! T'acompanyaré a casa teva, si ho vols.
     Vivia a prop de l'Escola de Música i vam desafiar, a peu, la tarda freda, altra vegada entelada de boira. Em convidà a pujar i a compartir un te ben calent. El pis era petit, senzill: la vida era dura, a Polònia. No vaig tornar a al·ludir el seu violí, volia distreure-la, canviar-li les idees. Només uns moments em va parlar del seu fill, ensenyant-me'n una fotografia, i m'explicà que se n'havia anat a viure a Israel. Però ella no es volia pas moure:
     —Què hi faria, jo? Ell és tallista de diamants, té una bona feina, però ara hi ha tants músics, a Israel, sobretot molts de russos, que podrien formar cent orquestres! Ve pel Cap d'any, per la Pasqua.*
*N. de l'A. «Rosh Hashanah», o l'any nou jueu, cau al mes de desembre.
      De seguida, però, ens vam posar a enraonar de música, discutírem alguns problemes d'interpretació, tot escoltant la gravació de la Simfonia concertant; i vam acabar —sempre em passa així— fent música, perquè ella era també una bona pianista i el piano omplia, per dir-ho així, la meitat del menjador-sala d'estar-sala de música, tot d'una peça. Això ens va acostar més que no ho haurien fet hores de conversa i em vaig trobar essent amic seu. Per uns instants —potser sóc presumptuós— em semblà llegir, com un aire que passa, una espurna de desig en els seus ulls, a les seves galtes enceses, però potser va ser només la música. Déu meu, vaig pensar, si és molt més gran que jo!
       Acabàrem, ben avinguts, la sonata, i ella semblava transformada i riallera, i encara més en penjar el telèfon que havia trucat just quan em serrava les mans, contenta, després de tapar les tecles del piano. No calia que em donés cap explicació, però em va dir que era el seu amic, «no és un músic —afegí— és tècnic industrial, treballa a Nova Huta, no podem sortir junts gaire sovint».
       Amb tot això es començava a fer tard, i havia de tornar a l'hotel, on m'esperaven Gerda i Virgili Stancu. Ens vam separar, doncs, amb una mica de recança i vam quedar de sopar tots quatre junts, l'endemà, a l'hotel on ens hostatjàvem. No volia que la Regina fes cap despesa perquè, tot i que és una excel·lent professional, sabia que no era fàcil guanyar-se la vida. No li vaig voler dir res sense parlar-ne abans amb els meus companys de trio, però vaig pensar que fóra una bona idea de convidar-la a Holanda, i programar algun concert amb ella; estava segur que hi estarien d'acord, perquè la seva interpretació els havia agradat molt, m'ho havien comentat.
       Havent sopat, l'endemà, vaig voler acompanyar-la al seu pis, però ella em va dir que no calia, que se'm faria massa tard. Em vaig permetre, doncs, de fer venir un taxi i anticipar generosament l'import del trajecte del xofer. Ens vam acomiadar amb una abraçada forta i amical i vaig pensar, amb recança, que el seu cos era suau i que devia ser desitjable anys enrera.
       Tota l'estona del sopar, gairebé, ella havia enraonat més amb la Gerda —la violoncel·lista— que no pas amb mi. Fins i tot havien desaparegut, juntes, una bella estona. En tornar de l'habitació dels meus companys, em vaig adonar que la Regina s'havia canviat de roba: duia un dels vestits de concert de la Gerda, un de blau fosc, amb randes, que li estava molt bé. Però devien haver compartit altres secrets, m'imaginava.
      No m'havia pas equivocat:
      —La Regina ha quedat molt contenta dels teus suggeriments d'interpretació —em digué la Gerda—. I també de la classe que vas donar als alumnes grans. Li has fet molta impressió!
       —Doncs, si t'haig de dir la veritat, empenso que no els era pas imprescindible. Ja vas sentir com tocaven!
      —Però tu els has dut algun punt de vista nou, la teva manera de veure-ho i la teva escola és diferent, i a ella l'hi ha interessat molt, sobretot la part de la cadència.
       Va fer una pausa, i canvià de tema:
       —No te n'ha explicat res, de la seva vida?
       —No, ni tampoc li'n vaig preguntar cap detall, no sóc tan indiscret! A més, em va semblar que aquestes coses la posaven trista. Quan em va explicar que el violí l'havia construït el seu oncle Daniel, vaig sentir que afegia baixet: «Beneït sigui el seu record».
       Sí, em confirmà la Gerda, l'hi havien de posar per força. Gairebé tots els seus havien estat víctimes de l'holocaust; la seva mare i l'àvia, mortes al ghetto de Cracòvia, el seu pare amb el germà gran, a Auschwitz, tots, doncs, morts a les mans dels nazis. Vaig pensar que ella devia ser molt menuda, aquells anys. Com s'havia salvat? També em va venir al pensament que la música la devia haver ajudat molt a sobreposar-se a tantes ombres.
       —Em va donar aquestes fotocòpies per a tu, hi va recollir molts testimonis d'aquell temps. Diu que et vas interessar en el seu violí i així en podràs reconsruir una part de la història.
       —Les has llegides, tu?
       —Em van tenir desperta una bona estona, anit! Però ara són teves, me les va donar per a tu.
       En vaig estar ben content, era una prova d'amistat. També l'havíem convençuda de venir, més endavant, quan tots els caps fossin lligats, a participar en uns quants concerts. Se n'havia encarregat la Gerda, que sempre se sortia amb la seva, i ja havíem quedat que, en un dels recitals, ella tocaria la part de violí del trio «L'arxiduc» de Beethoven: jo li cediria el meu lloc, amb gust. Els altres detalls de la gira els posaríem a les mans del nostre agent, el germà de la violoncel·lista. La Regina a penes havia sortir del seu país, i una estada a fora l'airejaria. Tres setmanes, ens va dir, més no, ja hi deu haver qui m'enveja la càtedra.
       La nostra, de gira, s'acostava ja al final; teníem un últim concert programat a Varsòvia, i després ens havíem de separar: la Gerda i en Virgili cap a Amsterdam, jo al meu estudi de París, on m'esperaven per gravar un compacte. A l'aeroport de Varsòvia hi vam romandre més de dues hores, a causa de la boira. Les vaig aprofitar per llegir les anotacions de la Regina, que les havia traduït en un anglès aproximat. Al cap d'unes quantes planes, vaig pensar «les passaràs a l'Àngels, li interessaran molt», però aviat em vaig oblidar de tot, concentrat en les notes de la violinista. Un nom, repetit, no era desconegut per a mi. Els meus companys em van avisar que ja havien anunciat el nostre vol i jo ni ho havia sentit, ficat com estava en la història del violí de la meva amiga —la història que no podré oblidar mai més.  


- - -

II 


«E VINC EN LLOC ON TOTA LLUM ÉS MORTA»



Dante, Divina Comèdia, Infern-IV, 151, segons
Andreu Febrer


- - -



Formulari per a càstigs i assots - 1942

Arrest:

     Primera classe (normal):
Fins a 3 dies. Cel·la clara. Catre de fusta. Alimentació, pa i aigua. Menjar complet cada quatre dies.
     Segona classe (amb agreujants):
Fins a 42 dies. Cel·la fosca. Catre de fusta. Alimentació: com a la primera classe.
     Tercera classe (rigorós):
Fins a 3 dies. Sense possibilitat de seure ni ajeure's. Cel·la fosca. Alimentació: com les classes anteriors.

Càstig corporal:

      Nombre d'assots: 5, 10, 15, 20, 25
      Instruccions: Primer de tot, revisió mèdica.
Els assots s'aplicaran amb un fuet de cuir i seguits, i es comptarà cadascun d'ells. Queda prohibit despullar o desvestir algunes parts del cos. La persona no serà lligada, sinó que s'ajaurà en un banc. Només se la fuetejarà als malucs i al cul.


Segell:
OFICINA D'ADMINISTRACIÓ I ECONOMIA DE LES SS
(WVHA)

- - -

Càlcul de rendibilitat de les SS sobre la utilització dels
presos en camps de treball



Salari mitjà: 6 RM
Deducció per alimentació: 0,60 RM
Vida mitjana del pres: 9 mesos = 270 dies
                                     270 x 5,30 RM = 1.431 RM
Deducció per l'amortització de la roba: 0,10 RM


- - -

Quan en Daniel sortí de la cel·la d'arrest —o més ben dit, quan l'en van treure—, encara més feble, tot i que només hi havia passat quatre dies, estava temptat de maleir l'impuls que l'havia fet romandre viu i a l'infern. Sabia que hi havia estat quatre dies, perquè cada vespre feia una menuda incisió, amb l'ungla, per no descomptar-se: no donaven mai cap explicació i no se seguien pas les normes fixades. El seu delicte, i el del company de la llitera del costat, per mala sort, havia estat d'adormir-se i no sortir a l'hora, un d'aquells matins foscos i glacials. El cos li feia mal encara pertot arreu, dels assots rebuts abans de l'internament i de la duresa del catre, massa curt per a ell: ho feien expressament, n'estava convençut. I encara bo que tenia, entre altres presos, una situació de privilegi, si se'n podia dir així: l'esperaven per treballar a la casa del comandant. Si no, el seu càstig, qui sap quant hauria durat?
       Es bufà els dits, entumits de fred, oblidat del tot, d'ençà de molts mesos, de les velles pregàries de la matinada, apreses a la infantesa, el saharit. Després del recompte, que li augmentà la fredor, es posà a la feina, tot pensant que aquell migdia, si més no, tornaria a menjar calent, una aigualida sopa de naps. Les cel·les de càstig eren al costat de la Plaça, l'Apellplatz, on també els reunien per a presenciar les execucions, al lloc més elevat de l'infern. El Dreiflüsselager —el Camp dels Tres Rius, un dels petits, relativament— s'allargava sota seu, i li semblava immens, tapat de boira com era, tot entelat, amb les seves ominoses construccions de l'ombra; els sostres dels barracots eren ben blancs de neu o de gebre, ni ho sabia. Però Sauckel, el comandant, aquell gegant sàdic i refinat, volia conrear gladiols i camèlies, i ell havia treballat amb altres companys en la feina de fusteria de l'hivernacle. Això els oferia, de vegades, un suplement de menjar. Per sort, pensà, no m'han aplicat cap «agreujant», com un a pallissa de record a la sortida; mai no es podia estar segur de res, perquè en aquells camps, una mica marginals, els reglaments no eren seguits d'una manera estricta. Alliçonat, feia quatre dies justos, amb altres pallisses que havia hagut de presenciar, es va ajeure damunt del banc abans que no l'hi forcessin, ell mateix es tirà enlaire la camisa i avall els pantalons.
       Aferrant-se al banc, no cridà altra cosa que el nombre de cadascuna de les vint-i-cinc fuetades i com que, tot i el mal que li feien, no s'havia descomptat, no van recomençar a pegar-li, la qual cosa era una diversió freqüent. Fins aquell dia se n'havia escapat, de les vergassades «formals», no dels cops i les empentes. Peerò aquell metge d'uls grisos i freds com l'acer no havia vacil·lat, després d'un cop d'ull superficial, a signar el vist-i-plau per al càstig corporal dels dos companys de barracot. No es recordava que mai n'hagués deixat cap sense signar. El seu esguard li feia venir esgarrifances, l'havia resseguit amb la mirada —i qui sap si considerat apte per a futures vexacions?
       Es parlava, entre els presos més veterans, d'un infern pitjor, de viatges sense retorn a altres camps, de noms temibles, i també s'enraonava d'una mena de pobre paradís, una fàbrica on es repartia un suplement de menjar i no es maltractava ningú. En Daniel, però, no volia ni atemorir-se més ni somniar: Calia fer la feina amb atenció i avui li costava. Dins la cel·la les llesques de pa encara havien estat més minses que no a fora, just per sobreviure. Mentre s'aplicava a la tasca, tan bé com podia, sense reposar gens i encara content que no l'haguessin castigat a treballar a la pedrera, recordà l'impuls que li havia salvat —per quant de temps, ja no ho podia saber— la vida.
       —Ofici?
       La pregunta, en aparença inofensiva, no tothom tenia la sort de poder-la ni tan sols escoltar. Els triats de bell antuvi per a la mort seguien una altra filera: molts infants, vells, dones grans i malalts.
       Ràpid, va respondre:
       — Fuster, ebenista.
       Era una mentida a mitges. Però darrera el seu front pàl·lid havia nascut la resposta, que només més tard raonà per a ell mateix. Semblà que algú l'hi hagués dictada. En aquell temps de persecució, més inexorable que mai, la vida era a la corda fluixa, les persones jueves —i tantes d'altres— funàmbuls inexperts, marcats. Coneixia prou els qui filaven el destí de la gent del seu poble: eren aquella mena d'assassins, aquells oficials de les Waffen-SS, monstres disfressats amb vestits impecables, quan no els esquitxava la sang, ben pentinats, sovint homes de cultura —que estimaven, potser, els seus gossos, la música, que tenien segurament una família. D'aquelles maleïdes mans fines, d'aquells ulls serens o fanàtics, penjava una corda fluixíssima: la vida o un miratge de vida. Per aquests goim* —pensà, en un llampec, mentre sentia la pregunta— no existia l'antic manament «no mataràs». La seva mare ja no havia tingut ocasió d'escoltar-ne cap, de pregunta, s'havia mort al ghetto, molt aviat, i el metge jueu, impotent, parlà de tuberculosi, però ell pensava sempre que de gana i de tristesa, espectre d'ella mateixa.
*N. de l'A. «Goim»: Cristians, no jueus.
       Què hi hauria fet, un luthier, a l'infern? Fuster havia semblat, en aquell moment, fins i tot a l'oficial, que inclinà el cap aprovadorament, tot inscrivint-la, una bona resposta; sempre en calien. Però al cap dels mesos, llargs com anys, en Daniel ja en dubtava.  Si més no, l'havien tret de la cel·la «clara» relativament aviat —mai se'n sabia la durada, malgrat que «ells» parlaven d'un reglament— i podia veure la llum del dia. A dintre, com que la finestra era minúscula, havia romàs pràcticament a les fosques.
       Disposava, n'era conscient, d'un avantatge sobre molts presos: ara treballava a cobert, perquè l'hivernacle el tenien molt avançat i ell acabava una prestatgeria per a ampolles, al celler; havia sentit, per retalls de conversa, que hi hauria altres feines a la casa i potser tindria la sort que també li manessin de treballar-hi. Si em vaig adormir, pensava, és perquè no menjo prou i ho supleixo amb la son. S'havien de llevar ben fosc, a dos quarts de sis, per començar a treballar a tres quarts de set. Els altres presos feien només una pausa de mitja hora, a les dotze, i els qui treballaven a la casa i les dependències del comandant, els dies que havien acomplert la feina al seu gust exigent i erràtic, gaudien d'una hora de repòs. A la tarda l'horari s'allargava fins a dos quarts de set: just a temps per al magre sopar, el recompte llarguíssim i la nit —sense esperança d'una alba més benigna.
       Però els diumenges, Sauckel no volia sentir soroll de matí, perquè el dissabte a la nit o bé tornava tard o bé celebrava les seves petites orgies a casa, i per no despertar-lo els esclaus podien començar força més tard. I aquests petits avantatges, sempre amb la por que s'acabessin, eren les úniques esperances que es volia permetre —no pensar més enllà, no recordar gaire, ignorar fins i tot les fiblades de dolor que de tant en tant li enrampaven el cos. No enyorar l'Eva, potser ja morta, amb la qual a hores d'ara estaria casat, sense la guerra. No recordar les seves abraçades dels últims temps, els seus llavis càlids, passades les primeres setmanes de relació encarcarada, quan els hagué presentat l'intermediari, segons el costum de la comunitat.
       Es trobava tan feble, avui, que haver sentit desig li semblava cosa d'una altra vida, d'una altra persona. Només una certa ràbia el sostenia sense defallir, perquè no volia donar l'espectacle d'un desmai a aquella colla de hienes, els führers, els kapos. Contra la seva voluntat, el pensament el dugué cap a les primeres setmanes d'internament al Dreiflüsselager, quan encara havia tingut algun ràpid contacte furtiu amb alguna presonera, amagats rera qualsevol tanca, uns moments al vespre. Aviat van separar homes i dones amb una filferrada elèctrica, que havien hagut d'ajudar a instal·lar, però amb la poca virior que tenia, tant li feia.
       Tornava a tenir gana. Era jove, i de mena de vida. El dinar només l'enganyaria, la gana. Potser la cuinera, d'amagat, li passaria restes de menjar, alguna vegada s'havia arriscat a fer-ho, quan Ell reposa llegint, havent dinat. Cinc hores de treballar, amb aigua de castanyes i un bocí de pa de sègol el menaven, quasi, al defalliment. De cop, mentre eren al vestíbul, a punt de sortir, tres pomes d'or —era un miratge?— rodolaren per terra amb una riallada sonora; tots quatre treballadors es posaren de quatre grapes al trespol per collir-les, mentre el comandant es divertia, les empenyia amb el peu. En Daniel no se sentia gens ferit en el seu orgull ajupint-se a agafar-ne una: la indignitat era en el que es divertia amb la seva fam. Una bota negra que semblava enorme amenaçà la seva mà, després s'enretirà, empenyé més lluny la fruita, però ell al capdavall es va apoderar de la poma. No li van prendre, tampoc no li atiaren els gossos quan hi clavà queixalada, perquè decididament Ell s'havia llevat de bona jeia. Una veu de noia el cridà, des de dalt. El secret deixava de ser-ho, es veia que la bonica prostituta li havia fet el pes i potser tindrien dos o tres dies de tranquil·litat. Potser. La tarda li semblà molt llarga, tot i el record de la poma.
      Després dels dies passats tancat a la cel·la, la llitotxa la va trobar fins i tot tova. Els companys, poc o molt pollosos com ell, un suport càlid, conegut.
       El van despertar, aquesta vegada. No es podia tornar a quedar adormit! Aleshores ningú no el salvaria dels agreujants temibles, i la mirada del metge Rascher no era cap bon averany. Malgrat que encara se sentia dels cops, la nit li havia passat en un son i, potser per la companyia, sense malsons. El «secretari» del barracot el va treure d'un altre món. En somnis es trobava al seu taller, tan ben endreçat, treballant en la construcció d'una viola, entre l'olor coneguda i agradable de la fusta, les coles i els vernissos —no el baf del barracot. A dalt, la seva mare cantussejava tot cuinant el dinar, que també feia una flaire deliciosa. Tot eren sensacions delectables: el sol daurava les fustes, els arrencava reflexos com de posta, càlids, d'or vell tenyits de vermell i, curiosament, de blau i tot. Contrastant amb els seus tons, l'acer de la seva col·lecció de ganivets de violer resplendia amb el seu fred brillant.
       Totes les peces sense obrar, tallades per a futurs instruments, lluïen les seves aigües, oloroses, i entremig hi passava l'aire, assecant-les a poc a poc, amb el seu germà, el temps. Ho havia après ja del pare, mai no feia servir una fusta que no fos tallada de cinc anys. De bon avet de les muntanyes i d'erable, d'arbres on havien niat els ocells. On el vent havia cantat —com després ho faria l'arquet. En el somni cada peça i cada eina brillaven com joies, i de fet ho eren, les modestes joies de la seva corona d'artesà. Somniant, es trobava en un dels punts més delicats del seu treball: posant al seu lloc, dintre la viola, l'ànima, aquesta menuda peça d'avet, d'aigües fines i espesses, que estava a punt de deixar anar, ben vertical, ben recta, just darrera la pota dreta del pontet. Però, què passava? Les mans li suaven, l'ànima se li esmunyia fora de lloc, relliscava abans d'hora! Li havia quedat massa curta, inservible. Hauria de recomençar-la de bell nou. Però la viola es tornava fonda, fonda...
       Unes mans que el sacsejaven el van despertar en aquest moment del somni. La viola s'havia quedat sense ànima. Li semblà un mal averany.
       No ho era, però, el somni, de culpable. Ni calia cercar lluny cap auguri dolent. El tenia al davant, allà mateix. El mal averany era, tot senzillament, l'alba. L'alba d'un dia nou, a la Gehenna, al Camp dels Tres Rius.
       Una alba fosca, precursora d'un dia de claror grisa i indecisa, una vella flassada damunt el llit gastat del sofriment. Cap malson —pensà— no podia ser pitjor que la crueltat que els voltava i els penetrava, tan indefugible com l'aire que respiraven. Desarmats davant seu, indefensos com nadons. Li semblava que tothom els havia abandonat, fins i tot Jahvé, a les mans d'un odi per a ell incomprensible. Havia sentit a parlar, al seu pare, d'antics exilis i progroms, al temps dels avis, però ell havia passat una infantesa i una adolescència tranquil·les, més aviat, havien celebrat amb una festa alegre el seu Barmitzvah (*) com el del germà gran i només la mort, per malaltia, del pare, havia trencat aquella pau. Potser per això la tempesta els havia sobtat d'una manera més inesperada, els senyals amenaçadors, els núvols que s'ennegrien li havien passat a ell, submergit en un ofici que l'apassionava, inadvertits, com si no anessin cap als seus. S'havia posat, al començament de la tirania, la groga estrella de David sense pensar que era el senyal per a la mort, com es pinten els pins per a la destral, i no s'havia despertat ben bé a la nova i brutal realitat fins al dia terrible que li van saquejar el taller —no gaire lluny, cremava la vella sinagoga del barri, on, d'infant, s'havia sentit segur entre el teixit del llarg talèd del seu pare, que el feia anar a les festes al seu costat, ben sovint. Des d'aleshores, pensava ara, cada dia era un pas que els enfonsava més i més a les aigües llotoses que els engolirien a tots.
       Era el segon dia de feina d'ençà que havia sortit de la cel·la i no sabia per quin motiu se li va fer més llarg que el primer. S'adonava que li pujava al cor un defalliment, un fatalisme que tirava a la desesperança. En coneixia els senyals: havia vist emmalaltir companys de lager, deixar-se anar cap a la mort; ara, jeien soterrats als turons del voltant. Ell era més jove, però, intentà d'encoratjar-se, lluitaria un quant temps. Arribà cansadíssim al barracot, no tenia ganes d'enraonar, pensava només a jeure. Més tard, extenuats, entraven els qui acomplien tasques a l'exterior i a la pedrera.
        Hi va haver una sorpresa, però, una marca de tènue color d'esperança. Havien vingut nous obrers esclaus, per omplir les baixes. Un dels nouvinguts, que posaren al costat de la seva llitera, era un mecànic del mateix carrer, quasi un amic. En Daniel va veure als seus ulls la sorpresa i la pena en veure'l tan prim, tan demacrat. S'abraçaren plorant; la feblesa física torna més fàcils les llàgrimes. Però aviat el violer, per primera vegada al Camp dels Tres Rius, va conèixer una sensació d'alegria. L'Eva era viva, l'informà el seu veí, i estava relativament bé. L'havia vista, mentre ell hi feia una reparació, a la fàbrica d'uniformes militars que dirigia Tisch: el paradís de què es parlava en veu baixa al camp. Sí, l'Eva menjava cada dia bones llesques de pa de sègol, que la insòlita bondat de l'industrial li feia comprar de la seva butxaca per als treballadors. Sovint, damunt del pa, fins i tot hi brillava una capa de margarina... o de mantega!
        Enraonaven fluixet, en la nit fosca. El seu amic li donava més detalls mirant de no ferir-lo massa. Ella, abans, havia estat en un altre camp de nom terrible; no sabia què li havia tocat de sofrir, però havia sobreviscut i . tenia més aviat a prop.
       —Si pogués fugir i veure-la...
       —Ni hi pensis! —l'advertí en Freund—. Podria ser la mort per a tu.
       N'havia presenciat molts, d'afusellaments a l'instant per veritables o suposats intents de fuga: eren ràpids a disparar, els Porcs, i el Comandant en persona no en feia altre estat de matar els presos a trets.
       Un company rondinà
       —A veure si em deixeu dormir, vosaltres!
       —Demà t'explicaré més coses, si som vius.
       La curta conversa havia deixat en Daniel desvetllat. Tot i que no era gens fantasiós, s'imaginava la seva Eva, asseguda a la màquina de cosir, les mans petitones fent córrer la roba, les cames boniques sota la màquina, movent incansables el pedal. Li agradava més, però, de representar-se els seus llavis molsuts no damunt dels d'ell, sinó llepant la capa d'untuosa mantega sobre el pa de sègol, les beneïdes llesques gruixudes, pensava, que la farien romandre viva, que li tornarien una mica de lluïssor als ulls foscos i irisats. No li tenia enveja: aquesta visió li llevà la desesperança, tot l'endemà treballà amb una mica de ganes de viure, altra vegada.
       La tarda, llarguíssima. El vespre, interminable. Esperava la nit amb desfici per beure més notícies de la boca del seu amic.
       Enraonaren més fluix, encara, van intercanviar notícies de les dues famílies: una llarga necrologia.
       —La Regina, la teva neboda petita, s'ha salvat!
       Un oficial alemany, li digué —després descobert i enviat al front de Rússia—, va treure molts infants del ghetto, d'amagat, en caixes de roba; pel que sabia, la nena era a casa d'un músic client d'en Daniel que no era jueu, un alemany del Sudets, un got de bons sentiments. Sí, és clar que el coneixia, en Rudi, va respondre, és casat amb una cosina llunyana meva. Vivien fora de Cracòvia, a casa l'avi, va dir en Freund, l'havien feta passar per neboda i tots tenien papers aris. Potser se salvaria, quasi segur. Era la que tenia més possibilitats de sortir-se'n, com a neboda d'un ari pur, aquella petita de tres anys, si els que li feien de pares aconseguien de refer-la de la desnutrició del ghetto. Déu meu, com ho desitjava.

Empar Moliner, Tot això ho faig perquè tinc molta por (2016) Bullyng

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) és periodista i escriptora. L'any 1999 es va donar a conèixer amb el recull de relats L'ensenyador de pisos que odiava els mims, al qual va seguir la seva primera novel·la, Feli, esthéticienne, que li va valer el Premi Josep Pla de l'any 2000. Posteriorment ha publicat els volums de relats T'estimo si he begut (Premi Lletra d'Or 2005), No hi ha terceres persones i els reculls d''articles Busco senyor per amistat i el que sorgeixi ¿Desitja guardar els canvis?. El 2012 va publicar la novel·la La col·laboradora, seguida de Contes infantils contra tot pronòstic. Col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació, de ràdio, televisió i premsa escrita (Avui, El País i Ara). El febrer de 2016 va publicar Tot això ho faig perquè tinc molta por, premi Mercè Rodoreda 2015. Es tracta de dotze relats que la mateixa autora recomana llegir ordenadament, i el primer dels quals és aquest, Bullyng, que recollim de la pàgina web del Grup62.


BULLYNG

—Que la mare de la Lara Torner m’ha dit que li fan bullying al nen. Que fa temps que dura —va dir-li la dona.
     El professor Torralba va fer un gest amb el cos que indicava acció. Com si es volgués preparar per a un combat cos a cos que sens dubte guanyaria. Va tirar les espatlles enrere, com en un espasme, i la cara i els braços li van tremolar un instant. No va cometre la vulgaritat de repetir: «Bullying?». Va saber de seguida que era veritat. Havia contestat al telèfon amb un «Digue’m» segur, amb la ema fimbrant i allargassada com el to d’un diapasó. «Digue’mmmm...». Un «digue’m» que donava per fet que si la senyora Torralba li trucava a mitja reunió és que era important, perquè ella no li hauria trucat mai per una fotesa. Però no podia imaginar-se això. Es va imaginar que la càmera de seguretat de la casa s’havia desprogramat. O que el desconvocaven de la ràdio o el convocaven més d’hora. O que algun soci el volia veure. Alguna de les plàcides i estressants obligacions de la vida sempre empresarial del professor Torralba.
     El fill del professor Torralba, físicament, havia sortit a ell. La forma de ser era més aviat com la mare o sobretot com l’àvia materna. La mare (la mare del nen) era una dona prima i rossa, d’aquestes dones primes i rosses que queden bé vestides de blanc (un blanc nou que tothom comprèn que és gràcies a tenir minyona, que, si cal, renta a mà). Era una dona alta i, per tant, considerada elegant. No havia de dur vestits arrapats ni escots com les baixes. Anava a buscar el nen amb sabata plana. I en deia així: «sabata plana», no pas «sabates planes», perquè dir «sabata plana» era més tècnic,més d’algú acostumat a triar roba per a les ocasions. Per als sopars amb els clients de les empreses participades pel seu home es posava granotes de punt escotades per darrere. Es maquillava poc. Sempre semblava que havia dormit moltes hores i que els dies anteriors havia queixalat bròquil cru amb aquella dentadura neta i forta que era sotmesa a una higiene anual gratuïta gràcies a l’assegurança mèdica privada.
     El professor Torralba era un home que si, en lloc de ser un economista que de tant en tant anava a les tertúlies de la ràdio, hagués sigut un camioner, cap dona se l’hauria mirat mai. Tenia uns cabells espessos de Madelman i els ulls massa expressius i violents, amb unes celles que semblaven algues. Sempre havia de vigilar, perquè s’engreixava. Li agradava menjar, i li agradava menjar coses que engreixen, com ara embotits i croquetes. El nen era grassonet com ell, però això, ara, avui en dia, ja no era motiu de bullying com quan ell era petit i no se’n deia bullying, perquè era una cosa normal que algun nen fos el cap d’esquila, l’ase dels cops. D’això n’havia parlat en alguna tertúlia a la ràdio (ell hi anava per parlar d’economia, però com que tenia tanta gràcia, sempre li preguntaven pel tema del dia). Ho havia dit i va haver-hi queixes: tot d’e-mails i tuits en contra d’ell. Que abans es fes no volia dir que s’hagués d’admetre, perquè abans també es cremaven les dones a la foguera, li van dir. I ell en va fer befa amb els altres tertulians (fora d’antena). Ara li semblava recordar que havia dit la paraula «fluixera» i també la paraula «mariconets».
     —Demana una reunió amb el tutor per ya. Vés a buscar el nen.
     —Ara? El porto a casa? No valdriamés que l’anéssim a buscar a l’hora, perquè no se senti estrany?
     —I mentrestant que el tanquin al lavabo? —va preguntar ell—. Vés a buscar-lo immediatament. Imme-dia-ta-ment.—Va separar-ho així.
     La dona va dir que sí. Sempre deia que sí. Va trucar al tutor, va demanar una reunió urgent i va dir-li que s’emportava el nen. La reunió va ser per a l’endemà.


Quan el professor Torralba va arribar a casa (per fortuna havia pogut desconvocar un dinar amb els socis del restaurant japonès en què tenia accions), la dona, amb els ulls envermellits, i el nen ja l’esperaven al sofà. Va deixar les claus al plat que tenien al rebedor, va fer festes al gos, que es tornava boig sempre que arribava, va afluixar-se la corbata, va desactivar el so del mòbil. Es va adonar que anava amb l’actitud de qui ha de renyar el fill, no pas amb l’actitud de qui l’ha de consolar.
     —Bueno. Primer de tot vull saber què passa. Quan va començar, què et fan, qui és. Vull els noms de tots.
     El fill se’l va mirar amb ulls de gosset i va fer una ganyota.
     —I no em diguis que no passa res, perquè la mamà ja ha parlat amb el tutor i l’hi ha confirmat.
     La dona va fer una carícia al nen i ell es va apartar.
     Van quedar-se en silenci. El nen no deia res i només sacsejava les espatlles. Feia festes al gos. El gratava per sota dels collarets: el normal, marró, i l’antipuces, blanc.
     —Pau, el que necessitem és que ens ho expliquis —va exigir. I el nen, aleshores, es va posar a plorar en silenci.
     El cor del professor Torralba es va estovar per aquella absència absoluta de soroll.
     —Pau, no t’estem renyant i l’única cosa que volem és que ens diguis qui és, o qui són, perquè els culpables s’hauran de castigar.
     —La mamà ja t’ha dit que no és culpa teva —va afegir la dona.
     El professor Torralba es va posar dret. Va semblar que buscava el power point, per explicar-se.
     —Si t’hem de canviar de col·le et canviarem —va dir—. Demà mateix. Però vull que em diguis qui és perquè això és un delicte. Les persones que fan això van a la presó.
     La dona se’l va mirar. No havia pensat en la possibilitat de canviar de col·legi. Era un bon col·legi, el del nen. Privat. Car. Hi anaven els fills de les principals famílies de Barcelona. Fills d’estrelles de la televisió i de la ràdio, de models, d’empresaris. La néta del president de La Caixa. A ella li agradava coincidir a la porta de l’escola amb aquelles models (i pensar que en el fons no eren diferents d’ella, perquè ella hauria pogut ser model) i amb aquelles segones esposes de les estrelles de la ràdio (i pensar que en el fons no eren diferents d’ella, perquè ella encara tenia cos per ser una segona esposa). Era una escola pensada per als fills de gent amb professions especials. El professor Torralba havia trobat molt bé, el dia que van anar a la reunió, que els nens poguessin entrar més tard de les nou si un dia calia. «Si teniu un viatge i potser el nen us ha d’anar a acomiadar a l’aeroport», va fer el director, «o si un dia —us poso l’exemple del fill d’una violoncel·lista que tenim, la Yoshimi Akamatsu— el nen ha d’anar al concert de la mare i se’n va a dormir tard, no cal que el fem matinar l’endemà. Això també són experiències. Que entrimés tard i farem una feina adaptada a ell».
     Al professor Torralba li va fer gràcia aquella manera de fer i de seguida que va poder la va fer servir. Ell no tenia concerts a la nit, tenia algun viatge a Madrid, però que el nen l’anés a acomiadar era una murga. De manera que va pensar que se l’emportaria a veure com donava una classe a l’escola de negocis i aquel dia el va fer entrar més tard. El professor Torralba va estar content de fer-ho, però el nen es va avorrir molt. Era tímid, no tenia la gràcia expansiva del pare. Tots els altres professors, també graciosos, també expansius, alguns dels quals autors de llibres d’economia recreativa o de manuals per reinventar-te si t’havies quedat a l’atur, li preguntaven coses i ell, avergonyit, es quedava amb aquell posat que exasperava tant el pare. «Hola, quin curs fas?», li demanaven tots, invariablement. «Tercer», contestava ell. «Mirant a la cara, Pau, mirant a la cara, a l’horitzó no se’ns hi ha perdut res», el corregia el professor Torralba amb el somriure d’estar en públic.
     —Canviar a mig curs podrà ser? —va preguntar la dona.
     —El que faci falta. Perquè estem d’acord que preferim que perdi el curs que no que li facin de tot, no?
     La mare va abraçar el fill. Ell la va rebutjar amb un gest violent.
     —Això sí que no, eh? —va cridar el professor Torralba—. A la mamà se la tracta amb respecte!
     —Deixa’l, Jordi —va fer ella. Pensava que potser, simplement, estava repetint els comportaments violents que tenien amb ell. Però quins comportaments? Potser només li robaven l’esmorzar. Alguna cosa sexual? El nen, de vegades, semblava amanerat. Ella ho veia, però no n’havia dit res al seu home, perquè li semblava que podria canviar, que encara era d’hora per despertar a la sexualitat. El seu home no era un masclista, ni un homòfob. Feia bromes, això sí, però qui no en feia? Per explicar que algú era gai deia maliciós: «Aquest també circula per la gaia via?». Tindria un disgust si el nen fos gai (o com se n’hagués de dir) però tampoc no el faria fora de casa.
     —Què et fan—va preguntar el pare. Ho va demanar amb to afirmatiu. Sense interrogant. Què et fan. Com si estigués dient «Vine aquí». Com una ordre.
     El nen no parlava.
     —La mare de la Lara Torner diu que et tanquen al vàter. És veritat això?
     El nen es va mirar el pare. No hauria pogut dir res.
     —No ets culpable—va dir-li la mare. Havia estat mirant pàgines web sobre assetjament. Havia llegit què cal fer. Què s’ha de dir als nens. Què no se’ls ha de dir. Una de les coses que se’ls havia de dir és que no eren culpables.
     El pare va tocar-li l’espatlla.
     —Després m’apuntes en un full els noms de tots els que t’han fet mal. Algú se te’n reia?
     El nen va fer que sí amb el cap.
     —Nens? O nenes també?
     —Nenes també.
     —La Carla no?
     —De vegades—va murmurar ell.
     —Algú et feia mal? Et tocava?
     El nen va fer que sí amb el cap.
     —Noms. Tots els que et pegaven o t’abaixaven els pantalons. Et van abaixar els pantalons.
     —No, això no.
     El pare se’l va mirar. Per un moment va semblar que es decebia.
     —Et van tocar el pene?
     El professor Torralba era incapaç de dir «penis». Ell mai diria «penis».
     El nen va encongir-se d’espatlles.
     —Com et diuen a classe. Quin nom t’han posat.
     —Ell també, mentre anava cap a casa, s’havia mirat a l’iPad les pàgines que en parlaven, d’allò.
     El nen va acotar el cap, com si de cop el seu clatell fos una cosa pesant i lletja. Com si el fet que algú li mirés el clatell fes mal, com si aquell clatell (aquell clatell que el mateix barber del seu pare li retallava un cop al mes) fos tan vergonyós i pudent com un cul.
     —Avui anirem a menjar una hamburguesa, tu i jo —va dir, de cop el pare—. Avui et saltes el règim.
     —Jordi, que hagi passat això no vol dir que…—va començar la mare—. I de tota manera no heu d’anar-hi vosaltres dos. Jo també formo part de la família.
     El marit se la va mirar. Amb la cara li deia: «Tu també vols menjar una hamburguesa?». Amb el menyspreu de qui no se sent capaç de renunciar a menjar i viu al costat d’algú que sempre ho fa, que compta les llesques de pa, que aparta les salses, que es tapa la boca amb el tovalló i diu: «Que tipa que estic». El professor Torralba l’odiava quan feia allò. (L’odiava dos cops al dia entre setmana i tres cops al dia els caps de setmana.)


L’endemà al vespre, el professor Torralba va arribar a casa amb un full d’inscripció. Havia remogut cel i terra (ho va dir així) i havia tirat de contactes (també ho va dir així) per aconseguir canviar el nen d’escola a mig curs. No seria una escola tan «bona». Era una escola concertada de capellans. Però no és que fossin gaire religiosos. De fet, el director, amb qui havia tingut la reunió (i li havia causat molt bona impressió), era un home casat i amb fills. No t’imposaven res. Però en canvi tenien la disciplina i la humanitat necessàries perquè el nen estigués bé. L’ajudarien amb el temari. L’ajudarien a posar-se al dia.
     —És molt lluny de casa?—va preguntar el nen.
     —Això és igual, Pau—va dir la mare, suau i severa.
     —Buscarem un psicòleg que t’ajudi —va fer el pare.
     El nen no va fer cap gest.
     —Dilluns comences. Tindrem els llibres demà a la tarda. Avui fas festa i demà també. Aprofita, perquè dilluns ja comences amb tot.
     —No veuré mai més els de la meva classe?
     El pare no va contestar. Va aixecar-se i va anar fins a la vidriera que donava al jardí. El gos, automàticament, el va seguir. Aquell gos el seguia a tot arreu, anés on anés. La mare va dir:
     —Va, anem a dormir. Demà serà un altre dia.
     I com que ell no es movia—d’entrada no es movia mai, quan li donaven una ordre—el va empènyer amb suavitat, com si fos un robot que s’havia d’encarar. Era una mica exasperant haver-lo d’empènyer sempre.
     —Em poses tu el pijama?—li va demanar a la mare.
     —No. Ho has de començar a aprendre a fer tu sol, Pau, els papes no et podem estar ajudant sempre en tot.
     Però el va acompanyar i li va buscar la roba a l’armari. El professor Torralba, així que el va veure desaparèixer, va sentir una glopada de tendresa que abans no havia sentit. Va anar cap a l’habitació. El nen ni tan sols havia començat a despullar-se.
    —Ara començaràs en una nova escola —li va dir—. Tothom estarà molt pendent de tu perquè hi estiguis bé. No passarà com a la d’ara. Ho fem tot perquè estiguis bé, perquè no et torni a passar mai més el que t’ha passat —va fer—. Però... —i aquí es va aturar—tu també has de fer una cosa. Ens has d’ajudar. Ens vols ajudar? Digues.
     —Sí—va grinyolar nen.
     —En aquesta nova escola has d’intentar ser una miqueta obert i simpàtic, una mica com tots. El que et demano és que ara, en aquesta classe nova, tu també hi posis una mica de la teva part. Perquè això no torni a passar tu també has de comportar-te com tots els nens, ni més ni menys. Perquè el que no podem fer és anar-te canviant d’escola cada dos mesos. Ho has entès, Pau?

Ponç Pons, Camp de Bard (2015). (Tres poemes)

Ponç Pons
Camp de Bard












Prefaci

La vida, l'art, la biografia d'autors que admir, les històries bíbliques, el desconcert del món i la recerca de sentit existencial són les llavors d'aquest llibre que he escrit pel camp i en matinades de te verd i jazz.
     Neruda va confessar: «Mi vida es una vida hecha de todas las vidas: las vidas del poeta», i totes les que jo he viscut fins ara neixen d'una poesia que vol ser ofrena i redempció, conjurament, exorcisme, celebració, cant, viatge, exploració.
     Sóc perquè escric i escric perquè vull ser escrivint aquell al·lot d'un petit poble d'una illa que feia versos dalt les golfes i tenia un somni: ser poeta.

La resta és Literatura

                                      Sa Figuera Verda, tardor de 2014  

Hortus conclusus

                                      Ara visc en pau a una cabana
                                              escoltant la música dels ocells.
                                                              RYOKAN


Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins…

Viure és fer versos.


Carta de Nadal a mon pare 


Mai vaig ser caçador. M'agradava venir
a Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d'enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.
A ca nostra, amb ma mare pendents des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en un balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l'Havana!»,
però a jo m'era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar més
quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d'aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et vaig satisfer. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s'orella.
Jo et venia d'al·lot a veure a Ca's Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit 
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s'exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s'hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de la Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si es betlem
de ca nostra hi faltés s'alegria d'antany.
Ses estrelles s'han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te'n vas anar sent es pes d'un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.


Lara
JULIE CHRISTIE

Si jo fos, Lara amiga, un poeta romàntic
com aquells que enfebrits a una pobra mansarda 
es morien d'amor a la llum d'una espelma,
t'escriuria de nit, sospirant, un poema
ple d'enyor com aquest i al final, desvalgut,
en un món que no entenc ni on puc viure com vull,
em pegaria un tret desesperat al cor
i abans de tancar els ulls, tot ple de sang, ferit
mortalment de tendresa, diria el teu nom
que té flaires de musa i encants de conjur,
però trob que és millor que t'estimi en secret
i valori la màgia de ser més que amics.
Em conform amb saber que existeixes, que hi ets,
que la lluna que veig és la lluna que et veu.
M'és igual si és un altre qui besa els teus pits
o qui té el privilegi de fer-te l'amor.
Jo si puc parlar amb tu i que m'expliquis com va,
com estàs o què sents ja sóc al paradís.
No t'amag que a vegades et mir de reüll
i voldria abraçar-te cremat de desig,
però sé que seriosa i honesta com ets
trobaries que açò no és formal ni està bé.
Si jo fos un poeta romàntic, el món
sense tu no tindria interès ni sentit,
però sé que val més agrair la gran sort
de poder imaginar-me que anam pel camp junts
o ens besam a una platja on nedam de nits nus.
Així lliure del corc rutinari del temps
que refreda passions, passional et puc fer
a la llum d'una espelma poemes d'amor 
menorquins com aquest que t'envii enflamat
perquè sóc el poeta romàntic del tret
en el cor que sospira per tu i ple d'enyor
en tu estima feliç, Lara, totes les dones del món.