Víctor Català, Solitud (1905) Fragment inicial

Capítol primer

LA PUJADA

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.

Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifa-dora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.

Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.

A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.

De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill.

La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença!

Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s’esgranava pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans: una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu pel tauler, bellugaven, feineres i escarrassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d’una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol.

La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbatanava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l’empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l’aigua regalada que s’esmunyia pel mig de les balques, quals flors d’or capejaven senyorívolament arran de marge.

En Matias havia tingut raó: era bonica i riallera l’encontrada de Ridorta, d’aquell poblet amuntegat dalt del turó i voltat per l’anella vistosa d’una faixa de pla; i essent l’encontrada alegre no podia pas ésser tan trista com algú havia anat a contar-li a ella, l’ermita de la muntanya. La Mila es figurà que semblaria un niuet penjat en un arbre, i que així que treuria el cap a la finestra veuria sota seu la meravella d’aquest gran clap esbalaïdor. Oh, si amb el temps pogués tenir-ne un per a ella, per a menar-se’l a son gust, d’hortet mirífic, ja no li doldria haver deixat la seva terra per sempre més!

Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d’enraonar-ne amb el seu home; mes, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau, se n’hi tomà sobtadament endins com una bestioleta poruga.
(...)