Joan Oliver, Ball robat (1958). Notes i fragment inicial.

Joan Oliver i Sallarés 
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986).

Poeta, dramaturg, narrador i traductor. Conegut també pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica, provenia d'una família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, i mantingué sempre un estil marcat per la ironia i contra les convencions.
(Si en voleu saber més, cliqueu aquí)

La seva obra teatral es caracteritza per la intencionalitat crítica que vol incidir sobre la manera de pensar d'un públic culte i inquiet. El resultat és un teatre polític o de combat, especialment durant la guerra civil (Allò que tal vegada s'esdevingué -1936- o La fam -1938-). Després de la desfeta, el 1948 tornà de l'exili i, entre d'altres coses, es proposà de normalitzar el panorama teatral català de postguerra. Traduí a Molière, Txèkhov, Beckett o Ionesco. També va adaptar Pigmalió, de Bernard Shaw. I amb la voluntat de respondre als gustos de la comèdia burgesa, prova d'adequar-s'hi, no sense introduir-hi elements de reflexió sobre la condició humana, que anessin més enllà de la comèdia i el simple divertiment. És en aquest moment que cal situar Ball robat (1958)

Ball Robat és una comèdia dramàtica de Joan Oliver que mostra el fracàs del matrimoni de tres parelles d’amics, totes tres de classe benestant. L'obra, estrenada l'any 1958, tenia un precedent en el relat Escena d'alcova, del mateix Oliver. Tota l'acció se situa pocs dies abans de la celebració del desè aniversari d'aquests tres matrimonis d'amics, que es van casar plegats el mateix dia. Poc a poc descobrirem que les tres parelles (Mercè/Cugat, Eulàlia/Oleguer i Núria/Oriol) són, des del punt de vista conjugal, absolutament infelices. I a cadascun dels tres actes assistim al dubte de si no haguessin estat millor triant el membre d'una altra de les parelles....

Síntesi argumental. Així, a l'acte PRIMER (dormitori de Mercè i Cugat), Mercè li confessa al seu marit que ella s'estima l'Oleguer i que aquest ja ho sap. Cugat sembla resignar-se però l'endemà decideix anar a veure l'Oleguer.

A l'acte SEGON (l'endemà, a casa del matrimoni Oleguer-Eulàlia), mentre Cugat espera Oleguer, parla amb Eulàlia de la felicitat amb les seves respectives parelles, fins al punt de plantejar-se si no podrien haver-se casat precisament ells dos. Eulàlia, però, li diu que sap que ell (Cugat) i Núria s’estimen...

L'acte TERCER (a casa del matrimoni Oriol-Núria) arrenca d'una conversa telefònica que ja hem escoltat a l'acte segon: Núria parlava per telèfon amb en Cugat, estranyada de trobar-lo a ca l'Oleguer. Quan penja, arriba per sortir amb ella Eulàlia, però Núria ha de sortir un moment a ca la modista. El resultat és la conversa entre Eulàlia i l'Oriol sobre el que hauria pogut ser la seva relació.

Tot plegat, un retrat psicològic i un punt existencial, que barreja amor i odi, resignació i ràbia, i també un punt d'indiferència que els sis protagonistes resoldran a l'EPÍLEG (al menjador privat d'un restaurant de luxe). Les parelles apareixen canviades i, entre rialles i a causa de la beguda, es fan bromes. Un incident farà aleshores que tothom reconegui els seus desitjos però -comèdia burgesa!- després d'una reflexió conclouen que si ja s'han cansat amb deu anys de matrimoni, també es cansarien si ara es canviaven les parelles! L'acció acaba quan cada parella se'n va pel seu compte, constatant que fins canviant persones i circumstàncies, les coses potser no serien tampoc gaire diferents...  



JOAN OLIVER

BALL ROBAT

Comèdia dramàtica en tres actes i epíleg

Estrenada el 2 de juny de 1958, al Teatre «Candilejas», per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, i dirigida per l'autor.
Primera edició: Biblioteca Selecta. Barcelona, 1960.


PERSONES

MERCÈ i CUGAT
EULÀLIA i OLEGUER
NÚRIA i ORIOL
JOVITA, cambrera de Mercè
Sr. PETIT, passant d'Oleguer
CAMBRERA d'Eulàlia
LLORENÇ, xofer d'Oriol

ACTE PRIMER

Dormitori a casa del matrimoni CUGAT-MERCÈ.

(MERCÈ és al llit, dorm amb son inquiet en la penombra. Tot d'una s'incorpora, sobresaltada, encén el llum de la capçalera.)

MERCÈ (cridant): Cugat!... Cugat!
CUGAT (des de bastidors.): Mercè...
MERCÈ: Vine, Cugat! Vine, de seguida!

                        (Pausa.)

CUGAT (apareix): Què passa?
MERCÈ: Si, no sé... M'havia semblat... Res. Tenia por.
CUGAT: Res?
MERCÈ: Perdona'm
CUGAT: Entesos. Dorm. (Se'n va)

                        (Pausa.)

MERCÈ (sobresaltada de nou, en actitud d'escoltar): Cugat!... Escolta! Ara sí!
CUGAT (des de bastidors): Una altra vegada?
MERCÈ: Sí, una altra vegada... Vine!
CUGAT (apareix): Digues!
MERCÈ: Sento un soroll estrany... T'ho juro! No puc dormir.
CUGAT: Llegeix, fuma...
MERCÈ: Què fas? Què estàs fent allà?
CUGAT: Poca cosa
MERCÈ: Però quina cosa?
CUGAT: Llegeixo, prenc notes.
MERCÈ: No ho podries fer aquí? A la tauleta?
CUGAT: Ets poruga, filla meva!
MERCÈ: Temps ha que ho saps.
CUGAT: Veus?, això sí. No és cap novetat.
MERCÈ (agra): Sóc poruga, i què? (dolça) Sigues amable...
CUGAT: Ho seré (Se'n va i al cap d'un moment torna amb llibres i papers.)
MERCÈ: Així, tots dos estarem més acompanyats, no et sembla?
CUGAT (ha deixat llibres i papers damunt la taula, s'asseu, encén un llum petit): Ja t'hi pots tombar, gasela!

                         (Pausa.)

MERCÈ: Oi que fa calor?... Apagaré el meu llum... Vull dir pel temps que som...
CUGAT (sense deixar la lectura): Sí...

                          (Pausa.)

MERCÈ: Demà... no, demà passat entrem a l'estiu... I d'aquí a quatre dies el cap d'any... Ho havies oblidat, oi?
CUGAT (sense deixar la lectura): Què?... Sí... No!
MERCÈ (sospira): Bé... Bona nit!
CUGAT (alçant un moment el cap, fatigat): I bona hora.

                        (Pausa. Cugat llegeix o pen notes.)

MERCÈ (s'incorpora, alarmada): Has sentit?
CUGAT: Què?
MERCÈ: Ha estat a la saleta... No has sentit?
CUGAT: Ho deus haver somniat.
MERCÈ: Calla!... Sents?
CUGAT: Un camió tocatardà.
MERCÈ: No, no! Aqui, a casa!
CUGAT (escoltant): No sento res.
MERCÈ: És terrible! Què fem?
CUGAT: Hem de fer alguna cosa?
MERCÈ: Com si rasquessin la paret... (Petit xiscle ofegat.) Ara s'ha sentit més fort...
CUGAT: És al pis del costat.
MERCÈ: Jo em moriré de por... (En veu baixa, patètica.) I si fos... un home?
CUGAT: Vols dir un lladre? (Riu, mofaire.)
MERCÈ: Que no és un home, un lladre? I no riguis!... Ja hi torna! Verge meva...
CUGAT: Ets massa fina d'orella... Deixa fer els corcs!
MERCÈ: Més baix, per Déu! Sort que no t'he deixat sortir. T'imagines, jo sola al pis... amb aquest home? (Autoritària.) Cugat, has d'anar a la saleta!
CUGAT (que ja s'ho pren seriosament): A prendre mal, oi? Tu dius que hi ha un lladre...
MERCÈ: Per força!
CUGAT: Un lladre, sí, i vols que m'hi encari només amb les ungles! No tinc cap arma.
MERCÈ: Això mateix! I per què no tens armes? Per què aquesta imprevisió tan... tan...
CUGAT: Digue-ho dona, digue-ho: tan estúpida!
MERCÈ (sense ironia, somicaire): Almenys una pistoleta amb incrustacions de nacre...
CUGAT: De nacre! Sempre que he intentat tenir alguna eina d'aquestes, has posat el crit al cel i m'has dit que era una cosa indigna d'un pacifista com jo. Me'n recordo molt bé! (S'alça d'una revolada i  tanca una porta amb clau.) Apa, llestos! Dorm d'una vegada! Tinc feina... Si vol res, que truqui.
MERCÈ (tímidament): I la del lavabo?
CUGAT: Si, dona (Va a la porta del lavabo) Aqu´no hi ha clau... On és?
MERCÈ: Es va perdre.
CUGAT (s'arronsa d'espatlles): Demà serà un altre dia...
MERCÈ (asseient-se al llit): Cugat, anem a la saleta!... Sí, jo vindré amb tu.
CUGAT: Anem-hi si vols...
MERCÈ (desinflada): No, no ho resistiria...
CUGAT: Deixem-los fer. Els rebentapisos, si no se'ls inquieta, no ataquen.
MERCÈ (desafiadora): Ah, no? Perquè tu ho dius! Recorda't de la pobra senyora Gerda!
CUGAT: Què li va passar, a la pobra senyora Gerda?
MERCÈ: No m'ho facis dir! Quin horror!

                        (Pausa. Tots dos escolten.)

CUGAT: Potser ja és fora. Aquesta gent treballa de pressa.
MERCÈ (idea sobtada): Els canelobres!
CUGAT: Eren realment de plata?
MERCÈ: Eren? Son, són!
CUGAT: Qui ens els va regalar?
MERCÈ: La tieta petita.
CUGAT: Ah, sí! Doncs tranquil·litza't. No es perdria gran cosa.
MERCÈ: És clar! Només van ser bons els regals de la teva banda.
CUGAT: La meva banda! Ni que fos un gàngster!
MERCÈ: Tens la pell prima.
CUGAT: I tu irrites la gent sense adonar-te'n.
MERCÈ (agra): Ja sé que sóc una inconscient.
CUGAT: Sí, sort que no hi ha malícia. (MERCÈ el fon amb la mirada). Dorm i deixa'm treballar.
MERCÈ (amb ràbia concentrada): Busques que te'n clavi una de grossa?
CUGAT: Em podries dir qui ha començat?
MERCÈ: Tu, que has dit que la tieta petita era una rància!
CUGAT: Et concedeixo que la meva família és tan galdosa com la teva.
MERCÈ: No et fa res insultar la teva pròpia família a condició que puguis maltractar la dels altres!
CUGAT (per ell): Trobo que sí... trobo que sí.
MERCÈ: Què trobes? Què trobes?
CUGAT: Trobo que em coneixes força. És clar que són deu anys, deu, de vida conjunta. Fa deu anys, oi?
MERCÈ: El divendres es compleixen, et sap greu?
CUGAT: És un petit rècord.
MERCÈ: Vols dir de resistència?
CUGAT: Resistència per part de qui? Fet i fet, el temps ha passat de pressa. Vol dir que no ens hem avorrit tant com això.
MERCÈ: tu mateix ho acabes de dir: ens coneixem massa. Si haguéssim tingut fills... (Trista i somniosa.) Jo en tinc la culpa!
CUGAT: Mercè... No diguis això... La culpa ve de més amunt.
MERCÈ: Si haguéssim tingut fills, ens hauríem oblidat sovint l'un de l'altre.
CUGAT: Aix´tenim més mèrit.
MERCÈ: Hi hauria hagut entreactes.
CUGAT (volent divertir): Vols dir que hem representat una comèdia de dos personatges en deu anys i un pròleg.
MERCÈ (somniosa): Ah, el pròleg!
CUGAT: Sí, els pròlegs solen prometre molt.
MERCÈ: La mamà diu que abans no s'esguerraven tants matrimonis, perquè els promesos festejaven més temps. Potser té raó.
CUGAT: Quatre o cinc anys, pel cap baix. Perquè la teva tieta sembla que va tenir relacions formals durant una d ècada, i al capdavall no es va casar.
MERCÈ: Es van adonar que els seus temperaments eren incompatibles i ho van deixar córrer de mutu acord. La gent tenia seny aleshores!
CUGAT: I tant! És segur que amb aquest mètode no se n'esguerrarien gaires, de casaments. No casant-se! La teva mare és un pou de saviesa. Prudentíssima matrona!
MERCÈ: Ella no et volia per gendre, i això et cou. No l'hi perdones. Per què sou tan rancuniosos?
CUGAT: Mercè!
MERCÈ (amb ràbia): Mai l'hi perdonaràs!
CUGAT (excitat): Exacte! Mai no li perdonaré que afluixés a darrera hora!
MERCÈ (al punt de dalt): Cugat!

(...)



http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/54121/5/Teatre%20català_Mòdul4_Joan%20Oliver.pdf

http://www.escriptors.cat/autors/oliverj/obra.php?id_publi=8119

Un treball en 27 diapositives, molt clar, aquí.