Joan Oliver, Ball robat (1958). Notes i fragment inicial.

Joan Oliver i Sallarés 
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986).

Poeta, dramaturg, narrador i traductor. Conegut també pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica, provenia d'una família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, i mantingué sempre un estil marcat per la ironia i contra les convencions.
(Si en voleu saber més, cliqueu aquí)

La seva obra teatral es caracteritza per la intencionalitat crítica que vol incidir sobre la manera de pensar d'un públic culte i inquiet. El resultat és un teatre polític o de combat, especialment durant la guerra civil (Allò que tal vegada s'esdevingué -1936- o La fam -1938-). Després de la desfeta, el 1948 tornà de l'exili i, entre d'altres coses, es proposà de normalitzar el panorama teatral català de postguerra. Traduí a Molière, Txèkhov, Beckett o Ionesco. També va adaptar Pigmalió, de Bernard Shaw. I amb la voluntat de respondre als gustos de la comèdia burgesa, prova d'adequar-s'hi, no sense introduir-hi elements de reflexió sobre la condició humana, que anessin més enllà de la comèdia i el simple divertiment. És en aquest moment que cal situar Ball robat (1958)

Ball Robat és una comèdia dramàtica de Joan Oliver que mostra el fracàs del matrimoni de tres parelles d’amics, totes tres de classe benestant. L'obra, estrenada l'any 1958, tenia un precedent en el relat Escena d'alcova, del mateix Oliver. Tota l'acció se situa pocs dies abans de la celebració del desè aniversari d'aquests tres matrimonis d'amics, que es van casar plegats el mateix dia. Poc a poc descobrirem que les tres parelles (Mercè/Cugat, Eulàlia/Oleguer i Núria/Oriol) són, des del punt de vista conjugal, absolutament infelices. I a cadascun dels tres actes assistim al dubte de si no haguessin estat millor triant el membre d'una altra de les parelles....

Síntesi argumental. Així, a l'acte PRIMER (dormitori de Mercè i Cugat), allò que comença com una petita discusió de parella acaba en la confessió de Mercè al seu marit que ella s'estima l'Oleguer i que aquest ja ho sap. Cugat sembla resignar-se però l'endemà decideix anar a veure l'Oleguer.

A l'acte SEGON (l'endemà, a casa del matrimoni Oleguer-Eulàlia), mentre Cugat espera Oleguer, parla amb Eulàlia de la felicitat amb les seves respectives parelles, fins al punt de plantejar-se si no podrien haver-se casat precisament ells dos. Eulàlia, però, li diu que sap que ell (Cugat) i Núria s’estimen...

L'acte TERCER (a casa del matrimoni Oriol-Núria) arrenca d'una conversa telefònica que ja hem escoltat a l'acte segon: Núria parlava per telèfon amb en Cugat, estranyada de trobar-lo a ca l'Oleguer. Quan penja, arriba per sortir amb ella Eulàlia, però Núria ha de sortir un moment a ca la modista. El resultat és la conversa entre Eulàlia i l'Oriol sobre el que hauria pogut ser la seva relació.

Tot plegat, un retrat psicològic i un punt existencial, que barreja amor i odi, resignació i ràbia, i també un punt d'indiferència que els sis protagonistes resoldran a l'EPÍLEG (al menjador privat d'un restaurant de luxe). Les parelles apareixen canviades i, entre rialles i a causa de la beguda, es fan bromes. Un incident farà aleshores que tothom reconegui els seus desitjos però -comèdia burgesa!- després d'una reflexió conclouen que si ja s'han cansat amb deu anys de matrimoni, també es cansarien si ara es canviaven les parelles! L'acció acaba quan cada parella se'n va pel seu compte, constatant que fins canviant persones i circumstàncies, les coses potser no serien tampoc gaire diferents...  



JOAN OLIVER

BALL ROBAT

Comèdia dramàtica en tres actes i epíleg

Estrenada el 2 de juny de 1958, al Teatre «Candilejas», per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, i dirigida per l'autor.
Primera edició: Biblioteca Selecta. Barcelona, 1960.


PERSONES

MERCÈ i CUGAT
EULÀLIA i OLEGUER
NÚRIA i ORIOL
JOVITA, cambrera de Mercè
Sr. PETIT, passant d'Oleguer
CAMBRERA d'Eulàlia
LLORENÇ, xofer d'Oriol


ACTE PRIMER

Dormitori a casa del matrimoni CUGAT-MERCÈ.


(MERCÈ és al llit, dorm amb son inquiet en la penombra. Tot d'una s'incorpora, sobresaltada, encén el llum de la capçalera.)

MERCÈ (cridant): Cugat!... Cugat!
CUGAT (des de bastidors.): Mercè...
MERCÈ: Vine, Cugat! Vine, de seguida!

                        (Pausa.)

CUGAT (apareix): Què passa?
MERCÈ: Si, no sé... M'havia semblat... Res. Tenia por.
CUGAT: Res?
MERCÈ: Perdona'm
CUGAT: Entesos. Dorm. (Se'n va)

                        (Pausa.)

MERCÈ (sobresaltada de nou, en actitud d'escoltar): Cugat!... Escolta! Ara sí!
CUGAT (des de bastidors): Una altra vegada?
MERCÈ: Sí, una altra vegada... Vine!
CUGAT (apareix): Digues!
MERCÈ: Sento un soroll estrany... T'ho juro! No puc dormir.
CUGAT: Llegeix, fuma...
MERCÈ: Què fas? Què estàs fent allà?
CUGAT: Poca cosa
MERCÈ: Però quina cosa?
CUGAT: Llegeixo, prenc notes.
MERCÈ: No ho podries fer aquí? A la tauleta?
CUGAT: Ets poruga, filla meva!
MERCÈ: Temps ha que ho saps.
CUGAT: Veus?, això sí. No és cap novetat.
MERCÈ (agra): Sóc poruga, i què? (dolça) Sigues amable...
CUGAT: Ho seré (Se'n va i al cap d'un moment torna amb llibres i papers.)
MERCÈ: Així, tots dos estarem més acompanyats, no et sembla?
CUGAT (ha deixat llibres i papers damunt la taula, s'asseu, encén un llum petit): Ja t'hi pots tombar, gasela!

                         (Pausa.)

MERCÈ: Oi que fa calor?... Apagaré el meu llum... Vull dir pel temps que som...
CUGAT (sense deixar la lectura): Sí...

                          (Pausa.)

MERCÈ: Demà... no, demà passat entrem a l'estiu... I d'aquí a quatre dies el cap d'any... Ho havies oblidat, oi?
CUGAT (sense deixar la lectura): Què?... Sí... No!
MERCÈ (sospira): Bé... Bona nit!
CUGAT (alçant un moment el cap, fatigat): I bona hora.

                        (Pausa. Cugat llegeix o pen notes.)

MERCÈ (s'incorpora, alarmada): Has sentit?
CUGAT: Què?
MERCÈ: Ha estat a la saleta... No has sentit?
CUGAT: Ho deus haver somniat.
MERCÈ: Calla!... Sents?
CUGAT: Un camió tocatardà.
MERCÈ: No, no! Aqui, a casa!
CUGAT (escoltant): No sento res.
MERCÈ: És terrible! Què fem?
CUGAT: Hem de fer alguna cosa?
MERCÈ: Com si rasquessin la paret... (Petit xiscle ofegat.) Ara s'ha sentit més fort...
CUGAT: És al pis del costat.
MERCÈ: Jo em moriré de por... (En veu baixa, patètica.) I si fos... un home?
CUGAT: Vols dir un lladre? (Riu, mofaire.)
MERCÈ: Que no és un home, un lladre? I no riguis!... Ja hi torna! Verge meva...
CUGAT: Ets massa fina d'orella... Deixa fer els corcs!
MERCÈ: Més baix, per Déu! Sort que no t'he deixat sortir. T'imagines, jo sola al pis... amb aquest home? (Autoritària.) Cugat, has d'anar a la saleta!
CUGAT (que ja s'ho pren seriosament): A prendre mal, oi? Tu dius que hi ha un lladre...
MERCÈ: Per força!
CUGAT: Un lladre, sí, i vols que m'hi encari només amb les ungles! No tinc cap arma.
MERCÈ: Això mateix! I per què no tens armes? Per què aquesta imprevisió tan... tan...
CUGAT: Digue-ho dona, digue-ho: tan estúpida!
MERCÈ (sense ironia, somicaire): Almenys una pistoleta amb incrustacions de nacre...
CUGAT: De nacre! Sempre que he intentat tenir alguna eina d'aquestes, has posat el crit al cel i m'has dit que era una cosa indigna d'un pacifista com jo. Me'n recordo molt bé! (S'alça d'una revolada i  tanca una porta amb clau.) Apa, llestos! Dorm d'una vegada! Tinc feina... Si vol res, que truqui.
MERCÈ (tímidament): I la del lavabo?
CUGAT: Si, dona (Va a la porta del lavabo) Aqu´no hi ha clau... On és?
MERCÈ: Es va perdre.
CUGAT (s'arronsa d'espatlles): Demà serà un altre dia...
MERCÈ (asseient-se al llit): Cugat, anem a la saleta!... Sí, jo vindré amb tu.
CUGAT: Anem-hi si vols...
MERCÈ (desinflada): No, no ho resistiria...
CUGAT: Deixem-los fer. Els rebentapisos, si no se'ls inquieta, no ataquen.
MERCÈ (desafiadora): Ah, no? Perquè tu ho dius! Recorda't de la pobra senyora Gerda!
CUGAT: Què li va passar, a la pobra senyora Gerda?
MERCÈ: No m'ho facis dir! Quin horror!

                        (Pausa. Tots dos escolten.)

CUGAT: Potser ja és fora. Aquesta gent treballa de pressa.
MERCÈ (idea sobtada): Els canelobres!
CUGAT: Eren realment de plata?
MERCÈ: Eren? Son, són!
CUGAT: Qui ens els va regalar?
MERCÈ: La tieta petita.
CUGAT: Ah, sí! Doncs tranquil·litza't. No es perdria gran cosa.
MERCÈ: És clar! Només van ser bons els regals de la teva banda.
CUGAT: La meva banda! Ni que fos un gàngster!
MERCÈ: Tens la pell prima.
CUGAT: I tu irrites la gent sense adonar-te'n.
MERCÈ (agra): Ja sé que sóc una inconscient.
CUGAT: Sí, sort que no hi ha malícia. (MERCÈ el fon amb la mirada). Dorm i deixa'm treballar.
MERCÈ (amb ràbia concentrada): Busques que te'n clavi una de grossa?
CUGAT: Em podries dir qui ha començat?
MERCÈ: Tu, que has dit que la tieta petita era una rància!
CUGAT: Et concedeixo que la meva família és tan galdosa com la teva.
MERCÈ: No et fa res insultar la teva pròpia família a condició que puguis maltractar la dels altres!
CUGAT (per ell): Trobo que sí... trobo que sí.
MERCÈ: Què trobes? Què trobes?
CUGAT: Trobo que em coneixes força. És clar que són deu anys, deu, de vida conjunta. Fa deu anys, oi?
MERCÈ: El divendres es compleixen, et sap greu?
CUGAT: És un petit rècord.
MERCÈ: Vols dir de resistència?
CUGAT: Resistència per part de qui? Fet i fet, el temps ha passat de pressa. Vol dir que no ens hem avorrit tant com això.
MERCÈ: tu mateix ho acabes de dir: ens coneixem massa. Si haguéssim tingut fills... (Trista i somniosa.) Jo en tinc la culpa!
CUGAT: Mercè... No diguis això... La culpa ve de més amunt.
MERCÈ: Si haguéssim tingut fills, ens hauríem oblidat sovint l'un de l'altre.
CUGAT: Així tenim més mèrit.
MERCÈ: Hi hauria hagut entreactes.
CUGAT (volent divertir): Vols dir que hem representat una comèdia de dos personatges en deu anys i un pròleg.
MERCÈ (somniosa): Ah, el pròleg!
CUGAT: Sí, els pròlegs solen prometre molt.
MERCÈ: La mamà diu que abans no s'esguerraven tants matrimonis, perquè els promesos festejaven més temps. Potser té raó.
CUGAT: Quatre o cinc anys, pel cap baix. Perquè la teva tieta sembla que va tenir relacions formals durant una d ècada, i al capdavall no es va casar.
MERCÈ: Es van adonar que els seus temperaments eren incompatibles i ho van deixar córrer de mutu acord. La gent tenia seny aleshores!
CUGAT: I tant! És segur que amb aquest mètode no se n'esguerrarien gaires, de casaments. No casant-se! La teva mare és un pou de saviesa. Prudentíssima matrona!
MERCÈ: Ella no et volia per gendre, i això et cou. No l'hi perdones. Per què sou tan rancuniosos?
CUGAT: Mercè!
MERCÈ (amb ràbia): Mai l'hi perdonaràs!
CUGAT (excitat): Exacte! Mai no li perdonaré que afluixés a darrera hora!
MERCÈ (al punt de dalt): Cugat!
CUGAT: Que al capdavall es dignés a accedir...
MERCÈ: Calla!
CUGAT: ...i em carregués els neulers!
MERCÈ (furiosa): Els neulers, sóc jo? (Salta del llit i es planta ran de Cugat, amenaçadora.) Què has dit? Què deies?
CUGAT (S'aixeca, conciliador, posa la mà damunt l'espatlla de la dona, però ella el rebutja): És que m'has posat els dits a la boca! Apa, torna-te'n al llit, gasela!
MERCÈ: No em diguis gasela!
CUGAT: Si no, et desvetllaràs massa.

(MERCÈ es passeja furiosa per la cambra. CUGAT es torna a asseure.)

MERCÈ: Per desgràcia estic ben desvetllada!... Saps què és el que més m'esgarrifa de la nostra vida de casats? Aquesta sinceritat innoble... aquest cinisme, la indiferència gelada a què hem arribat!
CUGAT: Indiferència? Ara mateix has estat a punt de punt de pegar-me. Vivim en plena passió, estimada.
MERCÈ: No em diguis estimada, no m'ho diguis! M'odies! Em tens uns ràbia sorda!
CUGAT: Tot això, odiada Mercè, aquesta exaltació que et floreix a les galtes, i les males paraules que jo t'etzibo, volen dir que encara ens estimem. No hi ha res perdut.
MERCÈ (emocionada, gairebé plorant, asseguda al lit): Vull estimar-te, sí! Voldria estimar-te sempre, amb totes les meves forces, fossis com fossis!
CUGAT: Prova-ho, fes un esforç.
MERCÈ: Ets el meu home i no en vull tenir d'altre.
CUGAT: No ploris! Potser necessites una temporada de repòs.
MERCÈ: Què vols dir?
CUGAT: Per complaure't, estic disposat a abandonar-te. Demana-m'ho.
MERCÈ: Què t'has cregut? Aquest dret, en tot cas, me'l reservo per mi.
CUGAT: Doncs abandona'm. M'hi resignaré.
MERCÈ: Quina pena Cugat. Em tractes com una malalta.
CUGAT: De malalts, més o menys, tots ho estem...
MERCÈ (agredolça, després d'una pausa): Viuria sola, faria el cor fort... Viatjaria. O em dedicaria a alguna obra filantròpica...
CUGAT: Podries fer-ho. La teva fortuna personal està intacta. L'altre dia, el teu fidel administrador em deia que els assumptes us van força bé. M'ho volia demostrar amb documents i xifres. Ets riquíssima.
MERCÈ (il·lusionada): I si provéssim de canviar de vida? I si tiréssim la casa per la finestra?
CUGAT: Viure com els milionaris? No. Tu ets massa prudent i jo sóc pobre. Fracassaríem.
MERCÈ: També ara hem fracassat.
CUGAT: Hem fracassat potser en tant que matrimoni. Però jo conservo la fe en el meu treball. El faig amb una certa il·lusió.
MERCÈ (seca): Em sembla que t'has quedat molt lluny d'allà on pensaves arribar. Oi, Cugat? Confessa-ho.
CUGAT: Probablement. Però, en això, procuro no pensar-hi gaire. És una qüestió complexa, que em torba. El fet és que he aconseguit treballar en coses relativament pures, puc estalviar-me certs contactes incòmodes, i visc gairebé en pau amb mi mateix.
MERCÈ: I jo, què?
CUGAT: Tu? Havia cregut que m'acompanyaries íntimament pel meu camí, que participaries en els meus afanys i en la meva petita fe. Però veig que t'he decebut. Esperaves més de mi.
MERCÈ: Sí, amb franquesa. Esperava una altra cosa. Com t'ho diré? Un esclat al teu voltant, molta llum, molta remor...
CUGAT (sarcàstic): La glòria, la popularitat? Doncs has jugat a una mala carta.
MERCÈ: Amb els meus diners podies haver triomfat. T'haurien donat ales. I jo no m'hi hauria pas oposat, t'ho juro.
CUGAT: No juris, Merceneta. Abans t'he dit que eres prudent. Per dins tens una gran ambició i considerables reserves de vanitat...
MERCÈ: Vanitat? Jo, vanitat?
CUGAT: Deixa'm dir... Però de fet ets tímida i poruga, prou que ho saps.
MERCÈ: No matisis. Digue'm avara i ens entendrem millor.
CUGAT: Per molts anys!... El meu mal, veus?, és un altre. El meu mal —o la meva gràcia— és que sento com un deure absolut la fidelitat a  mi mateix. No em vull extraviar, m'esgarrifa treure les coses de test. Sóc mòdic. Necessito servir lleialment la meva part noble. Em respecto.
MERCÈ: Així confesses que també ets un terrible egoista?
CUGAT: Sí, com tothom. Sóc, o volia ser, egoista amb tu, comprens? Però no m'has seguit, no has pogut seguir-me.
MERCÈ: També jo t'he decebut...
CUGAT: No tenim dret a exigir res de ningú...
MERCÈ (escabellant-se, aparatosa, després d'una pausa): Què sóc jo? Què vull? Déu meu!
CUGAT: Les decepcions són inevitables. He arribat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.

          La frase ens remet directament a l'obra d'Albert Camus L'étranger (1942) escrita en francès per l'algerià Albert Camus, i que Joan Fuster va traduir anys després al català amb el títol de L'estrany

L'estrany. La novel·la explica en primera persona la vida del seu protagonista, de cognom Mersault, des de la mort de la seva mare fins a la seva pròpia; és ell mateix l'estrany. Se sent diferent a les persones amb les quals es creua perquè ha perdut il·lusió per la vida. Se sent buit, passiu, indiferent i sense capacitat per a participar veritablement en la comunitat. Mr. Mersault no és capaç de connectar, enfrontar i veritablement expressar les seves emocions, ni el dol per la mort de la seva mare ni la follia de l'enamorament amb la seva xicota. No cuida, ni tan sols és conscient de tenir la seva vida interior, ni es permet cap mena de transcendència. Així, es mou com un esperit que flota a l'atzar entre les altres persones, sense sentir que és vist ni que pot arribar a aquestes. Potser són persones igualment soles i desorientades que, com ell, passegen amb un somriure.

Camus i l'Existencialisme. Albert Camus (1913-1960), que fou guardonat amb el premi Nobel de literatura l'any 1957, és considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals membres de l'Existencialisme. No es tracta d'un corrent filosòfic sistemàtic o homogeni, però entre els seus principals postulats hi ha la consideració que en els éssers humans "l'existència precedeix a l'essència" (Sartre), és a dir, que no hi ha una naturalesa humana que ens determini com a individuus sinó que són els nostres actes aquells qui determinen qui som. L'Existencialisme pren volada especialment a partir de l'experiència traumàtica que va suposar per a la Humanitat la Primera i Segona guerra mundials. Aquests dos conflictes, que podríem qualificar de casos extrems d'estupidesa humana o, d'acord amb Hannah Arendt, com aquelles formes extremes de violència humana on podem arribar des de la banalització del mal, afavoriren les següents reflexions: quin sentit té la vida? per o per a què existim els éssers? i encara, existeix la llibertat total?

Camus menorquí. Singularment cal recordar els orígens menorquins d'Albert Camus: els avis n'eren originaris i, com molts d'altres illencs, emigraren al segle XIX al nord d'Àfrica per motius econòmics. Precisament Camus, orfe de pare des d'un any, va créixer a casa l'àvia, en un dels barris més pobres d'Alger, amb el català com a llengua familiar.

MERCÈ (després d'una pausa gràvida, sense mirar CUGAT, amb molt convenciment): Quan dius aquestes coses que no acabo d'entendre, però que em semblen tan justes i que són molt tristes, no sé per què em torno a sentir capaç d'estimar-te amb la mateixa força dels primers temps... I penso en les cartes que m'escrivies des de molt lluny i també en aquella nit de la teva malaltia, quan desvariejaves de tanta febre i jo tenia por que et moriries...
CUGAT: Veus? Ara et trobes novament en el teu petit reialme, on somnies la felicitat. Són viatges rapidíssims, d'anada i tornada... La música produeix efectes semblants a molta gent insatisfeta...
MERCÈ: Digue'm, Cugat: podria canviar el meu caràcter, jo? Convertir-me en una persona tranquil·la, amable, modesta... una dona en qui tu trobessis repòs, alegria... Creus en el poder de la voluntat?
CUGAT: Això és un altre misteri... Cadascú és cadascú. Sospito que només tenim llibertat a condició de no pretendre contrariar la nostra manera essencial i íntima... Qui ho sap! Però reconec que aquests problemes m'aclaparen. Els homes no hem de jutjar-nos. Ens coneixem tan poc!
MERCÈ: Així, quin consell em dónes! Què he de fer? Desesperar-me?
CUGAT: No, estima't i perdona't.
MERCÈ: Sempre l'egoisme!

(...)

http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/54121/5/Teatre%20català_Mòdul4_Joan%20Oliver.pdf

http://www.escriptors.cat/autors/oliverj/obra.php?id_publi=8119

Un treball en 27 diapositives, molt clar, aquí.

Un  examen de comentari de text, aquí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada